PRESENTACIÓ DEL LLIBRE “La teosofia de N’Attilio Bruschetti”, de Rafel Buforn i Valero.

16/01/2018

Rafel Buforn i Valero (Xàtiva, 1948)

Tinc tres motius per a publicar aquest reportatge:

 El primer podria nomenar-se "corporativisme", ja que el coordinador del cicle "Història dels nostres pobles" és Antonio Signes, col·laborador habitual que va ser del NIHIL OBSTAT escrit, i element nuclear dels actuals esmorzars/col·loqui i de les activitats que el grup proposa i realitza.

El segon la meua condició de xativí (setabense), tant de naixement com d'estades en la ciutat (convivències amb pares i germans), que em van permetre conéixer llocs relacionats amb el personatge del llibre.

L'últim és de veïnat: l'autor, el cronista de Xàtiva, Agustí Ventura,  i jo rememorarem al final de la presentació el fet d'haver habitat els tres en el carrer "Hostals" i això va tindre premi: Rafael Buforn em va regalar el seu llibre.

Presentación de “La teosofia de N’Attilio Bruschetti” (16/01/2018)

Antonio Signes, com a coordinador del cicle, va presentar els intervinents i va contextualitzar al personatge del llibre, per al que es va ajudar dels seus anys de residència a Xàtiva.

Vicent Penalba, Doctor en Història, va fer un recorregut (il·lustrat amb profusió d'imatges) per la introducció i evolució de la Teosofia a Espanya. Casualment he entropessat en internet amb què supose és la seua tesi doctoral, a la que podeu accedir punxant sobre les paraules ressaltades en color roig.

Àngels Torra Buron, Presidenta de la Societat Teosòfica Espanyola i directora de la revista Sophia, He de confessar que vaig cometre una fallada col·locant-me en l'última fila, perquè es van ajuntar les meues deficiències auditives i la mala posició del micròfon per a arribar al resultat de no assabentar-me del contingut d'esta intervenció. Així que perquè, almenys, vos feu una idea del pensament d'Ángels, vos remet a l'Editorial de SOPHIA (NÚM. 319 JULIO-AGOSTO 2017, pàgina121).
Rafel Buforn i Valero, l'autor, també venia preparat amb imatges, però li va fallar la tecnologia. Així que, llibre en mà, ho va presentar incidint en la seua estructura, apartats, temes i personatges que, de forma àmplia contextualitzen la figura i l'obra de N'Attilio Bruschetti.

“En definitiva, un llibre divulgador –no exempt de crítica– del que és la teosofía; les seues ensenyances; les figures representatives; la seua introducció a Espanya; la relació amb altres moviments socials de l’època i el destí dels seus líders. Recomanat a tots els que tinguen curiositat per aquests temes i per la figura de Don Attilio.”  (Final de la solapa posterior del llibre)

Enrique H3rrero

IN MEMORIAM VICENT MICÓ (TURBALLOS)

Nostre seguiment per WhatsApp:

11 de Giner:

Francesc Jover 

 “Vicent Micó ha faltat…

Us comunique que el soterrar... és demà divendres a les 12 en Turballos."

12 de Giner:

Vicent Cremades 
"S'ha mort Vicent Micó, el capellà valencianista fundador de la comunitat d...

https://ontinyent.vilaweb.cat/noticies/sha-mort-vicent-mico-el-capella-valencianista-fundador-de-la-comunitat-de-turballos/

Descanse en pau. Pel qui no ho sàpia és el capellà que va casar a tere i biel a Alpatró. A més a més per festes a Turballos ell i la seua parella feien unes bones paelles veganes.
Allí encara està en una façana de la plaça i amb lletres ben grans, l'inscripció que va ficar

 Turballos poble desnuclearitzat i desmilitaritzat. 

Voldria que també estiguera en el meu poble.

Enguany complia els 90."

Un escrit de Vicent de Pedreguer.

13 de Giner:
Francesc Jover

"És un rebolteig de festa. És l'acte del soterrar del pare Vicent de Turballos. És l'acomiadament d'un home bo que se'n va en els deures fets: ha estimat a tothom i a tot i tots els que l'han envoltat. Una festa. Com si vertaderament se'n anara de vacances."

NOVA APORTACIÓ

20 de Giner:.
Francesc Jover

Enrique, t'envie la foto de la plaça del poble on es veu això de "Turballos poble desnuclearitzat i desmilitaritzat". Cal dir que abans, fa uns anys estava aquest mateix lema a l'entrada del poble a la paret del cementeri on s'ha soterrat al pare Vicent. Però va ser destrozat repetides voltes per actes vandalics possiblement per persones en desacuerdo en aquest lema. Finalment, ho van posar a una de les cases de la plaça de l'Església, on de moment s'ha respectat.

Salut

PACO MUÑOZ, Francesc Dominguez

Amic Enrique. T'envie aquest escrit que dedique a Paco Muñoz amb motiu d'actuar a Cocentaina en el grup Teló Teatre. T'ho envie per si creus pots penjar al Nihil Obstat.
Una baraçada i Salut.
Francesc.

Una volta més tindrem a Cocentaina el veterà cantautor de la nova cançó Paco Muñoz. Sempre ha format un bon maridatje amb els cocentainers de TELÓ TEATRE. Ara, en la seva plenitut de vida, vol col·laborar en la cloenda d'actes de la celebració del cinquentenari dels teatrers socarrats i tindrem el gust el proper dissabte dia 13 de tindre'l entre nosaltres. Gràcies Paco per la teva presència.

BRUSCHETTI MARIOTTI, Attilio (1858-1931)

Amb motiu de la conferència del pròxim dia 16 (vore AGENDA) , avancem una biografia del personatge ,,presa de BIOGRAFIES DE XATIVÍNS ILUSTRES  (BIBLIOTECA MUNICIPAL DE XÄTIVA)

Va nàixer en la ciutat italiana de Bolonya l'any 1858. Es doctorà en lleis, però el seu temperament artístic el portà a conrear la música, de la qual fou compositor i professor.
Fou un dels membres més representatius del moviment teosòfic a Espanya per la seua activitat institucional, traductora i escriptora; president honorari per a Espanya de l'Associació dels Idealistes Pràctics; membre de la Societat Teosòfica Espanyola —Rama Arjuna de Barcelona, des de 1922—, de l'associació Exploradors d'Espanya, de l'Ordre de l'Estel d'Orient i de la Secció Espanyola de la Fraternitat Internacional de l'Educació.
La seua vida va estar presidida per l'esforç en aconseguir un sistema social més just, més pràctic i més humà, en un món que havia de transformar-se a través de l'educació —instrument de regeneració humana i social—, que no consistia en modelar i donar forma preconcebuda a les persones, sinó en «traure el millor que existeix en el fons de l'ànima».
Idealista convençut de la fraternitat universal, la tolerància i la comprensió, i persona de gran formació i habilitats (publicista, poeta, pedagog, compositor i pintor) va viure a la nostra ciutat al començament del segle XX, i en ella va deixar profunda petjada de la seua filantropia, ajudant incondicionalment a quants van demanar la seua ajuda, de manera especial, els més desfavorits.
Al seu mecenatge es deu la restauració del pati del Museu Municipal, la donació del quadre de Ribera El Salvador, la restauració dels banys de la Beneficència i el menjador de l'Asil, l'arranjament de l'antic llavador de la Porta de Cocentaina, el passeig de la Baixada del Carme (va viure a l'hort del Carme), la construcció del jardí modernista de Carmen Pérez (del Bes), així com nombroses mostres de patrocini cultural (Unión Cultural Setabense, Xàtiva Turista...) i, sobretot, donacions anònimes. Al seu testament va crear la Fundació Pérez-Bruschetti amb la finalitat de donar part dels seus béns a Xàtiva.
La seua obra a la nostra ciutat va ser reconeguda per tots, i en 1925 va ser declarat fill adoptiu de Xàtiva «en testimoniatge d'afecte i eterna gratitud pel seu filantròpic procedir i cíviques virtuts».
Va morir a Barcelona durant la matinada del dia 11 de desembre de 1932. Tota la premsa de Xàtiva, sense distinció de matisos ni ideologies —des de El Progreso, setmanari republicà radical socialista, fins al catòlic El Obrero Setabense— va publicar sentides cròniques, enaltint la seua labor de mecenatge en la ciutat i, sobretot, el seu humanisme: «l'home bo».
El 15 de maig de 1935, Xàtiva li va fer un gran homenatge, declarant aquell dia —i tots els 15 de maig— festa local (Dia d'Attilio Bruschetti) i donant el seu nom al col•legi que es va inaugurar. Els escolars de tota la ciutat van entonar un himne a la seua memòria, entre els versos del qual es deia: «Don Attilio Bruschetti Mariotti / fue patricio bueno y ejemplar [...]. / Gloria al músico bien laureado / y al filántropo ya malogrado / cuyo credo fue paz y amor».
Pels seus principis ideològics i el seu sentit crític amb el fonamentalisme de l'Església Catòlica espanyola, la dictadura franquista va silenciar el seu nom i el va mantenir en l'oblit. El propi monument que anava a erigir-se a la seua memòria —obra de Francisco Bolinches, i sufragat per subscripció popular— va quedar paralitzat. I continua sent una «assignatura pendent» de la ciutat.
La democràcia va restituir la seua figura, divulgant la seua labor a través de la publicació del llibre Homenatge a Bruschetti (Xàtiva: Fundació Pérez-Bruschetti, 1986). Hui, el seu record continua viu a través del centre escolar que porta el seu nom —al costat del jardí que va sufragar— i del Centre de Dia Pérez-Bruschetti per a Malalts d'Alzheimer.
Les seues publicacions (Ciencia práctica de la vida, Catecismo de la obrera, Salvemos a los niños, Ángel femenino, Cuando seas madre, etc., així com nombrosos articles en revistes com El Loto Blanco o Teosofía) i part de la seua biblioteca particular poden ser consultats a la Biblioteca Municipal, gràcies a la donació feta a la ciutat per la família de Samuel Sanchis.

FELICITACIONS de NADAL 2017

BON NADAL

de TOTS per a  TOTS

NOTA. - 

A algunas de estas felicitaciones sólo puede llegarse pinchando en las frases que tienen el texto en color y, además, subrayado. 

**********************************************

Amics de Nihil obstat: Ingenuitat o Utopia? Siga com siga, res ni ningú ens arrabassarà l'esperança...
Una abraçada: Ximo Adell

111 NADALA DE LA UTOPIA 

********************************************************************************

JULIO CIGES

Acabando el Tiempo de Adviento, adjunto el extra de Navidad y mi felicitación esperando que nos preparemos, lo mejor posible, para vivir y celebrar la gran fiesta de la Natividad del Señor.

ACABADO EL TIEMPO DE ADVIENTO

********************************************************************************

GERMÁN lÓPEZ

NAVIDAD ES EL MILAGRO

********************************************************************************

 Juan Pascual Llobell

Enrique, te deseo a ti y tu familia una feliz navidad y un año nuevo, esperando que no nos depare ninguna de esas sorpresas a las que por edad estamos muy expuestos.
Mucha suerte. Un abrazo. Juan.

********************************************************************************

TERESA ESPASA

********************************************************************************

VICENTE CREMADES

********************************************************************************

JOAN LLOPIS

********************************************************************************

FRANCESC JOVER

Diu la gent vella i sabuda, que 
aquesta nit tot es menjar i beguda.

Qui de diners té bon feix, beurà 
xampany i menjarà el millor peix.

Qui de diners va mal,
beurà cervessa i menjarà pollastre,
polit o qualsevol pardal.

Tant si tens peix o pardal...

Que pases un Bon Nadal!!!

********************************************************************************

JOSE HERRÁIZ

Amics, bones festes nadalenques. 

Ya tengo móvil y con mucha guasa (guasap).

Felicidad, paz y salud para el año próximo.

Una abraçada.

Pepe.

********************************************************************************

JOSELUIS PORCAR

NETS i AVIS, Enrique Herrero

 Esta vegada van ser les nétes les que ens van traure de casa... 

No va ser obligació, sinó més aïna devoció el que va motivar l'eixida. Ens desplaçàrem des de l'extrem sud de la ciutat als afores nord, fins a l'antic monestir de Sant Miquel dels Reis, per a assistir a un acte que reunix tant el cultural com el festiu: veure i sentir les nostres nétes participant en el CONCERT DE NADAL que va oferir l'Orfeó Valencià Infantil, OVI.

És el cas que, com ja m'havia anunciat com probable, va assistir Joan Llopis, un dels membres nuclears de l'actual grup d'esmorzars i activitats, que està "en tràngol" de ser iaio i que en el concert va tindre ocasió de veure en viu i en directe una de les formes com es consolida la vinculació familiar avis/nets.

Igual que a colp d'espasa s'armava als cavallers errants, "a colp de part d'alguna filla o nora" se'ns constituïx en avis. La trobada amb Joan em va fer recordar que hi ha altres companys i amics "en el mateix tràngol". Hi ha pròxims altres dues parts que conferiran eixa dignitat d'ací a uns dies a José Ignacio Spuche i en el mes de febrer a Antonio Signes. I, per descomptat, a les respectives dones, Mº Luisa i Maruja.

Potser Joan va tindre ja en el concert, una clara ocasió de comprovar com les nétes són les que marquen bona part de la vida dels iaios. Açò ja va ser així amb els meus fills: els seus iaios materns van tancar en el poble les portes de sa casa i se’n van vindre a València per a encarregar-se d'ells mentre els pares treballàvem.

Amb estos exemplets, futurs avis i iaies!, no pretenc donar-vos cap lliçó, perquè vosaltres ja sabeu massa, o almenys vos imagineu, com serà la vida de iaios. Només pretenc, a més de felicitar-vos "ante praevisa merita" pels nous naixements, solidaritzar-me amb vosaltres en l'entusiasme amb què afrontareu esta nova etapa de la vostra vida.

Enrique Herrero

Capella de Ministrers recupera El Canto de la Sibila de la Catedral de Valencia

 El Canto de la Sibila es un canto profético que antiguamente se escenificaba la noche de Navidad en diferentes catedrales de la Península, especialmente de la Antigua Corona de Aragón. La tradicional representación de este drama paralitúrgico, que de tanta popularidad gozó, perdió su práctica con el Concilio de Trento, manteniéndose aún hoy en Mallorca y el Alguer. De las muchas versiones que se conservan del Canto de la Sibila se restaura en estos conciertos la versión valenciana, con las influencias que sobre ella ejerció la tradición toledana y sus vinculaciones con la mallorquina, declarada en 2010 por la UNESCO Patrimonio Inmaterial de la Humanidad.

Las sibilas eran mujeres que se creían inspiradas por los dioses, siempre vírgenes y profetas, de todas ellas era la Sibila Eritrea la que anunciaba el día del Juicio Final y la llegada de Jesucristo. Con la intención de despertar el interés en una celebración histórica que merece su restauración, que nos hace reflexionar sobre la venida de Cristo al mundo y el más allá, en esta tradición que ha sido y es de todos nosotros, Capella de Ministrers recupera este patrimonio musical y religioso.

Descargar información completa

La melodía del Iudicii signum, heredera del préstamo melódico de las Cantigas de Santa María de Alfonso X el Sabio, es una composición puesta en boca de la Sibila Eritrea que solía cantarse al final de la última lección de los Maitines de Nochebuena hasta que se suprimió a raíz de las reformas litúrgicas surgidas del Concilio de Trento. Ampliamente difundida por Europa occidental debido a su mensaje escatológico, su primera adaptación al romance corresponde a una de las Cantigas, Madre de Deus (CSM 422), que fue seguida un siglo más tarde por otras adaptaciones en lengua catalana y castellana. Conocidas popularmente como Canto de la Sibila, las versiones más tardías incorporan estrofas alusivas a la Virgen cuya intervención se implora en el Juicio final. En este sentido cuentan con el precedente de un extraordinario sirventés del trovador Peire Cardenal, Un sirventes novel vueill comensar,en el que se refiere a las recriminaciones que piensa que Dios le hará en el día del Juicio. Escrito hacia 1232, Cardenal, del que cuenta su Vida que "molt fo onratz e grazitz" por el rey don Jaime, concluye con un ruego a la Virgen: "Per merce·us prec, donna sancta Maria,/ c'al vostre Fill mi fassas garantia".

En la Consueta de la Catedral de Valencia de 1527 se cita: Com dihuen la sisena liçó, la sibil.la, acompanyada ab lo vedell y dos canelobres, va a la trona de l'evangeli, y quan és hora, diu la sibil.la tres o quatre cobles, y torna-sen'n a la sagrestia. E mentres diuhen la novena liçó, lo qui ha de dir lo evangeli de Liber generationis Iesu Christi ve's a vestir, e vist-se ab amit y camís ab paraments [blanchs], stola y manyiple, y la dalmàtica de brocat ras blanca ab lo collaret y lo libre ab una tovallola de brocat blanch,en clara referencia a la participación de la Sibila en los Maitines de Navidad.

Las cinco coplas puestas en boca de la Sybilla valenciana son las siguientes:

                                   
Al jorn del judici veuràs qui ha fet servici

 D'una Verge naixera Deu y hom qui jutjara

 de cascu lo be y lo mal al jorn del jui final.

  Mostrar san quince senyals per lo mon molt generals,

   los morts ressucitarán, de hon tots tremolarán.

   Dalt dels cels davallará Jesuchrist, y es mostrará

   en lo vall de Josaphat hon será tot hom jutjat.

   Portará cascu escrit en lo front àl seu despit

  les obres que haurá fet, don haurá cascu son dret.

  Als bons dará goig etern, è als mals lo foch dinfern,

   à hon sempre penarán puix à Deu offes hauràn.

Como nos recuerdan algunos investigadores tal vez la tradición de la Sibila valenciana tuviese influencias de la castellana, especialmente la de Toledo, en donde se cantaba la Sibila por un seise vestido de mujer, con un traje de mangas pendidas, ricamente bordado al gusto oriental. Desde esas influencias y desde la versión mallorquina podemos reproducir la música de los versos sibilinos valencianos. Todo ello con la certeza de aproximarnos a la recuperación de una milenaria tradición occidental que tuvo su singularidad en la Seo Metropolitana de Valencia, descrita en la Consueta de 1527 y a la que de seguro aportarán mayor claridad futuras y necesarias investigaciones.

Pincha sobre la frase:

INFORMACIÓN TOMADA DE ...

Alfonso Roig, motiu d'exposició. E.H.M. (coordinador).

Alfons Roig ("D. Alfonso") em va traure de casa dijous passat.

M'adoní que l'exposició Alfons Roig i la Generació del 27 acabaria hui (diumenge 12) i vaig sentir la necessitat de rememorar la persona de D. Alfonso

.           Qui m'ha tret de casa no ha sigut la Generació del 27; ha sigut D. Alfons.
És curiós que, d'estudiant, jo no vaig ser fan del pare Roig, no era "santo de mi devoción"; i inclús vam tindre una xicoteta baralla amb ell un company i jo. El professor Roig, al menys aquell dia, no volia que prenguérem apunts en classe i nosaltres (per fer la contra?) posàrem totes les nostres energies en això.

¿Quant temps va estar este professor donant-nos classe? 

Recorde que en els primers anys d'estudis vaig ajudar un condeixeble a redactar un treballet sobre les nocions elementals de l'art (dòric, jònic, corinti i totes eixes coses...) i l'anècdota dels apunts va ocórrer ja en els últims anys. O siga que el seu magisteri amb nosaltres va durar prou de temps.

¿I de què nos feia classe?

Una "maría" anomenàvem despectivament a l'assignatura, que gaudia d'una sola classe a la setmana i amb l'aprovat "ante praevisa merita". ¿Per què s'avaluava, per exemple, la literatura i no l'art o la seua història? La veritat és que suplia importants carències del currículum.   En les classes de literatura apreníem de memòria autors i obres amb escassa lectura i en les de D. Alfons degustàvem les obres de poetes com Machado o prosistes com Eugeni D'Ors En cap altra classe es va parlar mai, posem per cas, de Le Corbusier i la seua obra .

("el inusual religioso, que, entre otras cosas, era un amante del arte abstracto en una València que todavía lo miraba de reojo")

El record d'eixes classes és el que hui m'ha tret de casa.

(Ovidio Fuentes ja va publicar fa 10 anys un article sobre "...la actitud personal, la visión del mundo y de la iglesia que sabía transmitir [D. Alfonso, naturalmente]" (nº 31 de NIHIL OBSTAT- Verano de 2007).

I ¿què he aprés hui en l'exposició Alfons Roig i la Generació del 27?

Que "el inusual religioso" es preocupà cordialment pels exiliats republicans espanyols, I ho he aprés recorrent les quatre seccions de l'exposició:

01. Entre l’esparança i la desfeta.

02. Els derrotats erem tots.

03. Mèxic – Roma – París.

04. Ermita de Llutxent.[i]

Com als que no heu visitat l'exposició jo no vos contaría  millor el que allí havia, vos remet a uns articles que em pareixen suficients per a fer-se una idea prou bona del seu contingut i del seu significat:

Alfons Roig y la Generación del 27 (Presentación del MUVIM)

Los ocho del 27: la generación en el exilio que conectó Alfons Roig (culturplaza)

Alfons Roig: el nexe valencià entre l'exili i la pàtria perduda de la Generació del 27. (Diari LA VEU)

Alfons Roig i la generació en l’exili. Rosa Mascarell Dauder (comisaria de la mostra) (revista SAÒ)

E.H.M. (coordinador)

,

.

---

[i] Ha d'haver-hi en el butlletí imprès de NIHIL OBSTAT alguna crònica de la nostra visita a Lluxent, però jo no he sigut capaç de trobar-la.

,

. 

El regreso de Teresa Espasa, RICARD BELLVESER

A la poeta dianense Teresa Espasa, la salud le ha gastado, en los últimos tiempos, malas pasadas. Le ha disparado una bala de plata al corazón, aunque no le ha dado, pero le ha rozado y eso la ha obligado a protegerse en su buhardilla familiar. Desapareció de la escena pública como acostumbran los poetas, haciéndose acompañar del silencio. Y mientras cosía sus heridas y sanaba sus cicatrices, ha escrito un libro de cuentos eróticos, no de amor, sino a lo que éste lleva cuando va unido al enamoramiento, libro que ha ido elaborando con el sacrificio de un costalero, aguantando el peso, a su pesar deberíamos decir, con la fe del escritor.

  Y de pronto, esta semana, ha reaparecido. Lo ha hecho como corresponde a la fundadora de la más importante tertulia literaria valenciana y varias revistas, en un encuentro de poetas, el que dirige Vicente Barberá en el Ateneo de Valencia, y sus versos han salido de las gargantas de una veintena de poetas, en una estudiada coralidad que tenía el propósito de hacerle un homenaje de bienvenida a la vida.

  Cuánta razón tenía don Miguel de Cervantes al afirmar, con mucho tino: «hacerse poetas es enfermedad incurable y pegadiza». Exacto. Incurable, ya lo sabemos, menos curable que las heridas de su enfermedad de estos meses, y 'pegadiza' que es la forma amable de decir «contagiosa», aunque la diferencia es que es algo que no tiene cura ni es mal al que se le conozca antídoto. Cuando alguien se envenena del arte de trovar, desde ese mismo momento, como picado por una cobra, sabe que por esa picadura, morirá, no por ninguna enfermedad de las que los médicos intentan protegernos, sino del mayor de los males que es la pasión lírica que un día envenenó a esta dama.

   Y esa maldición la ha tenido Teresa, sino ¿de qué iba a estar 25 años dirigiendo una tertulia literaria, una asociación que sin ella no hubiera durado, no digo 25 años, digo ni 25 minutos? Todo ha salido de su energía, de su bolsillo y sobre todo de su salud y en consecuencia, cada esfuerzo lleva en su interior su partida de muerte.

  Dice Teresa: «Los días son como cenizas/ que nos visitan a menudo./ Este morir tenso, indefinido./ Este intento casi nulo de inventar/ lo que no existe».

  Lo recuerdo yo que no pasé por La Buhardilla histórica, lo afirmo yo que nunca fui invitado a La Cope, lo digo yo que siento por esta mujer algo que no es mero afecto, sino algo mucho más importante ahijado del ritual de la amistad.

  Teresa hace tiempo que exigía un homenaje, por su generosidad, su capacidad de trabajo y organización, pero sobre todo, para que se reconociera su mérito como poeta. Porque tiene sentimiento poético, fue picada por la serpiente de cascabel y envenenada de forma incurable como anunciaba Cervantes, lo que se ve en sus versos en los que siempre hay poesía, porque además de corazón, tiene oficio. Ay el corazón, puñal traidor que un día acabará con nosotros.

   María Teresa Espasa, en sus versos habla de cosas que se entienden. Nada más lejos de sus modos, que el extravío por lo farragoso, pérdida que no es una novedad que nos llegue desde las vanguardias, sino que lo de escribir incomprensible ha existido de siempre. No hace falta alguna recordar que no se es mejor poeta, ni mejor surrealista, por ser más impenetrable, no mejora el verso porque se haga más espeso, sino al revés. Es sabido que los poetas, cuanto menos diestros, más alambicados y oscuros, al ser esta una consabida fórmula para amagar su torpeza. De nuevo don Miguel, ahora en La ilustre fregona, nos advirtió sobre esto: «Verdaderamente que hay poetas en el mundo que escriben trovas que no hay diablo que las entienda». Por el contrario, aquí estamos ante versos de cristal.

   Cuando se regresa del dolor, se sabe. Y Teresa, tras entrar en los hospitales y entrar en los algodones como en las azucenas, ha demostrado que ella es poeta por encima y sobre todas las demás cosas, es poeta además de activista, es una poeta amiga, entregada y fuerte, es una poeta culta, que sin embargo no gusta de chapotear en la técnica. Una explicación a todo esto la encontramos la elegía de André Chénier, aquel poeta que se enamoró al pie del patíbulo en el que acabaron sus días: «el arte solo hace versos, únicamente el corazón es poeta».

******

Poetas en el Ateneo XIV 

– María Teresa Espasa. Emoción y Sentimiento en un merecido homenaje. (pincha sobre el texto resaltado en rojo)

José Antonio Olmedo López-Amor