BATALLETES (1. De cine) E. Herrero.

 

Fa més de deu anys que exercisc de “güelo, iaio o avi”, la qual cosa m'atorga ja el privilegi de poder contar batalletes, sense que per als altres supose cap obligació d'escoltar-les. No necessite arriscar-me a "predicar en desierto". Com les contaré per escrit, deixe a tots i cadascú en llibertat de llegir-les o no.

 Les batalletes seran de cine. I ara explicaré per què.

Els especialistes

Els més entesos del grup ens informen ben sovint, per mitjà del whatsapp, de quines són les pel·lícules més interessants que es poden vore en la televisió. Hem de donar-los les GRÀCIES, perquè la informació resulta d’allò més profitós.

Aquest aspecte està ben cobert. Habitualment Joan Llopis, cinèfil amb molta experiència, sol ser qui comunica i José Mª Monzó, expert en cinema, qui explica els motius pels quals la pel·lícula és interessant.

Altres membres del grup també fan aportacions amb freqüència:

Ovidio Fuentes sol informar també de les incidències cinematogràfiques.

Cas a banda era el de José Luís Porcar que ens va deixar l'estiu passat i els comentaris del qual sobre cine en el blog Nihil Obstat ens ajuden a tindre’l present:

[20/II/2013 VOCABULARIO de Cine, por José Luis Porcar

 26/XI/2014 Crónica del forum de “El espíritu de la Colmena” de Víctor Erice (José Luís Porcar)

18/II/2020 VIDA OCULTA (Joséluis Porcar).]

 Els profans

Crec que queda prou clar on no em ficaré. Resta un terreny potser mes popular, quasi infinit, sobre altres aspectes del món cinematogràfic dels quals no solem parlar i constitueixen una infraestructura (una espècie de tramoia) en la qual es recolza la visió artística, a dalt assenyalada, pròpia dels especialistes.

Sense cap pretensió, intente fer un recorregut per eixe molt variat món cinematogràfic. I perquè el relat no se n'ixca de mare prenc com a fil conductor les meues vivències i records (ja vos encarregareu vosaltres de situar-vos en els llocs paral·lels de les vostres vides). I no cal dir que em botaré la norma per exigències del guió sempre que em convinga (vulgarment “em done la gana”)

Furguem, doncs, en este “caixó de sastre".

Iniciació cinematogràfica

Esglaiats records em queden.

Creia jo haver tingut un Cinexin en la meua infància.

-Tu, què has de tindre! Els teus fills van ser els que van jugar prou amb el Cinexin.

I, per si no era prou amb els records de la meua dona, Wikipèdia també em reduix al k.o. amb el seu testimoni:

" CineExin va ser el primer projector i reproductor de cinema per a nens, llençat al públic massivament el 1971 per l’empresa catalana Exin".

En eixe any ja estava jo creixcudet!. Pareix que em passa com als profetes: que em falta perspectiva temporal i en lloc dels meus records he assumit els de la infància dels meus fills,..

Potser era un Cinema NIC, que també té el seu article Wikipèdia i del qual diuen

“creado en 1931” “La fabricación del   CineNIC no se interrumpió hasta 1974, y en ese momento eran ya millones los aparatos vendidos en todo el mundo”.

Fóra la que fóra, la ditxosa maquineta va durar ben poc; no sé si perquè l'amo era un desmanyotat o perquè la qualitat tampoc era tanta.

Altres van saber traure major partit d'aquells joguets. Conta un familiar meu, i ho testifiquen les gents del seu voltant, que, encara en la infància, el seu esperit ja emprenedor el va constituir en vertader empresari. Organitzava sessions de cinema i ¡cobrava l'entrada! Aposentava els xiquets, espectadors, en l'escala de la casa i projectava sobre la paret d’enfront, unes vegades nua i altres voltes vestida amb un llençol blanc, col·locat allí per a millorar la imatge (Anys 40/50).

Anem al cine!

Em sembla que els xiquets de les escoles del barri de la Ruzafa profunda no vam anar a un cinema, sinó que ens van clavar en un magatzem o local comercial. Jo fins i tot diria que vam estar de peus. (Anys 40 del segle XX, postguerra).

Dubte entre Dumbo o Blancaneus, però quasi segur que la pel·lícula era de Disney.

Així – més o menys – degueren ser els meus primers passos cinematogràfics, el meu bateig "pel·licular".

CINES DE XÁTIVA
EL "CINE GREGORIO"

Tu pots anar ara a missa on jo, de xiquet, anava al cine. El local ha tornat a la seua destinació original i ara és una "sucursal" o franquícia de la Seu (Col·legiata).

Qui era Gregorio?

Era l'amo de la "Papelera de San Jorge" (empresa pròspera en aquells temps) i amic personal de l'arquebisbe Marcelino Olaechea. Pot ser que aquesta amistat l'hi facilitara l'usdefruit del cine-església, popularment conegut amb el seu nom, encara que oficialment s'anomenava "Salón de los obreros" (També "Patronato Cine De Los Obreros".)

L'arpillera era fonamental en el condicionament del local. Una gran penjava del sostre i llenços del mateix material s'exposaven en les parets. Aconseguien rebaixar la coberta i mitigar el so.

Jo haguera assegurat que hi havia allí un bon assortiment de cadires de boga (les típiques d'església), on els espectadors seiem. Diuen les cròniques, però, que “amb butaques tosques”, i a més la foto mostra que no tinc raó. Una altra vegada els profetes?

Era quasi tot el que havia fet falta per a convertir l'església de l'antic convent dels franciscans en el local on, pagant una entrada barateta, especialment els xiquets, passàvem les vesprades dels diumenges i les festes.

(De la cabina de projecció del cine Gregorio i els seus continguts no puc donar raó, perquè no vaig pujar mai. Parlarem més avant d'una altra cabina).

 

“A l'altre extrem del carrer hi ha una altra font, la de Sant Francesc, de glop barroc. I davant mateix, l'església del mateix nom, erigida al segle XIV i convertida durant el temps èpic en cine per don Gregorio Molina, un semidéu local que també forma part del catàleg monumental. Don Gregorio va impulsar una indústria de cartonatges beneïda per don Marcelino Olaechea, l'arquebisbe de València, i va passar a inflar la nòmina d'empresaris modèlics del franquisme.[…] La solvència va permetre a l'empresari comprar l'església i convertir-la en sala de projeccions amb el nom de "Salón de los obreros". El seu paternalisme irrefrenable el va dur a omplir les parets de la nau amb advertències metabíbliques -"Aunque las luces se apaguen, Dios te ve"- davant les quals el pati de butaques tremolava de fred dorsal i vertigen genital. (Xàtiva, úter defensiu, Per Miquel Alberola)

I deixarem ja el "cine Gregorio" recordant que allí vérem, entre altres: Fu-Man-Chu ataca [tres pessetes butaca], el Gordo i el Flaco (tant Laurel y Hardy com Abbott y Costello), vaquers, gàngsters, indis (amb els corresponents crits, patades i altres exterioritzacions quan el xic perseguia al bandit o ¿Besava la xica?) i alguna que altra romàntica, quasi sempre amb final feliç.

 CINE LLEÓ

La inauguració de la part realitzada del Parc Central va portar a l'actualitat de nou a l'arquitecte Demetrio Ribes, autor de l'Estació del Nord. En algunes construccions, de les instal·lacions ferroviàries conservades, es fa constar que també són obra del mateix autor.

 

"El primer cine fijo y estable que existió en la ciudad fue el "Cine León", inaugurado en el año 1910. Se ubicaba en el edificio Botella, en el mismo centro de la ciudad. Una construcción del arquitecto Demetrio Ribes, a petición del empresario Hilario Botella, que se convirtió en todo un referente arquitectónico".

  GRAN TEATRO (amb història)

De la resta de cines de la ciutat és l'únic amb història, semblant a la del Gregorio, però amb millor desenvolupament.

"A principios del siglo XX, la iglesia [del convento de Sto. Domingo] se convierte en teatro “Gran Teatro” y posteriormente en cine..." 

“La antigua iglesia fue restaurada…para poder utilizarla como una de las sedes de la exposición de la ‘Luz de las Imágenes’ durante el año 2007 y servir posteriormente como centro cultural”

L'altra raó per a seleccionar el Gran Teatre és que pot ser el local de Xàtiva que mes vaig freqüentar, perquè allí es celebraren les presentacions falleres de les meues nebodes.

SEMINARI

El Sr. Durán, pare d'un condeixeble meu i veí de Massarrojos, va vindre algunes vegades al Seminari amb una màquina de 18 mm., que supose va ser l'element des del qual es van desenvolupar tant el Saló Parroquial de l'esmentada pedania com el cinefòrum del Seminari. De les pel·lícules que ens va projectar el Sr. Durán, només recorde esta tonada:

Ay mi pescadito no llores ya más,

Ay mi pescadito deja de llorar.

Mira tu per on, he posat la tonada en Internet i el Sr. Google m'ha recordat no sols la lletra de tota la cançó, sinó també que pertany a la pel·lícula CAPITANES INTRÈPIDOS (1937) i que, pel que sembla, pot veure's en Youtube. (I com jo “no he vingut ací a parlar de la meua pel·lícula”, no marxe, però us deixe a vosaltres, si us interessa, la tasca de rememorar tot el referent a la pel·lícula susdita).

CINE-FÒRUMS

SEMINARI

Primera etapa

Jo pertany al segon curs dels que van ingressar directament en el Seminari de Moncada. Crec que queda prou clar on no em ficaré, deia al principi, la qual cosa no obsta per a què deixem constància que vam ser part de la generació que va tindre la sort d'assistir a les presentacions i col·loquis dirigits per José María López Piñero, col·legial del Major de Sant Joan de Ribera.

Segona etapa

A José María López Piñero no li va bastar d'ensenyar al seu auditori a veure cine, a més va crear escola i deixà com a successor a José María Monzó, a qui ja he anomenat al principi d'este escrit. Per les circumstàncies dels meus estudis no vaig poder assistir a eixa segona etapa del Cinefòrum del Seminari, però en els últims temps he tingut la sort, interrompuda en bona part per la pandèmia, de trobar-me amb José María a distints nivells: convivència setmanal en esmorzars, presentació de pel·lícules, articles i llibres sobre directors, pel·lícules...

No sé si existirà registre de les pel·lícules que es van presentar, comentar i gaudir en el Seminari en esta època.

CINE-CLUBS

En temps d'estudiants (col·legi St. Tomàs) o de pràctiques (convictori) acudirem amb freqüència a les sessions de cine-fòrum en:

Cine club S.A.R.E. (Servicio Artístico Recreativo Español)

En València coneguérem un cas semblant al “Gregorio”, tant en estructura (parets nues) com en adaptació (arpillera i cadires de boga), on hui està l'església de San Juan de l'Hospital, el que amb total professionalitat i plena dedicació presentava Àngel Carrasco, a qui quasi seixanta anys després encara recorde.

Cine-club LUZ (Dominicos)

El salón estaba ubicado en el cuerpo del complejo de los dominicos recayente a la G. V. Marqués del Turia, Cuentan las crónicas que:

El cine Club tuvo una vida muy dinámica llegando a hacerse un ciclo a mediados de los 60, dedicado a Serguéi Eisenstein en el que se proyectaron películas como Octubre, ¡Que viva México! y se anunció el Acorazado Potemkin, que,por extraños designios de la censura, fue sustituida por una de los hermanos Marx.

“En mi pueblo hay un cine”

· És la història del cine parroquial de Massarrojos, construït en 1953 amb els diners i l'esforç del poble sencer.

· Es el títol d'un documental elaborat l'any 2014 per Ethel Roca  (alumna de Primària en aquell moment) amb l'ajuda de la seua família i mestres. Va obtindre el premi "Historia de la Cinematografía", convocat pel Ministeri de Cultura per a alumnes de Primària.

"El documental galardonado entrevista a los personajes clave de aquella aventura del celuloide que animó a todo un pueblo de mil habitantes. Desde Enrique Granell Sepúlveda, el operador de cámara que manejaba el proyector la vieja OSSA 60A aún conservada, hasta la historia de Clemente Ramón, el vecino del pueblo que recogía las sacas con las películas en Valencia capital para emitir en sesión continua sábados y domingos."

La cabina promesa i l'operador

 "También hablan Pepica Ibáñez, Amparo Alòs y Amparín Granell, tres taquilleras del cine que a su vez rememoran a José Sanz, uno de los aposentadores del local".

Crec que el Saló Parroquial de Massarrojos va ser iniciativa del rector José Estellés (director al mateix temps de la “Schola Cantorum" del Seminari de Moncada –València-).

Supose que els motius “pastorals” d'aquesta empresa degueren basar-se en facilitar a la feligresia i limítrofs la visió d'un cinema moralment permés. Recordem les fitxes que setmanalment es col·locaven en els cancells de les esglésies amb la qualificació moral de les pel·lícules que se projectaven en la localitat i que s'expressaven aproximadament així:

1: Tots, fins i tot xiquets. [Obres moralitzadores.]

2: Joves. [Obres moralitzadores].

3: Majors. [Permet tesis no immorals].

3R: Majors, amb objeccions. [Tesi contra el dogma o la moral.]

4: Greument perillosa. [Tesi contra el dogma o la moral].

He de dir que aquest Saló era apreciat per gran part de la població de la pedania, que havien col·laborat en la seua construcció i alguns (anomenats en el treball En mi pueblo hay un cine) continuaven col·laborant com a voluntaris en el manteniment del local, només que hi havia disparitat d'opinions: uns consideraven que l'única finalitat del Saló era projectar cinema i uns altres que allí tenien cabuda un altre tipus d'espectacles com els “playback” que amb alguna freqüència va presentar la joventut local, baix la direcció de Jóse (“Caseta”) y Mariano Segura.

Crec que mai vaig veure allí una pel·lícula sencera. Jo també estava en funcions, encara que no sabera molt bé de què (¿gestor, administrador, encarregat?) La meua funció allí no era d'espectador, sinó d'intentar que allò carburara.

I fins ací algunes batalletes del cine en la primera part de la meua vida.

Hi haurà segona part?

Enrique Herrero