Tots ens hem sentit interpel·lats per la
fusellada de “Charlie Hebdo” com
també per les manifestacions de condemna ocorregudes al llarg i ample del món
occidental. Tothom s’ha vist provocat per l’acció fanàtica d’uns creients
radicalitzats i en conseqüència tothom
ha volgut expressar la seua reacció condemnatòria.
En les reaccions,
caldria referir-me en primer lloc, i de passada, a la gran manifestació de
París, presidida pels primers mandataris de les nacions occidentals i altres,
fins i tot, de països musulmans. Tot molt bé. Tots els governants ben ordenats
agafats de la mà, demostrant una compenetració irrebatible contra la força
bruta del terrorisme yihadista. Tot molt expressiu i exemplar. Tots units en
defensa de la llibertat d’expressió... , però conformant una estampa un poc
hipòcrita... no...?. De tots els mandataris que encapçalaven la desfilada
potser no hi havia ningú que no haguera usat la violència alguna volta per a
reprimir als seus dominis la llibertat d’expressió quan aquesta perjudicava els
seus interessos. I ara tots a recolzar al president francès, mostrant a tot el
món que ells estan pel respecte de la llibertat i la vida. No cal recordar la
massacre, fa uns pocs mesos de la Franja de Gaza i altres actes de vandalismes
institucionals...
Però ara vull referir-me sobretot a la
reacció del Papa Francesc que, tot i
acceptant la llibertat d’expressió, el que ell pensa és que hi ha coses sobre
les que és millor no clavar-se. I posa un exemple: “Si algú li falta a la mia mama és segur que s’endurà un cop de puny meu; és normal, és
normal...!”. És a dir procurem no fer broma o crítica de certes coses que fan
relació a la religió i a les creences perquè els afectats poden reaccionar amb
violència i amb la pena capital... Implícitament, sembla que estaria
justificada la reacció violenta. Amb l’exemple pareix que el Papa ha volgut
aprofitar per proclamar que les coses que conformen la religió és quelcom intocable i sagrat igual que ho és
la mama de cadascú. El Papa sembla
oblidar que ara vivim en una societat més secularitzada que fa uns anys i que
encara hi ha esglésies o religions que no es resignen a abandonar la influència
i el poder de convocatòria social. El
Papa Francesc sembla no entendre que les caricatures de Charlie Hebdo representen una crítica a la irracionalitat i al
fanatisme religiós que pretenen la manipulació dels déus per a subjugar als
homes.
No cap dubte que aquesta reacció, tan
fulminant del Papa, ha causat sorpresa en gran part de la societat, tant de
creients com agnòstics, que veien en ell l’home capaç d’anar reformant
l’església per tal de que els cristians centren la seua fe en el Crist
desmitificat, el de la no violència i el de la llibertat.
Tal volta, si les esglésies, religions i
sectes del tipus que fóra, arriben a comprendre que el seu objectiu no és la
captació de seguidors, al preu que sia, ni el proselitisme per captar poder,
aleshores podríem fer possible una societat laica, lliure i respectuosa en la
que no tindria sentit la crítica dels factors religiosos, pertanyents ja al fòrum
intern i tan dignes de respecte com qualsevol creença.
Antoni Signes
COMENTARIO de Joan LLOPIS PASTOR:
ResponEliminaA mi, com a molta gent, este Papa ens ha sorprés gratament en la majoria d’accions que ha dut a terme, però en esta ocasió pense que s’ha comportat un poc, com diria aquell, en actitud de “casta” per ser representant suprem d’una religió: no admet crítiques ofensives a les creences o religions. I inclús, encara que ho negue en paraules, d’alguna forma accepta o, al menys, justifica la violència: qui insulta a la “mamma mia” pot rebre un colp de puny de la meua part. ¿I si el que rep l’ofensa té a mà un revòlver, què pot passar? En valencià, en altre terreny, tenim una dita que diu “qui furta un ou furta un bou”, i mutatis mutandis qui és capaç de pegar un colp de puny per una ofensa pot ser impel.lit a usar algun altre mitjà més contundent.
Està clar que la llibertat d’expressió no és un dret absolut, però ahí està la Justícia per a acudir quan es traspassa la línia roja, com pot ser la infàmia, la difamació, l’insult, la falt a l’honor d’una persona, etc. Però u no pot prendre la justícia pel seu compte. No es pot impedir la crítica burlesca, la paròdia, la vinyeta humorística que tenen com a objecte una idea, una creença, una ideologia, un personatge públic en la seua actuació com a tal. I no es pot impedir pel simple fet que algú puga sentir-se ofés. No cabria la paròdia del gran Charles Chaplin a la figura de Hitler perquè tenia tants seguidors, i el mateix podriem dir d’altres personatges com Franco, o de líders religiosos en aspectes que l’humorista considera inacceptables. L’humor sempre és saludable dins dels límits assenyalats. I a més de la Justícia, i com a pas previ, està la controvèrsia, l’intercanvi d’idees, la paraula en fi.
També és de veres que està la responsabilitat de l’humorista i la prudència per a no provocar reaccions previsibles (tenim en compte que, en este cas, són més de 1.200 milions de seguidors de Mohamed), però cal crear un ambient social i legislatiu perquè estes reaccions no es donen en cap cas.
En mi opinión lo único "sagrado" son las personas. Si te burlas de alguien, el motivo es lo de menos, no intentes al día siguiente establecer un diálogo con ese alguien. Y lo que se impone es el diálogo en profundidad de todos con todos en este mundo cada vez más pequeño.
ResponEliminaOvidio
Francesc Jover opina sobre del cop de puny del Papa.
ResponEliminaHome, ja era hora que es qüestionara el que diu un Papa de Roma. Mai no m'havia adonat que algú ho haguera fet. És de veres que en una Setmana d'Estudis de l'HOAC a Sarrià, Barcelona, 1968 (?) Miret Magdalena (que es va seure a la meua taula per dinar) deia amb total seguretat davant d'un cert al·lucine nostre, que solament el 5 % del que deia el Papa era creïble. Tota la resta del 95% era simple opinió.
Mira que durant la història els papes de Roma han dit "desbarajustes" i molts d'ells encara estan citant-les molts teòlegs per afirmar determinats arguments. No diguem de papes de la segona meitat del segle XX quant hi havia un laicat més independent que pensava per si mateix, que això és més gros. Si donem per bo que qualsevol creença religiosa (o no creença) mereix el màxim respecte, és de veres que burlar-se no seria massa correcte. Tot i així, estic d'acord que la broma és la broma i les parodies en la nostra cultura són intranscendents.
Però el que em sembla que caldria valorar de Francesc en aquesta ocasió ha de ser la desmitificació d'un personatge adonant-se (tot d'una) que tot el que diu no són misses. Una societat laïcista, de creients i no creients, ha d'acostumar-se quan diu alguna cosa el cap de l'Església, a prendre l'actitud aquella de "com si passara un carro". No se si m'explique i em faig entendre. Qualsevol de vosaltres ho sabria dir més clar que no jo. Estic convençut que la societat no es regis pel que diuen les religions i els seus caps; si no per les regles que es dona ací mateix la societat. Si l'Esglesia catòlica solament ha acceptat deu o dotze punts dels més de cent que formen la Declaracio Universal de Drets Humans, de què us extranyeu? No se vosaltres què pensareu, però està clar que l'Esglesia no té resposta a tot el que passa en l'actualitat. Ni tan sols la mitat.
Aneu acostumant-vos a eliminar del vocabulari de manera generalitzada això de Sant Pare.
Disculpeu-me, però no se fer raonaments pegant-li voltes al nano sense tocar ell peus al que a mi em sembla el fons.