El xovinisme del món ric, Per Francesc Jover

L'autor de l'article, que l'ha publicat en, LA VEU, ens el regala per a que també el publiquem en el nostre blog: "Amic Enrique, ...També te l'envie en text per si t'interessa."

El món està composat de diferents zones on unes han arribat a tastar la societat del benestar, altres són emergents i la resta no hi ha manera que s’enlairen de la misèria. De tots elles té l’hegemonia el món ric, molt narcisista i xovinista, que es creu el patró del món. Els països definits com del tercer món, han de seguir les regles, o sistema econòmic i polític, establerts pels països rics. Si, aquells estats on hi ha fortes trames de poder econòmic ramificat per la resta del món a l’estil neocolonial. És la zona rica, que també diuen Occidental, qui es creu tenir un sistema perfecte per exportar i que tothom ha d’acceptar.

Des que el renaixement va ampliar el vell món i es va institucionalitzar el colonialisme s’ha identificat aquesta zona com hegemònica. És la que dirigeix la resta del món ajudats per una xarxa de tipus financer que s’estén per tot el planeta com una teranyina, on queden atrapats i destruïts els que es posen al marge dels seus interessos.

No cal dir que des de la Revolució Industrial, primer Europa i després els EEUU van anar marcant eixe model de societat als demés. La resta de món, en general, ha hagut d’acceptar aquesta submissió política i economia. Europa, amb un sofisticat estil colonial i després els EEUU d’Amèrica amb el seu potencial econòmic i militar, han dit a tota la resta de món com han de organitzar-se. Són potències que van més enllà d’insinuar subtilment com ha de viure cadascú; s’arroguen a més, el dret de ser els guardians perquè ningú estiga al marge dels seus interessos. S’han autoproclamat vigilants d’un sistema convençuts que és el millor, castigant als que intenten posar en pràctica altres polítiques.

Possiblement hi hauran molts casos concrets que podria posar com exemple, però solament en mencionaré alguns amb el risc de no ser els més notables. El rosari és llarg. Començaré per les intervencions militars de Corea i del Vietnam; la crisi dels míssils a Cuba, amb el pertinent bloqueig de més de cinquanta anys a l’illa caribenya, inclosa l’eliminació del Che Guevara a Colòmbia. L’assassinat d’Allende a Xile, pel simple fet de voler gestionar el patrimoni d’una altra manera, i la posterior dictadura militar. La intervenció a l’Orient Mitjà per interessos petrolífers. La complicitat en la guerra entre Palestina i Israel, etc. i tants altres llocs al món on no els han deixat llibertat per decidir el sistema polític i manera que volen administrar-se.

En cada un d’aquestos llocs han hagut milers i milers de morts assassinats i desapareguts en circumstancies fosques, on els responsables del món ric intenten mostrar-se als ulls del món com altruistes pedagogs. Les forces vives del món ric sempre han mirat a altre costat davant les massacres que s’han fet com a conseqüència del negoci d’armes. Celebraren a bombo i trompeta l’enderrocament del mur de Berlin com un símbol de llibertat i democràcia, mentrestant han silenciat i han deixat poc a poc sense terra els palestins, marginar-los amb la construcció d’un vergonyós  mur.

No diguem del victimisme teatral del món ric per atemptats terroristes i les manifestacions farisaiques que fan defensant el que creuen ser l’única i vertadera llibertat d’expressió. No és cau la cara de vergonya d’ajuntar els caps de govern d’Israel i Palestina per recolzar la defensa de la civilització occidental, i no fer-ho per pactar una pau equitativa i justa.

Si las societat no és capaç d’entendre que les malalties, la fam i la mortaldat del tercer món, a més de les bosses de pobresa del quart, són causades per un subtil terrorisme del món ric, podria ser senyal evident de tindre les fibres sensibles greument deteriorades.