Ruta de l’Alcoi revolucionari 1936-1939 (Cara i creu) .Francesc Jover Dminguez

Acabem de fer una ruta turística urbana per la ciutat d’Alcoi per tots i cada un dels llocs claus que foren protagonistes de la revolució alcoiana dels anys 30. Contemporàniament a Alcoi hi han hagut dues revolucions destacades i podem afegir cruentes: la del Petroli i la dels anys 30. Érem un nombrós grup de tres o quatre dotzenes de persones la majoria de mitjana edat cap avall. M’alegra que hi haja gent jove interessada en un tema que ha estat massa temps més aïna amagat. Deixem de tindre por de dir-ho. Sembla que darrerament hi ha més ressò en la societat d’allò que ha vingut anomenant-se des les dues últimes dècades del segle XX, Memòria Històrica. Potser estem en un bon moment perquè la Generalitat del País Valencià ha obert un procés d’ajuda i promoció. Ja era hora!

La ruta ha estat magníficament dirigida i guiada per l’arqueòleg l funcionari municipal Gabriel. N’he fet altres rutes en aquest mateix guia com la de l’Alcoi Modernista on també m’ho he passat molt be. Els que hem arribat al que diuen «tercera edat» i hem fet viatges turístics socials hem experimentat moltes voltes la mediocritat professional de molts guies. No ha sigut en aquest cas on Gabriel ens ha mostrat un alt nivell didàctic com a cicerone. Això podem dir que seria la Cara d’aquesta crònica, perquè la Memòria Històrica pense que ha de ser també Democràtica i sobretot Pedagògica. Ha de ser-ho perquè ha sigut un tema que ha estat massa anys lluny de l’escola reglada dels infants i adolescents valencians. Encara hui mateix hi han testimonis de professors d’ensenyament mitjà que denuncien un inadequat programa perquè les xicones i xicons isquen dels Instituts amb un bagatge de formació històrica de l’època mitjanament potable.

Gabriel, tot i manifestar-se catòlic, apostòlic i romà, a més de practicant, va ser totalment imparcial amb la destrucció que es feu de diferents temples eclesials que foren destruïts durant la revolució. És més, va assegurar que la majoria eren esglésies noves fetes a les primeres dècades del segle XX i que mai el poble alcoià les va fer totalment seves. Va afegir també aquella dita popular -totalment laica- que era una gàbia massa gran per a tan pocs pardals. Possiblement això formava part de la seva pròpia metodologia de mestre.

El mateix va ser l’opinió expressada, que em va parèixer molt pedagògica, quan va comparar la repressió republicana que va haver-hi amb els militars de la caserna d’Alcoi que no  secundaren la rebel·lió, amb la que feia l’exercit franquista en altres llocs quan reduïa militarment un poble republicà. Potser no fou tan oportú mencionar en un moment concret l'execució de l’alcalde republicà Evaristo Botella pel que poguera haver-hi confós l’auditori. Ho dic perquè, segons el meu parer, cal distingir ben clarament la repressió de l’exercit «nacional» en el període revolucionari 1936-1939 a la que feu el govern de Franco a partir de l’1 d’abril de 1939. Això va quedar meridiana ment clar quan Gabriel va comparar l’activitat del cotxe de la «calavera» i els seus «passejos» amb els afusellaments que feien els soldats o falangistes a corporacions municipals senceres quan ocupaven algun poble. Podríem dir que fou molt correcte sense entrar a valorar en quina part es feren més grans barbaritats. El que no hi ha cap dubte per a mi és, que la repressió franquista a partir d’abril de 1939 va ser un altra història, a més fora de lloc i sense cap sentit. S’havien fet la «punyeta» uns i altres en temps de guerra, partint -clar està- de la base que el colp d’estat fou reprovable i il·legítim. És el que estan reivindicant des de molt de temps les Comissions per la Dignitat, la Memòria Històrica i Democràtica, etc. Que es reconega l’acció criminal d’una repressió en temps de pau per les institucions de l’Estat. En aquest sentit manifeste que l’actitud de les comissions de memòria històrica ha de ser principalment didàctica amb el fi que la societat ho entenga. No poden tancar-se èpoques de la història sense una actitud pedagògica en contar i acceptar tots la veritat. I això haurà de fer-se d’una manera transversal, prescindint d’ideologies o al marge d’elles, com ho feren el 1945 els guanyadors del nazisme i feixisme. Això seria la cara. 

També hi va haver en la mateixa excursió del dissabte dia 13 el que en el títol d’aquest escrit dic: la creu. En començar la jornada davant del Teatre Calderón va fer una introducció el guia dient que normalment aquestes excursions les feia en valencià, però si algú tenia dificultat en la llengua ho faria en castellà. En aquell moment vaig pensar per a mi mateix, ja hem arribat on sempre arribem els valencians: a claudicar de la nostra llengua renunciant a la nostra personalitat. Hi havia una parella de joves que demanaren fer les explicacions en castellà i Gabriel va accedir.

És la història de sempre en la qual en som molts que no es trobem còmodes. Ens sentim forasters en la nostra casa. Si açò del dissabte és una activitat institucional de l’Ajuntament d’Alcoi, és el responsable a qui vull demanar-li explicacions.  Al meu parer són actes que ha de definir en quina llengua vol mostrar el seu patrimoni i la seva història local sense que cap persona es senta menyspreada. Quan anuncie aquestes rutes, cal dir clarament en quina llengua farà l’explicació perquè el públic trie. Per què no se si els edils municipals ho saben, però havem valencians que volem viure íntegrament en valencià i l’administració ha de respectar-nos. En inscriure-nos a aquestes activitats ho farem elegint la llengua. Per a que vol l’Administració valenciana promoure a les escoles línies en valencià si no tenen una actitud gestora coherent? De que es queixem davant d’alguna actitud política antivalenciana quan entrebanquen l’ensenyament en valencià a les escoles? Poden acusar-me a mi de ser intolerant i poc acollidor en els forasters per aquesta actitud? Tan intel·ligible és el nostre valencià per els castellanoparlants? Hem de viure els valencians permanentment amb els pantalons a terra?

    Son reflexions que em faix jo mateix.  

Francesc Jover

Salvador Morant i la República,Francesc Jover

Acabem de celebrar l'aniversari de la proclamació de la Segona República i a Cocentaina s'ha celebrat amb una exposició que ens parla dels antecedents, situacions concretes, Guerra Civil i sobretot personatges que foren protagonistes d'aquella època a nivell de País Valencià. Fa ara 87 anys d'aquell esdeveniment i en tres i no res arribarem als cent. El més greu per a mi és que a hores d'ara, i a nivell institucional de les administracions públiques, la República ha estat criminalitzada i els republicans que foren vilipendiats no se'ls ha reconegut obertament ni la seva dignitat ni el oblit en que els ha tractat la història. No diguem del sofriment humà que patiren els vençuts i que ha quedat més aïna en l'anonimat. A més, encara perduren entrebancs per entrar als arxius històrics referent als judicis militars franquistes. També cal dir que a les escoles durant el franquisme, i ara en la democràcia, no se'ls ha ensenyat d'una forma objectiva a xiquetes i xiquets el que va passar en aquell període i per què. Excepcionalment si que ho han fet -o estant fent-ho- alguns mestres. Estem esperançats que açò canvie a partir d'ara.

Però, no és aquest tema el propose hui. Més be vull fer un comentari dels personatges protagonistes d'aquella època i que podem veure en l'esmentada exposició a la Casa de la Joventut de Cocentaina. Una mostra itinerant que fa temps està movent-se pel País Valencià de la mà de la Fundació Josep Irla i que ara la tenim visible a Cocentaina amb motiu d'un altra actitud de l'Administració Pública. Concretament vull detindre'm en una persona que fou de Cocentaina i que curiosament no figura en la abundant documentació de la citada exposició. Es tracta de Salvador Morant Tormo, un xicotet empresari cocentainer que va militar en el republicanisme cultural i valencianista del segle passat. Permeteu-me fer unes pinzellades d'aquest personatge mentrestant es fan les gestions oportunes per incorporar aquest valencià a l'esmentada exposició.

Morant formava part del Centre Valencianista «l'Estudi» de Cocentaina, entitat que l'any 1932 va aportar la seva signatura a les Normes de Castelló. Amb tota seguretat Morant era un dels puntals d'aquella entitat local. Una societat cultural que estava incorporada al moviment republicà i que defenien en aquell just moment la identitat valenciana. Açò podem afirmar-ho pel que ens han comentat els que van conèixer Salvador Morant, però principalment ho confirma la seva col·laboració que ha quedat al setmanari El Camí (València, 1932-1934). El Camí tenia la direcció col·legiada i aglutinava el valencianisme amb totes les tendències polítiques i culturals; de fet, Joaquim Reig i Rodríguez va signar les Normes de Castelló en nom del setmanari El Camí. El Centre Valencianista «l'Estudi» de Cocentaina es va declarar apolític, tot dient que acceptava totes les opcions polítiques al seu si, sempre que no s'oposaren al valencianisme i a la defensa de la seva identitat. A més a més, va fer una crida local pública per tots aquells que volgueren aprendre el valencià, obrint una escola nocturna, no solament per aprendre la llengua, també per totes aquells persones que no havien tingut oportunitat d'anar a escola.

Si volem conèixer millor a Salvador Morant Tormo, hem de mencionar un article seu a El Camí escrit a Cocentaina en febrer de 1933. Em sembla imprescindible pel valencianisme polític de hui donar una ullada al fons ideològic que va emetre El Camí. Un periòdic que va quedar interromput pel bienni negre republicà del 1933 abans del colp d'estat del general Franco. Llegint l'article de Morant podem adonar-nos del debat valencianista polític i cultural que hi havia aleshores i que hui no ha perdut actualitat. La tesi que defenia Salvador Morant era que el valencianisme polític havia de ser transversal i interclassista, afirmant que era un contrasentit fer un partit exclusivament d'esquerres perquè la realitat valenciana anava per un altre camí i estava quasi tot per fer. No podem ara, al començament de la tasca, deia Morant el 1933, anar més enllà que ens pertoca. Continuava dient que calia fer un intens treball per valencianitzar la societat i llavors, davant de la realitat, ningú ens podrà negar les llibertats robades. No pot ser hom republicà d'esquerres o de dretes, continua dient MorantR, sense ser plenament valencià. És un deure de bon valencianista desentendre's de les fòbies d'esquerra i de dreta. Davant d'esquerra o dreta -deia- hem de dir València. Però València tota, no Regió com diuen els esquerrans. Som Nació perquè tenim una llengua, unes lleis, una cultura, un patrimoni artístic valencià, un caràcter, etc., hem de formar un partit netament valencià, amb un programa ben definit que faça una política econòmica, cultural, religiosa, agrària, social, etc., però valenciana.

Sense cap dubte Salvador Morant es definia abans de tot valencià, però un valencià que hui diríem «catalanista». I pregunte jo: on s'ha quedat aquell valencianisme catalanista que hi havia durant la Segona República Espanyola? No us diuen res les idees plenes de trellat de Salvador Morant comparant-les amb la situació actual del tripartit -de dretes, de centre i d'esquerra- de Catalunya? 

Quantes coses es van interrompre amb el colp d'estat feixista i criminal! On s'amagat aquella burgesia valenciana? Què s'ha fet d'aquell seny burgés?

Acaba Morant l'article amb aquest paràgraf que vull citar-vos literalment: «Després de lluites, i aconseguint el sentiment nacional valencià, ja serà hora llavors de poder formar partits de dreta i d'esquerra dins de l'organització estatal valenciana, per poder treballar cadascú el seu camp per el progres i benestar de la nostra Pàtria Valenciana que tots junts podem aconseguir, però ara seria perdre força i temps»

Pensar en l'actualitat valenciana que algun sector de la societat creu que està inventant alguna cosa original, és una autèntica broma o un absolut desconeixement.

Francesc Jover

La memòria històrica de nou (Francesc Jover)

Bon dia Enrique. T'envie un article per al Nihil Obstat. El tema pot estar relacionat amb un lema que corre estos dies per les xaxes socials. Diu així: "La democracia no es va atrevir a jutjar el feixisme, i ara el feixisme està jutjan la democracia" Al menys aixo és el que vaig rebre jo.

Una abraçada a tots

Autor: Francesc Jover per a NIHIL OBSTAT. Enviat el 26 de març de 2018

Sembla que la Generalitat Valenciana ha obert un espai per activar institucionalment la recuperació de la memòria històrica, o democràtica. Amb tal motiu sembla que estan formant-se comissions locals de ciutadans amb la missió de promoure localment aquesta inajornable activitat. El tema té diferents fronts oberts que s’estan tractant més o menys intensament des de diferents angles, entre ells les universitats. Sens  dubte tots son interessants encara que no tots els que reivindiquem la memòria coincidim en les mateixes prioritats. Jo tinc les meves, sense descartar que altres poden considerar-ne altres. Tot i així hem de tindre un objectiu comú com en l’Estaca de Lluís Llac, per tal de resoldre i tancar el problema a satisfacció de tots.

Amb actitud respectuosa pels que no pensen el mateix, vaig a exposar quines serien les meves prioritats a l’hora de treballar seriosament per recuperar la memòria del que va ser la Segona República, la Guerra Civil, la repressió franquista i l’anomena’t règim del 78. Se que entra molta matèria, però ho faré molt curt. Per començar diré que és imprescindible que hi haja una ferma voluntat de totes les entitats polítiques, acadèmiques i particulars en que estem davant d’una tasca que cal arribar fins el fons. És hora.    

Ningú pot negar la importància dels magnífics treballs historiogràfics que s’han fet, el mateix que tampoc pot negar-se que paral·lelament havia d’haver hagut una condemna clara i concisa del colp d’estat de Franco i la seva dictadura. És per això que cal recordar un detall inqüestionable que encara mai no s’ha acabat d’acceptar per tots: la Segona República estava legitimada per les urnes i per una Constitució, i cap persona ni institució vestida de militar o de paisà, podia enderrocar-la violentament. Si no acceptem i reconeixem aquest valor bàsic de les urnes, que són les úniques que avalen la democràcia, vol dir que la nostra societat encara no està predisposada a fer front a l’assignatura que tenim pendent.

A més a més, haver mantingut fins ara aquella idea generalitzada que la República i el franquisme van fer tots dos atropellaments equiparables, és més que un error argumental: és una total falsedat.  

Si en algun moment va poder haver atropellaments equiparables entre els dos bàndols, salvant la legitimitat de la República i de l’il·legítim colp d’estat, és durant el període de Guerra Civil, 1936-1939. Ací és on podien haver hagut atropellaments per les dues parts: els que feien els falangistes i l’exèrcit de Franco en el bàndol “nacional”, i els que es feien a la reraguarda del territori que va quedar sota la República després del colp d’estat.  

En el primer cas, quan l’exèrcit de Franco ocupava territoris republicans, els mateixos soldats i falangistes cometeren assassinats. En alguns pobles passaren per les armes la corporació municipal sencera del Front Popular. És el cas –entre altres– de tanta gent que fou soterrada a les cunetes i que encara no s’han recuperat.

Per altra banda, també es feren crims a la reraguarda de la zona republicana assassinant –entre altres coses– capellans, frares i seglars conservadors, a més de les agressions al patrimoni artístic i religiós.

Son fets concrets innegables amb l’única particularitat que els crims de la zona republicana foren repudiats i perseguits pel govern de la República. Pels quals van haver-hi molta gent que fou jutjada i en molts casos hi hagueren empresonats i inclòs condemnats a mort. No està tan clar que el govern de Burgos perseguira i condemnara aquestos crims. Al contrari, sembla ser que molts dels crims eren fomentats des del govern de Franco.

En aquest sentit i no en altre, si que és de veres que per les dues parts van haver crims. Tanmateix, els crims que feren a la reraguarda republicana per descontrolats, o delinqüents –com vulguem dir-ho–, va estar ben demostrada i reconeguda la seva honorabilitat i dignitat de les víctimes. Mireu si no les exhumacions tan cerimonials que feren de les víctimes de la zona republicana amb el patrocini de l’Estat i soterrades les restes amb tota dignitat i consideració en llocs sagrats. Com no podia ser d’altra manera. És el que calia fer. Ningú mereix morir de manera violenta. Però, a més d’haver-los honorat merescudament, alguns d’ells han assolit l’alt honor de declarar-los beats i estan camí als altars. No tinc que dir res en contra. Però, per recuperar la memòria com cal és imprescindible fer una autocrítica ben sincera d’uns tractaments i d’altres.

La majoria de cadàvers republicans que s’han recuperat ho han fet de manera particular, al marge de l’administració de l’estat. No fa molt de tems veiem en la TV al cap de govern espanyol jactar-se d’haver destinat per a la memòria històrica zero cèntims en els pressupostos. Al mateix temps el govern espanyol no té cap inconvenient en destinar milers d’euros per recuperar soldats de la Division Azul que foren morts a Rússia. Son coses tan evidents que havien de ser èticament comparades.

Son malifetes i crims dels dos bàndols que es van cometre durant la Guerra Civil en una zona i altra. És en aquest període i no altres les barrabassades i barbaritats que hem de comparar en un i altre bàndol. Hem de centrar-nos únicament en temps de guerra. És en aquest període en el que hem de fer la deguda comparació per que siga rigorosa.

Les agressions als drets humans que van començar a partir de l’1 d’abril de 1939 res tenen a veure en el que he dit. Açò era un altra història d’agressions als drets humans que res tenien a veure en el terror que va haver-hi anteriorment als dos bàndols. El clima de terror que va començar a partir de 1939 era pura i dura venjança contra els vençuts. La primavera de 1939 va començar una època indescriptible d’atropellaments i venjances que encara no s’han anul·lat.

La repressió que va haver-hi quan va acabar la guerra era innecessària i no m’estranya que molts historiadors la definixen com un genocidi. Si el terror, podia tindre alguna justificació durant la guerra –amb les particularitats que hem dit–, quan triomfen les forces feixistes, quin sentit hi havia per acarnissar-se en els vençuts com ho van fer?

Son qüestions que hem de posar a debat i aclarir-les tot d’una. Errors històrics que és de veres que cal anar fent volta de fulla, però no sense una ferma voluntat de reconèixer els múltiples errors que es feren. Però sobretot, restituint la dignitat dels vençuts com es va fer en les víctimes de la República. La dignitat i honorabilitat dels represàlies de Franco els ha sigut negada malgrat els 40 anys que portem de democràcia. Per a mi, una dolenta democràcia que continuarà sent neofranquista si no és capaç d’abordar convenientment com cal el tema de la memòria democràtica.

El tema no porta en si cap tipus de venjança, però ha de continuar essent reivindicatiu per declarar tot d’una l’honorabilitat i dignitat inqüestionable que tingueren els republicans vençuts. No anirem enlloc, i serà un altra frustració més, per moltes comissions institucionals que es creen per recuperar la Memòria Històrica. Qualsevol iniciativa de l’Administració és molt ben vinguda, però mai no acceptarem que tinga un caràcter descafeïnat.  

Francesc Jover

CLAVES DE UNA VISITA DEL PAPA BAJO LA LUPA. (Alfons Llorens)

El 18 de març, FRANCESC GRAMAGE va compartir amb nosaltres per whatsapp el segon article que publicava ALFONS LLORENÇ sobre el VIATGE DEL PAPA (Benedicto  XVI a València en 2006). A aquest article intentarem  donar-li major difusió passant-ho immediatament de la nostra xarxa social al correu... El mateix Alfons ens ha donat facilitats per a la publicació d'aquesta sèrie : "hi ha un primer capitol del diumenge anterior, que també podeu reproduir. N’eixirà un tercer". 

II. Un viaje marcado por los excesos.

I.  Claves de una visita del papa bajo la lupa.
    La visita del papa blindada por el PP y la trama       <> .

Osoro, la huelga del 8 de marzo y la Virgen María. Comenta J.L.Porcar

  “De madrugada me he enzarzado con un comentario a una noticia de las que me sacan de quicio.

Te envío el archivo para NH.” J.L.Porcar. 

LA NOTICIA
Huelga feminista 8-M El cardenal Osoro: la Virgen María también haría huelga para "defender sus derechos"
El arzobispo de Madrid afirma que incluso el Papa Francisco marca a los obispos de todo el mundo la dirección de defender la dignidad de las mujeres

El arzobispo de Madrid, Carlos Osoro. EUROPA RESS madrid 02/03/2018 19:43 europa press DIARIO PÚBLICO.

El cardenal arzobispo de Madrid, Carlos Osoro, ha asegurado que "comprende" a las mujeres que secundarán la 'huelga feminista' del próximo 8 de marzo, Día Internacional de la Mujer, para denunciar desde la brecha salarial hasta la precariedad laboral, porque "hay que defender sus derechos" y se ha mostrado convencido de que hasta la propia Virgen María "lo haría". 

"Lo comprendo, claro (que las mujeres hagan huelga el 8 de marzo). Hay que defender sus derechos. Lo haría también, lo hace también de hecho, la Santísima Virgen María", ha asegurado Osoro en declaraciones a los medios, tras la presentación de un libro este jueves 1 de marzo en Madrid. 

Según ha defendido, "la expresión máxima de la dignidad de la mujer está en la Virgen María" porque es "madre" y porque "está siempre en los momentos más necesarios de la vida del ser humano", como lo estuvo con Jesucristo.

Por ello, ha indicado que no le extraña que el Papa Francisco marque a los obispos de todo el mundo la dirección de defender la dignidad de las mujeres porque, a su juicio, no hay "más valor que el que da el Señor a la mujer".

"El más maravilloso y más grande relato, la valoración más preciosa que se puede hacer de la mujer está en la Virgen María", ha subrayado Osoro.

Así lo ha asegurado este jueves el arzobispo de Madrid tras el acto de presentación en el ISEM Fashion Business School, del libro 'En la tierra como en el cielo' (RIALP), del periodista Álvaro Sánchez León, que cuenta a través de 45 entrevistas la vida del segundo sucesor de san Josemaría al frente del Opus Dei, Javier Echevarría.

JL PORCAR COMENTA EN LA MEDIANOCHE DEL 3 AL 4 DE MARZO: ¡UF!

No sé donde colocarme. Por un lado quiero gritar: VERGÜENZA, IGNORANCIA, IRRESPONSABILIDAD, LAVOZDESUAMO, EL PODER INMISERICORDE, LOS MUNDOS DE YUPI, … y todos los desafueros que encadenados puedo relatar aquí.

En la tónica de la desfachatez, de la distopía, del oportunismo, de la estupidez absurda por utilizar a María (una chica francamente viva en aquel momento de la historia de Jesús) como un ‘amuleto’ feminista metido en una especie de hostia consagrada y en la atmósfera oscurantista del incienso del poder.

El entorno de las palabras ñoñas del cardenal es nada menos que la presentación de un libro (¡Jesús! ¡qué supermodernor con la etiqueta del sitio: Fashion Business School!) con un tema tan feminista como el de las 45 (¡cuidadito con las rimas!) entrevistas que relatan la vida y milagros del sucesor de san Josemaría, un tal Javier Echevarría, y nada más ni nada menos que del Opus Dei (“Prohibido el paso a toda persona ajena a la Obra”).

Bueno, bueno, y bueno y bueno. María desaparece por completo, queda eliminada como persona-mujer, de las que caminan por la calle y gestionan su propia vida. Queda reducida a funciones: ‘madre’ (“expresión máxima de la dignidad de la mujer” Osorio dixit) ‘cuidadora atenta de los seres humanos’ (“está siempre en los momentos más necesarios” etiam dixit Osorio).

Y además acude a un lugar común, del catecismo, de las contundentes e irrefutables verdades, para afirmar en alineación directa con el Papa: “no hay más valor que el que da el Señor a la mujer”. Bla, bla, bla. Palabras huecas que el viento disuelve. La prueba del algodón es el valor que los ‘señores’, los jerarcas, el clero, han dado a las mujeres a lo largo y ancho de la larga y ancha historia de la Iglesia de Jesucristo, el Señor: una verdadera mierda sin pinchar en palo alguno.

Y si entramos en la ficción, en Matrix: pues claro que María se apuntaría a la huelga, no faltaría más, “lo hace también de hecho, la Santísima Virgen María", claro, claro, como lo hacen la santísima virgen Pepita, la santísima virgen Paquita, la santísima virgen Manolita, la santísima virgen Angelita, la santísima virgen Felisa, la santísima virgen Marisa… A ver, viva la ficción y las vírgenes santísimas que hacen huelga.

¿Es que María, la que según los escritos evangélicos y tradición de los seguidores de Jesús, la que figura como madre de Jesús y sus hermanos, no tiene derecho a pertenecer a un tipo de gentes que habitaban en Galilea y desarrollaban conductas al uso de aquel momento y espacio concretos, no tiene derecho a ser y vivir como una mujer corriente sin superpoderes?

Dejemos a María en paz. "El más maravilloso y más grande relato, la valoración más preciosa que se puede hacer de la mujer está en la Virgen María", subraya Osoro. Y no la deja en paz, y recurre al superlativo todopoderoso e incontestable de la suprema verdad de lo sagrado: ¡el más maravilloso y más grande…, la valoración más preciosa que se puede hacer de la mujer!...

Com diu la gent del carrer: serà precís?

Altra vegada el mateix discurs que no diu res. Altra vegada el verí d’un catecisme que des del poder del estament clerical (i ho diré sempre) manifesta el mapa mal pintat de la vida de Maria i Jesús de Nazaret: això és una mentida de molt mala voluntat i a més sense trellat.

 Joseluis Porcar

Presentació de "NOSALTRES ELS VERTEBRATS, Enric Herrero

Unes vegades ho hem dit en els anuncis de l'agenda del blog i altres en algun tipus de cròniques dels actes ja celebrats: Antonio Signes coordina el cicle "Història dels nostres pobles", integrat en el Fòrum de Debats del Centre cultural La Nau. En esta ocasió, Antonio ens va convocar,  dilluns passat 19, a la presentació del llibre "Nosaltres els vertebrats" (*)  de Vicent Artur Moreno. 

       Encara que intuíem que no s'anava a tractar de la nostra part animal, als novells en aquest assumpte la simple lectura del díptic en que el Fòrum presenta la programació no ens ho deixava totalment clar. Així que, per a tindre una idea del que escoltaríem, varem recorrer a la presentació del llibre que fa la mateixa editorial "denes": (*) Cap on va la societat valenciana? Està vertebrada?...

      El llibre tracta de contar què s'ha fet i què no s'ha fet, com va dir l'editor Francesc Ferrer Escrivá, de presentar suggerències de vertebració, segons la versió d'Antoni Signes o, segons sintetizaba el mateix autor: es un recull de reflexions i ductes.

      Com a punts de suport de la dita vertebració es prenen els diversos aspectes de la societat: educació, llengua, mitjans de comunicació (TV) ...però a mi, que em sentia com el pipiol de la classe, em va cridar l'atenció l'especial importància que en esta labor es dóna a les Falles.

       "No saps si compres un llibre i et regalen una revista o compres una revista i et regalen un llibre". La revista del "lote" està dedicada a les Falles i vaig entendre l'observació com un comentari jocós amb què els presentadors volien subratllar la vinculació entre Falles i vertebració social.

         

       I aquest pipiol ha descobert que no es tracta d'una ocurrència acabadeta de parir:

"...projecte d’un membre i admirador del nostre estimat Club d’Amics a la Nostra Marxa. Es tracta de Vicent Artur Moreno, que de segur coneixereu, escriptor, professor i alcoià de pro, que ens ofereix en el seu nou treball Nosaltres els vertebrats una possibilitat de presentar part d’una imatge iconogràfica anual i grafítica que al llarg d’anys ens ha anat acompanyat en la llarga caminada del nostre poble. 

Què volem dir?, simplement que aquest nou doble llibre en un sol volum enriquirà aquest especial aniversari i que deixarà un record especial per a tots nosaltres i els qui amb deler ens han seguit aquest anys. " (Carta sobre nou projecte 2016 Marxa Popular Fallera)(*) 

I, per acabar, com diu l'esmentada carta, també nosaltres

 ... "gaudirem d’una projecció visual, que de segur [feu] les delícies dels presents ... Crec que va ser Josep Marí Gómez qui ens va informar que l'autor del grafiti es Xema González i també de l'enllaç a la pàgina web de l'artiste (*) que, almenys, ens permetrà un gaudi analògic al disfrutat en la presentació del llibre. 

Enric Herrero

(*) [Punxa en el ressaltat en roig per a accedir a l'enllaç]

SUCESO EJEMPLAR EN SANTA MÓNICA, Joséluis Porcar

Y había un templo católico en la ciudad de València, junto al cauce del río Túria: dedicado a Santa Mónica.

Y había un amigo, persona cabal, ser humano en esa etapa del itinerario vital que se identifica con el tres o más exactamente con el ordinal tercera.

Y en el paseo matinal rumbo al lugar en que nos juntamos a un almuerzo sabroso y cruzado de palabras, sentimientos, propuestas, …, detalles de esos que la vida deja salir a la superficie cuando las aguas se remansan.

Y este chico, amigo y persona cabal, decide acceder al templo.

Y entra.

Y el espacio inunda su piel.

Y una zona más iluminada orienta sus pasos: una capilla lateral barroca con la custodia en resplandor sobre el altar correspondiente.

Inesperadamente oye una voz contundente:

_ “¡Fuera de aquí!   ¡Váyase!   ¡Fuera!

_ ¿Por qué?

_ ¡Le he dicho que se marche!

_ ¡No! ¡No me voy! En la entrada no hay cartel con el ‘Reservado el derecho de admisión’.

_ ¡Es usted un maleducado!

_ ¡Y Vd un racista!

Y el silencio troceado entre las intervenciones de nuestro amigo frente al clérigo vestido de negro con su alzacuellos blanco brillante. El silencio se incrementa hasta envolver y congelar la situación.

Y nuestro amigo toma asiento en un banco.

Y el ministro, funcionario clerical, árbitro plenipotenciario, resuelve abandonar la capilla con el mohín torcido.

Y su imperativo tajante e imponente lo acompaña como una nube espesa y llena de cristales. No se ha producido el ‘ex opere operato’.

Y un guiño de libertad brota espontáneo de la piel de nuestro amigo, crece como un árbol frondoso que rompe en mil pedazos la rígida corteza verbal (‘accidente’) y el inmenso vacío (‘sustancia’) del poder.

Y el guiño, ya árbol con ramas, invade la capilla. ¡Ni santísimo, ni hostias! Solamente se respira libertad.

Y paz.

Record d’una excursió a Campanar. FRANCESC JOVER

Autor: Francesc Jover per al NIHIL OBSTAT enviat el 16 de febrer de 2018

    

Un diumenge d’hivern de l’any 1997 –pareix l’altre dia i fa més de vint-i-un anys– una bona colla d’amics pertanyents al grup cultural La Brúixola, férem una passejada per Campanar, la seva horta i el seu paratge del Pouet. Anàrem de la mà de Eduard Lluch que ens feia de guia. Eduard és un expert coneixedor de la ciutat de València i dels seus voltants i era aleshores un militant d'aquelles associacions de veïns combatives que el post modernisme encara no s’havia engolit. Era de Campanar que el considerava un poble –el seu poble– al que estimava molt, així com la seva horta, els seus molins fariners i alqueries gòtiques que hi havia escampades per aquella horta de les que hui trobem a faltar. Aleshores Eduard Lluc lluitava des de l’associació de veïns per conservar l'equilibri que havia d'haver entre el progrés i les nostres arrels culturals; entre la societat del benestar i la nostra identitat. Fou un dia de febrer d’eixos que a València ixen molt solejats i dinarem al restaurant dit l’Alqueria, que havia sigut rehabilitat amb molt bon i encertat gust, on també férem la corresponent tertúlia.

Campanar es troba a la part esquerra del riu Túria no més passar el terme de Mislata on actualment hi un gran parc, el Parc de Capçalera. Campanar fou un lloc habitat d’alqueries des d’ abans de l’arribada de Jaume I. Després va tindre ajuntament propi fins l'estiu de 1897, que la ciutat de València se'l va annexionar com a barri. Campanar es troba enclavat damunt d'un discret tossalet i per això, tot i passar-li el riu llepant-lo, no ha estat castigat per les riuades del Túria. Al reves que ha fet per exemple a la seva veïna Marxalenes.  La seva horta s'ha beneficiat de les aigües que porten les sèquies que passen pel seu terme: la de Mestalla i la de Rascanya, dues de les set grans sèquies del Tribunal de les Aigües de València. Per elles passaven en el seu temps 14 files d'aigua cada una.

 Passejar per aquell lloc i els seus voltants fa 21 any, fou un vertader goig. Visitar les alqueries del Pouet, del Rei, de Barber fou un vertader plaer, el mateix del que tinc ara repassant les notes que vaig prendre. El nom de l’alqueria de Barber és relativament nou, perquè a finals del segle XIX encara es deia l’alqueria de Martí, per haver sigut de la família de José Martí, el mateix que va liderar la independència de Cuba. Els molins que hi havia al seu terme com el del Comte, de Pau, del Sol, dels Frares, etc., possiblement  alguns d’ells desapareguts del mapa en l’actualitat. Per cert, ens deia Eduard aleshores que al molí dels Frares s'havia trobat una pintura parietal del segle XVII que li va llevar el protagonisme al molí que era una joia arqueològica medieval. La majoria de molins i alqueries de Campanar tenien l’origen medieval documentades al Repartiment.

Al mateix Camí del Pouet està –o estava– (parle del segle passat) l'ermitori més xicotet del País Valencià que està dedicat a la Mare de Déu de Campanar, una marededeu d’aquelles que diuen trobades, i també al Crist del Pouet. Ens deia que era el Crist més laic que hi ha a l'església valenciana i que mai no havia passat una nit fora de la seva ermita, malgrat haver-lo dut en múltiples ocasions a la parròquia de Campanar amb motiu de rogatives, festes, etc. Recordant aquella emotiva narració que feia Eduard Lluch de la seva terra hem confirma l’estima que tenia i la seva sensibilitat per l’horta valenciana.

El poblat de Campanar, potser siga un dels que més han resistit els tentacles de l'expansió urbana de Valencia, conserva un regust harmònic de la seva època. Destacava aleshores la seva Pla‡a Major, que fins els anys vint estava rodejada de xiprers. Ens deia que, precisament ara el 19 de febrer –dia de la Mare de Déu de Campanar– fan una processó barroca que no se si en l’actualitat es fa.

El més greu de tot és que, durant els anys 90 del segle passat, una bona zona del Pouet que va estar protegida, on s’havia de fer un parc que harmonitzara alqueries i horta, molins i boscos, va quedar requalificat per l’Ajuntament de Rita Barberà, i convertit en zona residencial. Aquesta jugada municipal sembla va estat feta, segons les males llengües, a favor d'una important empresa constructora per compensar la manca de guanys obtinguts amb l'afer del solar dels jesuïtes de la ciutat de Valencia.

L'esplendorosa època de la Valencia del segle XV, va convertir en la ciutat més important d'Europa. Part d'aquella infraestructura es podia veure encara aleshores al Pouet de Campanar: La xarxa de sèquies que, a més de regar, donava energia a una important indústria, les alqueries residencials de la burgesia d'aquella època, etc. També en altres llocs de València, la irracionalitat de les diferents administracions dels últims cinquanta anys, ha esborrat els testimonis que hi havien i que van fer de Valencia una ciutat universalment rica en patrimoni i cultura.

Rehabilitats els molins, alqueries i oberts al públic en aquell projecte que hi havia de parc, s’haguera convertit en una ruta històrica, gastronòmica i d'oci cultural que hagueren servit de testimoni d’aquell temps. Em sembla que solament s’ha rehabilitat el Molí del Sol, i potser no tan adequadament com calia fer-ho.  

Francesc Jover

Els panells ceràmics i la religiositat popular (Francesc Jover)

Des del segle XIV hi ha al País Valencià infinitat de mostres de ceràmica decorativa en forma de plats, rajoles i rajoletes que s’han usat per decorar cases particulars, convents, esglésies, incloses les seves cúpules i teulades. En aquest cas vull centrar-me únicament en panells o murals de rajoletes quadrades que formen estampes d’escenes civils o religiosos en jardins, cases, esglésies, carrers, etc.

¿Quin poble no té panells ceràmics amb els sants dels carrers que han estat subvencionats per subscripció pública dels veïns? Molts d’ells, o la majoria són autentiques obres d’art. Mireu una mostra de la col·lecció de panells del “via crucis” del carrer Dolors de Cocentaina que, segons el meu criteri, son autèntiques peces de museu a l’aire lliure.

Durant la revolució de 1936 alguns d’aquells panells ceràmics foren a molts pobles vandàlicament trencats. És per això que l'any 1940 en foren reposats molts per tot arreu. Potser que aquests últims no tenen tanta gràcia com els que feien al segle XVIII. En reposar de nou aquestos panells, si n'hi havia referència, els feien aproximadament igual, altres els feien de nou segons la inventiva del ceramista i orientacions del rector del lloc. Els ceramistes, ja foren del segle XVIII o del XX, orientats pel capellà o no, mantenien el mateix sistema dels pintors antics donant a les obres pictòriques un caràcter pedagògic. És a dir, el mateix que sempre s’havia fet, les imatges pintades aprofitaven per adoctrinar els parroquians. Els retaules gòtics o renaixentistes ja duien una lectura didàctica segons els principis bíblics que havien de ser entesos pels fidels. Hi ha ocasions que tenen un fons de religiositat popular i altres mostren un fons de contingut teològic. El cas del panell ceràmic del carrer Jesuset de l'Hort de Cocentaina, el mateix que també poden veure’s a altres pobles, té símbols llegendaris que recorden la passió i mort que passaria Jesús segons la teologia clàssica.

En aquesta imatge solament està la creu, però n’hi han altres que a més podem veure els claus, la corona d’espines i alguna cosa més. Forma inequívoca, segons aquest pensament, que Jesús des de la seva infància, inclosa la concepció, tenia en ment el seu final.  

Destacar també el panell del número 4 de la Placeta dels Apòstols de Cocentaina un mural ceràmic amb dos apòstols que porta la data de 1940, sant Felip i sant Jaume amb la Mare de Déu del Roser. El que podia haver abans d’aquesta data no se sap com era. De qualsevol manera Sant Felip va ser un dels primers apòstols a seguir Jesucrist. Sant Jaume dit el Menor, fou el primer bisbe de Jerusalem. La tradició fa a Sant Jaume cosí de Jesús i li és atribuïda l’epístola que porta el seu nom. Va participar en el concili de Jerusalem i va morir l’any 62. La seva festa es celebra el 3 de maig.

Segons el historiador mercedari Agustí Arques Jover, al segle XVI aquesta plaça ja era anomenada així. El fet que al mural ceràmic actual hi haja solament dos dels apòstols i siguen precisament aquests dos i no altres, em fa pensar que el mural representa el fet d'haver trobat els cossos dels dos sants junts a Roma en la basílica dels Dotze Apòstols. Això es sap per una carta que el rector d'aquella basílica va enviar al periòdic La Voce de la Veritá on relatava amb pels i senyals el fet d'haver trobat en una reforma que feren a la basílica els cossos de Sant Felip i a Sant Jaume. Pareix ser que des del segle V, segons el Breviari Romà, hi havia la sospita que els cossos dels dos apòstols podien estar en aquest temple. Però s’ignorava el lloc concret i totes les investigacions dedicades a descobrir-ho van ser inútils. Però un manuscrit trobat en la segona meitat del segle XIX al convent dels Menors Conventuals, indicava que el lloc on eren els dos sants amics de Jesús era l'altar major.

En la restauració general d'aquesta església feta per l'any 1872, va ser necessari moure el sòl per tal de deixar l'altar major una miqueta més alt. A les deu del matí del 15 de desembre de 1872, en haver de canviar el paviment de l'altar, es van trobar dues grans lloses de marbre. Davall d'aquestes lloses hi havia un buit format per forts murs i després un altre decorat amb pedres de marbre on hi havia una caixa de fusta molt destrossada. Dins d'aquesta caixa hi havia unes restes que sembla eren els dos mencionats sants.

Aquest descobriment podia haver donat la idea del panell amb aquestos dos sants concrets i no altres, tot i que com he dit més amunt, la placeta dels Apòstols a Cocentaina està documentada en el segle XVI fins primeries del XVIII.

L’actual panell ceràmic és de l'any 1940, segons resa en el mateix mural, i va substituir un altre que hi havia hagut abans de la Guerra Civil que no se com era. Per informació oral sé que el dibuix picat del panell actual el va fer el que va ser canonge cocentainer, mossèn José María Soler, quan solament tenia dotze anys. El mural representa els dos apòstols d’aquella troballa arqueològica amb la Mare de Déu del Roser.

Francesc Jover