La memòria històrica de nou (Francesc Jover)

Bon dia Enrique. T'envie un article per al Nihil Obstat. El tema pot estar relacionat amb un lema que corre estos dies per les xaxes socials. Diu així: "La democracia no es va atrevir a jutjar el feixisme, i ara el feixisme està jutjan la democracia" Al menys aixo és el que vaig rebre jo.

Una abraçada a tots

Autor: Francesc Jover per a NIHIL OBSTAT. Enviat el 26 de març de 2018

Sembla que la Generalitat Valenciana ha obert un espai per activar institucionalment la recuperació de la memòria històrica, o democràtica. Amb tal motiu sembla que estan formant-se comissions locals de ciutadans amb la missió de promoure localment aquesta inajornable activitat. El tema té diferents fronts oberts que s’estan tractant més o menys intensament des de diferents angles, entre ells les universitats. Sens  dubte tots son interessants encara que no tots els que reivindiquem la memòria coincidim en les mateixes prioritats. Jo tinc les meves, sense descartar que altres poden considerar-ne altres. Tot i així hem de tindre un objectiu comú com en l’Estaca de Lluís Llac, per tal de resoldre i tancar el problema a satisfacció de tots.

Amb actitud respectuosa pels que no pensen el mateix, vaig a exposar quines serien les meves prioritats a l’hora de treballar seriosament per recuperar la memòria del que va ser la Segona República, la Guerra Civil, la repressió franquista i l’anomena’t règim del 78. Se que entra molta matèria, però ho faré molt curt. Per començar diré que és imprescindible que hi haja una ferma voluntat de totes les entitats polítiques, acadèmiques i particulars en que estem davant d’una tasca que cal arribar fins el fons. És hora.    

Ningú pot negar la importància dels magnífics treballs historiogràfics que s’han fet, el mateix que tampoc pot negar-se que paral·lelament havia d’haver hagut una condemna clara i concisa del colp d’estat de Franco i la seva dictadura. És per això que cal recordar un detall inqüestionable que encara mai no s’ha acabat d’acceptar per tots: la Segona República estava legitimada per les urnes i per una Constitució, i cap persona ni institució vestida de militar o de paisà, podia enderrocar-la violentament. Si no acceptem i reconeixem aquest valor bàsic de les urnes, que són les úniques que avalen la democràcia, vol dir que la nostra societat encara no està predisposada a fer front a l’assignatura que tenim pendent.

A més a més, haver mantingut fins ara aquella idea generalitzada que la República i el franquisme van fer tots dos atropellaments equiparables, és més que un error argumental: és una total falsedat.  

Si en algun moment va poder haver atropellaments equiparables entre els dos bàndols, salvant la legitimitat de la República i de l’il·legítim colp d’estat, és durant el període de Guerra Civil, 1936-1939. Ací és on podien haver hagut atropellaments per les dues parts: els que feien els falangistes i l’exèrcit de Franco en el bàndol “nacional”, i els que es feien a la reraguarda del territori que va quedar sota la República després del colp d’estat.  

En el primer cas, quan l’exèrcit de Franco ocupava territoris republicans, els mateixos soldats i falangistes cometeren assassinats. En alguns pobles passaren per les armes la corporació municipal sencera del Front Popular. És el cas –entre altres– de tanta gent que fou soterrada a les cunetes i que encara no s’han recuperat.

Per altra banda, també es feren crims a la reraguarda de la zona republicana assassinant –entre altres coses– capellans, frares i seglars conservadors, a més de les agressions al patrimoni artístic i religiós.

Son fets concrets innegables amb l’única particularitat que els crims de la zona republicana foren repudiats i perseguits pel govern de la República. Pels quals van haver-hi molta gent que fou jutjada i en molts casos hi hagueren empresonats i inclòs condemnats a mort. No està tan clar que el govern de Burgos perseguira i condemnara aquestos crims. Al contrari, sembla ser que molts dels crims eren fomentats des del govern de Franco.

En aquest sentit i no en altre, si que és de veres que per les dues parts van haver crims. Tanmateix, els crims que feren a la reraguarda republicana per descontrolats, o delinqüents –com vulguem dir-ho–, va estar ben demostrada i reconeguda la seva honorabilitat i dignitat de les víctimes. Mireu si no les exhumacions tan cerimonials que feren de les víctimes de la zona republicana amb el patrocini de l’Estat i soterrades les restes amb tota dignitat i consideració en llocs sagrats. Com no podia ser d’altra manera. És el que calia fer. Ningú mereix morir de manera violenta. Però, a més d’haver-los honorat merescudament, alguns d’ells han assolit l’alt honor de declarar-los beats i estan camí als altars. No tinc que dir res en contra. Però, per recuperar la memòria com cal és imprescindible fer una autocrítica ben sincera d’uns tractaments i d’altres.

La majoria de cadàvers republicans que s’han recuperat ho han fet de manera particular, al marge de l’administració de l’estat. No fa molt de tems veiem en la TV al cap de govern espanyol jactar-se d’haver destinat per a la memòria històrica zero cèntims en els pressupostos. Al mateix temps el govern espanyol no té cap inconvenient en destinar milers d’euros per recuperar soldats de la Division Azul que foren morts a Rússia. Son coses tan evidents que havien de ser èticament comparades.

Son malifetes i crims dels dos bàndols que es van cometre durant la Guerra Civil en una zona i altra. És en aquest període i no altres les barrabassades i barbaritats que hem de comparar en un i altre bàndol. Hem de centrar-nos únicament en temps de guerra. És en aquest període en el que hem de fer la deguda comparació per que siga rigorosa.

Les agressions als drets humans que van començar a partir de l’1 d’abril de 1939 res tenen a veure en el que he dit. Açò era un altra història d’agressions als drets humans que res tenien a veure en el terror que va haver-hi anteriorment als dos bàndols. El clima de terror que va començar a partir de 1939 era pura i dura venjança contra els vençuts. La primavera de 1939 va començar una època indescriptible d’atropellaments i venjances que encara no s’han anul·lat.

La repressió que va haver-hi quan va acabar la guerra era innecessària i no m’estranya que molts historiadors la definixen com un genocidi. Si el terror, podia tindre alguna justificació durant la guerra –amb les particularitats que hem dit–, quan triomfen les forces feixistes, quin sentit hi havia per acarnissar-se en els vençuts com ho van fer?

Son qüestions que hem de posar a debat i aclarir-les tot d’una. Errors històrics que és de veres que cal anar fent volta de fulla, però no sense una ferma voluntat de reconèixer els múltiples errors que es feren. Però sobretot, restituint la dignitat dels vençuts com es va fer en les víctimes de la República. La dignitat i honorabilitat dels represàlies de Franco els ha sigut negada malgrat els 40 anys que portem de democràcia. Per a mi, una dolenta democràcia que continuarà sent neofranquista si no és capaç d’abordar convenientment com cal el tema de la memòria democràtica.

El tema no porta en si cap tipus de venjança, però ha de continuar essent reivindicatiu per declarar tot d’una l’honorabilitat i dignitat inqüestionable que tingueren els republicans vençuts. No anirem enlloc, i serà un altra frustració més, per moltes comissions institucionals que es creen per recuperar la Memòria Històrica. Qualsevol iniciativa de l’Administració és molt ben vinguda, però mai no acceptarem que tinga un caràcter descafeïnat.  

Francesc Jover