Pensament únic (3)Escrit per Francesc Jover

 

Rafael Altamira

Escrit per Francesc Jover
           12 juliol 2022

 

Quant una societat té un únic esquema de comportament social, moral, polític, costumista, etc., pot denominar-s’hi d’únic pensament? Deixem-ho que ho confirmen especialistes. En general això és el que va haver-hi entre la societat valenciana els darrers 25 anys del segle XIX i els primeres 25 o 30 anys del XX.

Crec haver llegit a diferents pensadors o sociòlegs que això va ser conseqüència de dos o tres generacions de xiquets i xiquetes que no anaven a escola i d’una escola i mestres que no eren els adequats pels pocs xiquets i xiquetes que anaven. O siga, a part de no haver mestres humanament preparats i infants que no anaven a escola, calia canviar d’estructura social i econòmica perquè tots pogueren passar per l’ensenyament primari, secundari i universitat. Quasi res¡

Fou la Institució Lliure d’Ensenyança la que va afirmar que el sistema polític, social, econòmic i el d’escola primaria i superior, estaven relacionades. Tant l’Església com l’Estat, les que dirigien aleshores les escoles, no aplicaven els termes tècnics i pedagògics que calia. Alguna cosa d’açò hi hauria quan es va crear «El Instituto Libre de Enseñanza», segons pot veure’s a la seva pàgina.

Francisco Giner

 

Durant la darrera etapa del segle XIX que he mencionat, ja començaren a veure’s resultats. Aquell grup d’intel·lectuals crearen una escola i formaren tota una generació humanista amb coneixements suficients per iniciar una societat de lliure pensadors. Alguna relació tingué aquesta Institució amb l’aparició de la Segona República (1931-1939); quan posaren en pràctica aquestes teories amb el suport de l’Estat. Unes pràctiques que podien haver arribat lluny si no hagués estat interromput violentament. Algunes d’aquestes coses les hem comentat, però sempre queden detalls anecdòtics molt il·lustratius. Hi han fets concrets que ens situen cronològicament a l’època i ens mostren drames o suggeriments més o menys divertits. Puc comentar-ne algun amb la sola intenció de fer història. Per dramàtica que siga la història, sempre ha de ser contada prescindint d’insults i menyspreu a les persones. Sobretot, mai utilitzar-la per fomentar l’odi. A més, cal fer-ho un tractament desapassionat si són fets causats per la Segona República i repressió; un tema polifacètic. Però això no lleva l’expressar de manera clara i normal fets que passaren durant la dictadura de Franco. Fets singulars on res era el que pareixia on tots intentaven sobreviure dins d’aquell marc limitat.

La victòria incondicional de Franco creà un regim per tornar les aigües al seu llit corresponent de sempre. És més, amb els pertinents dics i murs de contenció perquè no es desbordaren mai més. Una època on podíem trobar-nos les situacions més esperpèntiques.

El règim es va sentir tant ofès per aquella revolució soci-cultural i democràtica, que el primer que va fer fou dictar lleis per castigar tot aquell que havia optat viure republicanament. Abans de finalitzar la guerra, Burgos llançava unes especials lleis que convertien en delinqüents tota la població que havia viscut les llibertats republicanes. Alguns ja els he comentat, com l’anul·lació de noms de xiquets i xiquetes, de divorcis, o de carrers.

Tot aquell conjunt de costums i pràctiques que havia permès la República, s’havien de suprimir i castigar perquè quedaren fora de qualsevol espai de llibertat. Això va crear conflictes socials i familiars amb les persones divorciades, tornades a casar i amb nous fills. Les ajudes familiars com la distribució de «punts»; la regulació del llibre de família; seguretat social. Tot havia que adaptar-ho de nou. A més, va reaparèixer el vell esquema moral on s’acusaven parelles de practicar l’amistançament, l’adulteri... que ara quedaria tot regulat amb lleis civils enllaçades entre si.

Al mig d’aquesta situació hi ha una anècdota concreta que vull comentar referent a l’acte social que suposava la primera comunió. Calia reconduir allò que s’havia intentat abolir. Unes dones de la Secció Femenina, anaren un dia a una casa i comminaren a dos xiquetes, ja adolescents de 13 i 15 anys, a prendre la Primera Comunió. Els prengueren mida per fer-los un vestit nou i deixaren passar unes setmanes per ensenyar-les l’imprescindible del catecisme.

El dia indicat, amb tot el cerimonial convenient, anaren aquests dones per elles les vestiren amb l’uniforme falangista, amb la corresponent boina roja i «correatge». Ja vestides, les acompanyaren a l’Església on celebraren amb tota solemnitat un dels set sagraments. Amb el mateix ritual tornaren tots plegats en comitiva a casa i deixaren les xiquetes.

Una d’aquests dues xiquetes, ja octogenària, fa molts anys, m’ho contava com un dia de festa. Per suposat que ho agafaren com una festa. No dubte l’alegria d’aquestes xiquetes sentint-se protagonistes i envoltades d’aquella parafernàlia i d’alguns regals.

 Per acabar diré que aquestes criatures eren les majors de cinc germanes a més d’un germà, les que portaven l’administració de la casa perquè la mare estava a la presó i el pare era l’únic que treballava. A més, la més menuda de les germanes se l’havia endut sa mare a la presó.

Josefa Fenollar

Era Josepa Fenollar (1902-1990), detinguda pels falangistes locals primer a Cocentaina, després la passaren a Sant Francesc d’Alcoi, i finalment al Reformatori d’Adults d’Alacant. El 1941 la veiem en el «Reformatorio de Adultos d’Alacant condemnada a 12 anys i per agost del mateix any la deixen amb llibertat condicional. No la deixen anar a casa, fou desterrada a Barcelona fins el 1946. Mai no va deixar de demanar al jutge que tenia fills menors que no podia atendre tant lluny de casa. En juny de 1943, la deixen traslladar-se prop dels fills a Alcoi, però sense poder anar a Cocentaina. No cal dir que Pepica, jugant-se la llibertat condicional, anava algunes nits per la via a Cocentaina. Insisteix fent un altre escrit demanant poder viure a Cocentaina junt a la família. Ja he dit, que la decisió d’autoritzar viure al seu poble estava en mans de les autoritats locals, no del jutge.

Josefa de jove

Vaig tindre la sort de conèixer a Pepica i considere que era una excel·lent i singular persona, extravertida i molt bona conversadora. A més, carregada d’ironia i sense cap vergonya d’haver passat per la presó franquista. Al contrari. Els anys de presó i desterrament, els denominava la universitat, acompanyant-ho amb un gest de complicitat no verbal.

Un informe del sumari inclou l’original sobrenom de Pepica com «Theodorika», Déu grec, (Theos); la més evident mostra que relaciona aquesta dona amb els Ateneus Llibertaris. Per corrupció verbal posterior, aquest sobrenom es convertí en «Tiadorita» o «la Bella Dorita» que jo mateix havia malinterpretat.

Francesc Jover 

BATALLETES (3.Teatres). Enric Herrero

 

Un joc.

Un, dos, tres, un pasito pa'delante, Maria

Un, dos, tres, un pasito pa'atras

El que deia la cançó era tot el que necessitàvem aprendre i l'únic exercici que havíem de fer els qui “jugàvem” davant els espills corbs de la cristalleria Prats del carrer de Colón.

 “…la cristalería Prats, cercana, refleja a los peatones su aspecto más estrambótico al gusto de cada cual, tanto en cuanto adelgaza su figura a lo Stand Laurel que la recrea gruesa a lo Oliver Hardy. Espejos cóncavos y convexos eran como un espectáculo callejero y gratuito que hacía las delicias a quienes deseaban cambiar su aspecto.”

Primer "teatre".   

Quan els espills ja no van divertir més, vaig enfilar l'allí pròxima "Puerta d'artistas" del teatre Russafa i em vaig dirigir, sense vacil·lar, al camerino de Fina de Granada. Des de les bambolines de l'escenari probablement li vaig sentir cantar els seus dos números preferits en aquells inicis de la seua carrera artística:  Zarza mora y Lola Puñales.

Encara un xiquet, podia prendre'm aquelles confiances, perquè (obviant les legalitats) érem "parents de facto", tant que -quan l'artista va arribar a València amb la seua família- jo vaig cedir el meu llit i vaig passar a dormir sobre el matalaf muntat sobre algunes cadires. Aquella xica (Fina Fernández Terol en la vida normal i corrent) era més neboda que jo del nostre oncle comú. Ella portava el cognom Terol i jo no.

El teatre, molt educadament, em va tornar la visita en la persona de Toni Leblanc, que vingué algunes vegades a menjar a casa. (o a quelcom més?).

El tio

De la tia ja vaig parlar, potser massa, en el llibre Por qué nos salimos. Los secularizados. D'ella van vindre les aportacions religioses.  

El  tio  (pare adoptiu de fet, que no de dret) era una altra cosa: ferroviari d'ofici, i manetes per a algunes activitats: ténia habilitats de manyà, però jo li recorde, sobre totes, en la de sabater adobador (“remendón”).

 I ací és on ell treia la seua vena  artística: les martellades anaven acompanyades  dels cants de sarsueles en general, amb especial afició a les del mestre Serrano.

Del tio van vindre algunes aportacions culturals com, per exemple, iniciar-me en l'assistència a teatres de diversos gèneres.

Teatre “ritual”

Cada any, en quelcom dels enfrontats teatres Eslava o Serrano, el dia de “Tots Sants”, complíem el ritu d'assistir a la representació de “D. Juan Tenorio”

 Cal suposar que aquesta tradició tenia el fonament en l'ambient de morts, fantasmes i cementeris en què es movia l'obra.

Mi buen padre empleó en esto

entera la hacienda mía:

hizo bien: yo al otro día

la hubiera a una carta puesto.

No os podéis quejar de mí,

vosotros a quien maté;

si buena vida os quité,

mejor sepultura os dí.

Una *bona peça* aquest D. Juan. No aconseguisc comprendre com, en una època de censura i qualificació moral d'espectacles, és permetia l'entrada als xiquets. Segurament “miraven amb els ulls de la taquilla”, igual que – segons diuen- feia D.. José Sastre respecte a la qualitat de les pel·lícules en l'antic cinema Sant Vicent, el dels xiquets

Sempre em vaig preguntar si l'obra, donada la seua ambientació, no era més pròpia del dia dels “Fidels difunts” i ha de ser perquè teníem un altre ritu que complir: assistir a tres misses. Que resultat donava la suma de tres valors infinits?

Ah! i resar tres rosaris. I, no ens eixia tramús?

La troná del teatrePRINCIPAL

Assistíem a la versió teatral de El Conde de *Montecristo, que (“per exigències del guió”) ens va presentar la fugida del protagonista, Edmond Dantés, del Castell de l'illa de If , on havia estat presoner tretze anys.

Supose que per a aconseguir major realisme la fugida va ser presentada en una curta projecció cinematogràfica, cridant l'atenció la perfecció extraordinària de la banda sonora: tant que se sentien els murmuris d'admiració dels espectadors per lo reeixida que. estava la tempesta que ambientava la fugida.

Fins que va acabar la funció, isquérem al carrer i uns van obrir els paraigües i altres van agafar un taxi per a tornar a casa, perquè la tempesta perfecta estava en el cel de València.

 ZARZUELA

Ficat jo en aquest embolic de la meua segona batalleta, dedicada al teatre, envià  Ovidi un cartell de la sarsuela “EL DÚO DE LA AFRICANA ”i a mi se m'ocorre “il·lustrar-ho” amb el fragment de la lletra que crec més significatiu per haver-li'l sentit cantar moltes vegades a món "tio".:

No cantes más la Africana, vente conmigo a Aragón

y allí la Jota que es gloria nos cantaremos los dos.

 Vente conmigo y no temas estos lugares dejar

que la que aquí es prima donna, reina en mi casa será.

 

Recorde especialment el teatre Apol·lo (al carrer "Don Juan de Austria") i, com ja he insinuat abans, al mestre valencià José Serrano i les obres que vaig veure més d'una vegada La Dolorosa i Moros i Cristians, interpretades pel baríton Marcos Redondo i la mezzosoprano / tiple Cora Raga.

LECTURES

En algunes vacacions d'estiu vaig fer lectures de teatre. Recorde que hi havia alguna col·lecció de llibres de butxaca dedicada a la matèria que estem tractant, però em resulta impossible recordar ni quantes ni quines foren les obres llegides.

Dos possibles exemples d'eixes lectures són: La importància de llamarse Ernesto d'Oscar Wilde i Història d'una escalera, obra d'Antonio Buero Vallejo, exemple al que puc afegir la curiositat que la meua dona va actuar, de jove, en la representació que va preparar José Lluís Franco, resident aleshores a Senyera.

GRUP d’AFICIONATS

En els meus anys de seminarista (no sé dir exactament quins, però crec que ja en l'adolescència) assistia a unes funcionetes  de teatre en valencià que es representaven en el local d'Acció Catòlica que la Col·legiata tènia en el carrer de St. Domingo de Xátiva..

Nelo Bacora pot ser un exemple del tipus de teatre que allí se solia representar.   En suport a la meua memòria (que es recorda només d'alguns intèrprets i de cap titule) i amb la intermediació dels meus germans, he aconseguit un document  que compta detalladament el lloc, l'estructura i el desenvolupament d'aquella organització d'aficionats.

 Enrique Herero 

El Armagedón obliga a que Cristo reaparezca ahora. Manuel Palomar

 

La tesis que presento es la de que Maitreya, Cristo, aparece ahora porque ya no puede esperar más. Y no puede esperar más porque ya estamos en el Armageddon.

El Maestro DK. en su libro "La Exteriorización de la Jerarquía" dice así: "  el Príncipe de la Paz toma parte definida en la batalla del Armagedón (ahora en pleno auge). Después de alcanzar la victoria, conducirá a Sus huestes triunfantes a través de los portales de "Jerusalén", la ciudad de la paz. La significación simbólica y práctica de lo antedicho es cada vez más evidente. Este notable acontecimiento puede tener lugar y lo tendrá, cuando el libre albedrío de los pueblos se fusione mediante la invocación y la plegaria.  EJ  pag.148. 

Y en el libro Tratado de Fuego Cósmico" dice:   "Éste será el Armagedón final, el Kurukshetra planetario, seguido por el Día del Juicio en el que serán expulsados los Hijos de Manas y regirán los Dragones de Sabiduría. Esto sólo significa que aque­llos que posean un principio manásico ya sea superpoderoso o subdesarrollado, se los considerará fracasados y tendrán que es­perar un período más conveniente para evolucionar, mientras que a quienes vivan la vida búdica, la cual acrecienta su fuerza -hom­bres espirituales, aspirantes, discípulos de diversos grados, inicia­dos y adeptos- se les permitirá seguir el curso natural de la evolución en el esquema actual".  TFC pag.  439

 

Se entiende por esotérico, lo oculto a la percepción de nuestros sentidos y la mente, lo que pertenece al reino del alma, del espíritu y lo divino. En concreto, cuando habla de principio manásico o de Hijos de Manas, se refiere a los seres humanos que se gobiernan solamente por la mente, por muy elevada que sea, por ejemplo la mente de los superdotados. La mente pertenece al mundo de la manifestación, la diversidad, la separación. Por contra el mundo de la vida búdica hace referencia al mundo de la Unidad, y consecuentemente del Amor.  Dragones de Sabiduría es una expresión simbólica que hace referencia a esas entidades que están en los niveles superiores, espirituales. El dragón es el vertebrado más primitivo, y el que sea de sabiduría significa que de modo natural tenemos capacidad de evolucionar hasta los niveles espirituales. En esta misma línea Cristo afirma que es el Hijo del hombre, uno como nosotros, pero también que nosotros ascenderemos al 5º Reino, el Reino del alma , y Él es el Rey (que no es de este mundo, porque no pertenece al mundo de la manifestación).

 

¿Qué nos indica que estamos en el pleno auge del Armagedón, y que va a ser difícil que salgamos victoriosos de tal batalla? Yo señalaría que es debido a la conjunción de varios vectores, todos de una potencia sin igual, que nunca antes se habían dado, y que ni siquiera sospechábamos que pudieran aparecer.

Serían los siguientes:

el calentamiento global

la superpoblación

la inteligencia artificial

el trans-humanismo,

y el totalitarismo global.

De estos gravísimos problemas trataremos en las próximas reflexiones.

 

Cuando se entra en meditación, y sobre todo meditación de transmisión (MT en adelante), se tiene la impresión de que, al identificarse con poderes infinitos, porque se evidencia que lo espiritual no tiene límites, y es imposible que no ganemos esta batalla. Sin embargo hay un misterio en el hecho de que Cristo afirme en algunos de sus 140 mensajes, que el gran dilema pende sobre nosotros y que Él tiene las manos atadas.

 

El gran dilema está sobre nuestras cabezas.

En el mensaje número 12, de 1978 afirma: El tiempo es realmente corto para la reconstrucción de nuestro mundo en líneas más acordes al verdadero papel y propósito del hombre.

El camino del hombre es el camino de la fraternidad, de estrecha cooperación, y de confianza y servicio. Este es el único camino. Todo lo demás ha fracasado. Amigos míos, a menos que el hombre haga esto, el hombre dejara de existir sobre la tierra. Yo no estoy amenazando, sino simplemente declaro la verdad. Queda muy poco tiempo para reequilibrar la balanza de la naturaleza y del mundo.

En el mensaje 16, también de 1978, señala: Mi plan es revelar a los hombres que no existe para ellos más que dos senderos. Uno los conducirá inexorablemente hacia la devastación y la muerte. El otro, amigos míos, queridos míos, conducir a la humanidad directamente hacia Dios, y en la luz de Su Presencia ellos, si están preparados, verán maravillas y glorias increíbles

Y poco después y señala: Mi trabajo prosigue, y pronto, muy pronto ahora, veréis Mi rostro y oiréis Mis palabras.

Y en el 17 dice: la Humanidad se enfrentará por Mí a dos líneas de acción; de su decisión depende el futuro de este mundo. Le mostraré que la única elección posible es a través del compartir y de la interdependencia mutua. Por estos medios, el hombre llega a ese estado de consciencia despierta de sí mismo y de su propósito, que le conducirá a los pies de Dios.

El otro camino es demasiado terrible de contemplar, porque significaría la aniquilación de toda forma de vida sobre la Tierra.

En el mensaje 33 afirma: Mi Plan es este: poner ante la Humanidad las alternativas del compartir y la muerte. Nadie en verdad podría para la humanidad elegir la última, porque es esa muerte sería muy vergonzosa y amarga, en nada semejante a vuestros más sombríos temores. Amigos míos, hay un camino de Esperanza. Hay un camino hacia la Luz. En ese sentido camino se asienta en la Fraternidad y el Amor.

 

 

Pero Cristo nada puede hacer sin nuestra ayuda .

En el mensaje 58 dice: Mi Plan es que Me Veáis Pronto. Con vuestra ayuda esto puede ser así. Mi Ley prohíbe la fuerza. Por tanto, amigos Míos, la labor queda en vuestras manos.

Y en el 60: Dad a conocer el hecho de Mi Presencia entre los hombres y sed responsables de la rapidez de Mi Emerger. ...Me gustaría que supierais que mucho depende de vosotros, de vuestra habilidad para crear la necesaria esperanza y expectativa para Mi Aparición.

El 62:  ...Tengo necesidad de todos aquellos que están dispuestos al sacrificio, el simple darse a sí mismos por amor a sus hermanos.

En ese 70: Mi objetivo es atraer hacia Mí a todos aquellos en quienes brilla Mi Luz, para que a través de ellos pueda trabajar. Esta recogida puede incluiros, amigos Míos, porque necesito a todos aquellos que comparten conmigo el deseo de servir al mundo.

En el 92: amigos míos, Mis hermanos y hermanas, os necesito también para actuar por Mí, para decir en voz alta Mis intenciones, Mis requisitos como Representante de Dios: mostrar a los hombres que el mundo es Uno; que los hombres son hermanos; que la Ley del Amor y la Justicia debe ponerse en práctica si la Humanidad quiere sobrevivir.

En el 94: dejadme decir esto, amigos Míos: sin vuestra ayuda voluntaria, nada puede hacerse. Yo vengo para guiar y enseñar, no para imponer. Llevad entonces a vuestros corazones esto, Mi Petición y trabajad conmigo, por Mí, por vuestros hermanos, y salvad así al mundo.

En el 105: en vuestras manos, amigos Míos, descansa la clave de esta Aparición.

En el 114: Todo lo que Yo haga, lo haré a través de vosotros. Sabed que esto es verdad, amigos Míos, y trabajar por Mi. Dad a conocer el hecho de Mi Regreso. Dad a conocer la Promesa para todos los hombres. Haced saber dónde os halláis, amigos míos y remediad la fortuna de vuestros hermanos.

 

Así que en las próximas presentaciones consideraremos los cinco factores que he mencionado antes, que constituyen el Armagedon, y que obligan a que Cristo venga ahora a ofrecernos Su Reino.

Manuel Palomar

IN MEMORIAM Antoni Sempere Ferrándiz.

 

 

Antoni Sempere, el cura que fue torturado

ISMAEL BELDA

ALICANTE.- Maricón, comunista, hijo de puta!. Enloquecido, colérico, oliendo a un sudor rancio y subterráneo, el militar se acerca al prisionero y, sin darle siquiera tiempo a respirar, ni un segundo para incorporarse, le quebró dos costillas a patadas, machacándole el costado con la punta y el tacón de sus botas con una saña primitiva. Minutos antes, el padre Antoni Sempere Ferrándiz, de 32 años, natural de Cocentaina (Alicante), se había desmayado en el patio del cuartel militar de Copiapó, al norte de Chile, donde estaba secuestrado. En 1973 era presidente del comité sindical de cogestión de la Empresa Nacional de Minería de Chile. En 1973, Pinochet acababa de sustituir por las armas al presidente Salvador Allende, tras un golpe de Estado.

A pesar de todo, Sempere salvó la vida. Su obispo supo que el padrecito estaba detenido, y que podía morir o suicidarse. Horas después, insoportables y lentas, la embajada española exigía su custodia y consiguió que el cura de El Comtat fuera expulsado del país, junto a otro sacerdote y a dos misioneras seglares, una de ellas Josefina Delgado, una muchacha de 23 años, compañera de castigos en Copiapó, con la que contraería nupcias en Zaragoza. La pareja tuvo una niña, la sonrisa que escapó del infierno.

(Modificació d'un WhatsApp, enviat per Bartolomé Sanz Albiñana on reprodueix un article del diari El Mundo)

Noms de guerra als carrers (2). Escrit per Francesc Jover

 

r

Escrit per Francesc Jover
5 juliol 2022

Continuaré traient detalls per intentar justificar amb raonaments la radicalitat que prengué la Segona República i els republicans; sobretot desprès de la rebel·lió militar de juliol del 36. Ho he dit moltes voltes; fou una evident actitud davant de tanta negació dels poders reaccionaris en rebutjar els canvis que demanava una societat caduca i endarrerida. Una societat fora de lloc que la denominada Restauració Borbònica, inclosa la dictadura militar de Primo de Rivera no foren capaços de transformar traent-nos de l’endarreriment que patíem. Podeu veure un treball en PDF didàctic de l’IES d’Albal que demostra la situació. Foren règims sense imaginació ni voluntat per obrir camins a un nou món que el segle XX demanava. Així doncs, l’adveniment de la II República el 1931 va ser providencial en el sentit laic i diví, tant se val, perquè em dona el mateix. El nom dels carrers de Cocentaina, el mateix que hi hagueren a altres pobles i ciutats, m’ajudaran a demostrar-ho.

Aquella era una societat anquilosada perquè una minoria, quantitativament molt poderosa, no sabia (ni volia) desprendre’s de vells esquemes absolutistes i dogmàtiques. A més, estava atrapada en un pensament únic sense capacitat de renunciar privilegis que no casaven gens ni mica amb l’equitat social i econòmica que pretenia i necessitava la societat. Al marge d’ideologies polítiques, era un estat socialment i econòmicament desequilibrat. Hi havien famílies de terratinents que tenien les terres arrendades i els fills podien anar a la universitat. Mentrestant, els arrendadors vivien envoltats de precarietat i d’analfabetisme. Famílies benestants que venien despenjades del moviment il·lustrat sense interès ni capacitat per fer socialment rentables les seves hisendes. A més, pretenien ocupar el lloc de la desapareguda aristocràcia amb costums d’altres èpoques. Estaven capficats en perllongar aquelles normes de tindre un fill militar d'acadèmia; un altre capellà i un tercer metge o advocat. Si eren filles, s’acontentaven que saberen tocar l’orgue els diumenges en missa. Una societat plena de costums submises i caciquils. Tant era així que quan un jornaler amb pantalons apedaçats es creuava en una vorera amb un senyoret, havia de cedir-li el pas i llevar-s’hi la gorra. Gestos submisos que no acurtava distàncies entre classes.

Tot i així, convivia també una classe social benestant procedent de l’escola il·lustrada, intel·lectual i burgesa en el camp del lliure pensament. Encara que no era nombrosa, s’havia endinsat en teories socialistes i lliberals; ni la nova teoria sobre doctrina social de l’Església, havia fet niu en aquest sector.

La segona dècada del segle XX la major part de creients, amb la jerarquia al front, encara no els havia arribat aquella encíclica que llançà el papa Lleó XIII el 1891, la «Rerum novarum», que en aquell moment podia haver fet reflexionar més del que va fer. Fou la pròpia jerarquia espanyola la que no va posar gens d’interès en difondre-la. És la dicotomia que es va produir aleshores entre una part de la classe obrera influenciada per l’Església i un altra part captada pel socialisme que defenia els interessos equitatius de jornalers i treballadors. L’Església, desprès de subtils indecisions, va optar per un d’ells que no fou precisament el de les classes populars. En aquest cas solament es va dedicar a crear hospitals i Cases de Caritat per pal·liar el desequilibri social que creava la industrialització. Fou la seva decisió i responsabilitat.

Crec que he fet una introducció més llarga del que m’havia proposat per comentar els canvi de nom de carrers el 1937 i a què corresponia. Un fet on es pot comprovar que la classe treballadora sempre que disposa de llibertat manifesta la seva independència de poders establers. A més, quan més acorralada i més impotent és troba, més antisistema i provocadora es mostra.

En la sessió de l’ajuntament de Cocentaina del 16/12/36, la Joventut Socialista Unificada demana la substitució de noms de carrers. Una decisió general en pobles i ciutats justament d’aquelles dates. Alguna cosa els ha fet veure que els sants i les santes son desafectes a la República i proposen canviar-los per noms laics segons l’opció que proposa la Constitució. No ho fan l’estiu de 1931 quan fou aprovada la Carta Magna, una de les més concises i avançades segons opina l'emèrit magistrat Martín Pallín. Ho fa desprès de comprovar que l’oposició d’extrema dreta no deixa executar eixes avançades lleis inajornables per fer una societat més equilibrada. No; ho van fer en desembre del 36, desprès que l’exercit s’havia cansat del sistema parlamentari i va dir prou a la democràcia per la força de les armes. Tot coincideix; és el mateix temps quan es produeix un tímid augment de famílies que decideixen posar a les seves i filles i fills els noms que els dona la republicana gana.

La mateixa data, tardor del 36, on seriosament és pren la reforma agrària que Manuel Azaña va proposar amb l’expropiació i col·lectivització del camp. No poden entendre’s totes i cada una de les actituds revolucionàries de la República, sense fer un minuciós repàs de la desorbitada oposició dels poders fàctics. El rebuig total i absolut a totes les reformes socials que estaven legitimades per la Constitució. No volen cedir ni un dit.

Per acabar de relacionar la coincidència clara i concisa que hi ha en aquestes lleis republicanes amb l’actitud antisocial de l’extrema dreta, moltes voltes il·legals, citaré alguns acords. Acords que podeu veure directament a qualsevol dels vostres pobles o ciutats en les actes municipals a partir de l’estiu de 1936. Destitució de jutges municipals, sagristans, secretaris municipals, etc.

A Cocentaina és discuteix el mateix dia de Nadal del 36, si s’ha de mantindre o no les vacances escolars d’aquests dies. Adoneu-vos de l’aportació tant honesta i per altra banda tant ingènua que fa Alberto Moltó, el president local del consell d’educació: «mentre no canvie la llei, hauran de fer-se vacances». ¿Haveu vist més gran respecte i submissió a la democràcia? En la que estava caent¡

Un altre acord molt humà és marcar un horari d’eixida i d’entrada de l’hospital pels ferits de guerra que vulguen eixir a passejar pel poble.

Finalment per acabar deixeu-me que us mostre còpia de l’acta de 16 d’abril de 1937 on va quedar aprovada el canvi de noms en cada un dels carrers de Cocentaina (1, 2, 3, 4). També veureu alguna curiositat com el que van pagar per despenjar les campanes d’on estaven. Històries¡¡¡

Francesc Jover

 

 

El cine clàssic que m’agrada. Francesc Jover

 

L’ultima volta que vaig anar a un cine convencional fou en el meu net fa un grapat d’anys i, per un altra experiència que vaig tindre anteriorment, vaig prometre no anar mai més. Tot i així, puc dir que sóc un cinèfil compulsiu, especialment del cine clàssic. Fa anys que veig, almenys, una pel·lícula diària als vídeos que oferix Yotube. La que acabe de veure ara mateix no puc deixar de compartir-la amb tots vosaltres. Potser l’hageu vist, però així i tot paga la pena tornar-la a veure. El ser cinèfil no vol dir que siga un expert en filmografia, però hi han pel·lícules que són per a mi magistrals com aquesta nord-americana «En el ojo del Huracant» 1956 (Storm Center) de Daniel Taradash, amb una magnífica Bette Davis i un veterà Paul Kelly. És en blanc i negre i té una banda sonora de George Duning al nivell d’una pel·lícula de l’etapa daurada de Hollywood.  https://www.youtube.com/watch?v=fIoqAi-OxM0  A la seva època crec que no va ser estrenada en els nostres cines. L’havia vist, però sembla que fou pels anys 80 o 90.

Potser he estat tant receptiu pel seu atraient guió que és per a mi d’actualitat per la defensa que intente fer de la democràcia i les llibertats en general. El cine clàssic del tio Sam sempre ens ha sorprés en alguns temes d’aquesta tipus. El tema està relacionat amb el nefast MacCarty, dedicat a la caça de bruixes com denominaven l’època «maccarthisme» coincidint amb la «guerra freda».

És tracta d’una bibliotecària que es veu pressionada i obligada pel consell municipal a retirar un llibre (L’orgull comunista) que no els agrada i pensen que pot repercutir en el veïnat a l’hora de votar. La citen a un dinar de treball per comunicar-li l’acceptació de la demanda que havia fet de crear una biblioteca per infants i adolescents. Però, al mateix temps de donar-li tan bona noticia que li complau molt, li preguen que retire de les prestatgeries el citat llibre. Portaven el llibre i el donaren al cambrer per que l’afegira a la brossa en la cuina. La protagonista demana explicacions i s‘excusen en els genocidis estalinistes que en aquell moment diuen no estaven ben vists i hi havia perill de no tornar a ser elegits. Agafa ella el llibre i els diu que a ella tampoc li ha agradat, el mateix que tampoc li agrada gens ni mica «Mi lucha» d’Adolf Hitler i el té allí a disposició de qui vulga llegir. Va intentar convéncer a alcalde i  regidors dient que era una qüestió de principis i que opinava que no era bona idea retirar-lo. Finalment, es va negar totalment, afegint que la seva permanència en la direcció de la biblioteca estava relacionada en el llibre. Van intentar convèncer que no dimitira, però sense retirar l’ordre de retirar el llibre. Van preferir quedar-se sense bibliotecària desprès de 25 anys de magnifica llavor. El poder mediàtic fa que hi haja una singular reacció en el poble que no ens resulta gens estranya per la qual cosa es penedirà de no haver-se oposat amb més força.

Principis que defenia la bibliotecària que, segons el meu punt de vista, cal tindre algun problema patològic per no entendre’ls ni acceptar-los. A més, al mig del tema, hi ha una relació afectiva d’un adolescent en la protagonista que m’ha fet recordar un altra bona pel·lícula, aquesta espanyola, titulada «El lenguaje de las mariposas». https://www.youtube.com/watch?v=PdUqLV4qqwY  Bon cine i bon tema per reflexionar. 

   

Francesc Jover 

Cristo Se dará a conocer pronto. Manuel Palomar

 

Parece que el Padre Nuestro se ha convertido en un sonsonete que nos ayuda a no creer.

Decimos "venga a nosotros tu reino" pero nadie espera que ese reino venga. Si lo hemos dicho ya tantas veces durante 2000 años y no ha venido, ¿porque ahora sí va a venir?

 Se afirma que Cristo volverá al final de los tiempos. Para la Jerarquía de Maestros este tiempo final se esperaba que ocurriera cuando el estuviese en Capricornio, es decir dentro de 2500 años. Sin embargo se adelanta ahora porque han comprobado que la Humanidad se ha desarrollado rápida y extraordinariamente.

  Efectivamente el desarrollo de la mente humana ha llegado a cumbres insospechadas: la creación de la inteligencia artificial, las comunicaciones por satélite y uso del 5G, la ingeniería genética, el poder controlar a toda la humanidad a un tiempo, la creación de virus y vacunas experimentales para controlarnos, el transhumanismo, etc. etc., todo propicia poder cautivar a todos los seres humanos y presentarnos un panorama apocalíptico.

 El ser humano quedará relegado a ser un mero dato en un super ordenador. Y quienes no se atengan al programa dado, serán descartados. Se busca el exterminio del 10 al 20% de la población actual, porque sobramos gente. En el mes de julio ya nos habremos comido lo que tenemos en la despensa para todo un año. A este ritmo de gasto, el Planeta no nos puede abastecer.

  El espécimen humano de ahora en la Tierra tiene un cerebro muy grande, pero un corazón muy pequeño: nunca pudimos generar tanta riqueza como ahora, pero nunca ha habido tanta gente muriéndose de hambre; millones y millones de personas migran de unos países a otros simplemente buscando sobrevivir y no morir de hambre. Esto hoy se ha convertido en un problema para la OTAN: las migraciones son un peligro para su seguridad. Nunca antes había existido en el Planeta cosa así. En el mensaje 92 Cristo afirma: "Mi corazón sufre cuando veo a tantos morir inútilmente; el hambre y la pestilencia acosan a la Tierra. Nada Me aflige tanto como esta vergüenza. El crimen de la separación debe ser arrojado de este mundo".

 Una elite oscura, compuesta por solo un puñado de personas, quiere dominar a toda la Humanidad, y afirma: "No tendrás nada. y serás feliz".  No tendrás nada porque las riquezas del planeta estarán controlados por ellos. Y serás feliz, pero sin libertad; la libertad ya no la tendrás nunca más en adelante, porque si la tuvieses el super-ordenador no funcionaría; serás feliz,  siguiendo órdenes: ya se te dirá que es lo que necesitas. Ellos no saben que la libertad es un don divino concedido al hombre. Precisamente por respeto a la libertad, se le concede a la de esa elite decir y hacer tales barbaridades.  En el mensaje 93 afirma: "La Verdad, amigos Míos, Mis hermanos y hermanas, es Amor y Compartir, Justicia y Libertad".

 El acontecimiento de Su próxima reaparición estaba preparándose como algo inmediato a principios del siglo pasado. El Maestro DK dió mucha información al respecto en el libro titulado "La Reaparición de Cristo", de 1948, y en "La exteriorización de la Jerarquía", editado en 1957, El esperaba que antes de finales de ese siglo aparecería. Decía: "con vuestros ojos Le veréis". No obstante estas afirmaciones, siempre señalaba que Su manifestación estaba condicionada por nuestra ayuda. En algunos mensajes Cristo afirma: Yo tengo las manos atadas, trabajo a través de vosotros.

 El Maestro DK, señala que para facilitar Su trabajo, en 1919 se creó el llamado "Nuevo Grupo de Servidores del Mundo". Es un grupo de discípulos aceptados, que trabajan como organismo, no como organización, y están en todas las naciones, en todas las culturas y religiones, y en todos los rangos sociales, proclamando la unidad de la Humanidad, activando energías que reciben de los niveles espirituales más elevados, irradiando desde Shamballa la Voluntad al Bien, el poder que, primero ayudará a que toda la Humanidad ascienda al 5º Reino, es decir al Reino del alma, y después a capacitarnos para elevar la conciencia de los reinos sub-humanos a la revelación de que todos somos divinos.

 Para mí una figura destacada en relación con el tema de la Reaparición de Cristo, es Benjamín Creme (BC en adelante) , quien se aplicó a una ardua y larga preparación para el contacto con Su Maestro, hasta lograr la conexion fiel y continua con El en cualquier momento del día.   Por el sabemos que en julio de 1977 Cristo apareció con cuerpo físico, iniciando las etapas apropiadas hasta llegar el Día D, el día en se dara a conocer a toda la Humanidad.

 El Maestro de BC le impulsó a la formación de un grupo en marzo de 1974 para canalizar potencias espirituales. Al principio se reunían dos veces por semana, por hora y media o dos horas, para realizar una meditación.  De esta experiencia surgió la conveniencia de divulgarla, unos años después, a amplia escala como la Meditación de Transmisión, el instrumento más poderoso para ayudarnos a estar más preparados y expectantes para Su gran propósito de elevar nuestra conciencia de modo general y persistente al nivel supermental.

 En esa misma fecha de 1974, Cristo, Maitreya[1], inició una serie de mensajes y apariciones por los que inspiraba y mantenia informado al grupo del proceso de Su manifestación.  En septiembre de 1977 Maitreya procedió a realizar a través de Benjamín Creme, Su primer mensaje público. Se trata de una serie de 140 mensajes que fue ofreciendo hasta finales de mayo de 1982[2]. Fueron transmitidos por Cristo a través de BC de forma plenamente consciente y no en estado de trance, y están actualmente editados a disposición de quienes desean tomarlos para su inspiración, elevación y compromiso de trabajo.

 Los temas más insistentes de estos mensajes son: que va a aparecer pronto, que el mejor modo en que a Él le podemos ayudar es diciendo a todos que ya está aquí, que sin nosotros El nada puede hacer, y que viene a mostrarnos un sendero de elevación a lo divino por medio del Amor, la Justicia, el Compartir y la Libertad.  De esta manera El libera fragmentos de Su Enseñanza, para preparar el clima de esperanza y la expectativa que asegurarán que El sea aceptado y seguido, con prontitud y alegría.

 

Manuel Palomar

  

---

[1]En esoterismo se afirma que Cristo es el nombre de la función que desarrolla en el Cuerpo del Logos Planetario un Maestro, el de ahora tiene como nombre propio o mántrico Maitreya. Cuando deje esta función al final del periodo de Piscis, la función de Cristo, de activar la Conciencia del Logos en todos Sus planos de manifestación, la realizará el Maestro KH, y, pasados otros 2500 años más, le sucederá en esta misión el Maestro DK, El Tibetano..

[2]El libro con los 140 mensajes está editado por Share Ediciones, Barcelona 1994.  En la revista Share International, a la que se tiene acceso por  http://www.share-es.org. hay disponibilidad gratis de todos los libros de Benjamín Creme en formato PDF para su lectura online o descarga. En la revista se encuentra amplia información sobre todos los temas relacionados con la Reaparición de Maitreya.

      También existe información de las enseñanzas del Maestro DK,, presentada en los libros gratis de Aliee A. Bailey, 

      https://hermandadblanca.org/libros-del-tibetano/