Cal demanar perdó.(Francesc Jover.)

Autor: Francesc Jover. Enviat a Nihil Obstat el 9 de setembre de 2019

  

Fa uns dies vaig quedar sorprés per una noticia dels mitjans de comunicació quan deien que el president de la República Alemanya demanava perdó al president de Polònia per haver-la invadit militarment el 1939. Quan fou sotmesa amb tanques i bombes pel govern imperialista d’Adolf Hitler. Sembla que l’acte de demanar perdó fou solemne i meditat, coincidint en el 80 aniversari d’aquella acció bèl·lica que inicià a més la Segona Guerra Mundial. Junt al president alemany estava la cancellera Àngela Merkel. Els dos mandataris demanaren perdó i assumiren la seva responsabilitat, afirmant a més, que aquella invasió fou un horripilant crim a banda de les mortíferes conseqüències que va tindre. 

    He estat últimament una mica desconnectat dels mitjans d’informació i el primer que vaig pensar és que els neocomunistes, possibles agermanats amb els nostres Unides Podem, governaven Alemanya i de colp i volta les coses anaven a ser diferents en Europa. Em va durar poc el dubte perquè la Merkel no és tant atrevida com per identificar-la amb la formació de Pablo Iglesias. Per fi vaig aconseguir asserenar-me i em vingué a la memòria aquella frase de Fraga Iribarne quan deia: «nanos, Espanya és diferent». 

     He començat dient que vaig quedar sorprés perquè les diferents associacions que hi han a Espanya sobre Memòria Històrica no sols tenen dificultats per accedir als arxius per buscar la veritat sobre la República i el franquisme. Si no que a més, les administracions polítiques de l’Estat no tenen un criteri unitari i clar que el colp d’estat de Franco fora delicte. Per la qual cosa demanar perdó per errors polítics que han esdevingut crims de guerra em pareixia comparativament excepcional. 

        Segons el meu parer, i seguint el criteri dels actuals mandataris alemanys, el colp d’estat militar contra la Segona República legalment constituïda fou un acte de rebel·lió criminal i una traïció de Franco i dels militars que la portaren a efecte. La mateixa traïció i crim que va cometre l’exercit nazi invadint militarment un país independent com Polònia. En un cas i altre, els dos colps de força militar foren seguits d’una guerra de diferents proporcions, però, com totes les guerres igual de tràgiques i terrorífiques. Destacar que durant la Gran Guerra es va produir un dels majors genocidis de la història als camps de concentració nazis. L'única diferència entre una i altra guerra és que el potent exercit nazi fou derrotat i l’exercit colpista, deslleial i traïdor de Franco fou guanyador. Per això es va instal·lar el terror feixista mitjançant una dictadura que va durar quaranta anys.

        Alemania pide perdón a Polonia

       No és menys cert però, que durant la dictadura franquista a Espanya es van cometre milers i milers d’assassinats que -com en el colp d’Estat- encara ningú ha demanat perdó. Fins l’últim moment que Franco va estar en vida, encara es van produir afusellaments per motius polítics. És més, els ficticis judicis que feien els tribunals militars a partir de 1939 foren d’una insolència degenerada. Van haver-hi milers i milers d’afusellats i empresonats pel delicte de rebel·lió, quant en realitat els rebels foren els propis tribunals.

       Anul·lar les sentencies aquelles és una de les reivindicacions que tenen les Associacions de Memòria Històrica i Democràtica. Això no pot ser una tasca ideològica de partits o governs d’esquerres; és una voluntat de fer justícia o, si més no, com diem els valencians, de tindre trellat o no. De cap manera val el que alguns historiadors diuen que cal analitzar la història segons el moment i les circumstàncies quan es produeixen. Encara hi han sectors que afirmen que no podem traure conclusions ètiques d’aquell fet en la mentalitat i cultura que tenim hui. Afirme que això és una fal·làcia, i que tant el colp d’Estat feixista com els judicis militars foren una gran mentida i mai no canviarà el concepte d’haver sigut uns mentiders per molt temps que passe i per molt que camvie la societat. A Alemanya no es l’esquerra qui governa, però sembla que ha fet el que és correcte per aquella acció criminal de 1939. 

         Demanar perdó dignifica més al que ho fa que al que el rep. A més, cal ser generós i tindre molt de seny i sentit comú, cosa que no ho han demostrat les diferents administracions de l’Estat. A més, tots els governs que han hagut durant la transició, mai no han estat convençuts que el fet d’haver aniquilat la República fou una il·legalitat i per tant un delicte. Mai han cregut en la bondat de la República. Això ha sigut l’error històric més greu (entre altres) que ha fet la transició. 

        Si hi haguera hagut la més elemental convicció democràtica a hores d’ara ja haurien condemnat l’ignominiós fet de la rebel·lió militar que va acabar amb la Segona República. Això no haguera canviat ni canviaria el que es va fer, però es rehabilitaria simbòlicament la dignitat a milers i milers de republicans vençuts i maltractats que van morir desposseïts de qualsevol honor. 

        Curiosament, els mateixos que no són capaços de reconéixer obertament el delicte del colp d’Estat de 1936, són els que hui es declaren «constitucionalistes». No es pot defendre amb tant de cinisme la Constitució de 1978 amb la taca que porten damunt de no haver respectat i deixat al lloc que correspon la Constitució de 1931. És un greuge comparatiu entre una i altra Constitució. A més a més: ¿caldria demanar perdó per haver agredit militarment un règim legalment constituit? 

 Francesc Jover

Memòria històrica catòlica (Francesc Jover)

 Autor: Francesc Jover. Nihil Obstat. 22 de Juliol de 2019

Donant una ullada a la revista de signe catòlic “Cresol” de juliol-agost, he quedat gratament sorprès en veure que hi ha dos articles sobre la Memòria Històrica. Un tema que està endinsant-se cada volta més en el subconscient de la societat per anar descobrint les fosques llacunes que va deixar el franquisme i la transició. Em sembla be que aquest tema vaja obrint-se camí en la premsa i que arribe també als mitjans d’informació de l’Església valenciana. És un goig veure que el tema està reviscolant cada volta més i que els mitjans d’informació confessionals han pres consciència d’abordar-lo amb rigor.

Tot i així, he de fer algunes puntualitzacions als dos articles mencionats perquè em pereixen totalment discordants i allunyats d’una línea editorial concreta. L’un tracta de les foses comunes de les víctimes del franquisme que cal recuperar i dignificar, actitud que no ha sigut gens habitual en l’Església catòlica. L’altre, més en consonància en la posició de l’Església, tracta de les malifetes dels rojos i del martirologi que patiren monges i capellans, així com de la brutalitat republicana contra els creients i el patrimoni de l’Església. Els arguments d’aquest últim ens té molt acostumats l’Església. Segons el meu parer, “Cresol” ha desaprofitat l’ocasió de mostrar-nos una millor i més objectiva cara de l’Església valenciana, sobretot pel que fa a l’article de Vicente Carcel Ortí que, sense negar algunes coses que diu, continua com sempre ha fet reblat el clau i criminalitzant la Segona República com enemiga acèrrima dels catòlics. Això no és cap novetat en l’aparell jeràrquic de l’Església, però ací es veu més la contradicció que hi ha al costat de les reflexions més objectives que fa Vicent Comes sobre les foses republicanes. Contradiccions pròpies que ha manifestat sempre l’Església beatificant a Joan XXIII, la monja mare Maravillas o l’Escrivà de Balaguer. Darrerament sembla que s’ha obert també (o va a obrir-se) un procés de beatificació al general Franco per haver comprovat alguns miracles que ha fet després de mort. Eixa seria grossa.

Continuant en els articles de la memòria històrica, el que més m’ha sobtat de tot és l’afirmació que fa mossèn Carcel quan afegint un adjectiu a la seva memòria històrica qualificant-la de catòlica. ¿Voldrà dir l’articulista mossèn que la Memòria Històrica i Democràtica que han obert les universitats i investigadors és diferent a la que ell proposa? Almenys jo, estava convençut que memòria històrica sols n’hi ha una, independentment de les creences religioses de cadascú. ¿És que pot haver-hi una història catòlica i un altra laica? Fins ara tenia clar que sols havia una única història que podia ser parcial, rigorosa, tendenciosa, tergiversada, que conta mitges veritats, etc.; però, catòlica...?

Repensant més a fons el tema no he pogut evitar obrir-me més interrogants que m’han fet veure que el tema no és tant descabellat. Potser es tracta d’afegir a la història alguna cosa més concreta. No hi ha hospitals catòlics?; teatre o cine catòlic?; música o literatura catòlica?; etc.; perquè no pot haver-hi una història catòlica?

De qualsevol manera, finalment tampoc em quadren totalment les coses i continue obrint-me interrogants. Possiblement aquests interrogants i dubtes meus siguen per no haver superat amb èxit una adequada catequesis. El cas és que no puc evitar preguntar-me coses com les que dic tot seguit: la història de la Reconquista –en majúscula– iniciada a Covadonga per don Pelaio, és catòlica? Supose, això si, que la història dels Reis Catòlics serà catòlica, valga la redundància. La història dels Peixets d’Alboraia estic ben segur que és catòlica; i la del Crist de Sumacarcer també? Com podríem especificar quines són histories catòliques i quines altres no?

La veritat és que m’he ficat en un embolic difícil de sortir i hauré de deixar-ho córrer. El que no tinc cap dubte és en qualificar els dos articles de memòria històrica de “Cresol”: El de les “Foses i dret a la reparació” de Vicent Comes (↓), correspon a la Memòria Històrica i Democràtica i el de “Memòria HistòricaCatòlica” de Vicente Carcel Ortí  (↓),solament és això; catòlica.

Francesc Jover

Malintencionada memòria històrica,(Autor: Francesc Jover)

   No podia creure-m’ho. Ahir, en fer una lleugera mirada als periòdics que veig habitualment em vaig assabentar el perquè el general Franco va guanyar la guerra d’Espanya (1936-1939). Jo, que per suposat no sóc cap entès en guerres, creia que l’haver guanyat aquella guerra (com les altres) fou per haver tingut més soldats, més i millors armes, una bona estratègia militar, etc. Quan dos es barallen sempre he vist que guanya el més fort i el més ben preparat, això és de sentit comú. A no ser que algú dels dos rebutge l’ètica pegant colps baixos. Ple de curiositat vaig començar a llegir la noticia per veure si després de més de 80 anys descobria un raonament mínimament intel·ligible i aclaridor. No; en aquest cas no el vaig trobar. A més, encara que no sóc cap expert analitzant escrits –i potser per això– no hi vaig veure en l’argumentació del text un fil conductor lògic que em portara a un dubte reflexiu. És més, en adonar-me que l’autor era Jorge Fernández Diaz, i que no fa molt de temps havia sigut ministre de no se quina cartera, la perplexitat fou doble. Jo creia que arribar a ser ministre d’un govern era necessària una talla de trellat més alta. L’altitud intel·lectual que deixa veure aquesta persona –sempre segons el meu parer– ben be podria ser superat per la beneïda “Milagret la Colorà”, la sagristana que fou del Raval del meu poble quant era jove. 

He fet aquesta introducció per dir-vos tot seguit que l’interrogant que obri el senyor Fernández de perquè va guanyar Franco la Guerra Civil, la contesta sense cap ironia dient que fou per la intervenció de la Mare de Déu. Això si; no diu quina. Continua parlant que el colp d’Estat estava cridat al fracàs, perquè la República “controlaba el poder económico, el industrial y también tenía el apoyo de la Unión Soviética”. Però van haver-hi altres raons que van ser molt més precises: una "influencia extraordinaria y sobrenatural" a favor del general colpista. La qual cosa sembla suficientment clar que fou la intervenció divina la que feu que Franco fos el guanyador d’aquella contesa. 

Innocentment vaig pensar que a continuació mencionaria la declaració col·lectiva que el bisbes espanyols feren a la societat i aprofitaria donar el seu suport a la mediació dels prelats el 1937 entre Déu, sa Mare i el general Franco. Per a mi havia d’haver fet una valoració positiva i donar-los les merescudes gràcies. Desprès vaig pensar que possiblement no ho feu perquè el mèrit d’aquella acció mediadora que feu la jerarquia espanyola s’atribueix també a Franco que és qui ho va demanar al cardenal Gomà. Així que tot anava quadrant-me. Però també em va semblar un buit no mencionar la intervenció de cap sant en la difícil tasca, la qual cosa queda més que comprovat que solament foren Déu, amb tot el seu immens poder, i sa Mare els que s’ocuparen –amb èxit– del tema. 

Ara em sorgix un dubte; si el mèrit d’haver guanyat la guerra és tota del Nostre Senyor i de la Mare de Déu, i no de Franco, ¿on queda el prestigi militar que li atribuïen amb allò de “Caudillo por la Gracia de Diós” i segons ens deien a l’escola i a totes i cada una de les monedes? Açò no m’acabava de quadrar perquè qualsevol persona, encara que fora més baixet d’estatura i sense el grau de general, haguera guanyat aquella guerra o altra més difícil amb la col·laboració imponent de l’ajuda divina. Definitivament no està quadrant-me res. 

Em sembla que açò és un tema suficientment seriós per tractar-lo amb tanta frivolitat i superficialitat. Ara que la societat està molt més sensibilitzada en recuperar la memòria històrica i democràtica, de conèixer i investigar del que realment va passar, ¿no seran les revelacions de l’ex ministre de Rajoy un intent malintencionat de confondre el veïnat? 

Convidem a tots fer un seguiment per les xarxes de la repercussió del que ha dit Fernández Diaz per veure si l’Església o algun creient ho pot confirmar o desmentir. Perquè la cosa em sembla greu. ¿Pot el Nostre Senyor Déu posar-se a favor d’un bàndol i ajudar a fer una il·legalitat destruint una república decidida a les urnes? ¿Què diran els historiadors, sobre les declaracions d’aquest senyor? ¿Tindran suficient base científica? 

Francesc Jover

(enviat el 1 de juliol de 2019) 

"Todos los Parques no son un Paraíso"´Edición (10ª) DIGITAL

Correo recibido:

Querido amigo Enrique:

Mi Editorial de Barcelona acaba de comunicarme que, con motivo de mi 80 cumpleaños, va a lanzar en Digital mi libro 

"Todos los Parques no son un Paraíso". 

Habida cuenta que Planeta hizo ocho ediciones del mismo y Egales otra, en papel, ésta -la digital- será la 10ª edición.

Su precio: 6,99 Euros.

Librería Berkana, en Madrid.

Librería Cómplices, en Barcelona.

Y, dentro de unos días las plataformas Amazon y Apple lo mostrarán. 

O sea que -asegura mi Editorial- no importa el lugar del mundo en que alguien esté, podrá adquirirlo sin problemas.

Si la noticia es de interés de Nou Nihil Obstat, te ruego que la des a conocer.

Un abrazo

Antonio no tiene que rogar nada. Sus colaboraciones en este blog.(y algunas otras en el que fue boletín impreso Nihil Obstat) son méritos mas que suficientes para que nos pongamos a su disposición cuando pide algo: 

Por si queréis releer:

21/04/2017: ORWELL: 1984, 

02//12/2016:40 AÑOS, UNA VIDA.

19/11/2016: DE NUEVO SOBRE LOS MUERTOS

28/02/2015: Tercera meditación sobre la muerte.

29/11/2014: El Espíritu de la Colmena

"Todos los Parques no son un Paraíso". 
Antonio Roig Roselló
Nueva edición digital del libro

II.-Salvador Aguilar comparte textos de "LOS CAMPOS DE CONCENTRACIÓN DE FRANCO", CARLOS HERNÁNDEZ DE MIGUEL

 

Antonio Vallejo- Nágera

Jefe de los Servicios Psiquiátricos Militares

«Nuestras esperanzas de justicia no quedarán defraudadas ni tampoco impunes los crímenes perpetrados, lo mismo los morales que los materiales. Inductores y asesinos sufrirán las penas merecidas, la de muerte la más llevadera. Unos padecerán emigración perpetua, lejos de la Madre Patria, a la que no supieron amar, a la que quisieron vender, a la que no pueden olvidar, porque también los hijos descastados añoran el calor materno. Otros perderán la libertad, gemirán durante años en prisiones, purgando sus delitos, en trabajos forzados, para ganarse el pan, y legarán a sus hijos un nombre infame: los que traicionan a la Patria no pueden legar a la descendencia apellidos honrados. Otros sufrirán el menosprecio social, aunque la justicia social no los perdonará, y experimentarán el horror de las gentes, que verán sus manos teñidas de sangre».

(Vallejo-Nágera Antonio, Divagaciones intrascendentes, Talleres Tipográficos Cuesta, 1938.)

«EL DIOS (O DIOSA) EN QUIEN CREO», Deme Orte

Artículo publicado por la revista Tiempo de Hablar, de Moceop. en su número 157 [página 17] (^), y del que se han hecho eco el portal Atrio y la web de Redes Cristianas en los enlaces que os indico.

"Por compartir y por si a alguien le vale."

Saludos. Deme

https://www.atrio.org/2019/04/el-dios-o-diosa-en-quien-creo/#more-17335

http://www.redescristianas.net/el-dios-o-diosa-en-quien-creodeme-orte/

LES "MOUNES" DE LA NOSTRA PASQUA FLORIDA, Francesc Juan Chàfer

       

En el meu viatge a Paris, junt a la meua dona, vam coincidir en el vol amb una estudiant d’Erasmus. Ella portava ja un temps en esta ciutat, la qual semblava conèixer bé i ens va recomanar alguns llocs d’interès mes enllà dels fullets turístics. L’IMA, açò és, l’ Institut del Mon Àrab, centre per promoure i donar a conèixer la cultura àrab, era un dels llocs del qual, ens va aconsellar no havíem de deixar de visitar. A banda de l’interès arquitectònic del centre, un espectacular i original edifici, ens va insistir en que pujarem al seu terrat on estava el cafè-restaurant, i des d’ell contemplar una de les mes belles vistes de Paris. Des d’ací la vista sobre la capçalera de Notre-Dame i de l’illa de la Cite són úniques així com la panoràmica de la ciutat. Als nostres peus les aigües del Sena i el seu curs sinuós que es perd en la llunyania. L’IMA és un espai on podem trobar-nos amb un gran auditori multi usos, sala d’exposicions, filmoteca i projeccions, cursos d’idiomes i estudis sobre civilitzacions... i entre l’amplia gama de ofertes culturals, no podia faltar una gran llibreria.

     De la biblioteca vaig eixir amb un interesant llibret de a penes unes seixanta pagines i de temàtica culinària titulat “Les secrets du Pain”. A l’índex vint-i-set receptes del pa i entre elles dos que em va cridar l’atenció la de la “fougasse “ i la de la“ mouna”, dos paraules gens estranyes, per a nosaltres els valencians. La nostra paraula fogassa, equivalent al castellà hogaza, és emprat en molts llocs com a sinònim de mona com es el cas d’Elx, tal vegada, per la forma redona d’una i altra. En la Pasqua dels àrabs sembla que la “mouna” era un present que feien els súbdits al soldà i la seua traducció equivaldria de manera genèrica a queviures o menjar i també el significat més concret d’obsequi o present.

       En Aielo de Malferit conservem el nom de mones de Pasqua junt al de pa-socarrats nom que rep este dolç, tou per dins i que per fora apareix, al untar-lo amb rovell d’ou, com socarrat i d’ací la seua denominació popular. En València i en altres llocs, per influència del castellá s’ha perdut la denominació de pa-socarrat que es mantes al nostre poble deixant pas als barbarismes de panquemao o panquemat un us incorrecte derivat de la paraula castellana panquemado.

      Les variades formes que en l’actualitat es dona a estos dolços parteixen del segle XIX i són producte, segons alguns estudiosos ,de les pastisseries. Les figures aconseguides amb la pasta del pa-socarrat són generalment animalístiques lluny de la seua tradicional forma redona. Era en casa on les dones elaboraven este dolç ,en quantitat suficient per celebrar les nostres dos pasqües: la de Resurrecció i la de Sant Vicent, dilluns després del Diumenge de Resurrecció. El Dissabte Sant, sobre tot, un dia litúrgicament anodí, les dones del poble l’aprofitaven per portar-los al forn. Era una estampa repetida anualment la de vore a les nostres mares, portant les mones de Pasqua a coure, amb amples postetes de fusta sobre el cap i cobertes de nets mantells. Després de recollir-les del forn i guardades en la despensa el seu aroma impregnava l’aire de la casa i anunciaven, als nostres famolencs estomacs, que els dies de festa pasqual havien per fi arribat... i per això tots nosaltres, com diu el refranyer popular, es posàvem més contents que unes pasqües.

          Adjunte la fotografia que il·lustra la recepta de la “mouna” del citat llibre “Les secrets du Pain”. Els seues ingredients varien poc de les mones d’avui en dia: farina, ous , rent ,sucre , sal , oli- mantega i aigua. Les lamines d’ametla i la fruita confitada distribuïdes sobre la superfície del dolç, com observem en la la fotografia, és l’opció que diferix dels pa-socarrats nostres. En les mones fetes per als menuts s’encrostava en la pasta un ou i es cOlorejava este amb paper de seda. El color roig era el que més s’emprava per tenyir-los. Els xiquets observàvem que, al trencar-los, en un del dos extrems de l’ou havia un minúscul buit; preguntant quin era el motiu d’allò les nostres mares ens deien que era el forner que l’havia mossegat desprès d’haver-lo portat al forn. Es per açò que eixe boci que falta als ous el coneguem com el mos del forner.

   La conquesta catalano-aragonesa del nostre territori no va suposar l’expulsió inmediata dels musulmans vençuts. Les dos cultures van conviure al llarg de moltes dècades i les tradicions que venien del nord cristià es fusionarien amb nombroses tradicions dels musulmans valencians. La mona, un dolç d’origen àrab i que sembla que empraven els musulmans en la seua Pasqua, passa a ser un dolç característic de la nostra Pasqua cristiana. Una vegada més, la gastronomia, junt a altres elements de la civilització musulmana, passa a ser un valor d’unió entre les dos cultures. 

                                                                                     Francesc Juan Chàfer

I.-Salvador Aguilar comparte textos de "LOS CAMPOS DE CONCENTRACIÓN DE FRANCO", CARLOS HERNÁNDEZ DE MIGUEL

              INTERVENCIÓN del cardenal ISIDRO GOMÁ                BUDAPEST 28/06/1938 (Congreso Eucarístico) 

«Efectivamente, conviene que la guerra acabe. Pero no que se acabe con un compromiso, con un arreglo ni con una reconciliación. Hay que llevar las hostilidades hasta el extremo de conseguir la victoria a punta de espada. Que se rindan los rojos, puesto que han sido vencidos. No es posible otra pacificación que la de las armas. Para organizar la paz dentro de una constitución cristiana, es indispensable extirpar toda la podredumbre de la legislación laica...».​

(citado en Sueiro, Daniel; Díaz Nosty, Bernardo. Historia del franquismo (Volumen I). Madrid: Editorial Sarpe. ISBN 84-7291-982-X)

Plaques de carrers recuperades, Francesc Jover

Autor Francesc Jover per al Nihil Obstat enviat el 16 d’abril de 2019

A Cocentaina s’han recuperat unes plaques amb els noms dels carrers del període revolucionari de la Guerra Civil. Sembla que foren guardades en algun magatzem municipal i oblidades per les corporacions franquistes següents. Sobrevisqueren unes quantes i ara s’han exposat al públic al Palau Comtal potser perquè en aquest moment el poble està més disposat a conèixer aquella etapa de la història. Tot i quedar-ne poques, és una importat mostra de com eren les altres. Son plaques de marbre amb noms de carrers que estigueren en dansa durant un període de la Segona República. Unes peces històriques que hui son molt més valorades, per haver-se salvat de la feroç actitud iconoclasta del franquisme a l’onomàstica republicana. D’aquest fet m’abellis fer algun comentari que potser no siga la primera volta que ho faig. 

Com la majoria de pobles durant el temps de la Guerra Civil, foren canviats tots els noms de carrers que feien referència al santoral romà. Corresponia a l’esperit de la Constitució republicana aprovada el 9 de desembre de 1931 on es declarava l’Estat laic i aconfessional. Recordeu aquella afirmació de Manuel Azaña dient que “España ha dejado de ser [oficialment] católica”. La República espanyola optava pel mateix sistema de convivència de l’Europa més democràtica i avançada. (PLACA)

A partir d’aprovar la Constitució van anar canviat els noms de carrers amb caràcter seglar i coherents amb el clima eufòric de llibertats. Les escoles de Cocentaina també les batejaren en aquest mateix sentit: el Grup Escolar deien Pablo Iglesias, tal com pot veure’s a una de les plaques de l’exposició. No s’han conservat les plaques de Francesc Ferrer i Guardia en que fou nomenada l’escola de monges Trinitàries, ni la de Joaquin Costa que fou denominat l’escola del convent. 

Del canvi de noms de sants i santes que va fer la República és del que hui volem parlar. Tot va començar en una sessió ordinària del Consell Municipal el 16/12/1936 en la que el regidor socialista Juan Ferrándiz va presentar un escrit de la Joventut Socialista Unificada de Cocentaina on demanava a la corporació el canvi de noms dels carrers. A més, havien proposat una llista de noms, però se la havia deixat a casa. Acordaren que la pròxima sessió la presentara per tal de veure si tots estaven d’acord. La llista va ser aprovada el 18/12/36, dos dies després de la proposta que havien fet els joves socialistes. És ben evident que l’activitat de la corporació en aquell moment era extraordinària.

Vull manifestar el meu parer dient que el nom de carrers foren modificats per una actitud ideològica més que per convicció laica. Entre altres coses ho dic perquè molts carrers amb noms populars, que res tenien a veure amb el santoral romà, també foren canviats. La prova la tenim amb els carrers Créixens, Teular, Tint, Travadell, etc. Açò ens demostra el clima de desafecció que hi havia a l’Església en aquell moment. Per cert, en la mateixa sessió es va acordar també pagar a Justo Cortés 23´50 pessetes per enderrocar les campanes del campanar.

Quant a la nova denominació de carrers triats pels joves socialistes es detecta certa tria ideològica, perquè encara que tots eren republicans, n’hi havien de diferents formacions de l’ample ventall de partits i sindicats que hi havia. També hi havien activistes, científics, músics i literats; a més d’algun país idealitzat aleshores. La qual cosa em fa pensar que va haver-hi un ample consens. Al costat dels noms com Lenin, Durruti, Passionària, etc., hi havien el de Maria Pineda, Concepcion Arenal, Fernando de los Rios, Mèxic, Rússia, etc. S’inclou un percentatge elevat de dones.

El tema dona per a molt més, però no per un article com aquest. Tanmateix però, vull acabar comentant certes particularitats d’algun nom de carrer; com per exemple el de Miguel Servet (1509-1553) substituint el carrer Santíssima Trinitat. Servet fou un científic que es va especialitzar en diferents disciplines, entre altres en teologia, tot i que extremadament crític; de tal manera que no era acceptat per catòlics ni protestants. Sempre va negar raonablement el dogma de la Trinitat i –sense afirmar res– no m’atrevisc a dir si fou per casualitat o hi va haver intencionalitat en aquest canvi de nom.

L’altre carrer que no puc reprimir-me comentar fou el d’Antonio Agulló (PLACA)que posaren als Sants de la Pedra. El motiu no és altre que és on havia viscut aquest cocentainer i encara vivia sa mare i la germana. Però, qui era aquest Agulló que va merèixer dedicar-li un carrer? Fou un activista sindical, polític i cultural. Es va casar amb Paquita “la Colma” i se’n anaren a viure a Barcelona. S’afilià al POUM i va morir a la plaça de la Universitat la nit del 19 de juliol de 1936 en un enfrontament amb els militars colpistes. Les víctimes d’aquell dia que moriren defenent la República tingueren un gran ressò en la societat catalana. En Barcelona també dedicaren a Antoni Agulló ((PLACA) el seu nom al carrer on vivia substituint el de Blasco de Garai del Poble Sec. El periòdic Avant d’aquells dies va fer una emotiva ressenya d’aquest fet incloent la placa.

El que més em va emocionar d’aquesta exposició és precisament la placa d’Antoni Agulló, perquè al acabar la guerra sa mare va anar a l’Ajuntament a demanar-la per tindre un record del seu fill. Dissortadament li va ser negada i va morir sense el conhort de tindre a les seves mans el que quedava del seu fill; mentre la placa de marbre va quedar arraconada en un lloc fosc i oblidada de tots.

Crec que les peces exposades son retalls d’història, i en sembla encertat que passen a formar part del patrimoni públic del poble. A més a més, són imprescindibles per recuperar una part de la memòria històrica i democràtica que ens ha estat per molt de temps segrestada. Al mateix temps, ens estimula a conèixer, recordar i dignificar persones i situacions que foren menyspreades i denigrades.                      

Francesc Jover

Publicat des de la Biblioteca de Senyera. E,H.M.