 |
Escrit per Francesc Jover
25 octubre 2022
El Pacte de San Sebastian del 17 d’agost de 1930, estava cridat a iniciar una nova etapa històrica. Etapa que haguera catapultat l’Estat Espanyol a ser un model per a Europa, si més no. Fou l’oportunitat de sortir dignament d’una monarquia corrupta; un caciquisme obsolet; un endarreriment endèmic; una eixida airosa al complexe que surava en les classes mitges i altes per la pèrdua de les colònies; etc. Fou un projecte fet per una Plataforma de Republicans que unia totes les opcions. En aquella època els republicans eixien per tot arreu com a bolets com pot veure’s a les hemeroteques. La monarquia passava pel més baix nivell de la seva història. Una dinastia monàrquica que va nàixer sense el vist-i-plau dels valencians i ara es veia una oportunitat per decidir traure-se-la de damunt. Tot això i més, hagués pogut ser aquell oblidat pacte. Les entitats memorialistes, compromeses en la recuperació democràtica dels anys 30 i 40, volem rellançar aquest fet precisament per això, pel seu caràcter democràtic. Pels que tenim un compromís en reconéixer i valorar la memòria, aquest fou un projecte humanitari, democràtic i filantrop. El pacte era l’adequat perquè tenia aquest sentit altruista i democràtic. Al mateix temps, vull ser molt crític a qualsevol altre projecte que haja sigut promocionat, provocat, conduït i executat pel feixisme i dictadures.
El pacte que hui comente és un document que al final d’aquesta dècada complirà cent anys i ens mostra de la manera més clara el que hagués pogut ser i no fou. El document que mostre hui és un facsímil que me’l va regalar una bona amiga. Un document que és una eina fonamental pel conjunt d’entitats memorialistes -també per la societat en general- per ajudar a entendre els desencerts haguts desprès. És on va començar el gran projecte republicà. Pels que estem encabotats en recuperar la memòria i restaurar la dignitat de les víctimes, és un text imprescindible per entendre la Segona República i el que va seguir desprès. Esta confeccionat per polítics i intel·lectuals que retracten la situació d’aquell moment, amb una proposta política si, però farcida de filantropia. Una proposta moderna i capdavantera, malgrat el seu llenguatge que no podem separar-lo de l’època. L’he transcrit per facilitar la lectura.
En ell podem veure diferents denúncies que fan sobre immoralitats i malbarataments públics en benefici d’una minoria. A més, consideren que ho fan desatenent i bandejant justes i equitatives demandes de les classes socials baixes. Això si, ho fan amb un llenguatge líric i literari que ens transporta a aquell moment. Però sobretot, s’entreveu la bonhomia del projecte i el nivell intel·lectual dels autors.
En conjunt, era un projecte potser millorable, però, no mai total i absolutament rebutjat com va ser. S’entreveu que hi havia un sector de la societat que per la seva nissaga es creia en el dret inviolable de gaudir de tots els privilegis. Una contradicció al mig d’una societat culturalment catòlica que pensaven que les desigualtats socials eren d’origen diví. El pitjor és que l’Església es va manifestar obertament còmplice.
El text, desqualifica una a una totes les corrupteles polítiques i s’atrevix a proposar tímidament una revolució com eixida. A més, es palpa certa incomoditat pronunciant la paraula «revolució». Sens dubte eren arguments durs llançats a una classe social i política alta que estava implicada i era còmplice d’un règim corromput.
L’al·lusió que fa a les guerres colonials, de Filipines, Cuba i Puerto Rico, etc., és una mostra d’aquella cultura residual de la generació del 98 que hui ha queda desfasada. Hui estaríem clarament a favor dels estats sobirans i la independència. El que si és actual l’anàlisi que fa de la monarquia, de la corrupció i del caciquisme. El mateix també d’una lletania exhaustiva de classes socials descontentes que no podien aguantar més el vell règim.
Descriu com una societat ideal clarament burgesa, aquella “vida pública jurídicamente ordenada, la seguridad de un patrimonio legítimamente adquirido, la inviolabilidad del hogar sagrado, la plenitud de vivir en el seno de una Nación civilizada…” Son missatges per rebre’ls sense cap desconfiança soviètica. També hi han altres perles que evidencien el grau de moderació com aquesta: «No nos apasiona la emoción de la violencia culminante en el dramatismo de una revolución; pero el dolor del pueblo y las angustias del país nos emocionan profundamente».
Mireu amb quina elegància i lirisme poètic llancen aquesta proclama: «de todo este desastre brota espontánea la rebeldía de las almas que viven sin esperanza, y se derrama sobre los pueblos que viven sin libertad, así se prepara la hecatombe de un Estado que carece de justicia y de una Nación que carece de Ley y de autoridad». Encara afegix: «el Pueblo está ya en medio de la calle y en marcha hacia la República».
Per acabar, he de repetir una volta més que el projecte de República que feren a Donostiarra l’estiu de 1930 era d’allò més innocent. No és de veres que la República ho va malbaratar tot. Si algú encara ho creu és perquè no coneix la història o que és partidari del vell règim.
Tal com vaig coneixent dia a dia la documentació del que volia ser la República, estic més convençut de la seva bonhomia. Estaven tant convençuts de l’equitat dels seus raonaments que patiren una gran decepció. L’oposició al projecte fou tan radical i absolut, que començà a crear-se un clima enrarit.
Arribades les eleccions, el gran ressò d’aquell projecte va calar tant fons a la classe obrera, jornalers i republicans, que en la immensa majoria de capitals i ciutats guanyà l’opció republicana. Als pobles menuts i zones rurals que eren de població catòlica- monàrquica la majoria votà en contra. Els més prestigiosos historiadors coincideixen en que fou a causa de la inèrcia que havia dominat sempre el caciquisme indicant a qui havia de votar el veïnat. Vista la majoria de pobles i cuidats s’hagué de proclamar la República i exiliar-se el rei.
L’ultra catolicisme d’aquell moment mai no va acceptar el resultat de les eleccions. Cal dir que en aquella plataforma republicana hi havien destacats catòlics que donaren suport a la República i foren tractats d’espanyols dolents. Per altra banda, el feixisme apuntava molt alt i va posar tota la seva maquinària bruta i antidemocràtica en contra de la República. La tardor de 1936 el règim republicà i un sector d’exaltats, van cometre greus errors que sempre va reconéixer la República. Mai no va reconéixer el franquisme els errors que ell va cometre.
Era hora que desprès de tantes dècades de democràcia, hi haguera una llei que reconeguera els errors franquistes.
Francesc Jover
:
E
Gràcies, Francesc, molt interessant i argumentat, com sempre! Salut! Sal.lus
ResponElimina