Nova llei de Memòria Democràtica. Escrit per Francesc Jover

 

Miguel Hernández

Escrit per Francesc Jover. 18 ostubre 2022

Finalment han pogut traure a la llum una llei de memòria democràtica més adequada al temps que vivim. Va ser aprovada al Senat fa uns dies amb la participació de 259 senadors dels 265 que componen aquesta càmera. 18 membres s’abstingueren; 113 votaren en contra i 128 votaren a favor. És una llei molt simbòlica i farcida de sentit comú que pretén apropar les diferents opcions de la ciutadania per superar una malaurada etapa fosca que ens va dividir. A més, era important i inajornable fer-la, perquè era un període que encara estava per definir i que anava allunant-se massa. No entenc com hi han alguns sectors que poden negar-se a donar suport a una llei de memòria democràtica amb excuses ideològiques dretanes. Puc acceptar diferents punts de vista quan es tracta d’aplicar models de distribució de la riquesa; de política econòmica; d’intentar controlar el món financer; etc., però, mai quan es tracta de conceptes historiogràfics que van carregats d’evidents negacions de Drets Humans. La llei tracta de definir qüestions generals d’aquella etapa que havien de ser transversals i qualsevol ideologia sensata podria admetre. És de veres que no és la llei que bona part de polítics i entitats memorialistes ens hagués agradat, però, millora l’anterior de 2007 i obri el camí per continuar millorant-la. Segons la meva opinió, les lleis han d’anar sempre responent a les necessitats i aspiracions de la societat, i aquesta era una que feia massa temps que havia d’haver estat adoptada. Era inajornable si es vol pertànyer a un grup d’estats que aspiren a una democràcia moderna i d’alt nivell. Desmarcar-se políticament del franquisme era una assignatura pendent que sembla costa de superar per alguns partits. És com si encara optaren i defengueren la dictadura.

 

  Les dificultats que ha hagut de passar aquesta llei per les cambres legislatives; les 500 esmenes que no han tingut suport de la majoria; l’haver sigut vetat per la dreta i extrema dreta; l’haver-se aprovat per una diferencia tan curta de vots... ens dona una idea del nivell i sensibilitat de bona part de la societat en aquest tema. Si no som capaços d’entendre, assumir i reparar els problemes humans que patiren milions de persones durant els anys 30 i 40, vol dir que en qualsevol moment podem repetir la història. Això és molt greu i caldrà fer-se una rigorosa auto-reflexió.

Sembla que vivim en un temps i una època anormal, almenys, comparada en altres països de democràcia formal. Crec que la majoria d’estats es posarien d’acord per interpretar la seva pròpia història, i més, si l’entenem com una ciència acadèmica dipositaria de la veritat. Son massa voltes que els polítics es desvien del seu objectiu i transformen temes jurídics i acadèmics en polítics. ¿Algú pensa què passaria si la Margaret Thatcher afirmara que la llengua que es parla a Amèrica i a molts altres països del món no és l’anglés? La veritat és que no som un país seriós. Entenc que els neó-feixistes no reconeguen els seus propis errors perquè per això es necessita molta voluntat i seny; però, no entenc com partits que es declaren demòcrates han votat en contra. No reconéixer una etapa plena de testimonis que denuncien la vexació que va haver-hi als Drets Humans, em fa pensar en possibles complicitats d’aquella època. No acceptar que en una democràcia la sublevació militar és il·legal, definix a qui ho nega.

Sense ser un entés en drets, crec que d’ara en avant les administracions facilitaran i reconeixeran que milers i milers de polítics, sindicalistes i republicans foren víctimes i patiren un règim feixista i dictatorial. Reparar i restaurar la dignitat de totes i tots els que van ser denigrats per les seves idees democràtiques, ara els tenim garantits per aquesta llei. El sentit comú, el dret internacional i bona part de la societat ha preferit sempre el règim democràtic al dictatorial. Era hora que fora reconegut per una llei de l’Estat que mai, des que és va restaurar la democràcia, no s’havia fet. A més, mai s’havia estigmatitzat ni criminalitzat el franquisme ni la dictadura; més be era el contrari. Ara entrem en una etapa de normalitat valorant adequadament els Drets Humans, cosa que, farisaicament, mai va fer el franquisme malgrat haver-se adherit en el seu dia.

Aprovada aquesta llei ens dona categoria de ciutadans i ciutadanes, cosa que abans no s’havia reconegut o era constitucionalment molt contradictori. No conec cap punt de l’actual Constitució que pose en valor la dictadura; ni tampoc cap altre que la condemne. Per tant, solament per higiene democràtica, calia aquesta llei. Feia molts anys que veníem arrossegant una etapa parlamentària que pareixia acceptar els errors del pervers feixisme i franquisme. Finalment, les provades tortures que patiren els republicans i antifranquistes; els afusellaments; empresonaments; les pantomimes judicials que van fer; etc., diu ara la llei que foren il·legals. El mateix que fou il·legal la rebel·lió militar d’una part de l’exercit. Això mai s’havia reconegut com s’ha fet ara amb aquesta llei, per tant jo haguera votat que si.

Potser hi haja un sector social que li haja paregut curta la llei perquè no satisfà els desitjos i aspiracions de tots. Alguns diuen que no restaura tants anys de mentides i negacionisme oficial en que han tractat la República. Tampoc queda suficientment reparada l'exagerada valoració positiva que els poders fàctics han donat sempre a la rebel·lió militar.

En una societat plural i diversa com és la nostra, no totes les lleis tenen una mesura justa per a tots. Hem de tindre clar que tots hem de cedir. Pense que és per això que han hagut moltes abstencions i altres que han votat negativament. Potser que molts d’aquests vots o abstencions han sigut perquè no els acaba d’agradar o perquè s’ha passat un poble. De qualsevol manera, eixe és el joc democràtic i cal acceptar el resultat, encara que no ens haja satisfet totalment. Menys democràtic m’ha semblat l’amenaça d’algun partit en derogar la llei quan encara no ha estat ni tan sols publicada. Manifestar obertament açò és un símptoma del poc que els agrada la democràcia. Algú creu normals aquestes opinions en Alemanya?

Francesc Jover