Espoli als republicans vençuts (9).Escrit per Francesc Jover

 

Virgilio Castella

               Escrit per Francesc Jover

4 octubre 2022

En nom de les entitats memorialistes estic intentant recuperar allò que diem la memòria democràtica de la història i potser estic posant més voluntat que altra cosa. Dic açò perquè darrerament m’he adonat que l’espoli econòmic que va fer el franquisme als republicans l’he tocat superficialment sense destacar suficientment la importància que va tindre. Per tant és un important buit que m’he deixat i que no trobe altra justificació que, a més de les pròpies limitacions, l’excessiu localisme de donar a conéixer els fets històrics de la República i repressió franquista. Sempre m’he basat en la vexació i repressió física a republicans, posant a un segon lloc, o passant de puntelletes, la repressió econòmica que també patiren les víctimes. Un tema que en general ha estat menys tractat que la repressió física.

El cert és que mai no he parat en veure i valorar a Cocentaina un possible patrimoni dels que foren represaliats pel franquisme. Sempre he considerat que la major part de republicans eren els «paries de la terra» que no tenien on caure’s morts. Van haver molts republicans de classes altes i burgeses que ho van perdre tot. Els que foren empresonats, desterrats o exiliats, també els ho van llevar tot, a més de la vida. Però, mai no havia valorat suficientment que la vida dels represaliats i la de les seves famílies continuava. Haver-los espoliat la terra i els immobles que tenien, va fer més greu qualsevol altra repressió. Una llacuna que ens queda pendent de descobrir i per suposat compartir.

No fa massa temps férem una entrevista a una família que l’avi fou condemnat a mort i executat el 1941. El tema de l’entrevista era saber si el iaio havia tingut algunes propietats. Els familiars de tercera generació van quedar una mica sorpresos i no van saber respondre res en concret. És aleshores quan em vaig adonar que era un tema abordable per motius historiogràfics que havíem d’investigar. Per informacions verbals anteriors sabia que el iaio socialista fou llaurador i quan a la tardor de 1936 es va formar el Col·lectiu de Llauradors fou nombrat president de l’entitat. Va ser el primer que va posar les seves terres a la Caixa de Reparacions del Ministeri d'Hisenda. Els nets hui no saben què és el que van ser d’aquelles terres. Si que digueren que havien sentit parlar als seus pares que el iaio tenia un jornaler fixe tot l’any i llogava dos o tres persones més en temps de recol·leccions, com olives, cereals, etc. És a dir, hi havien unes possibles i modestes propietats que de moment sabem que no han quedat a la família. Sense proves no puc afirmar res d’aquest cas en concret, però si que conec certs paral·lelismes de multes a republicans i a més, de com el feixisme va ofegar econòmicament la República.

En aquest sentit, he volgut compartir un treball d’investigació i recerca sobre les incautacions durant la contesa (1936-1939) d’un i altre bàndol. També la següent etapa, a partir d’abril de 1939, on comencem a descobrir que els guanyadors feren un exhaustiu espoli als republicans vençuts. Es tracta d’un treball d’investigació que no coneixia i m’ha donat moltes pistes. Per informació del digital «Público» l’articulista Alejandro Tarrús, diu que Manuel Azañali li foren requisats tots els bens que tenia la família, a més, un milió de pessetes en multes. També hi han infinitat de casos, on els familiars hagueren de pagar fortes multes desprès d’haver-los afusellat, empresonat o exiliat.

 

Les xarxes socials ens oferixen cada dia més punts de claror amb treballs d’investigació sobre aquest tema que poden omplir les llacunes citades més amunt. Uns becats per les universitats andaluses asseguren que s’han estudiat prop de 62 milers d’expedients personals relacionats amb l’ expropiació de propietaris republicans. Solament en Andalusia el règim feixista va recaptar d’aquesta operació entre els anys 1936 i 1945, sobre uns 115 milions de pessetes. Açò confirma el meu error que tots els republicans no eren «paries de la terra». És innegable que la Segona República va estar formada per una bona part de classe burgesa que n’eren persones benestants. Tot va quedar en mans del nou règim i dels seus addictes com a botí de guerra.

Amb la restauració democràtica de 1978, solament foren tornades les seus de sindicats i de partits polítics que pogueren demostrar el seu incautament; les requises demostrades a republicans encara no s’han tornat. Diuen que el temps de reclamacions ha prescrit.

Centenars de milers de famílies patiren investigació, retenció i espoli de totes les seves propietats o negocis amb pagaments de multes fraccionades que mai s’acabaven. Entre les regions que més van patir aquest «impost revolucionari» fou Andalusia. A més a més, entre la mateixa data (1936-1945) hi hagueren 57.801 afusellaments registrats, dels quals solament hi hagueren del bàndol franquista 8.083. Durant aquests nou anys, en Andalusia, es van produir 9.500 incautacions sense poder quantificar el seu valor. La majoria de incautacions foren a republicans vençuts que s’ha pogut demostrar en 45.000 expedients.

La repressió econòmica d’aquesta regió al sud d’Espanya és una mostra general de la que hi hagué a tot l’estat regentat per una dictadura fèrria i implacable. Un dels partits i sindicats republicans més afectats per les incautacions particulars fou el PSOE i la UGT amb més de la meitat de totes les requises. Seguia a molta distància i en aquest ordre: els afiliats a la CNT, la d’altres partits republicans i la del Partit Comunista amb el més baix percentatge.

Hi han casos particulars que esborronen, com la del president de la Diputació de Granada Virgilio Castilla Carmona (1888-1936). El mateix dia 20 de juliol de 1936 el detingueren, el jutjaren i el condemnaren a dues penes de mort per «rebelión militar, provocación, inducción e instigación a la rebelión». Desprès de mort anaren a sa casa i ho embargaren tot. Poc desprès, imposaren una multa de 250.000 pessetes.

Casos com aquest ixen a milers tots els dies a la llum pública i esperem arribar a conéixer un dia on estaven les terres del socialista cocentainer i on anaren a parar. No se si els nets o besnets reclamaran algun dia les citades terres, el que si és necessari que es reconega el fet per simple reconeixement i higiene historiogràfica.

Per acabar, dir que casos de incautacions hi van haver també als vençuts de les Germanies al segle XVI i als vençuts de la Guerra de Successió al segle XVIII. No és cap de consol, però a mi em conhorta identificar-me amb els vençuts de totes tres guerres i denunciar l’actitud perquè no mai més passe.

 

Francesc Jover