La psiquiatria, arma rehabilitadora (10). Escrit per Francesc Jover

 

Escrit per Francesc Jover

11 octubre 2022

Els guanyadors de la guerra 1936-1939 obriren molts fronts per iniciar una exhaustiva regeneració de la societat i anul·lar «l’adoctrinament» que havien adquirit durant la República. Tot i que fou un règim que va durar escassament huit anys i en circumstàncies gens òptimes, les llibertats assolides i el futur lluminós que s’esbrinava, va deixar fondes arrels en bona part de la societat. Hem comentat alguns d’eixos fronts rehabilitadors, però hui parlarem dels mitjans peculiars que va utilitzar un equip de psiquiatres encapçalats pel militar Antonio Vallejo Nágera (1889-1960). D’aquest metge s’ha dit que fou el Mengele de Franco (l’homònim científic de Hitler dit l’«Àngel de la mort»). La teoria era que els revolucionaris, antifeixistes i esquerrans, portadors del gen «roig» calia exterminar amb un tractament psiquiàtric. Una teoria que ha justificat la desaparició obscura de de milers de nadons. El nazisme també utilitzava aquesta teoria per perfeccionar una raça pura. Teories que la ciència ha demostrat falses, perverses i estrafolàries. A més, foren imposades a l’estil feixista i autoritari, perquè d’altra manera no hagues sigut possible.

Vallejo Nagera

 

Per altra banda, un bon sector de la societat, conscient o inconscientment, va caure en el parany del pèrfid nacionalcatolicisme que el maridatge franquisme-església va imposar. Una cultura ultracatòlica que van acceptar (amb més o menys gana) per fer-nos creure que la República se’n havia passat un poble. Tots aquesta instrumentalització per l’aparell de propaganda del règim van ser motius suficients d’eixa reeducació franquista que encara cueja.

He volgut fer aquesta introducció per comentar diferents «perles» o frases molt sucoses sobre la pseudociència eugenèsica que hui ens pareix una broma. Tractar l’esperit democràtic de les persones com una malaltia ara ens fa riure, però ha sigut un dels fets històrics innegables del feixisme i nazisme. Considerar que els sindicalistes de la CNT i UGT eren malalts mentals que podia curar la psiquiatria, era una autèntica paranoia. Unes teories que podien ser fets històrics de segles enrere; però, si pensem que foren els nostres pares i iaios qui ho van patir, ens donarà una idea aproximada del que era el franquisme.

També els homosexuals eren denominats malalts mentals que podien tractar-se amb aquelles teràpies. Alguna cosa ha quedat d’aquell adoctrinament perquè, encara hui, algun jerarca de l'Església catòlica està oferint teràpies per aquests «casos». No conec un altra forma més clara d'auto-definir-se.

És inimaginable la tasca d’aquell aparell rehabilitador integral que el règim va aplicar a una societat vençuda. Era una forma d’estigmatitzar l’error que van cometre el 12 d’abril de 1931. Quan més escorcollem els fets feixistes dels anys 30 i 40 del segle passat, més entenem certes actituds destrellatades que hui encara suren. No solament va criminalitzar la República i la democràcia, a més, volien demostrar que les disconformitats socials i polítiques dels individus eren patologies que la ciència podia curar.

Acabe citant literalment alguna de les frases d’aquells psiquiatres que intentaren desmuntar peça a peça mitjançant una teràpia altament destrellatada. Aspirar a llibertats democràtiques; a la igualtat de gènere; a eliminar les grans desigualtats socials; acabar en privilegis i analfabetisme; etc., era una qüestió de malalts mentals. Una de les frases deia: «El marxismo se nutre de las personas menos inteligentes de la sociedad». Frase carregada d’una ideologia concreta al marge de la ciència. Així i tot, en aquell moment molts s’ho van creure. Pensaven aquells psiquiatres, que els problemes biopsíquics de la persona estaven íntimament relacionats amb «...el fanatismo político-democrático-comunista». Podia ser una malaltia el ser demòcrata?

 

Josef Menguele

Moltes frases d’aquests psiquiatres eren altament vexatòries per a les dones en general i especialment les esquerranes. Després de fer un psicoanàlisis en presons femenines, afirmaven: «si en un home ser d’esquerres és una falta d'intel·ligència, que direm de les dones?» Els psiquiatres franquistes afirmaven que la dona participava en aquella política republicana «para satisfacer sus apetencias sexuales». De ninguna manera vull posar morbositat a aquests fets. És pura història, fets que han passat i hem de traure-les a la llum perquè encara costa creure. A més, reafirmaven una i altra volta la debilitat mental de la dona. Així i tot, anaven més lluny i amb més extravagàncies quan a continuació indicaven que la religió catòlica posara fre a la seva tendència animal. No entenc aquest argument d’altra manera que afirmar la complicitat de l’Església amb el nacionalcatolicisme i la seva exagerada moralina. Podeu veure més disbarats i manca de rigor? A més, continuaven insistint afirmant que la dona utilitza el sexe «amb instint de crueltat». Recordem que l’esperit d’aquestes teories foren adoptades per la Secció Femenina que va situar la dona exclusivament reproductora i continuadora d’aquesta pedagogia.

Seguint aquest raonament, els nadons -xiquetes i xiquets- calia separar-los d’aquelles mares roges per tal de regenerar la raça. No podien permetre que dones malaltes contagiaren als fills. És ací on es produïren milers de segrestos d’infants i de nadons a les presons i paritoris. Una practica que ha sobreviscut el franquisme i que ha creat associacions per recuperar també aquesta memòria.

Quant la raça espanyola, la definix com l’«esperit espanyol»; naturalment el feixista. Per millorar eixa raça, calia que el franquisme implantara «la militarización de la escuela, de la Universidad, del taller, del café, del teatro, de todos los ámbitos sociales». Aquesta frase definix perfectament millor que jo -amb etiqueta d'origen- la societat que es va viure als anys 40. No em cansaré mai de repetir: l’únic objectiu que tinc és que coneguem el que s’ha silenciat o s’ha passat de puntelletes.

Aquells pseudocientífics no entenien què punyetes feien milers de voluntaris brigadistes vinguts de tot el món a parar els peus al feixisme. Per això començaren els seus experiments amb un grup de presoners brigadistes internacionals. A partir de 1936, les presons estaven plenes de material humà on podien fer aquells extravagants experiments.

Finalment dir que els separatismes basc i català també estava considerat per aquells pseudocientífics com una patologia mental. El català deia que era conseqüència del «perverso marxismo» i el basc per una inapropiada aplicació de la religió catòlica. Aquest punt caldria tractar-lo més a fons, però, en principi és això el que deia la psiquiatria franquista. Pot tindre açò alguna relació amb els 47 capellans bascs que foren assassinats, des l’octubre del 1936 fins a l’abril de 1937, per no haver-se sumat a la rebel·lió.

Francesc Jover