Memòria de dones anònimes (37). Escrit per Francesc Jover

 

    Escrit per Francesc Jover       12 abril 2022

Mentre vençuts i vencedors intentaven conviure i sobreviure al mig d’una mateixa situació precària; hem d’afegir el patiment de les dones, independentment foren familiars d’exiliats, d’empresonats o d’afusellats. Ací quedaren les dones; pares i mares i fills i filles. Vullc accentuar especialment el patiment d’aquelles dones que afusellaren els marits, a més de les que van quedar sense marit per haver-se exiliat. Si els homes i dones que es van implicar en la defensa de la República hi han certes dificultats per recuperar la memòria, què serà de les dones anònimes per la desigualtat de gènere que ja aleshores s’arrossegava? Són dones que van jugar un paper molt important en aquella època i situació. Les dones saben i ningú més, per la seva immensa capacitat d’estima que tenen, el que van haver de lluitar i humiliar-se demanant avals als poderosos entre altres coses. Tenim una carta de Paquita Llorens, la muller de l’alcoià Enrique Barberà, «Carrasca», afusellat el 16/09/1942 a 34 anys. Una carta dirigida al jutge aportant-li una sèrie de proves avalades per testimonis 1 i 2 que hagueren pogut salvar de la ignominiosa mort al malaurat «Carrasca». Els testimonis documentals que aporta Paquita, els raonaments humanitàries, l’evident sotmetiment i renúncia d’orgull que fa aquesta dona, esborronen. A més, sense aprofitar per a res. Tot fou inútil. L’arrogància dels vencedors i menyspreu als vençuts, bandejant el sentit comú, la justícia i, especialment l’ètica, són exageradament vergonyosos. Damunt, per a més vergonya dels responsables que ho van fer, ha quedat testimoni a l’expedient de la causa 1063. És una prova més que els judicis militars foren una pantomima i una vergonya pel dret internacional. Aquells que curiosament van amnistiar el 1977. A bona hora¡

 Citar també altres documents testimonials que demostren la lluita sorda i anònima de les dones. La contestació (1 i 2) que fa un addicte del nou règim a Isabel Tormo, muller de Juan Bautista Tormo Solbez d'Atzeneta d’Albaida. Contesta la petició d’avals que demanava, mentre el marit recorria diferents presons i camps de treball. Batista fou condemnat a mort i commutada la pena a 30 anys. La contestació hem fa pensar que solament intenten deixar passar el temps, perquè no és possible que la tranquil·litzaren. Mentrestant, Batista passava per Sant Miquel dels Reis a València, o al camp de treball del «Valle de los Caidos». Per algunes informacions orals que hem fet a entrevistats, sabem que molts d’aquells avals eren pagats en diners o favors.

En quant la comunicació epistolar amb els empresonats i exiliats que feia la família, hem de dir que no estava gens garantida. Això podeu comprovar-ho amb diferents treballs que s’han fet sobre el tema. Però fa poc de temps s’ha estrenat un reportatge que podem trobar a les xarxes com aquell «d’Els papers robats de Manises».

 

Són testimonis impressionants.

És de veres que foren els homes qui generalment fugiren de la repressió a l’exili o foren empresonats. També hi havien dones que acompanyaren als marits; però, altres quedaren i a més de la separació es feren càrrec de la cura de fills i filles. Feren un gran esforç per sobreviure i, a més, aportar tot el que podien als marits absents que no era poc. El patiment de les dones generalment no el tenim comptabilitzat i cal posar-les memòria i veu. Adonem-nos que, si dels homes represaliats quant a penes ha quedat memòria, que serà d’aquelles dones valentes que no ha quedat memòria ni testimoni en cap arxiu?

 Les entitats memorialistes volem recuperar la memòria amb noms i cognoms de dones i homes que estan a diferents arxius de l’Estat. Persones que moriren a la guerra, o patiren qualsevol tipus de repressió. Naturalment també ho fem en dones que passaren per tribunals militars de guerra i patiren exilis i presons. Son persones que estem recuperant la seva memòria, els seu patiments, la dignitat que els furtaren, etc. Ho fem amb plaques i homenatges que estan fent-se i es faran per tot arreu; però, ¿què serà d’aquelles dones anònimes que es feren càrrec de la família durant la guerra i postguerra sense que figuren en cap arxiu? Dones que calladament foren vexades, humiliades i sotmeses a escarni per una intolerància cruel i deshumanitzada. Damunt, no ha quedat memòria alguna en lloc, a part de la poca que ens queda.

  Ací he de mencionar aquelles dones que foren rapades i en alguns pobles, fent-les beure oli de ricí i passejades pels carrers per fer-los burla sense poder anar-hi a l’excusat. Foren mostrades pel carrer com a botí de guerra. Un fet que no ha quedat constància en cap arxiu perquè eren decisions preses personalment per caporals falangistes. A més a més, sabem que a Cocentaina foren rapades per perruquers que estaven sotmesos a presó preventiva per ser «rojos». Un fet en la que hi havia doble vexació: a les dones i als barbers que ho feien -segons testimonis- amb llàgrimes als ulls.     

El passat diumenge dia 3 anàrem convidats a Callosa d’Ensarrià, on assistirem a un homenatge en memòria de tots els callosins que moriren a la Guerra i per la repressió franquista. L’acte fou molt emotiu. No solament per haver posat nom i cognom als morts, també foren  homenatjades en el mateix nivell de importància aquelles dones anònimes que mai no quedaran registrades a cap d’arxiu. Podem veure el vídeo que ha fet el Col·lectiu de Memòria de Callosa amb motiu del seu 15^e aniversari.

 

En vista de la gran quantitat de soldats callosins morts en la guerra entre 18 i 22 anys, serà imprescindible també comptabilitzar les possibles novies. Són víctimes que van quedar privades del seu primer amor. Personalment n’he conegut a algunes que m’ensenyaren cartes que dissortadament no vaig tindre ocasió de copiar.

Per finalitzar, deixeu-me que cite també aquelles dones que no estigueren en la presó ni exiliades, però, estigueren depurades i sotmeses a un exili interior o patiren calladament l’exili dels marits.

Vull acabar amb una indicació de José Antonio Martí Pallin. Magistrat emèrit; mentre no hi haja una institució de l’Estat que done veu a tots aquells i aquelles que patiren la violència feixista, no es curaran les ferides que queden.  

Francesc Jover

.