La divisió falangista (36). Escrit per Francesc Jover

 

    Escrit per Francesc Jover       5 abril 2022

Continuant l’etapa dura de postguerra, encara hui, més de 80 anys desprès, en sorprenen casos desconeguts referents a la repressió. Potser és conseqüència del gran contingent de processos que hi van haver. És el cas d’una dona, Maria, que no li he trobat filiació encara, però almenys va estar a la presó preventiva de Cocentaina i altres. El governador coneix el cas i sembla que té algun interès perquè demanava informes. Maria havia estat empresonada i encara no sabem perquè. Però al no tenir cap acusació concreta la van soltar. Algú va donar orde de tancar-la de bell nou a tancar. Un segon document és del director de la presó de dones de Monòver, contestant al governador donant-li informes de Maria. Pareix ser que no hi han papers de denuncia que justifique estar Maria a la presó, i el mateix director de la presó (segons entec jo) diu que aporte si té alguna prova per anar completant l’expedient. Em principi em sembla greu el fet de buscar proves d’una acusada que està a la presó i no troben cap justificant per iniciar procés. Altre document (1 i 2) no m’acaba d’aclarir la situació d’aquesta dona. Em dona la impressió que la porten d’ací cap allà sense parar de demanar informes o antecedents, que no troben. Entenc que necessitaven algun justificant per obrir procés. No trobe més explicacions que la gran quantitat de persones que en 1941 estan passant per un filtre totalment rebolicat. Una factura de neteja de màquines d’escriure pot donar-nos una idea.

No cap dubte que allò fou una situació especial on no es podia arribar a tots els llocs. Imagine el malestar dels familiars.

Per altre costat, he de tornar a citar la precarietat i escasseig de queviures bàsics que l’administració intentava repartir a preu de tassa pel sistema de racionament. Al mercat negre, o estraperlo, es trobava quasi tot, però a uns preus desorbitats que no tots podien pagar. Però, el més important és que el racionament era insuficient i calia anar a comprar a l’estraperlo, passar gana, o buscar-se la vida. A més a més, llegint aquells pamflets propagandístics del racionament, podem adonar-nos d’un llenguatge agressiu, com si estigueren enfadats, com si ens bonegaren per alguna cosa que havien fet malament.

 

Un llenguatge que canviava quan llançaven comunicats per demanar alguna cosa. Era una època on els llauradors formaven part d’un sector privilegiat i feren una important aportació a l’economia d’autosuficiència franquista. En aquest cas l’administració intenta tocar-los la fibra de solidaritat perquè aportaren productes en especie a l’Auxilio Social per cobrir les carències de bona part de la societat. Sens dubte és un pamflet ple d’humanitat que manifesta una concreta i dolenta situació. Però, cal afegir també que dissortadament la realitat fou que l’auxilio social arribava molt limitat als que patien l'estigma de «rojos».

Un altra cosa d’aquell paupèrrim temps, el 1941, començaren a haver divergències entre la Falange i altres tendències del règim. És quan Alemanya pretén ocupar Rússia i quan Hitler pressionava Franco perquè li donara suport. Jo diria que ahí és com s’inicia la idea de la «Division Azul». Franco vol acontentar els falangistes i donar-los el protagonisme que exigien, facilitant-los lluitar contra el comunisme. Naix la «División Española de Voluntarios»,

Mentre ací no hi havien suficients subsistències i la gent passava gana, el règim feia una important despesa en milícies. A més, quan milers de dones i homes eren afusellats per rojos, ho morien a les presons de fam o malalties, el franquisme dedicava recursos econòmics a combatre el comunisme a Rússia. Ací, els comunistes estaven empresonats, afusellats o a l'exili; però el règim va creure que n'hi havia molts més a Rússia i pagà mercedaris per tallar de soca-rel el que creia ser el bressol del martell i la corbella. Estava convençut que, una volta destruït el comunisme i les democràcies, el nazisme anava a ser el nou ordre social d’Europa.

 

La Divisió Falangista és una de tantes coses criticables del franquisme. En veure que Alemanya ataca Rússia, decideix facilitar 46.000 voluntaris falangistes entre 1941 i 1943. Hi anaren a més, 24 capellans i 146 dones infermeres. Cal dir que no solament foren falangistes els que respongueren a la general crida que es va fer. Entre la quantitat de voluntaris que es presentaren a combatre el comunisme, hi van haver alguns que no eren falangistes. Una bona part ho feien per llevar-se la mala imatge que havien adquirit en algunes «equivocacions» comeses durant la guerra. Casos d’haver anat voluntaris a lluitar contra el feixisme en el bàndol republicà i voler llevar-se l’estigma. Inclòs en van haver alguns que estaven a la presó i van voler aprofitar l’oportunitat d’eixir i netejar el seu comportament. Ho he dit moltes voltes; una de les actituts més humans és intentar sobreviure.

Per acabar, deixeu-me fer algun comentari sobre l’escola d’aquell temps. Cal dir que posar l’escola em marxa fou una mica complicat. Tota la plantilla de personal docent, dones i homes, foren depurats i havien de passar determinats filtres per poder iniciar les classes. Només a Cocentaina van haver-hi 25 mestres (homes i dones) depurades que podien passar de 40 a tot el Comtat. No se els que podien haver a Alcoi. A més dels filtres d’informació i investigació de Falange, encara hi havia la comissió de vigilància interior que feia que ningú se’n passara de la ralla. Hem pogut aconseguir d’una família uns documents originals de 1940 en la que ens mostra els exercicis que feia una xiqueta de 10 anys. El primer és una lliçó d’educació cívica, en el que podem veure quins eren els pilars fonamentals d’Espanya. Tenim en compte que aquesta xiqueta l’any anterior havia anat a una escola republicana i a una mestra que fou depurada i mai més va donar classes a Cocentaina. La família ha conservat els documents i nom d’aquesta mestra: Càndida Pérez.

El segon escrit, original també de Consuelito, tracta d’un «dictado» sobre la història recent d’Espanya. El text és la mostra del que seria la campanya d’apropar els infants al nou règim mitjançant les historietes que les xiquetes assumirien al·lucinades.

Són testimonis que entren dins de la normalitat desprès d’una guerra ideològica que el guanyador tracta de mostrar-se salvador de la barbàrie que havia hagut. A més, desmuntar peça a peça tot el bagatge demòcrata que pogués quedar en els infants.

                            Francesc Jover