Final de la Gran Guerra (39).Escrit per Francesc Jover

 

Escrit per Francesc Jover
25 abril 2022

El final de la Segona Guerra Mundial començà una nova tàctica del franquisme, jo diria més dura i més silenciosa. Més dura en el sentit que la dictadura de Franco era l’única que havia quedat a Europa, i per tant feia tot el necessari per mantindre’s al preu que fora. Al mateix temps, havia de intentar fer-nos veure alguns canvis d’imatge i de llenguatge donant llibertats condicionals a milers de presos.

Hui vaig a basar-me en dos fets característics d’aquella època que foren menys coneguts i més silenciats: un és el cas dels maquis i l’altre és l’entrada de republicans espanyols que alliberà París. Si els afusellaments, els judicis militars, els empresonaments i el terror feixista és va intentar amagar, aquests dos encara ho foren més. La dels maquis, perquè solament ocorrien en determinats llocs i la premsa els silenciava o distorsionava, i la de París perquè no els interessava divulgar.

 

En relació als maquis que lluitaren contra el franquisme en forma de guerrilla, no ha arribat encara a tota la societat i pense que és el moment de fer-ho. En els anys 80 començaren els treballs sobre aquest tema. Però no arribava molt més enllà de la universitat. Hui hi han audiovisuals que corren per les xarxes. He de repetir que el coneixement de tot el que passaren els nostres avis i besavis, no pot ni ha de fer-nos nosa. Al contrari, hem de posar cara i so a aquell silenci.

El 1944 s'intuïa que el final de la guerra estava prop. Alguns sectors d’exiliats, veient els que pareixia anaven a guanyar, van veure una possibilitat de recuperar la democràcia a Espanya. Sobretot els republicans espanyols que s’havien exiliat i s’incorporen a la resistència francesa.

 En vista de la més que probable victòria, la resistència francesa va connectar amb els maquis espanyols per preparar la revolta. Sabem que el franquisme va amagar el moviment de maquis. A Europa era la Resistència, que funcionava molt activa contra les dictadures i estaven relacionats amb els maquis d’ací. Pensaren que al mateix temps que acabaven amb el feixisme i nazisme, també acabarien en el franquisme. Alguna cosa d’aquestes podia haver hagut quan el regim de Franco va posar a la frontera 50.000 homes entre soldats, guàrdia civil i policia armada. No se exactament el nombre de guerrillers però es parla de sis o set mil maquis. Tot i així, la Vall d’Aran va ser ocupada pels maquis durant uns dies, una operació que podeu veure molt be en aquest vídeo de la TV3.

 

Tanmateix sembla ser que allò va ser un parany de les forces franquistes que els deixaren entrar per agafar-los. No s’arribà enlloc perquè pensaven que la població civil hagués donat suport. Els que dirigien aquella operació no coneixien la desmobilització i la por que hi havia i que tantes voltes he comentat. Molts joves de l’Alcoià i el Comtat feren la mili a la frontera i ens contaven haver fet diferents accions armades contra bandolers. Els soldats no els deien que eren guerrillers republicans. Naturalment la premsa tampoc deia res i Ràdio Pirenaica no ho deia tot.

L’estiu i tardor de 1945 amb la victòria dels aliats, quedava eixa possibilitat de recuperar la República. Bé, sembla que no era més que una utòpica pretensió, perquè els aliats havien culminat el seu objectiu i seguiren la mateixa actitud de «no intervenció». Tot i així al País Valencià, desprès del fracàs militar dels Pirineus, els maquis i alguns sectors de la població carregada d’ideals republicans, van recuperar esperances. La ingenuïtat de molta gent creia que la democràtica Europa que havia acabat amb les dictadures nazi i feixista, hagués alliberat també «diplomàticament» el darrer reducte europeu que era Espanya.

Hi han treballs acadèmics molt rigorosos que relaten l’autèntica guerra que hi va haver en diferents llocs al País Valencià entre maquis i diferents forces de seguretat. Ho vam saber molt després, però en aquell moment deu guerrillers armats van ocupar l’Orxa (el Comtat) per unes hores.

En general, és produïren els més brutals assassinats de masovers per donar suport als maquis, o sospitar que ho feien. Els que s’enfrontaven als maquis eren la guàrdia Civil, Falange i veïns addictes que es donaven armament militar per exterminar-los.

Pareixia que l’etapa que havia sigut més dura fou el 1939/40, i ho fou. Però hi va haver un terror especial sobre el tema de maquis que afectava a masovers i famílies dels voltants on suposaven que rodaven els maquis.

Miguel Moragues

Segons informació oral, a la provincià d’Alacant, concretament a Quatretondeta, el mes d’abril la guàrdia civil i falangistes assetjaren una masia on s’havia denunciat haver una partida de maquis. Foren morts tres. Crec que pot ser el mateix incident que cita l’investigador de la Memòria Històrica, professor Moreno, on diu que en 1945 mataren a Miguel Moragues Verdú de 26 anys i dos guerrillers més. Afig a més, que foren passejats pel poble i soterrats fora del cementeri de Quatretondeta sense cap indicació.

Un dels investigacions sobre el tema, és l’historiador José Luis Porcar, que ha publicat la gran repressió que patiren els ports de Morella. Aquell territori fou dels més castigats amb els republicans que no es rendiren i passaren a la resistència. Encautaven les seves propietats i les subhastaven.

Fou aquella època que ara coneixem, de les més dures de postguerra civil. Una especial repressió que les forces de seguretat franquistes dedicaren a fons contra la població civil. Es conten casos que esborronen d’assassinats massius de famílies senceres per ajudar o donar suport.

A propòsit de Quatretondeta, i per anar posant llum, he de citar uns fugats que hi hagueren: Concepción Pérez Segura, Hèctor Garcia Chiquillo i Alfonso Gil Llorens, tots veïns d’aquest poble del Comtat. El BOE de 23/01/-1942 anuncia la seva busca i captura per haver-los obert un procés el tribunal militar.

En el mateix sentit per acabar, he de citar la manca de memòria que ha quedat dels republicans espanyols que alliberaren París. Un vídeo de À punt, de tants com n’hi han, ens fan entendre tot el que ens han amagat i per què.

 

Amado Granell

Hi han molts documentals que podem descarregar sobre diferents aspectes de la llarga i fosca nit. L’enllaç que us recomane ens mostra l’alliberació de Paris en agost de 1945 formada per republicans espanyols. Especialment és la biografia del valencià Amado Granell, però és la mateixa de tants republicans que reviscolaren al ser alliberada França. Hi hagué una segona frustració en veure que l’Europa democràtica no va pressionar Franco perquè possibilitara unes eleccions que ens retornara l’Estat de Dret.

Francesc Jover

.