BATALLETES 3 (La Salpassa). Enrique Herrero

 

 Allò que s'ha promés és deute: heus ací la batalleta sobre la Salpassa.

En aquesta passada Setmana Santa:

1r). Bartolomé Sanz Albiñana va enviar un vídeo en què s'expliquen costums perduts: Les Maces i La Salpassa.

 

2n) Francesc Juan Chafer, per sa part, ens va facilitar l'enllaç a un article seu on lamenta la pèrdua d'algunes tradicions, intenta recuperar-ne una, (el cant dels pardalets en l'església el dia de l'Ascensió) i dona per perduda la  Salpassa, el nostre present objecte.

 

Podrà paréixer estrany, però en ma infància-joventut mai vaig tindre ocasió d'assistir a l'acte de la Salpassa (cerimònia, ritu, tradició o com vullga considerar-se).

Per descomptat que no vaig assistir  a tal esdeveniment en els meus anys d'acòlit i seminarista ni en la parròquia de Sant Valero (en el barri de Russafa de València) ni en les parròquies de la població de Xàtiva.

 

 

Amb data recent (13/04) trobe en un periòdic, la capçalera del qual compartisc, l'article, LA SALPASSA: Una tradició que se celebrava el dimecres de la Setmana Santa, del que reproduïsc el següent paràgraf:

Este acto era tradicional en todo el territorio de la Comunidad Valenciana. Por los datos que ha podido recoger en la ciudad de Xàtiva el autor del presente artículo, de entre personas que actualmente han sobrepasado los ochenta años de edad, algunos de ellos vecinos de la parroquia de La Merced y Santa Tecla, recuerdan su desaparición en el transcurso de la década de los años treinta del siglo XX. 

Només em quedava la possibilitat d'entropessar-me amb la Salpassa en alguna de les parròquies a què em destinaren. Cap probabilitat havia de trobar-la a Bunyol, el meu primer destí, poble on vaig romandre sis anys.

UNA DECISIÓ CONTRA CORRENT.

Per fi vaig arribar a un poble molt tradicional, de molts ritus, costums i cerimònies

Vaig tindre l'ocasió perfecta per a assabentar-me de què era la Salpassa.

 Intuïtivament no em va agradar.

(I dic intuïtivament perquè jo encara no m'havia parat a reflexionar sobre la forma de religiositat que m'havien inculcat des de la infància). Allò pareixia més bé propi del fetiller de la tribu.

Li vaig comunicar al poble que no faria la Salpassa i vaig fer una contraproposta:

 - Els que vulguen que el retor vaja a sa casa  per a xarrar una estona i, si es presenta, prendre un café, que parlen amb mi per a acordar dia i hora.

No va fer falta organitzar res, perquè no va haver-hi cap sol·licitud. Quina protecció contra res podia aportar el capellà només de xarrar?

No va haver-hi Salpassa, almenys aquells dos anys, però sempre que torne a recordar aquesta situació tinc una espècie de mala consciència, la sensació que em vaig precipitar, ja que pareix que ningú va entendre la meua decisió. I que haguera sigut preferible conscienciar primer la gent.

 Enrique Herrero