Republicans a l’exili (27). Escrit per Francesc Jover

 

Escrit per Francesc Jover2 febrer 2022

Per acabar el cicle de la Guerra Civil dedicaré unes poques línies a l’exili. Al mes de febrer de 1939, en ocupar els nacionals Catalunya i començar la diàspora de republicans pels Pirineus, es va iniciar un tràfec massiu de republicans «pegant a fugir». La major part ho feren perquè les noticies que arribaven de les zones que ocupava Franco parlaven que feien brutalitats. Altres no pensaven anar-se’n perquè tenien la consciencia tranquil·la de no haver fet cap delicte. A més, per haver publicat els mitjans de comunicació (radio i premsa), que el nou govern guanyador seria generós i indulgent en tots els que no s’havien «embrutat les mans de sang».

Tot i així a la caiguda de Catalunya hi havien refugiades de diferents llocs d’Espanya prop de 700.000 persones. Molts d’ells iniciaren un èxode massiu cap a França. Solament pel Pas del Pertús passaren milers de desenes camí de l'exili. Les diferents imatges que han quedat esgarrifen.

Centenars de milers passaren la frontera i quedaren en camps de concentració francesos. A finals d’any 1939, prou més de 250.000 tornaren a Espanya i hagueren de passar diferents filtres per no ser encausats pels tribunals militars. Tot i així a França quedaren prop de 200.000 refugiats en camps de concentració que passaren diferents peripècies per la immediata Guerra Europea que va començar. Sabem que 9.300 republicans espanyols passaren per camps d’extermini nazis dels quals solament van sobreviure 3.100. Persones que al sortir van jurar donar compte a món del que havien viscut allí. En Espanya es va silenciar, tot i que fa algun temps estan fent-nos-ho saber.

Per la remor que es va escampar que els guanyadors anaven a facilitar la sortida a l’exili pel Port d’Alacant, es concentraren milers i milers de republicans vençuts. Prompte es va comprovar que no fou així. Es més, els vaixells foren atacats per l’exercit de Franco. Tot i que almenys dos d’ells, l’African Trader i el Stranbrook van poder arribar a Orà. L’African Trader, vaixell carboner de 4.500 tones de càrrega, estava capacitat per 50 passatgers i en portava 859 inclosos 118 dones, xiquets i xiquetes. Va eixir a boqueta nit del dia de sant Josep i arribava a Orà el dia 21, però no desembarcaren fins cinc setmanes desprès. No dic les penalitats que passaren per les carències de tot tipus.

El dia 28 de març eixia un altre vaixell, l’Stanbrook, prou més gran amb capacitat de quasi 1500 tones de carbó. El capità Archibald Dickson, per motius humanitaris va renunciar a la càrrega per evacuar el màxim de republicans que caberen. Va aconseguir col·locar-ne 2.638 entre homes, dones xiquets i xiquetes. Va haver de sortejar algun atac per arribar a Orà. Desembarcaren dones i xiquets, però la resta va estar en quarantena durant quasi un mes. Les descripcions que es fan pujant al barco dels últims moments, el nerviosisme de la gent creuen la passarel·la per no quedar-se fora és impressionant. A més, la bona actitud del capità amb un altaveu amb la mà intentant tranquil·litzar a tots és emocionant. Hi havia gent que es va acomodar en els llocs més inversemblants.

Als pocs minuts d’haver sortit del port, els passatgers veien atònits com l’aviació bombardejava Alacant i el mateix port. A més cada barco que veien de lluny s’espantaven creient que eren vaixells militars que anaven a atacar-los. Després de 20 hores d’anguniosa travessia arribaren a Orà. Encara van passar dos dies per desembarcar dones, infants i malalts. La resta es va quedar en el vaixell quatre setmanes de mala manera mentre es complia la quarantena.

L’últim vaixell que va eixir d’Alacant el dia 29 fou el Marítima i anava a Marsella. D’aquest vaixell sabem que era molt més gran que l’Stanbrook i podia carregar fins a 8.000 tones, però desconeixem el motiu d’haver carregat únicament 32 persones de la cúpula política republicana d’Alacant. El cas del Marítima és una de les incògnites més vergonyoses d’aquell moment que encara no s’ha aclarit suficientment. Precisament quan més necessària era una actitud humanitària. Hi han diferents versions no massa convincents. El dirigent socialista Luis Deltell Hernández, que era responsable de la Comissió d’Evacuació Provincial de la Federació Socialista, és el que dona una poca de llum en una dramàtica carta (09/03/39) dirigida a Rodolfo Llopis. Diu que ell i uns quants dirigents més havien d’eixir en el Marítima però no pogueren fer-ho per l’aglomeració de gent que hi havia al port. Diu a més, que va veure pujar a alguns que ell coneixia. Un treball de la Universitat d’Alacant que ha investigat les evacuacions republicanes en vaixells, ens cita aquest text de Deltell:

"En aquel momento no quedaron ni amigos ni compañeros ni el más ínfimo sentimiento de humanidad. Se trataba de hombres condenados a muerte y hombres salvados; y el barco desplazaba tres mil toneladas (tres veces más que el Stanbrook) y cargamos solamente una veintena de personas. ¡Algún día ajustaremos las cuentas pendientes!". Sabem que Deltell va morir exiliat a Mèxic el 08/07/1957 segons es pot veure en aquests retalls 1- 2 - 3- 4 de «El Socialista»

Per acabar com s’ha pogut veure en els retalls del «Socialista» acabaré comentant l’aventura de Luis Deltell i 25 socialistes més d’Alacant que marxaren a l’exili amb una barqueta des de Torrevella (Baix Segura) el dia 29 de març de 1939 a les 8 del matí. A més, podem veure la foto de la barqueta en la que 26 socialistes de l’aparell d’Alacant travessaren el Mediterrani fins arribar a Algèria, concretament a Beni-Saf. La mateixa foto hi ha una nota manuscrita que diu el dia que van sortir i el dia que van arribar.

Tot fa pensar que aquells republicans d’aquella barqueta de Torrevella no van poder anar-se’n en el vaixell Marítima que va sortir a les 3 del mati de dia 29 i optaren per provar sort a Torrevella.

L'inhumà cas del Marítima de negar-se a evacuar almenys part de la gran gentada que hi havia al port d’Alacant, com havia fet l’Stanbrook el dia anterior, és incomprensible i amb molts interrogants. Segur que ha d’haver una explicació que encara no la sabem.

Francesc Jover