 |
Desprès d’un temps de guerra més o menys llarg (els períodes de guerra sempre són massa llargs) es produeix un gran goig en la ciutadania. En bona part de la ciutadania. El guanyadors també estaven cansats. Sabem que per els perdedors s’inicià un autèntic infern. Havia passat allò dels avions italians savoia SM 79 que entraven a la Vall del Serpis per la part de gregal. Ja no vendrien més a fer la guitza. S'havíem llevat de damunt l’estrident so de la sirena d’alarma que anunciava perill.
La guerra, tot i que la major part de la societat no la va viure en primera línia, havia de cansar molt i la gent hauria d’estar més que farta. Els pares i mares continuaven anguniats perquè els fills encara no havien tornat a cassa i feia temps que no sabien res. Aquella espera que els fills tornaven sans i estalvis a casa era interminable i es va fer molt llarga. El pitjor és que molts no van tornar. Altres havien quedat presoners i havien de passar diferents filtres en camps de concentració i presons.
Estem relatant fets històrics que cada volta va apropant-nos més a quasi cent anys. Suficient temps per anar alerta en els qualificatius que usem. No m’agrada parlar de bons i roïns, com a les pel·lícules. El que no vaig a privar-me -mai ho he fet- de manifestar que hi han causes més ètiques que altres. Però a més, n’hi ha alguna que és totalment rebutjable perquè no respecten els drets humans que foren declarats el 1948. La qual cosa no vol dir que abans estaven invalidats.
Així i tot, pel que fa a l'objectivitat de guanyadors i perdedors, hem d’acceptar que cal fer alguna matisació. Quan algú durant la llarga postguerra s'auto-incloïa en el sector que havia perdut la guerra, sempre hi havia algú que deia «en la guerra tots vam perdre». Potser fora de veres per alguns; però, també hi havia altres que deien: «però, uns van perdre més que altres». I en eixa estem encara; una situació que molta gent la considerem incorrecta per no haver assumit cadascú el propi trauma i responsabilitat. A hores d’ara, tant a nivell individual com col·lectiu havíem d’haver superat amb total objectivitat el trauma de: República; sublevació militar; guerra civil i postguerra. Recordar-vos que és un tema que tenim pendent.
Pense, desprès d’escodrinyar alguns fets històrics i adonar-me del que van perdre uns i el que van guanyar altres, podrien haver opinions de objectivitat diversa, inclòs alguna dubtosa per allò que he dit abans de les causes bones i dolentes. De qualsevol manera sempre ho dic i ho diré; la guerra és terrible i mai s'havia de recorre a ella, perquè a més, mai soluciona les diferències, com no ho va fer la Guerra Civil Espanyola.
No se si la metodologia que hem adoptat des del primer moment en relatar els fets a traves de documents ha sigut la més correcta. Almenys, és la que vaig creure millor perquè els documents són els millors transmissors per situar-nos en aquell moment i poder reflexionar. L’objectiu no és altre que cadascú traga les seves pròpies conclusions.
Hem entrat en un altra etapa d’aquesta sèrie i semble anava be una introducció. Així és, que abans d’acabar el més de març de 1939 podem agafar-nos a algun escrit que ens situa en aquell moment. Quan encara no s’havia vist anunciat en premsa i ràdio el darrer missatge de guerra de Franco anunciant el final de la guerra, els pregoners de tots els pobles ho anaven dient. Per tots els cantons habituals de pobles on es feien els bans, els pregoners anaven indicant al veïnat el que havia de fer-se en la nova situació. El primer ban de Cocentaina no porta data, però vull pensar que podria ser el dia 29 de març de 1939 perquè el missatge és civil i vol dir això que els militars no havien arribat. És el delegat civil d’orde públic el que dona l’escrit al pregoner. El segon pregó ja és una orde militar que ben bé podria ser del dia 30, quan van fer el primer Consell Municipal presidit pel comandant militar José Villalpando. Tant un com altre trobe un cert tarannà autoritari. En un s’ordena no acudir al treball, i l’altre s’ordena engalanar els balcons i carrers. Eren uns moments i situació especial.
Tinc dubtes de quin podia ser el tercer dels documents que m’han arribat, tot i que podria ser simultani en el següent. Un és del dia 1 d’Abril on el pregoner anuncia per el dia següent una missa de campanya al Pla de les Monges. No puc deixar de valorar el llenguatge suplicatori i d’invitació que es fa a tot el poble per assistir. També dir que no és d’assistència obligatòria, encara que tampoc dubte que estaria ple de gom a gom. Entenc la satisfacció de la gent en fer un acte religiós públic amb la protecció de les autoritats militars, civils i religioses, no sé si en aquest mateix ordre. Això feia alguns anys que no es coneixia. L’únic que he pogut i sabut distingir en el segell del document que anuncia la missa, es «falange».
El quart missatge és una octaveta o pamflet molt il·lustratiu en la que l’administració civil informa quines son les primeres i provisionals autoritats civils. També deixa entendre que son els que gestionaran exclusivament el municipi en els quefers diaris, deixant totalment al marge la gestió política i d’orde públic que per suposat aniria a càrrec de l’autoritat militar. Els pobles i ciutats quedaven militaritzats.
He volgut mostrar aquests quatre documents perquè supose que son els primers que farien arribar en tots els pobles i ciutats al veïnat. Tampoc puc afirmar que siguen els únics i que siguen els primers. Únicament son els que m’han arribat a mi. Si que entenc i estic convençut del moviment de persones amunt i avall i la gran alegria generalitzada en un sector, i la inseguretat i por en altre.
També mostraré el conegut i clàssic manuscrit super-conegut part de guerra signat a Burgos pel general Franco. No sé si és l’original, però és tal com el vaig trobar a l’arxiu de Cocentaina.
La guerra, tot i que la major part de la societat no la va viure en primera línia, havia de cansar molt i la gent hauria d’estar més que farta. Els pares i mares continuaven anguniats perquè els fills encara no havien tornat a cassa i feia temps que no sabien res. Aquella espera que els fills tornaven sans i estalvis a casa era interminable i es va fer molt llarga. El pitjor és que molts no van tornar. Altres havien quedat presoners i havien de passar diferents filtres en camps de concentració i presons.
Estem relatant fets històrics que cada volta va apropant-nos més a quasi cent anys. Suficient temps per anar alerta en els qualificatius que usem. No m’agrada parlar de bons i roïns, com a les pel·lícules. El que no vaig a privar-me -mai ho he fet- de manifestar que hi han causes més ètiques que altres. Però a més, n’hi ha alguna que és totalment rebutjable perquè no respecten els drets humans que foren declarats el 1948. La qual cosa no vol dir que abans estaven invalidats.
Així i tot, pel que fa a l'objectivitat de guanyadors i perdedors, hem d’acceptar que cal fer alguna matisació. Quan algú durant la llarga postguerra s'auto-incloïa en el sector que havia perdut la guerra, sempre hi havia algú que deia «en la guerra tots vam perdre». Potser fora de veres per alguns; però, també hi havia altres que deien: «però, uns van perdre més que altres». I en eixa estem encara; una situació que molta gent la considerem incorrecta per no haver assumit cadascú el propi trauma i responsabilitat. A hores d’ara, tant a nivell individual com col·lectiu havíem d’haver superat amb total objectivitat el trauma de: República; sublevació militar; guerra civil i postguerra. Recordar-vos que és un tema que tenim pendent.
Pense, desprès d’escodrinyar alguns fets històrics i adonar-me del que van perdre uns i el que van guanyar altres, podrien haver opinions de objectivitat diversa, inclòs alguna dubtosa per allò que he dit abans de les causes bones i dolentes. De qualsevol manera sempre ho dic i ho diré; la guerra és terrible i mai s'havia de recorre a ella, perquè a més, mai soluciona les diferències, com no ho va fer la Guerra Civil Espanyola.
No se si la metodologia que hem adoptat des del primer moment en relatar els fets a traves de documents ha sigut la més correcta. Almenys, és la que vaig creure millor perquè els documents són els millors transmissors per situar-nos en aquell moment i poder reflexionar. L’objectiu no és altre que cadascú traga les seves pròpies conclusions.
Hem entrat en un altra etapa d’aquesta sèrie i semble anava be una introducció. Així és, que abans d’acabar el més de març de 1939 podem agafar-nos a algun escrit que ens situa en aquell moment. Quan encara no s’havia vist anunciat en premsa i ràdio el darrer missatge de guerra de Franco anunciant el final de la guerra, els pregoners de tots els pobles ho anaven dient. Per tots els cantons habituals de pobles on es feien els bans, els pregoners anaven indicant al veïnat el que havia de fer-se en la nova situació. El primer ban de Cocentaina no porta data, però vull pensar que podria ser el dia 29 de març de 1939 perquè el missatge és civil i vol dir això que els militars no havien arribat. És el delegat civil d’orde públic el que dona l’escrit al pregoner. El segon pregó ja és una orde militar que ben bé podria ser del dia 30, quan van fer el primer Consell Municipal presidit pel comandant militar José Villalpando. Tant un com altre trobe un cert tarannà autoritari. En un s’ordena no acudir al treball, i l’altre s’ordena engalanar els balcons i carrers. Eren uns moments i situació especial.
Tinc dubtes de quin podia ser el tercer dels documents que m’han arribat, tot i que podria ser simultani en el següent. Un és del dia 1 d’Abril on el pregoner anuncia per el dia següent una missa de campanya al Pla de les Monges. No puc deixar de valorar el llenguatge suplicatori i d’invitació que es fa a tot el poble per assistir. També dir que no és d’assistència obligatòria, encara que tampoc dubte que estaria ple de gom a gom. Entenc la satisfacció de la gent en fer un acte religiós públic amb la protecció de les autoritats militars, civils i religioses, no sé si en aquest mateix ordre. Això feia alguns anys que no es coneixia. L’únic que he pogut i sabut distingir en el segell del document que anuncia la missa, es «falange».
El quart missatge és una octaveta o pamflet molt il·lustratiu en la que l’administració civil informa quines son les primeres i provisionals autoritats civils. També deixa entendre que son els que gestionaran exclusivament el municipi en els quefers diaris, deixant totalment al marge la gestió política i d’orde públic que per suposat aniria a càrrec de l’autoritat militar. Els pobles i ciutats quedaven militaritzats.
He volgut mostrar aquests quatre documents perquè supose que son els primers que farien arribar en tots els pobles i ciutats al veïnat. Tampoc puc afirmar que siguen els únics i que siguen els primers. Únicament son els que m’han arribat a mi. Si que entenc i estic convençut del moviment de persones amunt i avall i la gran alegria generalitzada en un sector, i la inseguretat i por en altre.
També mostraré el conegut i clàssic manuscrit super-conegut part de guerra signat a Burgos pel general Franco. No sé si és l’original, però és tal com el vaig trobar a l’arxiu de Cocentaina.
La primera sessió municipal dels guanyadors d’Alcoi i Muro podria ser de data 30 de març. Almenys, així és la de Cocentaina presidida per un militar, comandant José Villalpando i l’assistència de representants de Falange Española Tradicionalista i de las JONS. Aquest primer consell és nomenada la comissió interina municipal i les seves funcions. A Cocentaina també acordaren repartir el pamflet «Al pueblo de Cocentaina» que hem vist més amunt. També s’ha de dir que el dia 15 va quedar institucionalitzat «por decoro del pueblo» la salutació feixista, a més de prohibir jugar a pilota al carrer.
Durant els dies següents, les autoritats militars nomenaven a tots els pobles i ciutats alcaldes i regidors que es farien càrrec de posar en marxa tota la maquinària municipal i repressiva. A Cocentaina fou el 5 d’abril on va haver un consell presidit pel comandant militar d’aquesta plaça tinent d’infanteria, Toribio Gonzalez Garcia. Qui va nombrar alcalde i regidors, així com també alcaldes de pedanies.
Finalment mostre la primera pàgina de l’ultima edició de “Humanitat” d’Alcoi de 29/03/1939 i la primera edició de la recuperada “La Gaceta de Levante” de l’01/04/1939.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada