Últim curs a Montcada (10): les convalidacions dels estudis eclesiàstics. Bartolomé Sanz Albiñana

Com en quasi tot allò que m’interessa esbrinar, en compte de començar un camí a les palpes, tinc costum de preguntar a gent experta que em puga assessorar en temes que desconec. No és aconsellable d’anar a cegues pel món, i més quan saps que hi ha persones que saben més que tu.

L’estiu de 2020 jo volia fer-li unes preguntes a don José Sambartolomé († 2021) sobre qüestions referents a l’època en què ell va ser superior del Seminari Metropolità de València, amb seu a Montcada; la mateixa època en què jo n’era alumne. Tot i que no el vaig tindre mai de superior, el coneixia, de la mateixa manera que coneixia molts altres superiors, professors i alumnes, amb alguns dels quals encara tinc contacte gràcies a les noves tecnologies i totes les formes de contacte virtual que han capgirat les nostres vides.

Vaig parlar per primera vegada amb Sambartolomé el curs 1999-2000 al meu poble, l’Olleria, on vam coincidir aquell any acadèmic al capdavant de centres escolars públics de diferent nivell educatiu. Quan ens vam presentar ell no va amagar la seua condició anterior, la qual cosa l’honra. Jo li vaig dir que ja ho sabia i vam xarrar distesament de l’última etapa dels anys seixanta. Desgraciadament, vint anys després, en voler retrobar-lo ell es trobava mig confinat perquè era l’any en què s’havia declarat la pandèmia. Com que no va ser possible la comunicació oral, ho vaig intentar via correu electrònic, però tampoc no va poder ser: els pas dels anys no perdona.

Vaig recórrer a la seua filla Isabel perquè m’ajudara, i molt amablement va fer d’intermediària entre tots dos. Em va respondre les qüestions que li havia plantejat inicialment i que he aprofitat en alguns dels articles en què repasse la meua infància i adolescència, una mena de records que encara tinc prou ben arrelats al cervell.

Qui haja llegit el llibre Feixistes, rojos, i capellans de R. Reig i J. Picó (1978/2004), un llibre que jo desconeixia i que ell em va recomanar per tal d’esbrinar algunes qüestions referents al marc històric d’aquell moment, s’adonarà prompte de la bona relació, enteniment i connivència que hi havia entre l’Església i l’Estat a partir del final de la Guerra Civil.

En molts dels articles he parlat també d’aquell home providencial i irrepetible que va ser el Rector don Antonio Rodilla Zanón, que durant trenta anys va dirigir aquell internat, primer a València (1939-1948) i després a Montcada (1948-1969).

És clar que el pla educatiu que ell va dissenyar el van secundar i dur a terme una sèrie de col·laboradors joves que ell va anar elegint al llarg del temps, formant un equip sòlid de professors, superiors i directors espirituals. Quede clar que quan faig servir la paraula superior, cal entendre-la amb l’accepció d’educador, ja que la seua tasca consistia a “desenrotllar i perfeccionar les facultats intel·lectuals, morals i físiques” dels alumnes, és a dir, potenciar totes les facetes humanes dels educands mitjançant una sòlida labor educativa.

D’entre els educands, uns van arribar al final i van complir la missió per a la qual es van formar, altres es van secularitzar, i molts més van perdre la vocació pel camí o van sofrir diversos avatars. La vida, com comprenem millor els qui anem fent anys, no és mai lineal: no sabem mai sap quines sorpreses ens presenta el destí a quan menys t’ho esperes.

Jo calcule que la gent més gran que va estudiar a Montcada, i que per un motiu o altre es va afegir a les files de la defecció, deu estar al voltant dels 85 anys; i crec que són qui millor podria explicar les dificultats i entrebancs que van sofrir, perseguits a vegades com si es tractara d’heretges.

Eixa connivència Església-Estat em fa pensar que, d’alguna manera, es volia castigar tots els afectats pel virus de la desafecció, ja que com més avançats eren els estudis fets més gran era el castic rebut.

Segons el meu parer, el rector Rodilla no va pensar al llarg del seu mandat de crear un departament d’orientació i de convalidacions per als desafectes que, arribaren fins a on hagueren arribat, canviaven de pensament i volgueren endinsar-se en altres camins i emprendre nous reptes vitals. I com que això no ho havia previst el Rector, no resulta estrany que, a finals dels seixanta, un nombre indeterminat d’estudiants de filosofia i teologia estigueren matriculats en carreres civils, per allò del que poguera ser o els poguera passar. La creació d’eixe departament no interessava al sistema (Església-Estat), ja que hi hauria actuat de reclam per a molts que patien la malaltia del cacau mental propi de l’ambient de finals d’aquella dècada. La política que s’aplicava era la de “Apáñenselas como puedan” i “Sálvese quien pueda”.

En algun llibre com ara Por qué nos salimos. Los secularizados (2008), coordinat per Antoni Signes Mulet, es conten històries —algunes de dramàtiques— de com eren de cruelment perseguits i tractats tots aquells preveres que per motius personals, de consciència, etc., havien deixat de creure en el ministeri que se’ls havia encomanat. I la cosa més curiosa d’aquella situació és que alguns dels perseguidors d’aquells temps, hui en dia figuren en les llistes d’aspirants a acabar sent declarats, amb el pas del temps, sants oficials de l’Església. Es pot veure, per tant, que “els camins del Senyor són inescrutables”.

Pel que a mi respecta, un simple adolescent que a dèsset anys deixa el seminari, em van cridar molt l’atenció les paraules de l’aleshores Rector del Seminari Menor, don Manuel Guillén († 2014, a 91 anys) en un llibre col·lectiu sobre la història del seminari, publicat a València el 1991: “todos los profesores de asignaturas sujetas a la normativa estatal tienen los grados exigidos, sin subterfugios sutiles”. Desconec si don Manuel sabia que eixe devia ser el motiu pel qual els qui abandonaven el seminari menor havien de repetir un curs en el moment d’incorporar-se a un institut públic. Curiós. I més si es té en compte que el seminari menor, a finals del curs 1966-67, havia estat classificat per l’Estat com a col·legi d’ensenyament mitjà de Grau Superior com ja vaig contar en el Curs 1967-68 (1): s’obrin les portes. Així que algun “subterfugio sutil” hi devia haver i que fins i tot ell desconeixia. Quina gràcia em va fer repetir 6é de batxillerat amb la revàlida aprovada: encara com que els professors tenien la titulació exigida!

Encara no m’ha explicat ningú d’una forma convincent el motiu pel qual quan un “s’ho deixava” (expressió clau en aquell temps i en aquell lloc), havia de repetir curs. Mire ara el meu “Libro de calificación escolar del Instituto de Enseñanza Media de Albaida” i hi llig que tinc concedida per resolució de la Direcció del Centre “la convalidación de sus estudios eclesiásticos por los siguientes del Bachillerato (Plan de 1957): Bachiller Elemental y Quinto Curso”. Així que vaig haver de repetir 6é de Batxillerat i tornar a fer revàlida de 6é. Quina gràcia! I dic jo: pitjor ho tenien els qui “s’ho deixaven” una vegada acabats els dos cursos de filosofia o els quatre de teologia, no? Mire les notes que vaig traure en el 6é de Montcada i en el 6é d’Albaida i veig que vaig millorar totes les qualificacions a excepció d’història de l’art: d’un 9 amb don Alfonso Roig Izquierdo a un 5 amb doña M. Pilar Sanjuan (i perquè aquesta senyora es va veure coaccionada pel claustre a aprovar-me per tindre bones notes en les altres assignatures!). I és que aquell curs doña Pilar Sajuan s’havia enamorat de mi amb una fixació malaltissa; tant és així que em preguntava sense falta la lliçó cada dilluns. I clar, el diumenge jo no estudiava perquè anava a la discoteca a posar-me al dia en un parell de matèries que no havia cursat al llarg del batxillerat: les relacions amb el sexe opost i el ball (el solt però, sobretot, l’agarrat), perquè a Montcada ens havien dit que allò era pecat en un aspirant a prevere.

             Bartolomé Sanz Albiñana