 |
| Escrit per Francesc Jover 16 febrer 2022 |
Començar a gestionar la nova situació pels guanyadors de la guerra sembla que havia de ser un treball de gegant. Cal dir que no començaven de zero. Durant la guerra i en els territoris que els sublevats anaven ocupant van agafar experiència. Ho diuen els historiadors que han investigat la zona nacional. De qualsevol manera fou una tasca àrdua i un canvi radical i fet de presa.
Tot el quefer diari de caràcter civil i polític estava per reorganitzar. Els regidors es posarien a treballar sense cap experiència. Una cosa que hi havia al seu favor era el suport de la disciplina militar que van adaptar a tots i cada un dels quefers diaris.
Els falangistes mai havien tingut l’oportunitat de governar en la gestió municipal ni cap altra. A més, aquella nova manera de governar amb «correatge», botes i pistola, vull pensar que havia de ser relativament fàcil. No havien de convèncer raonadament a ningú perquè el clima de por era suficient perquè tothom acceptara les ordres sense cap protesta. M’imagine el desconcert del veïnat anant d’ací cap allà buscant-se la vida i fugint dels bonegons.
Devia d’estar tot potes amunt: mercat, tasses, escola, agricultura, comerç, fàbriques, tallers, l’apertura del culte religiós, etc. Tot amb un canvi de color ideològic de blanc a negue (o viceversa) sense cap matis gris. Això si, hi havia el cohort dels exercissis religiosos que per a molta gent podria ser una alliberació.
Açò fou general a tots els pobles i ciutats, tal com vam veure l’altre dia en el primer pamflet que feia el nou règim. Hi havien dos tipus d’autoritats: els militars i els civils. Però, els civils eren falangistes i per tant, paramilitars.
Una cosa que hui no acabem d’entendre, i la trobe molt contradictòria és què, per uns o altres motius, una part del veïnat es va posar incondicionalment al costat de militars i falangistes, cosa que trobe netament humà perquè calia sobreviure. S’obriren llocs concrets pels barris de les ciutats on podia anar el veïnat a fer denuncies.
M’he permet seguir aquells primers dies pels textos dels bans que feia el pregoner. La vida col·lectiva de pobles i ciutats estava per reorganitzar en aquest nou tarannà. Calia posar les esglésies en condicions perquè havien estat servint de magatzems durant tota la guerra.
A més, calia estructurar tot un aparell molt sofisticat per filtrar les responsabilitats dels perdedors. Durant la guerra, va haver bastant moviment migratori que anaven i venien; uns fugint, altres evacuats i potser alguns s’havien quedat per ací. Un ban del pregoner llança l’ordre que totes aquestes persones passen per l’ajuntament per anar recopilat informació.
Un dels problemes més greus d’aquell moment fou que la moneda republicana la van anul·lar i molta gent es va quedar amb una mà davant i altra darrere. Les monedes de plata ja foren anul·lades per la República, però potser algunes famílies se’n quedaren alguna per si de cas. Doncs bé, ara les van acabar de requisar perquè el comerç no les admetia i havien de denunciar-ho. A més, anirem adonant-nos, per l’exhaustiu control que feien de la gent, que l’haver guanyat la guerra no era suficient per el nou règim. Calia exterminar aquella idea republicana.
Cridaven uns rere altres per interrogar-los. Ara tocava els paperers de Bambú, l’Alqueria d’Asnar, que havien estat en camps de concentració. Tot anava lligant-se i complementant-se. El mateix que tots aquells soldats que havien estat en els rojos havien de passar per l’oficina militar instal·lada a l’Ajuntament per ser interrogats. Crides del pregoner d’aquest tipus n’hi han moltes.
A partir del primer dia va haver una activitat extraordinària del pregoner. Venia dies que hi havia dos, tres o més bans. Els que estem ben prop de la norantena d’anys, recordem estar jugant al carrer i aparèixer el pregoner. Les dones començaven a bonegar dient-nos que es callarem, i es feia un silenci sepulcral, especialment quan els «missatges» eren de l’alcalde o del cap de Falange.
També de primers de maig he trobat una nota (possiblement l'esborrany d’un telegrama) de l’alcalde al director de la presó d’Alacant dient-li els detinguts que hi han a Cocentaina.
Per la nit hi havia toc de queda i no es podia circular lliurement a no ser que hi haguera un justificant vàlid. Per fer-ho calia una contrasenya que era lliurada per les forces d’ocupació.
El següent ban del pregoner recorda perfectament l’obligació que tenen totes les persones de cada localitat de passar per diferents filtres que hi havien instal·lats per ser classificats.
Bans d’aquest hi han amb diferents dates i, algunes voltes el control és tan exhaustiu que convoquen carrer per carrer. No solament els que van servir a l’exercit roig (que en aquest cas eren tots) també els que voluntàriament s’havien passat als nacionals. Tots havien d’anar a sotmetre's als interrogatoris que els feren. El mateix que els afiliats a sindicats o partits republicans. Cal admetre que la participació en sindicats i partits obrers durant la República fou multitudinària i ben pocs passarien d’estalvi aquest trago. La condemna retroactiva d’una afiliació que havia sigut legal abans, ha sigut tractada per sociòlegs i historiadors com una de la més baixes vexacions.
Altra norma que ens mostra l’estat feixista més pur, és l’ordre de que tothom que tirava una carta a correu havia d’estar oberta. Sembla que no hi havia prou personal per entretindre’s obrint-les.
Un altre dels punts que no podem obviar era el cas dels i les mestres. Molts d’ells i d’elles, prengueren durant la República una actitud molt responsable del que havia de ser l’escola en aquella nova societat. No solament van combatre l’analfabetisme, que ho feren, també fou molt important la formació humanística d’una societat lliure i laica. Dic això perquè les autoritats provincials recorden a les forces repressives locals en telegrama que calia interrogar a tots aquells docents que estaven en presó preventiva. A més a més, l’ordre era que els alcaldes havien de fer-ho arribar als pobles que no hi haguera telègraf. Ningú podia quedar fora de tots els filtres imaginables.
Per acabar vull fer-ho en un detall que ralla en la infàmia. Si n’hi ha alguna cosa més vexatòria i que em posa un nus a la gola, és que feren participar adolescents de 14 anys en la informació i investigació falangista. Mai no he sentit a ningú que demanara perdó o simplement disculpes. Abusar de persones menors no pot prescriure mai, denigra a la institució que ho va fer i dignifica al qui la va sofrir.
Aniré mostrant més testimonis documentals per endinsar-nos a l’època.
Francesc Jover
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada