 |
La setmana passada vam veure com es va posar en marxa tot una maquinaria repressora desprès d’haver aniquilat la República. Amb uns tentacles tant llargs i afilats, que va arribar fins als racons més insospitats. Fou desprès d’una fratricida sublevació militar que va provocar una guerra. No van utilitzar una forma legítima i reglamentària com son les urnes, ho van fer amb les armes. Això, solament va ser possible prescindint d’unes normes ètiques i democràtiques. A més, demostraren com veurem tot seguit que la intenció de la rebel·lió feixista no era solament per tombar la República. Era més bé, i principalment, per venjar-se d’aquells que intentaren aquella aventura republicana que consideraven contraria als designes de Déu. És per això que, destruïda la República, muntaren tot un aparell repressiu per castigar i que mai més se’ls passés pel cap repetir-ho.
Vull destacar que la repressió més vistosa i que més memòria ha quedat fou la cruenta, la que causava dolor físic, moral i econòmic. Però també en va haver-hi un altra repressió amagada o subtilment dissimulada que no ha quedat memòria i no tots admeten la seva importància. Fou la repressió exercida des de l’escola, des de l’Església, des de Falange, la ràdio, el cinema, el NO-DO, etc. On van haver de reconduir l’ensenyament lliure i democràtic que havia rebut la societat de la República per deixar-la finalment anul·lada. Fou una decisió presa pel regim franquista sense cap legitimitat democràtica i que, potser encara hui podem palpar l’impacte que va deixar.
Ho va fer amb el suport inqüestionable de la disciplina militar que van adoptar totes i cada una de les orientacions que llançaven. Els falangistes mai havien tingut l’oportunitat de governar en la gestió municipal ni cap altra. A més, aquella nova manera de governar amb «correatge», botes i pistola, podríem pensar que havia de ser per a ells relativament fàcil. Me imagine la cara que faria el veïnat anant d’ací cap allà, fugint dels bonegons i alguna cosa més.
Tot estava potes amunt segons el nou estil autoritari: mercat, tasses, escola, agricultura, comerç, fàbriques, tallers, l’apertura del culte religiós, etc. Tot amb un canvi de color ideològic de blanc a negre (o viceversa) però, sense cap matis gris.
Però, continuem seguint el treball que feia el pregoner donant ordres de conducta. Calia reestructurar l’economia agrícola i un ban posa les condicions que havien de seguir per rehabilitar l’activitat agrària. No cal dir que hi havien certes limitacions que seria complicat portar-les a efecte sense algun petit trauma. La República va permetre algunes reformes a l’estructura del camp que calia ara passar factura i refer.
Un altre ban «convida» a tots els xicons, de 15 a 18 anys, a afiliar-se de «cadetes» en FET i de las JONS. Afirma el mateix ban, que Espanya, Déu i el seu imperi, necessita sense cap excusa de tots els espanyols dignes. Llegint aquest ban he recordat les acusacions que algú feia a Joan Fuster per haver sigut falangista. Possiblement si aleshores hi hagues sigut major de quinze anys també ho seria jo.
Afegir, que és innumerable la col·lecció que tenim a Cocentaina de bans de tipus falangista i dels seus aquarteraments de «pelaios, flechas i cadetes» amb motius d’activitats instructives. Supose que també seria a altres pobles i ciutats. Recorde quan era xiquet pels anys 40, que a tothora s’oia l’estrident soroll de trompetes i tambors desfilant a l’estil militar pels carrers. Com pot comprovar-se, el llenguatge dels textos que crida el pregoner fent les oportunes citacions té un ben provat regust militarista.
Altre ban ens fa saber ara, després de 83 anys, que molts pobles i ciutats van fer el seu xicotet i modest «Valle de los Caidos». És a dir un mausoleu per soterrar i recordar dignament a tots els del bàndol nacional que foren assassinats en la rereguarda republicana o als camps de batalla. Els van considerar únics màrtirs amb tota la benedicció del regim i l’Església. El contrari feren amb els condemnats per tribunals militars franquistes i els assassinats de republicans que havien fet durant la contesa. Aquests no eren dignes de cap menció.
El pitjor és que la mà d’obra que feren aquestes obres (i altres) era gratuïta. Millor dit, eren persones que consideraven «rojos» i els obligaren a treballar com a càstig debades. ¿Qui no va tindre el seu pare, iaio, o parent obligat a fer alguna d’aquestes obres?
Reproduint literalment aquests bans del primer franquisme que feia el pregoner, crec que pot ser una mostra del perfil del nou règim. Demostrar a traves del seu llenguatge i ordres el plànol d’un edifici on se detalla fil per randa un pla de govern autoritari i militar sense cap eufemisme i sense cap vergonya.
Mireu aquest altre text que demostra com van desmuntant sense adonar-nos determinats espais de llibertat com fou el de prescindir del santoral romà per registrar els xiquets i xiquetes. Els noms en que registraven els nadons en la primera etapa republicana, mostren principalment i fan referencia a la natura, al progrés, a la llibertat, a científics. Desprès de la sublevació militar l’onomàstica es va decantar més per polítics que sonaven com revolucionaris. Una volta més es comprova que la rebel·lió militar fou la causa de que eixa part de la societat volguera trencar aquells esquemes ortodoxos i fonamentalistes.
En la mateixa línia està el següent text que anul·la qualsevol matrimoni d’una determinada època on se van celebrar davant d’autoritats no competents. Aquells espais de llibertat que especialment guanyaren les dones durant la República com a ciutadanes: supressió de l’adulteri; la concessió del divorci; ocupar espais públics; votar i ser elegides; obrir compte corrent; etc., ara eren segats de soca-arrel.
Un altre dels bans que transcriu el nacional feixisme d’aquell moment a traves d’una ordre de l’alcalde és l'obligació que tenen tots de menjar pa «nacional». Aleshores, el pa negre no tenia bona imatge i era menyspreat. No estava reconegut ni recomanat com ara està de saludable. L’alcalde podria no atrevir-se a dir pa negre i va utilitzar l’eufemisme de pa nacional , que casava molt be amb l’esperit feixista. Això si, diu ben clar el pregoner que no es permetrà coure pa blanc.
Per finalitzar mostraré un ban de caràcter lúdic. En qualsevol època i situació, i al mig de moments dramàtics, sempre s’han dedicat moments a l’esbarjo. En aquest cas, s’anuncia un partit de futbol al camp de l’estació enològica entre els milicians de Falange i militars de l’exercit d’ocupació. Calia distraure el personal i els mateixos protagonistes per normalitzar la situació. Havíem de sobreviure. Per agost de 1939 les festes foren restringides i limitades a Cocentaina. Cavalcada, castell de foc, cordades i missa.
Francesc Jover
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada