 |
Rafael Rodríguez Rubio |
Continuant parlat de les confiscacions que feu la República i segons diferents casos que he pogut accedir, sembla ser que hi havien diferents maneres de fer-les . Una volta feta l’acta de confiscació de la empresa, es feien els inventaris corresponents i passava la propietat a la Delegació de Incautació Provincial del Ministeri d’Hisenda, tant si era agrícola com industrial. Hi havia tres maneres de gestionar-les. Podien fer-ho:
Per Control Obrer. Mitjançant un consell que regia l'empresa i que regulava totes les operacions, tècniques i comercials. Moltes voltes sense anul·lar la presencia i col·laboració de l’antic propietari.
Per apropiació. On s'obligava l'amo cedir l'empresa als treballadors per donació o per compra-venda. El propietari és quedava com a tècnic i membre de la plantilla d'operaris.
Per socialització (o Col·lectivització). On tots els bens de l'empresa quedaven col·lectivitzats en poder de l’Estat i gestionat pel sindicat respectiu.
No se exactament quines altres diferències podien haver. Supose que podria tractar-se de la disponibilitat del propietari i segons la capacitat i volum de l’empresa com veiem més avall. De qualsevol manera sempre sota el control sindical i l’assessorament legal del Ministeri d’Hisenda. Els dos primers casos es feien quan els empresaris eren afectes a la República i consentien l’operació de la nova situació. El tercer es feia quan els empresaris eren denominats facciosos o desafectes al règim (o també que havien pegat a fugir).
Comencem en un certificat que parla d’unes industries metal·lúrgiques socialitzades d’Alcoi. En aquest cas sembla que és un document fet en la seu provincial on els propietaris havien consentit voluntàriament la socialització.
Un altre certificat de la mateixa empresa Metal·lúrgica Alcoiana és enviat a l’alcalde de Cocentaina advertint que era una empresa de Guerra (1ª i 2ª part) i per tan gaudia de totes les prerrogatives legals que concedia el govern. Aquest document m’ha causat estranyesa perquè a Cocentaina no conec que hi hagués cap metal·lúrgia que estigués dintre d’aquella d’Alcoi. El que rebera l’alcalde de Cocentaina aquest comunicat he deduït que podria tractar-se de diferents motius: o que algun xicotet taller familiar treballara per aquella empresa; o perquè hi havien homes de Cocentaina que treballaren a Alcoi i havien de desplaçar-se diàriament; o en últim cas (que podria ser el més probable) que es tractava de la fàbrica «La Marañosa», popularment dita «fabrica de bombes» situada a Cocentaina. Tot i així, aquesta fàbrica solament es dedicava a fer productes químics per a la guerra.
Tinc mitjanament clar la incautació i socialització de la indústria ceràmica a Cocentaina per diferents documents que he rebut de l’Arxiu de la Guerra Civil de Salamanca. El tres teulars que feien rajoles, teules i paviment mosaic, foren socialitzats en consentiment de propietaris. A voltes ho feien perquè no tenien altre remei.
En la d’Emilio Ferrandiz va haver-hi una reunió el dia 18 de setembre de 1936 en la qual treballadors i empresari acordaren col·lectivitzar l’empresa. L’acta d’aquesta reunió no estava entre els papers de Salamanca que m’enviaren, però en queda constància per la referència que fa un altre document signat a Alacant.
El primer que feren fou un inventari del seu valor, del que podem veure la del Teular d’Emilio Ferrandis (actiu i passiu). Com pot comprovar-se és un rigorós inventari signat per l’apoderat de l’Empresa i pels delegats sindicals. A Cocentaina hi hagué un acord entre la CNT i la UGT, on totes dues entitats portaren el control de la indústria.
L’inventari del Teular de Molina de 28/09/36 és més modest com podem veure.
Destacar com a novetat, el nou estil burocràtic republicà on veiem el canvi radical que va portar el nou règim. El primer que és feia alçar acta de la incautació el 9 de setembre, quan encara no feia dos mesos d’haver-se iniciat la guerra. Mentrestant anava funcionant l’empresa i uns quants mesos després, l’11 de març de 1937, la confiscació va quedar registrada oficialment al departament Provincial.
El registre es fa al Consell d’Economia i Treball d’Alacant, que depenia de la Comissió d'incautament de Industries. Aquest document fa referència al teular de Ferrandiz i la gestió administrativa en l’organisme provincial d’Alacant va ser feta per Rafael Rodríguez Rubio, aleshores funcionari municipal, que possiblement actuava en nom del Consell Municipal i dels treballadors de la indústria de ceràmica i mosaics.
Tot seguit veurem l’acta de confiscació d’un altre teular conegut popularment com de Jaume Molina, on sembla que no més feien rajoles i del qual podem veure també l’inventari que feren (1ª i 2ª pag.). D’un tercer teular que es coneixia com de Diego Ferrandiz, no tenim cap document gràfic però si tenim informació oral que em va donar Antonio, «Toniquet», un dels germans Ferrandiz nascut el 1920.
Per aquestes informacions sé que tots tres teulars en ser confiscats estigueren concentrats en el d’Emilo Ferrandiz. Era el més gran i el que disposava de maquinària més moderna. Tant la fabricació de paviment mosaic, com la de teules i rajoles, tot es va passar al teular més gran que tenia més capacitat d’escampar teules i rajola massissa que havia d'eixamorar-se.
Les altres dos fàbriques van quedar tancades mentre va durar aquella situació, llevat d’algun cas puntual que servia de magatzematge. A més, quan hi havia més demanda de la que es podia fer, feien torns. Açò era en casos puntuals, especialment en el paviment de mosaic o rajoles a màquina.
Finalment, i dissortadament, he de fer un breu comentari per lamentar un greu fet luctuós. El titular de l’empresa de Ferrandis, Emilio Ferrandiz Pérez, no va signar l‘inventari per estar empresonat possiblement per les lleis repressives republicanes. Ho va fer l’apoderat de l’empresa com es pot comprovar. Malauradament, dos dies desprès d’aquesta data, crec que fou l’1 d’octubre, s’ha pogut comprovar que assaltaren la presó uns forasters a punta de pistola i segrestaren uns interns que desprès foren assassinats. Entre ells estava el senyor Emilio Ferrandiz.
Francesc Jover
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada