Deixant de banda el vessant espiritual a què em vaig referir en l’article anterior, hui contaré com era el dia a dia en aquell ambient. El maig del 68 també va arribar al Seminari de Montcada, és clar; però com que al nostre país les coses arribaven amb un poc de retard, ja els relataré com vaig intuir jo eixe clima de canvi quan glossaré els records del curs 1968-69. Mentrestant, repassem aspectes mundans, com l’administració de les injeccions, el tall dels cabells, l’esport, la televisió, el teatre, les incipients eixides, etc., perquè com vostés es podran imaginar, nosaltres no érem cap legió de Sant Benet que portara dibuixat al front el lema “ora et labora”, és a dir, resar i estudiar. Teníem molts altres entreteniments.Quan teníem algun tractament mèdic i ens havíem de posar injeccions, eixe curs ja no anàvem a la infermeria, que estava a la quinta forca —sempre a l’hora del berenar—, sinó que un alumne de la comunitat feia d’infermer i ens punxava: no em pregunten quina formació o curset accelerat li havien fet per a posar injeccions. Tot i que no he sigut mai una persona massa malaltosa ni amb tecles, alguna vegada m’han hagut de punxar amb una caixeta d’injeccions, com a tothom. Recorde que, ja al tercer pavelló, em va punxar un alumne del curs anterior, el nom del qual el tinc en la punta de la llengua, però que no m’ix, i també un alumne de Banyeres de Mariola, del curs de darrere, que li deien Belda Llopis. Només de Banyeres, en el curs de darrere del meu, hi havia quatre alumnes.Quan ens havíem de tallar els cabells ho féiem amb presses i correres després de dinar, robant uns minuts a l’hora de l’esport, hora sagrada per excel·lència. Els primers cursos posàvem els caps en mans d’algun major que no sé on devia haver après els rudiments bàsics de la professió: potser era fill de barber. Recorde haver-me posat moltes vegades a disposició de Vicent Albert (d’Albaida) que anava un parell de cursos davant del meu i que a final de la dècada dels setanta retrobaria de professor a l’institut d’Albaida, centre que es va posar en funcionament el curs 1963-64, el mateix que jo vaig entrar al Seminari. Però en 5é i 6é de batxillerat el meu perruquer particular era l’amic José Enrique Sala (de Benissa, † 2010) que s’havia especialitzat a arreglar-nos els bescolls a la majoria del curs. A aquestes altures ja havien adquirit categoria de llegenda les anècdotes del primer perruquer que va tindre el Seminari, acabat d’inaugurar el pavelló central en 1948 i els anys següents. Segons la llegenda, el primer perruquer que hi va prestar aquest servici venia en el trenet de la línia València-Bétera i els alumnes n’observaven l’arribada des de les finestres dels dormitoris del llavors únic pavelló i cridaven “ara ve, ara ve”, per la qual cosa, amb el temps, en compte d’“el perruquer” va passar a ser “l’árabe”. Ah, se m’oblidava: els perruquers no treballaven debades, per amor a l’art o per caritat: els pagàvem per la faena, però no recorde quant; tal vegada 10 pessetes.Per eixos temps encara recordava el campionat mundial de futbol de 1966 celebrat a Anglaterra, en què aquest país es va proclamar campió en véncer Alemanya per 4-2. Aquell campionat em va servir per a reforçar la geografia i posar al mapa ciutats com Sunderland, Middlesbrough, Liverpool, Manchester, Sheffield, Birmingham… a més dels estadis de Wembley i White City a la zona de Londres. Ja seria una proesa que enguany, 2021, cinquanta-cinc anys després, l’Eurocopa la guanyara Anglaterra, esdeveniment que la reina aprofitaria per a lliurar medalles als futbolistes del seu país (si li correspon a ella eixe lliurament) i al mateix temps posar-se’n una ella mateixa per mèrits propis.Bé, com deia, per aquell temps jo estava molt interessat a emular les proeses del porter de l’Atlètic de Bilbao, José Ángel Iríbar, que a més va ser porter de la selecció espanyola des de 1964 fins a 1976. Aquells anys, la meua màxima aspiració futbolística consistia a formar part de la selecció del meu curs: no vaig parar de pegar rebolcons per terra i fer volantins fins que vaig aconseguir de ser-ne el porter titular. Sempre que jugava la selecció espanyola de futbol, o hi havia algun partit de copa del Generalísimo o d’Europa, li calfàvem el cap al superior corresponent per tal que ens donara permís per a veure’l a la tele de la sala del semisoterrani. L’aparell de televisió (en blanc i negre, és clar) estava col·locat en una plataforma alta a un racó. La llum d’un flexo darrere de la tele i la insonorització a base de caixes d’ous penjats a les parets completaven el decorat de la sala amb tantes cadires de pala com alumnes hi havia.Recorde haver descobert en eixa mateixa sala el cantautor Joan Manuel Serrat, que cantava cançons en català. Eixe any Serrat (qui ho diria!) es va negar a anar al festival d’Eurovisió perquè no el deixaven cantar el La la la en català: en el seu lloc hi va anar Massiel i va guanyar. “Yo canto a la mañana/ que ve mi juventud/ Y al sol que día a día/ Nos trae nueva inquietud”. Tant als meus companys com a mi ens agradaven molt els programes musicals que feien a la tele. Els Monkees tenien una série que no ens perdíem. Cantar i tocar la guitarra en un conjunt musical també ens rodava pel cap a un grupet d’alumnes i de fet vam formar un conjuntet que es deia Los Dánaos —influïts per la lectura i traducció de l’Eneida de poeta llatí Virgili—. En el temps lliure ens reuníem i cantàvem alguna cançò com ara Ángela del Dúo Dinámico, Noches de blanco satén de Moody Blues, Hello, Goodbye dels Beatles, etc. En eixes hores de temps lliure no se’ns va ocórrer mai de cantar cap cançó d’església, ni tampoc li va passar pel cap a cap superior: la idea mateixa haguera estat fora de lloc, ja que les celebracions litúrgiques d’aquells anys sempre anaven acompanyades d’orgue o d’harmònium, instruments que tenien els dies comptats.
"Arlequines sin eco", de Manuel Molins. Recorde els qui més tard serien bisbes com Manuel Ureña (d’Albaida) i José Vilaplana (de Benimarfull) com a bons actors teatrals. Vilaplana va fer de rei Lear per eixos cursos en l’obra del mateix nom; el musicòleg Llorenç Barber Colomer (d’Aielo de Malferit) feia de comte de Gloucester; el dramaturg Manuel Molins Casaña (de Montcada, encara que vivia a Alfara), d’ancià; l’historiador de la Universitat d’Alacant Emilio La Parra López (de Villagordo del Cabriel) de Goneril·la; tots sota la direcció de Manolo Molins, que ja destacava en eixe camp. El Rei Lear potser fóra el meu primer Shakespeare. No tinc records de Hamlet, que també es va representar per aquells anys. On hauria pogut veure jo una obra de Shakespeare a eixa edat? Mare meua, quin curs de segon de Filosofia, la major part nascuts el 1948! Alumnes de cursos més avançats muntaven molt professionalment obres teatrals com Condenado por desconfiado de Tirso de Molina, La vida es sueño de Calderón de la Barca, La venganza de don Mendo de Muñoz Seca, etc., i també assajaven i dirigien els menuts en les seues representacions. Uns s’encarregaven dels decorats; uns altres dels vestuaris, efectes especials i la música. Tot molt professional, torne a repetir. Un dia, si Manuel Molins es deixa, li faré una entrevista per a evocar el teatre a Montcada. Mentre arriba eixe moment, els he de dir que determinades imatges d’una obra primerenca de Manuel Molins sempre m’ha rondat per cap. Es deia Arlequines sin eco (1967-68). Doncs bé, don Alfons Roig († 1987), segons em contava Manuel Molins, es va encabotar que es fera eixe muntatge. El Rector Rodilla († 1984) va sentenciar en veure-la: “Habéis dicho vosotros más con esta obra que todo el Concilio Vaticano II”. (Parèntesi: no sé si a eixes altures les relacions Roig-Rodilla s’havien trencat o estaven a punt de fer-ho. Era un senyal de la crisi que s’acostava). I com que el dia a dia donava per a molt, en el pròxim lliurament parlaré dels professors i de les matèries escolars que estudiàvem els trenta-vuit jovençols que quedàvem del meu curs.Per a acabar hui, recorde que eixe curs, per falles, en comptes d’anar-me’n de cap de setmana al poble vaig anar a visitar els meus oncles Federico i Rosalía i els cosins Paco i Federico, que vivien a València. El baf de l’oli dels bunyols de carabassa i la musiqueta empalagosa de la cançó Cállate niña dels Pic-nic que sonava pels locals fallers i les fires de barri em van acompanyar des que vaig abaixar del trenet de l’estació del pont de fusta fins a arribar al carrer “Los Leones” per la Creu Coberta, en bus, és clar. Bunyols i música per tot arreu. Qui diria que eixa cançó dels Pic-nic, que no me la vaig llevar del cap en un mes, i L’estaca (1968) de Lluís Llach, que aleshores encara no s’escoltava i que vam cantar amb entusiasme i ràbia fins fa quatre dies, que totes dues formarien part de la banda sonora de la meua vida aquells anys!
Bartolomé Sanz Albiñana
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada