Col·lectiu de Llauradors (16). Escrit per Francesc Jover

 

Escrit per Francesc Jover

15 novembre 2021

Com deia fa poc, l’estiu de 1936, junt a la rebel·lió militar feixista, va esclatar també una Revolució social i econòmica imparable. Supose que en aquell moment la República no tenia més que dos opcions: callar «franciscànament» i sotmetre's a una dictadura feixista o fer front a la rebel·lió. Per la força de la legalitat i legitimitat que la Constitució li donava i el clima combatiu de bona part de la població, era impensable cap tipus de sotmetiment sense una lluita cruenta. Però, no solament això, a més d’organitzar un exercit popular de combat, va mamprendre simultàniament una atrevida revolució proletària. Per altre costat, la zona republicana es va quedar sense oposició perquè els feixistes o antirepublicans estaven amagats, fugits, a la presó, o callats. En la situació d’hegemonia republicana d’aquesta zona sobrava autoritat per executar una revolució que donaria la volta a la truita: l’estat republicà confiscaria els mitjans de producció i la totalitat de finques rústiques per què els sindicats les explotaren col·lectivament i els guanys foren repartits.

No comentaré res del que passava en el front de batalla, però si d’eixa activitat revolucionària i de com les organitzacions de classe gestionaven la propietat en la rereguarda. Han quedat alguns documents que van eixint a la llum per fer-nos una idea de com funcionaven les confiscacions que encetarem l’altre dia. Hui continuarem amb les incautacions del camp i un altre dia veurem les de l’industria.

Basant-me en documents que he pogut consultar de diferents causes de tribunals militars, hui comentaré alguns fets de la causa 6.368 que obriren al Comitè de Llauradors de Cocentaina en 1939. Crec que ens apropen al clima d’aquell moment. En el mateix expedient hi han uns papers amb una Memòria i un Pla proposat pel Ministeri d'Hisenda que ens situa prou bé en aquella operació (es poden vore ací: 1, 2 i 3). Parla del desenvolupament de l’agricultura, un sector que ocupa un lloc destacat al País Valencià i que s’havia d’atendre bé. Diu que serà difícil, però amb voluntat i honestedat tot anirà bé. Primer de res calia l’incautament de totes les finques rústiques, eliminar mitgers, arrendataris i parcel·lar la terra respectant a xicotets propietaris i arrendadors perquè continuen -si volen- amb les terres que treballaven. El Ministeri d’Hisenda proporcionava també un banc públic que podria fer préstecs per a llavors, fertilitzants, ferramenta de treball, etc. És crearia també una cooperativa per comercialitzar els productes, cobrar, pagar, etc. tot controlat per aquest Ministeri que també prestarà la necessària ajuda tècnica per fer els reglaments que caldrà aprovar sempre democràticament. Per cert, he pogut comprovar en aquesta causa del comitè de Cocentaina, que en el moment de jutjar aquest cas, solament quedaven huit membres perquè dos d’ells ja havien sigut afusellats. Dir també, que dels 8 membres, 4 no sabien ni llegir ni escriure. També que hi havien entre ells alguns que havien sigut masovers, mitgers o arrendadors. Supose que no calia saber molt de lletra per entendre el que es proposaven. En això sabien més que ningú.

Els documents que mostre no han de ser necessàriament els darrers o els únics que feien. Sempre n’hi havien de nous i són els propis papers el que diuen una i altra volta que cal estudiar cada situació concreta per decidir i dur a bon lloc aquella que més acceptava la majoria. Imagine les hores de discussió per arribar a un acord i també la satisfacció personal que podien tindre per haver arribat a unes conclusions que mai no havien participat. Era tot un món nou pel sistema assembleari en que estaven participant .

Per altra banda, podem comprovar en conjunt la gran càrrega ideològica que porten aquests documents justificant-ho tot. S’afirma a més, que en període de prerevolució com el que s’estaven vivint, moltes voltes els reglaments entrarien en contradicció amb les lleis polítiques i socials, i potser també amb el mateix govern. Però, l'objectiu principal era forçar que les lleis es posaren al servici de la revolució, perquè els «sindicats són el nervi del moviment revolucionari i mur de contenció del feixisme».

Crec que ho havia dit anteriorment, els fets de requises anaven per davant de ser aprovades per l’administració provincial. Primer es prenien els acords de confiscació, es feien els inventaris i es posava a funcionar l’empresa en règim de col·lectivitat; desprès s’alçava acta en Alacant quedant inscrita i legalitzada l’operació. Més avant insistirem amb testimonis documentals d’aquest tipus.

Per a totes aquestes operacions necessitaven infraestructures. Totes les propietats agrícoles col·lectivitzades del terme de Cocentaina formaven una gran empresa que calia gran emmagatzem per comercialitzar els productes. Doncs el Col·lectiu de Llauradors de Cocentaina necessitava d’un gran espai on poder centralitzar la seva missió i per això es va decidir ocupar el pati i hort del convent de Monges Clarisses. No cal dir que en aquella etapa no hi havia culte religiós públic. Per poder traspassar l'Església de la Mare de Déu des del carrer i tindre accés als patis interiors del convent, hagueren de fer una porta com pot veure’s en la fotografia. Els treballadors del camp duien les respectives hortalisses i fruites de les plantacions en carros i cavalleries que creuaven el temple per entrar al pati i hort interior. Supose que aquell lloc seria, a més de les oficines de comptabilitat i control, un especie de llotja on podien anar els majoristes i minoristes a abastir-se.

També he de dir, que l’altre convent de Monges Trinitàries de Cocentaina situada en la placeta del Pintor Borràs, estava ocupada per la seu anarquista de la CNT amb totes les seves ramificacions àcrates. També recordar que la CNT era una de les minories majoritàries del Front Popular, amb gran activitat i responsabilitats de gestió.

Dir també que en el seu dia pugui saber per informació oral que hi van haver un conjunt de finques confiscades que gestionava el Col·lectiu de Llauradors. Ara ho he pogut confirmar documentalment per la denuncia que va fer el delegat d’informació i investigació local de Falange copiat literalment del llibre d’actes de incautacions. Com podeu comprovar especifica les masies requisades i les quantitats totals de secà i horta. Açò forma part d’un dels documents que testimonien els delictes de Rafael Ferrer Agulló «Bolengo» president del col·lectiu. De la mateixa causa, 5.202, hi ha un altre document altament interessant i, sobretot, pedagògic. Els documents històrics ens fan assabentar-nos de coses que mai haguérem sospitat de no veu-re-les. Pareix ser, que un individu del col·lectiu decideix eixir-se’n de l’empresa comunitària i treballar independentment la parcel·la que a ell li toca. Pareix ser que va fer una sol·licitud a la directiva i aquest document és l’autorització que fa el president del Comitè. No crec que siga necessari cap comentari, solament em satisfà compartir amb tots vosaltres el clima irrepetible que transmeten aquests papers.

Per acabar, he de comentar un cas que és un retrato viu d’aquella etapa. Un testimoni que arrodoneix la radical actitud que pren la República jugant-se la revolució a la carta més alta. M’havia eixit el tema per informacions orals, però veure’l escrit ha sigut un dels millors testimonis que m’he trobat per fer-me entendre que he de mirar aquella època amb tolerància i comprensió. No veig mala intenció, intente veure que ho feien amb la vista posada en un somniat paradís que podia vindre. Es tracta d’un impost revolucionari (mai millor dit) que el col·lectiu de llauradors exigia als antics propietaris de les terres. Estaven totalment descapitalitzats. Tenien les terres a la seva disposició, però per començar necessitaven diners per fer front a les primeres despeses. Potser el banc bloquejava el compte a grans empreses i tingueren saldo disponible, però en aquest cas les primeres despeses les pagava l’antic propietari en gana o sense gana. Cal dir que se’ls entregava (faltaria més) un rebut per la seva aportació voluntària.

Francesc Jover