Anteriorment vam repassar algun dels motius per la qual la República feia confiscacions de propietats agrícoles. Una activitat com dèiem, que començaren a finals de l’estiu de 1936. Hui anem a iniciar una serie d’articles comentant alguns detalls de com feien les confiscacions en la indústria, un apartat que ens durà algun temps perquè tenim molta documentació de diferents indústries i pobles.
Permeteu-me que hui el dedique exclusivament al cas de Callosa de Segura. (Baix Segura) perquè tinc algun document que els inclouré enllaçats on corresponga. N’hi han de tot el període de guerra i els darrers son de març de 1939.
En aquesta ocasió són uns documents recuperats de l’arxiu de la Guerra Civil depositats a l’arxiu de Salamanca, que en el seu dia me’ls enviaren mesclats en altres de Cocentaina; cosa que demostra que reivindicar la classificació i inventari dels papers de la Guerra Civil continua essent actual.
Mostraré testimonis documentals sense ordre cronològic, que possiblement parlen més clar que jo. El primer és un certificat de la incautació que és va fer en el seu dia a un banquer local: la Banca Salinas. A més, s'afegís el currículum d’aquesta persona, afirmant ser còmplice dels que s’han rebel·lat i fugit. No puc imaginar-me la quantitat d’hores de treball administratiu extra que farien els anomenats escrivents de les empreses i sindicats. El que pareix ben segur és que, qualsevol operació que es feia quedava mecanografiada i ben guardada perquè s’havia de donar compte en qualsevol moment. És inimaginable l’ajuda que hui tindrien els investigadors si hi hagués un lloc on es poguera consultar tota aquella paperassa que feien. Papers que al meu curt entendre van ser guardats única i exclusivament perquè serviren de testimoni per condemnar els republicans vençuts, mai perquè testimoniaren una excepcional situació històrica concreta.
A partir de la rebel·lió militar tot va canviar i era especialment obsessiu el control i desconfiança que hi havia sobre certes persones, els desafectes (ací un exemple i ací altre) que molts d’ells eren sotmesos a tribunals populars. Els consells municipals feien llistes i les publicaven, moltes voltes en el Butlletí Oficial, la qual cosa vol dir que es feia pública la seva condició. Podem imaginar el clima tens que podia haver-hi al carrer. Els desafectes no eren solament persones benestants; més bé es referien a desafectes a la República. Dic això perquè en aquelles llistes hi han persones amb prou baix compte corrent com podem comprovar en el saldo que tenen. Els desafectes, independentment de la seva situació econòmica, es convertien en l’ull de mira dels republicans més sensibilitzats; dels mateixos republicans que consideraven enemics a l’exercit «nacional» i també a tota persona o institució que donava suport ideològic al bàndol feixista. Un altre document ens mostra el certificat acreditatiu de la incautació d’un altre comerç d’aquest municipi de la comarca del Baix Segura.
De vegades hi havien situacions que el comitè local no era capaç de resoldre i calia decidir alts mandataris. En aquest cas eren les propietats del banquer de Callosa que ni els dirigents locals ni l’apoderat provincial d’Alacant podia o sabia prendre una decisió definitiva. El testimoni documental següent tracta d’una consulta del Cap de la Caixa de Reparacions Provincial al Director d’aquest departament al Ministeri d’Hisenda i Economia que en aquell temps estava a Barcelona. És un document molt suggeridor per la quantitat de finques que especifica d’un banquer local que be podria tractar-se de préstecs que no s’havien pogut amortitzar. Son incògnites que serà molt difícil de comprovar.
Un dels temes importants que creaven moltes tensions i possiblement aldarulls al carrer era l’existència de la «quinta columna» que eren persones de la rereguarda que militaven activament donant suport a l’enemic. En alguns llocs estaven molt ben organitzats. Això era freqüent en les dues zones, i no és res de nou afirmar que en una i altra rereguarda hi havia eixe moviment de quintacolumnistes. Si eren descoberts pel servici d'intel·ligència eren detinguts i sotmesos a tribunals polítics que podien empresonar-los o afusellar-los. D’això també farem algun comentari quan parlem de la rereguarda de la zona nacional.
En aquell moment la premsa estava a les ordres de la revolució i no era gens estrany que dia si i altre també alertaren a la població contra els quintacolumnistes. El mateix també que els periòdics del Front Popular arengaven a la joventut a lluitar al front de batalla contra el feixisme. Sé de molts joves que sense arribar a l’edat de 18 anys (quinta del 41 fou l'última, dita del «biberó»), volien allistar-se sense l’autorització dels pares i no eren admesos.
Per finalitzar, mostraré els darrers documents de Callosa procedents de l’Arxiu de Salamanca que són testimonis vius d‘amortitzacions i reconeixement de deutes per confiscaciós. En altre lloc dèiem que prèviament a la incautació de les empreses es feia un inventari del seu valor que comprometia als sindicats que anaven a gestionar-ho a fer les corresponents amortitzacions. El següent rebut és una mostra de les amortitzacions donades a compte i alguna incidència.
El 05/05/38, una empresa tèxtil que l’havien anomenat UHP (Unios Hermanos Proletarios), fa un reconeixement de deute de més d’un milió de pessetes en dos documents (veieu-ne un). Al dia següent la mateixa empresa alça acta en la Casa del Poble d’una quantitat a compte del mateix deute. La resta de documents de Callosa d’aquest tipus són, si més no sospitosos, o se’n fugen als meus coneixements perquè son de febrer i març del 1939 i en un d’ells han esborrat del membret l’UHP. Però encara és més sospitós el darrer document de 27/03/39, huit dies desprès que sortira del Port d’Alacant l’Africa Trader i un dia desprès del Stanbrook. Per la qual cosa tinc una idea, no massa firme, de que podia ser les darreres «revolucions» que es feren. Supose m’ho podreu confirmar vosaltres.
Francesc Jover
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada