Escrit per Francesc Jover9 novembre 2021
Desprès de rebel·lar-se l’exercit l’estiu de 1936 espentat pel moviment feixista que s’engolia Europa, la República es va veure forçada a abordar diferents fronts; especialment el revolucionari de caràcter social i econòmic al mig d’un incert conflicte bèl·lic. De tots és sabut l'endarreriment de la societat que hi havia pels anys 30 i les dificultats que havia tingut la República per executar els seus plans de canvi. Les forces vives del vell sistema sempre havien mantingut un clima social exageradament conservador, tancat i fonamentalista, molt capaç de rebutjar els projectes de la República i tacant-los de revolucionaris. És per això que el vell sistema, no va poder acceptar els canvis que repetidament havia demanat el sistema democràtic per les urnes i optà perquè ho fera l'exercit amb les armes.
Per això no va poder dur a efecte la República els canvis en una situació de pau i ara havia de fer-ho per decrets i estat de guerra. És posaren en marxa bona part de les teories marxistes que en aquell moment es veien com úniques per arribar a redreçar l'economia perquè arribara a tots. Calia fer si o sí un canvi radical i fer una gran passa sociopolítica amb el suport revolucionari i estat de guerra. Hi han excel·lents treballs d’assaig publicats sobre aquesta època i tema que segurament ens pot ajudar a entendre allò que es va iniciar en aquesta etapa. Encara que d’una manera general i casolana intentaré deixar constància d’alguns fets que he pogut comprovar.
La revolució va posar el seu punt de mira en el domini dels mitjans de producció, tant agrícoles com industrials. Això va deixar molt incomodes a terratinents i industrials per sentir el seu patrimoni amenaçat. Si aquesta situació afegim la manca de protecció policial que les classes benestants sempre havien rebut de l'Estat i el buit de poder dels primers mesos, evidentment podem dir que era una situació caòtica. També hi va haver als carrers certa agressivitat de les classes populars contra tot allò que consideraven causants o còmplices d’aquella situació.
Fou una etapa molt activa per la societat en general i per les institucions republicanes en particular i això mereix un sincer reconeixement d’haver intentat de debò aconseguir un canvi tant desitjat. Intentaré relatar el que va passar encara que he de fer-ho d’una manera molt esquemàtica i resumida. Cal esbrinar els fets amb rigor per descobrir cada un dels esdeveniments per poder situar-nos en una actitud oberta i admetre els encerts o errors que es van cometre. Un dels fets més erròniament coneguts que va iniciar el govern republicà en aquella primera etapa de la Guerra Civil, foren les col·lectivitzacions o socialitzacions d’empreses. Estic convençut que fou un projecte atrevit i capdavanter que haguera fet possible apropar les desigualtats que hi haviem. El pitjor és les circumstàncies en que es van veure obligats a fer-ho. Hui pel que coneixem, podem dir que hi van haver encerts de gestió.
En aquella època el sector primari agrícola era un dels punts bàsics de la nostra economia i per tant els primers que per decret començaren a abordar. El decret del govern de Largo Caballero fou de 27-9-36, encara que algunes havien començat a confiscar-se per iniciativa dels sindicats. En cada poble el CRD feia una llista de persones considerades desafectes i eren les primeres explotacions confiscades.
El Ministeri d’Hisenda es va fer càrrec de les confiscacions a través d’un apartat, Caixa de Reparacions, que tenia delegació en cada província. Els sindicats de llauradors eren els que duien a terme els tràmits d’expropiació o requisa que era ben senzilla. Primer es feia un inventari de la propietat, terrenys d’horta i de secà; ramat; animals de càrrega i llaurar; carros; etc., valorant cada apartat i sumant-ho en un total.
Quan es tractava de grans explotacions (el gran que poden ser al País Valencià), es nombrava una directiva que es fera càrrec de l’explotació com és el cas de la Nucia (1 i 2), on veiem una relació detallada de l'extensió de terra, dels conreus i dels diferents productes que donava la finca.
Des que es van formar el Comitès Revolucionaris de Defensa, també es va abordar molt seriosament la responsabilitat d’organitzar les societats agrícoles locals en grans empreses agràries gestionades per una directiva com un bé de producció col·lectiva. Els bens eren confiscats per l’Estat, i es feia amb un control que ha quedat reflectit en sengles actes signades pels apoderats adscrits al Ministeri d’Hisenda i sindicats, com anirem veient.
He pogut fer-me una idea dels plans revolucionaris d’aquella etapa per diferents conductes i documents, alguns formen part dels expedients d’encausats. En aquest cas concret la causa 1.110 que va jutjar un tribunal militar al socialista alcoià Francisco Jordà Silvestre, ens mostra un preàmbul i un dictamen on ens dona una idea de l’organització quasi perfecta de distribuir el treball, l’economia i la producció d’una comunitat. Curiosament son documents que copiaven literalment i que feien servir els agents falangistes de informació i investigació per denunciar i testimoniar malifetes que havien fet els republicans.
Aquell estiu hi va haver molta agitació social i política al carrer per jornalers que no tenien faena. Els cacics conservadors s’abstenien de no llogar a ningú; generalment eren persones que s’havien destacat obertament contra el Front Popular i es van exiliar -o amagar- fugint del descontrol que hi havia. Altres, estaven a la presó per activitats subversives contra la República.
Pense que les lleis republicanes de confiscació mereixen ser estudiades per conèixer millor els objectius que tenia la República. Potser molt natural i comprensible que als propietaris no els agradaren aquelles mesures, però les masses cridaven pel carrer en boca de jornalers i amb to revolucionari: «la terra pel que la treballe¡». En realitat la terra quedava registrada en la Caixa de Reparacions del Ministeri d’Hisenda i eren els sindicats qui les gestionava i qui havia d’amortitzar-les.
El inventari de les finques sumava un capital que s’havia d'amortitzar dels beneficis que donava l’explotació col·lectiva com ara veurem. És veu un projecte molt assenyat i justament l’adequat per redistribuir la riquesa de manera més equitativa i no sembla tant utòpic con ens han volgut fer creure. A Cocentaina, el mateix que en diferents pobles, totes les finques agrícoles confiscades, grans i xicotetes, van quedar dintre d’un Col·lectiu de Llauradors gestionat pels sindicats de CNT i UGT. Aquell col·lectiu fou el primer que va posar els seus bancals propis sota la gestió d’aquesta gran empresa. Em complau poder mostrar els noms del Comitè Local de Cocentaina i afegir que dos d’ells foren després afusellats, un exiliat i els altres empresonats. De l’expedient i sumari que feu un tribunal militar als set membres, hem recuperat bona part de l’organització que regia aquest col·lectiu i ens pareix tot un model de conducta de valors republicans que mai ens han mostrat obertament.
Per tal de facilitar la lectura he transcrit literalment unes línies de l’apartat que parla dels beneficis del Col·lectiu de Llauradors del terme de Cocentaina. L’article 22 del Reglament d’aquesta entitat diu com havien de ser repartits els beneficis: «...el 25 % per amortitzar la finca; un altre 25 % per a fondos de reserva; altre 25 % per a propaganda i conreus i el 25 % que resta serà repartit entre els col·lectivistes».
Caldrà insistir més en altres confiscacions de indústries per intentar aproximar-nos el més possible a la veritat per tal d’anar omplit el buit que mai no ens han contat i sempre ho han amagat. També intentaré descriure algunes de les confiscacions que feia el govern de Burgos en la zona nacional per comparar.
Francesc Jover
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada