Acabo de llegir l’article de Sal·lus i el de Vicedo (I y II) Tots dos em fan pensar, analitzar, el recorregut meu des de l’any 1945, dos mesos avans de la masacre d’Hiroshima, fins ara mateix. I resulta que la mamella de ma mare em nutria en castellà (dialectal aragonés amb contaminació fronterera valenciana del àmbit tortossí). A Vilafranca (del Cid crec que hi és el topònim) havien llogat una vivenda, un xic de l’Anglesola (Iglesuela del Cid) i una xica d’un mas (masía-molino) de Tronchón. Els dos pobles són municipis de Terol.
I aleshores els xiquets habitavem els carrers, els camins, els barrancs, els pinars, sobre tot els carrers. I al poble tothom parlava valencià. M’agrada dir que fins els gossos del meu poble lladraven en valencià. Vivia inmers en el bilingüisme, ma casa i el carrer (amb una predominancia evident del carrer), vivía també inmers en la diglosia patent d’una llengua culta (escola, esglèsia, prensa escrita, tebeos, cinema –sí a Vilafranca hi havia un parell de cines-, autoritats policials –la guardia civil-…) i d’una altra llengua espontànea a l’abast de tot el veinat. Aquesta segona registrada com a llengua grollera i menyspreada: els guanyadors de la guerra parlaven en castellà, la llengua culta i digna.
 |
| "I aleshores els xiquets habitavem els carrers..." |
Amb 8 anys, desprès del ‘doctorat’ en teología, doncs ara me n’adone que l’aprenentatge del dogma catòlic pel catecisme era un registre concentrat de tota la doctrina amb la técnica acuradíssima del ‘copiar i enganxar’. La meua memorització n’era excel.lent, la comprensió, l’enteniment, l’aceptació, el compromís… n’eren absolutament un buit, el no res. Donat el meu curriculum era inevitable mostrar aquest ‘excursus’ que pot exiamplar-se al tema de la diglosia o dualitat perversa de la ‘cultura’ (esmorteida i traidora) i de la ‘fe’ católica (abstracció in-significant). Amb 8 anys baixe a Castellò de la Plana, any 1953.
No sé com, ma mare em matricula als ‘gratuits’ de l’Escola Pia. N’era una escola-patronat (l’edifici era dels escolapis i els Mestres eren nacionals, de l’escola pública). Entravem per una porta diferent als alumnes de pago. El ritme s’iniciava amb una actuació militar, el cant de l’himne nacional espanyol que empeltavem tal com: viva espanya, mon pare té una canya, pa pegar-te al cul, perquè eres un gandul… I he de subratllar un fet diari i contundent: creuar la porta del Col.legi i canviar de registre idiomàtic n’era un automatisme assumit i inconscient. D’entrada el canvi era cap al castella, d’eixida cap al valencià que romania en la conversa, en els jocs i no es trencava fins el dia següent al entrar al Col.legi.
 |
| "...una actuació militar, el cant de l’himne nacional espanyol.." |
Perquè a Castelló de la Plana tothom parlava valencià. Sí, hi havia ja gent de fora (forasters), de Múrcia i de Terol que, obviament usaven el castellà, tot i que els fills s’integraven en valencià per allò que ja he dit avans: els xiquets viviem al carrer.
Ingrés, primer i segon de batxillerat, ja entrava per la porta dels de pago. El mateix paradigma idiomàtic. Desapareix quan m’integre en el postulantat (seminari menor) dels escolapis, aleshores en un mas (la Masía del Pilar) del terme de Godelleta (València). Sí, el valencià queda tancat en un armari. Torna a viure a Gandia, on vaig estudiar quart i cinqué de batxillerat. Hi és clar que a la Safor el valencià adquireix una entonació melòdica d’allò més peculiar i bonica.
El noviciat (1960) a València ciutat i a continuació: Navarra (Iratxe), Logronyo (Albelda de Iregua) i Salamanca ciutat. En la continuació vaig rebre la inestimable contaminació d’allò ordinari i sorprenent: xè!, els catalans (les ‘cases centrals’ ajuntaven de totes les ‘provincies’ els candidats a escolapis després del noviciat) raonaven sempre i més que sempre en català amb tota la naturalitat del món. I vaig ésser conscient de que la llengua del meu poble tenia vida, tenia dignitat, tenia el caliu i la força d’unes persones que la feien servir de fa molts anys i que calia, per la mateixa naturalitat de la vida, conrear-la i per damunt de tot fer-la viure en l’àmbit familiar i de conversa amb els amics, i també en l’àmbit de la cultura científica i acadèmica.
Lectures de Joan Fuster, de Carles Salvador, d’Espriu, d’Aussias March, de la revista Serra d’Or… Cançons del Raimon, de Serrat, de Mª Mar Bonet… del nostre amic (pertanyiem al mateix curs) Vicent Torrent (membre fundador d’Al Tall)… Un grup ens matriculem en els cursos per correspondència de Lo Rat Penat, amb la gramàtica de Carles Salvador i l’alé d’Enric Ferrer i Solivares. Definitivament, els anys viscuts a Vilafranca reixen i arrosseguen la dignitat amagada i inconscient que la diglòsia havia tancat. Però no l’havia mort. Hi era al cap, al cor, als ulls, a les mans, als peus, a la panxa, al melic, fins als collons.
El Concili Vaticà II arracona el llatí i proposa definitivament, en tot el seguit de la iniciació sacramental i litúrgica, les llengues en que parla la gent. Això demanava la preparació i proposta dels textos de tota mena amb la dignitat i la energía de la paraula viva, la llengua dels valencians. Ja estic vora la década del anys 70 i per mitjà del P Vicent Faus i Beltran, dispose dels leccionaris, de l’ordinari i dels rituals en la versió catalana adient, perquè la versió valenciana i la seua normalització queda abortada per la ignorància i la voluntat del clergat secular i regular del País Valencià. Hi ha la tasca però, veritablement acurada i perseverant (la paciència de cada dia, de cada setmana…) del P Pere Riutort que arriba a editar (miracle impossible aleshores) “El Llibre del Poble de Déu”.
Deixe la història personal meua després de dir que no he estat coherent, ni molt menys, amb el criteri de ‘discriminació positiva’ que cal assumir del valencià front al castellà. A ma casa vaig emprar el castellà com a parla familiar. Parle, per tant, amb els fills en castellà. I considere que ha estat una errada. I a consequència de l’itinerari que he dibuixat, sí que he tingut cura de mantener-me viu i conrear aquesta llengua que em vaig trobar al carrer, als carrers del poble on vaig obrir els ulls, i les orelles, i les mans, i els peus…
Ara mateix, manifeste la voluntat i el camí conscient d’estimar, emprar, fruir, defensar, la llengua del meu poble, la etiquetació de la qual segons la ‘raó pràctica’ n’és llengua catalana i segons la ‘raó pura’ en té un grapat de noms (aquesta diferenciació de ‘raons’ la vaig sentir a un professor de la Universitat de Girona que hi era membre d’un tribunal d’una tesi doctoral a la UV. sobre el diasistema occità). I estic convençut que cal, política, social i personalment, cal discriminar positivament l’ús del valencià en tots els àmbits des del respecte i estima concients i amb el respecte i estima de l’altra llengua, el castellà, que n’és vernacla en part de la gent del nostre País.
La discriminació positiva naix del esforç perquè el valencià puga competir (competencia no en el sentit de lluita per a eliminar l’enemic) amb tots els entrebancs, desprecis, autoodis, caricatures, coentors, oblits, negacions, … que aquesta maltractada llengua nostra ha patit de fa temps, i de tantes maneres, i amb tanta mala bava per tota classe de persones, de fora i de dins del País. Entre eixes persones estic jo. I l’exemple, ho de dir, del discurs de l’alcaldessa de València, obrint les festes de Falles, és ben palés.
La meua tesi (posició) n’és el bilingüisme, amb una discriminació positiva del valencià i aconseguir la seua normalització front a la pressió de la llengua castellana tot i que a l’estatut hi són al mateix nivell. I bilingüisme no és de cap manera la justificació de la ignorància supina de l’idioma majoritari. És a dir, viure al País valencià implica el domini o competència de la nostra llengua, obviament des del camí del respecte, l’estima, l’aprenentatge i l’ús.
Un escriptor amic, Rafael Gomar, quan arribà a València ciutat (anys 70) per a estudiar Magisteri va llegir, sorprès absolutament, una pintada: PARLEM VALENCIÀ. Indígena de La Safor es feia creus: oi! Hi és clar que parlem valencià! Quan era xicotet i va entrar a l’escola, en l’aprenentatge de la lectura de les vocals, mirava el xanglot que dibuixava la vocal ‘U’ i també es feia creus: això es RAÏM! (res a veure amb la ‘Uva’ del castellà) Les creus asenyalen la mort, i també, manifesten el sentit de trobada de camins, d’abraçada.
Gràcies Sal·lus i gràcies Vicedo (I y II) , m’heu espentat a raonar vivament.
