La peregrinació de sant Vicent a València, el 2015: màrtir i patró contra les tortures (Sal·lus HERRERO)

"...encara que siga nascut a un poble tan 'beat' com Benigànim i per això haja esdevingut una mica protestant contra les formes religioses tradicionals i renegue com els profetes menors contra tots els ídols religiosos i no religiosos, ací em tens escrivint sobre sant Vicent Màrtir, per si el vols publicar a Nihil Obstat, encara que és una mica massa llarg. espere que els nostres amics i amigues tinguen paciència si ho volen llegir i si no que m'excusen la llargària, que només és per maldestria i inutilitat per la meua banda, perquè allò breu doblement bo, però això se m'escapa; els déus no m'han atorgat la brevetat de la que parlava Sèneca a "La vida breu".

Una abraçada,

Sal·lus

El 21 de gener estava a Llançà, Girona, prop de Portbou, allà a l’endemà, el 22-N, era festa grossa perquè el patró de Llançà és Sant Vicenç Màrtir, que no és altre que Sant Vicent de la Roda, diaca, màrtir i patró de la ciutat de València i també dels torturats i del que lluiten contra la impunitat de la tortura que al nostre país està present a les dictadures i a les “democràcies”.

És patró dels torturats perquè sant Vicent fou cruelment martiritzat i assassinat a València, probablement el 303, fa uns mil set-cent dotze anys. Fou dut amb penes i cadenes des de Saragossa a València per matar-lo.

Com se’ns informa al llibret peregrinació ecumènica als llocs vicentins de València, són conegudes les paraules de sant Agustí sobre sant Vicent, a principis del segle V: “Quina regió o província hi ha, fins on arriba l’Imperi romà, o el nom de cristià, que no s’alegre amb la festa del màrtir Vicent l’aniversari del seu naixement al cel?". També són poc conegudes es paraules de sant Just d’Urgell, un segle després: “El molt gloriós màrtir Vicent (...) està unit a nosaltres per una pietat com de casa i com qui diu familiar, perquè és nostre per la nissaga, per la fe, per l’estola, pel ministeri, pel sepulcre, pel patrocini (...) va nàixer a la nostra ciutat, però la Jerusalem celestial el va rebre no solament com a protector d’esta ciutat, sinó de tot el món”. Això significa que tot i que es diga que va nàixer a Osca, potser nasqué a l’Urgell, nasquera a Osca, a Urgell, a Andorra o on fóra, va ser un dels sants més venerats a l’antiguitat tardana i bona part de l’Edat Mitjana, a tot Europa, el nord d’Àfrica i a la Roma d’Orient, Constantinoble, especialment a les terres de l’antiga Corona d’Aragó com abans a les catacumbes romanes. No podem oblidar que són més de cent les poblacions que porten el seu nom a Catalunya, si contem a tots els Països Catalans, el nombre augmenta; a França és titular d’unes quatre-centes esglésies – entre els quals Saint-Germain-des-Prés, de Paris, panteó dels reis merovingis - i de més de dos-centes a Itàlia, on la ciutat de Vicenzza li deu el nom; també de les antigues catedrals de Sevilla i Còrdova; és també primer patró de Milà i Lisboa, com també del vinyaters occitans i del marins portuguesos.

El 9 d’Octubre del 2003 és quan es va celebrar el XVII centenari del seu traspàs a València i la represa dels pelegrinatges als llocs vicentins. La ruta de Sant Vicent és pràcticament contemporània de les peregrinacions a Jerusalem i a Roma –molt anterior, per tant, al Camí de sant Jaume. En els meus més de quaranta anys de viure a València no havia anat mai ni als llocs vicentins, ni a les restes arqueològiques romanes de la plaça de l’Almoina, ni a veure les restes de la capella amb creu grega de l’antiga catedral visigòtica que hi ha enfront del palau de l’arquebisbat, ni a veure el que es suposa el braç de Sant Vicent, dut des de Bari el 1970... Només recorde quan era un infant passar per la Plaça de l’Almoina o per l’entrada al carrer del Mar amb la meua mare i relatar-me com havien torturat, matat, cremat i llançant al mar a sant Vicent perquè se’l menjaren els ocells i els peixos, tot i que no se'ls menjaren i el protegiren perquè no li feren mal. Potser per això, per aquestes faules infantils extraordinàries, uns dies abans del dia de sant Vicent, el 22 de gener, quan l’amic Honori Pasqual em va comentar que el dissabte 24 de gener aniria a la peregrinació de Sant Vicent, vaig considerar la possibilitat d’anar i relatar-vos els fets. I perquè hi ha també implicat en aquest "Calvari" de sant Vicenç o sant Vicent, la Comissió contra la Tortura.

La peregrinació de sant Vicent a València és basa en el Perístephanon o “Llibre de les Corones” del poeta Prudenci, es fa servir adaptat el text núm 25 de la col·lecció “Clàssics del Cristianisme” (Edicions Proa, Barcelona, 1991), d’acord amb els criteris establerts per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, després de cada fragment de la passió de sant Vicent s’inclouen intercessions tretes de la litúrgia bizantina i col·lectes finals de la Carta Ecumènica Europea com a signe d’esperança. Aquest pelegrinatge està inspirat en l’exemple de sant Felip Neri a la Roma del segle XVI –la seua pregària en les catacumbes vora els sepulcres dels màrtirs, l’acollida dels peregrins el 1550, la “Visita a les Set Esglésies” dissenyada per ell- per reviure el seu esperit a la València actual.

Estació I.

S’inicià la peregrinació a les 8’30 a l’església de santa Mònica, al l’inici del carrer Sagunt, abans Morvedre, on hi era la Via Augusta, on segons la tradició es van ser lligats a una columna el diaca Vicent i el bisbe Valer al final del seu viatge penós des de Saragossa. El 1960 després de l’eixamplament del carrer Sagunt, aquesta columna fou traslladada a la capella lateral esquerra de l’entrada de l’església de santa Mònica, el lloc més proper a la seua anterior ubicació. Segons em comenten Honori i Francesc Aracil, al qual el dec bona part d’aquesta crònica, hi va molta valenciana gent a tocar i besar aquesta columna per a protegir-se de les tortures, els suplicis i els patiments de la vida. Com vaig arribar tard en creure que l’inici era a les 9’30, segons el llibret al començament va recitar les paraules del Símbol nicenoconstantinopolità (II Concili Ecumènic, A.D. 381), allò de “Crec en un sol Déu”... del catecisme cristià. Al pare de Vicent li deien Eutici, fill del noble cònsol Agrés, sa mare, Enola, nascuda a Osca, Vicent es lliurà des de petit a l’estudi de les lletres i va ser diaca de Valer, bisbe de Saragossa, perquè quequejava i Vicent, en canvi, era eloqüent de paraula i exercia les seues responsabilitats i de l’oportunitat.

Dacià, prefecte pagà de Saragossa, va rebre de part dels seus senyors prínceps, Dioclecià i Maximilià, l’ordre d’encruelir-se contra els cristians i començà a empresonar bisbes, preveres si confessaven la seua creença en la divinitat cristiana. Segons conten Vicent i Valer anaren a confessar la seua fe pensant que podien vèncer als dèspotes i tirans de l’Imperi, que, -com qualsevol Imperi al llarg de la història-, siga, romà, visigot, carolingi, mossàrab, espanyol, britànic, francès, alemany, nord-americà, rus o xinés, sempre es fa servir la tortura i la mort per a imposar els seus designis. Recordem que Bush, Blair, Durao Barroso i Aznar, del PP, a les Açores van prendre la criminal decisió d’envair Irac i assassinar més de mig milió de persones sense que, fins ara, hagen sigut jutjats i condemnats pels seus enganys i crims.

Estació II. 

La memoria martirial

Martiri al recinte arqueològic de l’Almoina, entrada pel carrer de la Farina. Es tracta d’un xicotet edifici en memòria del màrtir, amb absis de ferradura, construït en el període visigòtic (finals del s. V o inici del s. VI), sobre el que probablement van ser els calabossos de la Cúria o senat de la ciutat romana, vora el Fòrum, en els quals havia romàs detingut sant Vicent. Aquest conjunt arqueològic ha sigut recuperat a partir de les excavacions iniciades el 1985. Valer i Vicent, portats a València, són empresonats i pateixen els primers suplicis: amb alimentació escassa havien de suportar en les mans i en els bescolls grans pesos de ferro i ja patien llavors tots els membres els suplicis de la mort. Però resistien alegres i combatius, com molts torturats polítics dels estats contemporanis. I això, la seua joia, feia que els funcionaris de l’estat i de l’imperi es tornaren cecs de ràbia contra els presoners per motiu religiós i polític i els preguntaven: "Què trameu contra l’Imperi amb l’excusa de la religió?". Allò que s'embolica com a guerra de"religió", sovint és lluita de classes, guerres de creuada i conquesta, imperialisme o antiimperialisme, problemes de desigualtat social... 

Estació III.

Presó de Valer a la Plaça de l’Almoina. Fou tancat a la presó aquest bisbe de Saragossa fins que va ser condemnat a l’exili. La capella fou construïda el 1719, remodelada el 1907, al ser inclosa dins de l’edifici modernista conegut com “Casa del Punt de Ganxo” i restaurada el 1970. Si no l’erre, segons em va contar Don Manuel Sanchis Guarner, en aquest edifici va viure ell amb el seu oncle Josep Sanchis Civera, quan es va quedar orfe de pare i mare. El grup cristià d’una setantena preguen primer pels bisbes i després per tot el món i demanen “Senyor tingueu pietat” i canten “Oh quin goig que fa i quina joia viure com germans que s’estimen!”. Hi ha imatge de les tortures dels esbirros imperials al costat de Vicent, sent torturat, amb vergassades i bastonades, de manera semblant a com torturaren el 2008 a Barcelona a tres joves sud-americans detinguts a la festa de Sant Pere més baix que retrata el documental Ciutat Morta o el 1992 abans dels Jocs Olímpics de Barcelona quan detingueren i torturaren a membres de Terra lliure, prop del jutge espanyol Garzón que no es va immutar per les tortures que li mostraren, si eren "separatistes" o independentistes catalans calia torturar-los al màxim. 

En aquesta presó, els interroguen, i el jutge Dacià decideix condemnar a l’exili a Valer i a Vicent el sotmet a tortures i turments més greus perquè no renega de la seua fe i menysprea el decret imperial: “Veig que la teua fogocitat reclama suplicis més grans [...] subjecteu-lo al poltre: desconjunteu-li els membres, esgarreu-li tot el cos. Que patisca este càstig abans que la tortura mateixa”.

Estació IV. 

Presó de Vicent a la Plaça de l’Almoina. Al segle XIII, el rei Jaume I construí una capella sobre el lloc on es pensava que hi havia hagut una de les presons del martiri de Vicent, però que constitueix, en realitat, el braç d’una capella sepulcral visigòtica, accessible hui com a cripta arqueològica (Estació V). Anomenada també “Forn de sant Vicent”, per la forma de la volta de la cripta, i “Presó del Cabiscol” per estar integrada dins de l’antiga casa del cabiscol o xantre de la Seu, ha patit diverses remodelacions. El 1970 s’hi va incorporar la columna dita de la flagel·lació. Vicent desafia els torturadors i el jutge i, davant les amenaces i turments, li etziba: “estic disposat a suportar-ho tot pel nom del Salvador” [...] Perquè confesse la veritat t’encabotes que la negue [...] perquè els déus que en manes reconèixer són ídols de fusta o de pedra”, com els teus corruptes i sangonosos prínceps imperials.

Estació V. 

Cripta arqueològica de la presó de sant Vicent, a la Plaça de l’Arquebisbe.

Oberta al públic el 1998, mostra una capella funerària cruciforme, amb altar i cancells visigòtics, annexa a l’antiga catedral visigòtica. La tomba amb les despulles, sembla ser la del bisbe Justinià (527-547), primer prelat de la Seu valentina de qui es té notícia a València el 492 i germà de sant Just d’Urgell; va ser monjo i abat del monestir de sant Vicent extramurs i molt devot del sant. Durant el període islàmic la capella fou transformada en banys califals i arran de la Conquesta un dels braços laterals va donar lloc a la “Presó de sant Vicent”, que hem vist abans. Es fa una oració per la pau i la unitat i reconciliació de tots els éssers humans. El missioner a Zimbabwe Alexandre Alapont, amic de Joan Francesc Mira, després dels precs corresponents, pren la paraula per advertir que la catedral visigòtica ho fou durant 400 anys, des del segle IV al VII, i que davant les fal·làcies contra Jaume I dient que els valencians érem abans àrabs i no catalans, hem de dir que abans dels mossàrabs hi havia els valencians romanitzats i els visigòtics, ambdós cristians... August Monzón intervé per aclarir que les paraules d’Alapont no van contra cap religió, ni molt menys la musulmana, perquè han fet uns plecs d’oracions islamo-critianes i l‘han lliurat a l’AVL per a fer un llibre de pregàries ecumèniques de les diverses religions i cultures del món traduït al català-valencià. Canten “Ubi caritas, Deus ibi est” (On hi ha amor, es troba Déu), que, al meu parer, s’hauria d’aplicar a les parelles homosexuals, lesbianes, trans-sexuals, bisexuals i aquells que tenen altres religions o no en tenen cap. Perquè, al meu parer, tots els camins poden portar a l'alliberament. 

Estació VI.

Relíquia del braç esquerra de sant Vicent a la catedral de València. Només entrar comprovem com els jerarques de l’arquebisbat de València odien, torturen i menyspreen absolutament la nostra llengua; als diferents cartells i escrits que hi ha a la capelleta de sant Vicent, podem contemplar com, en paral·lel al martiri de Vicent, s’observa el martiri del valencià o català que executen els jerarques eclesiàstics; just darrere de l’altar major, a la girola, el rere-sagrari o deambulatori, hi ha dos o tres escrits en castellà, però cap en la llengua pròpia del País Valencià, com si la volgueren invisibilitzar i aniquilar. Des de fa més de tres segles, aquests jerarques han sigut enemics dels poble valencià, han tractat d’exterminar el valencià, aliant-se amb els monarques Borbons de Madrid, del tot contraris a la nostra llengua i cultura valenciana o catalana. Note que alguna gent que llegeix les pregàries, posa bona voluntat, però llig molt poc en català-valencià, ho dic en veu prou alta perquè ho senta algú al costat meu i m’ho confirmen: “poc és massa, cal dir gens!”. Ho dic perquè el que cal és llegir més en la nostra llengua, per aprendre més.

En aquesta estació de la catedral de València hi ha un diàleg entre Dacià i Vicent i després fou tret del poltre de tortura i dut al suplici del foc on els botxins el posaren en un llit per cremar-lo, l’assotaren, el cremaren i amb tots els membres desconjuntats se sent créixer davant el patiment, li apliquen ferro roent, li xafen el pit i els membres, les nafres obrin noves nafres, els turments s’encrueleixen amb nous turments... Note que un diaca vestit amb alçacolls en compte de ‘amb’ llegeix ‘en’, a l’eixida de la catedral, ens saludem i li ho pregunte per què fa això, si no és una opció massa poc culta; és Josep Carles Laínez, amablement, m’indica que en contra del model espanyol o francès jacobí, ell refereix el respecte a la diversitat. Li replique dient que Alapont en un article recent es queixava que alguns capellans feien això i armaven un cert embolic perquè no tots els ‘amb’ es poden convertir en ‘en’, sense fer inintel·ligible el discurs; ho reconeix això i m’indica que és diaca de l’Església Anglicana Tradicional (“Global felowship of confessing anglicans”) i que prefereix fer servir ‘en’ en compte d’’amb’ per a divulgar més el missatge, però en una conferència usaria ‘amb’, és només una qüestió de registre. També hi ha a aquest pelegrinatge vincentí capellans ortodoxes vestits amb sotanes negres que recorden als capellans del nacional-catolicisme. 

Estació VII. 

Capella-presó

Presó de sant Vicent, dita “del pouet”, carrer de la Presó de sant Vicent, 1. En els intervals dels interrogatoris que tindrien lloc al Pretori (Estació VIII), el màrtir degué estar tancat ací, lligat, segons la tradició, a la columna anomenada “Pilar de sant Vicent” (amb trets bizantins) que es costum besar el dia de la festa. El Pouet fou descobert el 1777, i les cadenes procedeixen de l’antic Convent de sant Josep i santa Tecla. Fou adquirit pel municipi el 1685 i transformat en capella. La restauració es va portar a terme al darrer terç del s. XX. En aquesta estació es llig un relat cruel de Dacià dient que vol que no muira Vicent per a torturar-lo més i fer-li més mal: “No el voldria fer més gloriós si defallia enmig del suplici. Que el curt descans que li concedim rafaça els seus membres esgotats per la tortura; però, una vegada cicatritzats els solcs de les ferides i ell ja renovellat, siga sotmès a noves i més rebuscades tortures”. Com han fet a totes les dictadures al món, des de la franquista, a l’argentina, xilena i molts d’altres països sud-americans, per tal d’imposar els dictats i l’opressió de l’Imperi Nord-americà.

Estació VIII.

Ubicación antiguo convento de Sta. Tecla

 August Monzón, des de la presó de sant Vicent, assenyala les tres esglésies del voltant, la de santa Caterina, martiritzada a la mateixa època a Alexandria, a l’altre extrem de la Mediterrània) la de sant Martí (bisbe de Tours, després de la mort de Vicent) i la de sant Agustí, bisbe d’Hipona, el s. V, del qual es conserven els sis sermons dedicats a Vicent.

A l’antic convent de sant Josep i santa Tecla, carrer del Mar, cantó amb Plaça de la Reina; segons la tradició es tracta del palau del governador romà, Dacià, on Vicent hauria sigut interrogat i torturat cruelment fins a morir. Segles després hi estaven les monges agustines de sant Josep, també dites de santa Tecla, arran de la conquesta de Jaume I, per ser ocupada aquesta zona per gent de Tarragona, que té a santa Tecla per patrona. Demolit el convent el 1868, les monges es traslladaren al monestir de sant Vicent, dit de la Roqueta. Fins fa pocs anys, a finals del segle XX, hi havia a l’entrada del carrer del Mar a mà esquerra, el forn de santa Tecla. 

Estació IX. 

Antiga ermita de la Roqueta. Sobre el lloc on, d’acord amb la tradició, el cos de Vicent fou abandonat i defensat per un corb, ja fora de la muralla de la ciutat de València, va ser edificada una ermita, probablement visigòtica, depenent del monestir contigu. Construïda el s. XIV, d’estil gòtic cistercenc, fou destruïda el s. XVIII i després molt remodelada. Demolit el 1949, des del 1957 s’ubica la parròquia de sant Vicent Màrtir, regida pels frares claretians que tant difonen el català editorialment, on hi ha una cripta amb un mur de l’antiga ermita medieval. Entrem en aquesta església, hi ha una imatge de Antoni Mª Claret, fundador dels claretians, a l’esquerra i a la dreta de Maria, ni un sol mot en català, Paraula de Déu i Mare de Déu, Mare Nostra, tot en castellà... Ens preguntem, com va a existir un Déu i una “Mare Nostra” si no parlen ni entenen la nostra llengua d’aquest País Valencià?

Baixant a la cripta, llegim “Lloc Vicentí” tot en castellà, a les parets de la cripta està ple de frases en llatí i en castellà, del llibre de Prundenci “Peristephanon”, cap en català-valencià: “Nihil illa vis exercita/tot noxiorum ortibus/agore in isto proficit/ars et dolorum vincitur/” (Res d’aquella força exercida en la mort de tants criminals, aprofita en aquest combat. El mateix art de turmentar és vençut”). I també només en llatí i castellà: “Lligueu-lo, amb els braços doblegats, esteneu-lo dalt i baix, fins que les juntures dels seus óssos cruixen, desconjuntats, membre a membre”. Quan Vicent està mort, Dacià reconeix: “Crec que ja no podré vèncer-lo ni mort. Perquè com més cruelment m’enrabie, més gloriós el faig amb la meua crueltat. Però si no s’ha pogut consumir a la terra, que siga afonat en alta mar, perquè no hagen de passar vergonya cada dia davant de tots. Almenys la mar amagarà la seua victòria”... Com feren a les dictadures d’Argentina i Xile als anys setanta contra els activistes d’esquerres antiimperialistes, d’entre els quals fou martiritzat fins a la mort, el valencià de Xàbia Antoni Llidó, com fan a les comissaries i a les presons espanyoles de la dictadura franquista i de la "democràcia"; en aquests afers, com denuncien les associacions de lluita contra la tortura, com Amnístia Internacional, no hi hagut cap transició sinó una línia de continuïtat entre la dictadura i la "democràcia" actual. Com podem veure al documental "Ciutat Morta", al documental "Tornallom" sobre la destrossa de l'Horta de la Punta, amb tortures i maltractaments policials i institucionals, amb absoluta impunitat. 

Estació X. 

En la piedra, situada en el presbiterio hay "una inscripción con la fecha 1642, un texto que dice: "En esta pedra estigve ligat sen Vicent Martir" y tallados algunos elementos usados en el martirio del santo.

Basílica Sepulcral i Monestir de sant Vicent de la Roqueta., carrer, sant Vicent Màrtir, 126. 

Vora la Via Augusta, si fa no fa, a 1 quilòmetre de la urbs romana de València, s’alçava, ja en el s. IV, la basílica de sant Vicent, amb el sepulcre màrtir i alguns enterraments al seu voltant, meta de peregrinacions procedents de tots els països cristians del món. El cos de Vicent fou trobat i sepultat, segons la tradició. El monestir annex s’establí per tal d’atendre els pelegrins i el culte, ara està solsint-se pendent de rehabilitació. Des del 1968 hi ha l’església de “Crist rei”, encomanada als frares agustins; es creu que, potser, el sarcòfag de sant Vicent, del s. IV, que està al Museu de Belles Arts de Sant Pius Vé, contingué durant algun temps el cos de Vicent. Al segle VI, època visigòtica, les despulles de Vicent potser haurien sigut traslladades a la catedral, i alguna tradició diu que sota el domini musulmà, s’escamparen per Itàlia i Portugal entre altres països. El 1238 Jaume I rehabilita els llocs vicentins. A les escenes de l’altar de l’església de Crist rei hi ha escenes de les tortures i del martiri de Vicent.

Mentre entrem a aquesta església Honori Pasqual em presenta a Pepa Martínez Albert, de Guadassuar, professora d’anglés i directora de l’Escola d’Idiomes de València, jubilada, em diu que està traduint a l’anglés uns poemes de Xavier Casp i em pregunta si he oït alguna vegada a la Vall d’Albaida el mot “llacoreta”, li dic que sí però no sé on ubicar-lo, em diu que el poema de Casp és semblant a vine als braços de la mare, sinònim de caliu, bracet, caloreta... Em diu que al Diccionari Català-Valencià-Balear no apareix, torne a casa i al Coromines sí que apareix tot i que amb una definició extensa, prové de llac, bassa, lloc on es recull el most, bressol, pedra... També esmenta a Gadea dient que l’he oït a l Vall d’Albaida referir-se a la humitat o la saó de la terra i “aquest meló és de bona llacor”, jo he sentit dir “de bona llavor”; em conta Pepa que a principis dels anys setanta, amb una recollida de signatures, quan estava als primers cursos universitaris de comuns, abans d’estudiar filologia anglesa, va empentar a Don Manuel Sanchis Guarner i aconseguiren que s’estudiara el valencià a la Universitat de València; és a dir fou la impulsora del català-valencià al currículum acadèmic de la Universitat arreplegant signatures per aquest motiu. A dins fan la benedicció de pa i els precs que toquen. August Monzón esmenta que ara hi ha més màrtirs que mai, nomena les persecucions de cristians a l’Orient Mitjà i els que moren d’altres religions i cultures, fa una crida a l’amor, al perdó i a la solidaritat i Josep Carles Laínez, l'anglicà tradicional, assenyala que el nostre pelegrinatge s’ha acabat. Es canta un himne de sant Vicent que diu, “Amunt atleta de Crist, victoriós en el combat, féu forta la fe, del poble valencià”. La lletra me la recita Francesc Aracil, de Guardamar, sense ell i Honori Pasqual, aquesta crònica no haguera sigut possible. I segurament té raó Aracil, molt conciliador, que no importa tant que la gent que llegisca, ho faça perfectament, perquè allò important és que es faça en el català del País Valencià i que d'altres anys en compte de ser-ne setanta o vuitanta en siguen més d'un centenar que es familiaritzen amb el valencià i es qüestione una jerarquia eclesiàstica tan odiosa i antivalenciana. 

Al remat, es trauen moltes senyeres, de la ciutat de València davant l'altar de sant Vicent de la Roda, la històrica senyera de Jaume I de tot el País Valencià, la Corona d’Aragó i els països de parla catalana, la bandera de Lisboa, la de Vincenzza, etc. i tots plegats ens fem una fotografia. Una dona pelegrina, Carme Calatrava Valls, em diu que és germana de Santiago Calatrava, l’arquitecte famós pels ponts i em diu que és molt valencianista... no li pregunte pels embolics recents dels taullels a la Ciutat de les Arts i les Ciències, per no fer malbé la trobada amable; li pregunte a un frare agustí si ens deixa veure un arc gòtic i ens el mostra i ens diu que el monestir si no el reformen caurà; observe que tots els cartells sobre Vicent i el monestir estan en castellà i li pregunte com li diuen, Eutiquio Merino, és d'Albides, Lleó, li demane si coneix a Isidre Crespo i em diu que foren companys de Seminari Agustinià i que els seus pobles estan molt a prop, Isidre va nàixer a Selices, Camí de Sant Jaume... Li dic que sóc amic d’Isidre i quan el veja li diré que l’he vist; sembla que s’alegra. S’acomiadem i marxem a casa; jo a comprar al mercat, on a una de les parades de verdura em trobe amb Maria i amb Pau Serrano, nét eixerit de Rosa Serrano i la seua mare, nora de Rosa, l’editora de llibres i fundadora de La Gavina. És una trobada agradable, riem una mica mentre parlem de com s’agafa cadascú la corrupció: “els corruptes sempre són els altres”.