Valencià i església., per Joan Llopis Pastor

A propòsit de la  SOL·LICITUD  PER A  L’APROVACIÓ I PUBLICACIÓ DELS TEXTOS LITÚRGICS EN VALENCIÀ I L’IMPULS A LA NORMALITZACIÓ DE L’ÚS DEL NOSTRE IDIOMA EN LES CELEBRACIONS LITÚRGIQUES DE L’ARXIDIÒCESI DE VALÈNCIA.

Respecte a la petició al papa demanant empara perquè obligue a  Cañizares a l’aprovació dels textos litúrgics en valencià vull dir que jo sóc ú dels qui ha signat esta petició, però ho he fet no per convicció que faig una cosa útil sinó per solidaritat amb la gent que ho proposa, amb la qual coincidisc en idees i en il.lusions . Perquè pense que la batalla pel valencià en l’església actualment està perduda ja que ni la majoria dels capellans ni dels seglars demanden la implantació de la llengua en els diferents àmbits de la pràctica de l’església (litúrgia, predicació, catequesi, estudis eclesiàstics), tan sols es tracta d’una minoria insignificant en nombre i, davant de la jerarquia, una minoria considerada, estic segur, sense valor, menyspreada, un grup d’esquerrosos de vida més dissoluta que pietosa, d’eixos que en compte de resar l’Àngelus, com es fa en el palau arquebisbal cada dia en presència del cardenal, a eixa hora van a fer-se una cervesa.  Els jerarques valencians no tenen cap interés per eixa llengua, tot el contrari, voldrien tornar al llatí, a la missa “d’esquenes”, als rites i vestimentes preconciliars o, més encara, medievals, com s’ha demostrat darrerament de manera visible i escandalosa (només cal vore la foto del cardenal amb la capa quilomètrica).

A més he de dir, i que no s’ofenga ningú, que la poca estima pel valencià arriba fins i tot als qui diuen tenir una actitud favorable per la nostra llengua – alguns d’ells firmaran inclús la petició- però que no demostren en la pràctica eixa estima perquè no s’han preocupat per saber escriure-la i parlar-la correctament, perquè no l’empren quan fan els seus escrits o quan la parlen per tot arreu, recorrent normalment al castellà. I no hi ha excuses de no haver rebut formació en valencià, perquè ha hagut mitjans per a suplir eixa deficiència, ja en els anys cinquanta havia cursos gratuïts de valencià per correspondència de Lo Rat Penat quan esta era una institució amb trellat, per cert amb la gramàtica de Carles Salvador, i d’això done testimoni perquè jo era un dels alumnes.

I si hi haguera en l’església valenciana estima per la llengua no seria necessària cap autorització de la jerarquia per a practicar la litúrgia en valencià, perquè tampoc hi ha hagut cap desautorització dels múltiples textos que han circulat i que en els primers anys postconciliars començaven a ser utilitzats, i d’això puc donar també personal testimoni, i encara ara s’utilitzen sense cap problema (el problema està en què precisament no els utilitza quasi ningú). Una autorització que, en cas de produir-se, per sí sola no tindria a penes efecte, per això no comprenc l’encabotament dels diferents bisbes i arquebisbes en no dur-la a terme i acontentar així a un sector reduït, perquè en la pràctica no tindria a penes repercussió, que és el que la jerarquia desitja.

EUCOLOGI-MISSAL VALENCIA. El Llibre del bon cristià: Recull de pregàries...Pel Rvd. Mn. Vicent Sorribes Gramatge; pròleg... En Marcel.li Olaechea Loizaga  Editor    Valencia: Lletres valencianes, 1951

A més, si l’interés fóra autèntic, l’església no hauria de conformar-se solament en utilitzar el valencià, perquè de bones a primeres seria difícil l’acceptació majoritària per part de la feligresia a causa de  la falta de una adequada conscienciació i preparació, les quals haurien de dur-se a terme simultàniament per tal que el poble estime i protegisca la seua llengua com un valor fonamental que cal mantenir i transmetre. I així els termes de la petició haurien de canviar-se de posició de manera que el sentit d’esta fóra: SOL·LICITEM L’IMPULS A LA NORMALITZACIÓ DE L’ÚS DEL NOSTRE IDIOMA I LA CONSEGÜENT APROVACIÓ I PUBLICACIÓ DELS TEXTOS LITÚRGICS.

Diu la petició que el valencià s’utilitza en la vida civil, d’això  també tindríem molt que parlar: un poble el president del Govern del qual, Fabra,  ja no és que no sap parlar valencià, és que ni tan sols el sap llegir, a més sense cap excusa perquè és nascut en una comarca de parla valenciana-catalana com és Castelló, és una situació objectivament escandalosa i, no obstant, ací no passa res, s’accepta tan alegrement. A bones hores en Catalunya, en Euskadi o en Galícia. I els nous arquebisbes, quan apleguen a València o inclús abans d’aplegar (els casos d’Osoro i de Cañizares),  manifesten el seu desig i voluntat ferma d’aprendre “la hermosa lengua del valenciano” perquè pensen que, amb lògica, hi ha interés de la gent, però al “santdemà” de la seua arribada s’obliden completament en adonar-se’n que això no els ho demana ni déu.

No m’agradaria tindre raó, però pense que eixa és la situació.

Joan Llopis Pastor

El passat 9 d’Octubre,..s’acompliren 40 anys de la presentació, per part dels bisbes del País Valencià, del “Llibre del Poble de Déu”, el missal dominical i festiu preparat pel P. Pere Riutort i editat per Gorg.