.
“Yo no sé
muchas cosas, es verdad, digo tan solo lo que he visto…”
Aquesta frase inicial d’un poema de León Felipe la
tinc en la xuleta, a la butxaca per si de cas hi ha un examen escrit. I he vist
una pel.lícula ‘Calvary’, i he llegit que a la Universitat Catòlica de Chile
han tirat al carrer a Jorge Costadoat “un professor la llibertat del qual per a
ensenyar n’és el motiu de la no renovació”.
"Al profesor Costadoat se le comunicó que la no
renovación se debía a la tensión que reconocía Monseñor Ezzati entre dos
libertades: la propia libertad del profesor para enseñar y la libertad de la
Facultad para permitirle que siga enseñando",(RD: Religión Digital,
boletín del 25 de marzo de 2015).
El cardenal Ezzati y el teóloga Costadoat |
Quina manera més ‘clerical’ (es tracta d’un cardenal, membre de la Clerecia) de jugar amb les paraules. Aixina que, aleshores, el poder del Cardenal, ell mateixa, l’anomena, l’etiqueta, el proclama com a llibertat. Hi és clar que això és possible per allò que hi roman al catecisme, al dogma i al dret conònic: el ‘ex operere operato’ o en traducció grollera ‘abracadabra’, és a dir el Cardenal Ezzati és l’amo fins a transformar el significat de les paraules. Excluir de la docència a un professor no és pas una actuació de poder, sinò que esdevé un ‘conflicte de llibertats’.
'Calvary', la última película de John McDonagh |
I la pel.lícula Calvary mostra
l’itinerari d’un capellà a Irlanda. Els cuatre sustantius dibuixen el que he
vist: Irlanda, amb la seua natura esplèndida empeltada de la mar, de les
muntanyes, el vert i el blau…; un capellà, que havia estat casat i té
una filla, que afronta honestament (adverbi que explicita una conducta humana
conscient i responsable que no vol dir perfecta, per favor) el seu ofici de
samarità davant de les ferides personals, socials i històriques (itinerari,
el més brutal i eix del relat hi és els fets dels abusos i violencia sexual als
infants fets per elements del clergat, secular i regular, irlandés); la pel.lícula
amb una fotografía que parla, amb una interpretació sorprenent per la
dificultat dels primers plans, amb un muntatge coherent i pel creuament
d’imatges, diàlegs, silèncis i banda sonora, et deixa comprimit (ulls i boca
tancats, cap moviment, sense pensaments, res més que sentiments).
Vull afegir un comentari a la
reflexió de Joan Llopis sobre les firmes que demanem a Roma la instauració del
valencià-català com a llengua i parla vehicular en la litúrgia i la resta de
les intervencions de tota mena que hi ha arreu de la vida de les persones que
vivim en aquest País Valencià-Comunitat Valenciana.
La demanda va dirigida a la
vida en la seua vessant religiosa cristiana i católica, ho sé. L’afegitó meu,
planer, directe: d’acord Joan, demanar-ho no és suficient, no és la solució, es
trataca d’assumir-ho conscientment i responsablement. La tasca arriba quan les
persones, jo el primer, me n’adone dels fets, de la realitat de la llengua,
idioma meu que es parla al indret on visc, i alhora esdevé vehicle ineludible per
a expresar-me amb la normalitat adient, i fa naixer l’impuls de conrear-lo
sempre i de fruir-lo, sí de fruir-lo, redéu!
La estructura eclesial, la
valenciana també, viu enlairada, en un món que no és real, n’és un cadafal. “Pense que la batalla pel valencià en l’església actualment està
perduda” dius, i podries explicar a
continuació que la batalla ha estat un fum de palles perquè ningú no ha lluitat
amb una colla, amb un ‘exèrcit’, i efectivament ho expliques al detall, d’eixos
quatre gats “esquerrosos de vida més
dissoluta que pietosa”.
Has firmat, he firmat, cal
firmar: tota pedra fa paret. Paga sempre la
pena manifestar els pensaments i demanar el que volem.
Joseluis Porcar
...cal firmar: tota pedra fa paret... |
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada