"Predicar en desierto...(E.H.M.)

 ...sermón perdido".

Amigo  Manuel:

¿Todavía no te has dado cuenta de que eso es lo que te pasa a ti, cuando publicas tus artículos aquí, en el blog de Nihil Obstat?

Personalmente, yo los leo, porque no tengo más (%·/=/-") remedio. Si no tuviera que editarlos, no los leería.  Así de claro.

Y en cuanto a los lectores, me parece que los soliviantas. Además de la opinión de  Paco Gramage que ya conoces,  otras dos personas, con estudios de licenciatura o doctorado, piden que no se publiquen estos artículos.

Que te quede claro que tus artículos se publican no por su interés intrínseco, sino por tu condición de secularizado.

(Nihil Obstat nació como punto de encuentro entre secularizados) 

¿Tú crees que unas personas, que dejaron el sacerdocio en parte por disconformidad con algunas doctrinas de la ICAR, se van a tragar ahora todo este asunto de Maitreia y Cia.? 

 Piénsalo, medítalo...

A mi me da igual, pero si te encuentras mas a gusto, medita en algún plenilunio o conjunción.

Y dicho todo esto (que no es mucho) paso a editar tu largo artículo  "Respuestas a comentarios de Paco Gramage...

Visto que el artículo es legible, después de un simple "copia y pega", lo voy a dejar tal como está, sin hacer ninguna "maniobra" editorial. (Esta vez me libro de leerlo) 

 

 Enrique Herrero

 

Homenaje a Isabel II del Reino Unido. Antonio Roig Roselló

 

Nacimiento 21 de abril 1926

Ascenso al trono 1952

Fallecimiento 8 de septiembre 2022

 

                                                            Friends will be friends

                                                                               Right till the end.  (Queen).

 Ahora que soy un anciano, que mi futuro se comprime y mi cuerpo se deshace enfermo de aluminosis, encuentro en mi boca las palabras de Qohélet:

                                    Todo tiene su momento

                                    y cada cosa su tiempo bajo el cielo (Qo 3,1)

Mi momento está ligado a Inglaterra. Nada renuente a reconocerlo.

La muerte de Isabel II la he llorado como si fuera mi reina y reconozco con agrado que los avatares londinenses que viví (1972-1975) los viví bajo su sombra estabilizadora.

Luego (30 de marzo de 1978- 2 de octubre de 1978) disfruté en Londres de los 5 meses más felices de mi vida (un mes milagroso en Barcelona, antes).

En diciembre 1979 y enero de 1980 regresé a Inglaterra para decir adiós a lo que quedaba de mi felicidad pasada.

 

                                                           Nick

 Nick, y es hora de decirlo aquí, había muerto.

Un día, muy al principio de nuestro encuentro, había reparado que una de las cartas que recibió en Navidad iba dirigida a “The Reverend Burne”.

-¿Reverendo?

Reverendo es el título que los Vicarios de la Iglesia de Inglaterra ostentan.

(Vicario es como llaman allí a los Sacerdotes de aquí).

-Mi hermano es el Vicario -declaró.

Y el tema quedó aparcado.

En efecto, su hermano era Vicario y también él, Nick. Y ambos hijos de un Misionero en China.

El hermano de Nick era un prominente Canónigo de la Catedral de Salisbury. Un día en que el Canónigo ejercía el Ministerio en la Catedral su esposa Jean me invitó a que me acercara a comulgar. Yo rehusé, estableciendo diferencias entre la Confesión Anglicana y la Católica. Lo he lamentado muchas veces.

Muerto Nick, el Canónigo de Salisbury (Wilff se llamaba) y Jean me hospedaron con gran cortesía en su casa ahora que yo me estaba despidiendo de esta parte de mi vida.

Me complace verificar la presencia de Nick en el trabajo posterior que he desarrollado. En CILCE (Centro Internacional de Lengua y Cultura Española) de 1979 hasta que me jubilé y también en mis libros.

"Estaría orgulloso”, me digo.

Leíamos a Shakespeare juntos. Y ahora veo que el bardo inglés me ha ayudado a contextualizar las confesiones más difíciles de justificar.

 

Cruel to be kind (Hamlet, Acto III, escena 4)

 

Figura a la entrada de Variaciones sobre un tema de Orestes y que yo traduje:

Porque soy piadoso, debo ser cruel

Era la frase que debía explicar (¿justificar?) tanto dolor.

Otro libro cuya lectura nos unió (hablo de Nick porque a su hermano, el Canónigo, el libro no le gustaba nada) es Alicia en el país de las maravillas y Alicia a través del espejo.

Se establecía una sintonía perfecta y se renovaba cada vez que leíamos un pasaje disparatado. NONSENSE, solía rubricar. Todavía escucho su risa.

En las traducciones Alicia pierde tanto que estoy convencido que sólo se disfruta plenamente si el lector es capaz de leerlo en la lengua en que fue escrito.

Por eso, cuando redacté Todos los parques no son un paraíso no podía faltar un homenaje a Lewis Carroll (y a Nick) y está ahí, en el diálogo introductorio entre el profesor pijo y la niña confusa y alucinada:

-El rey duerme ahora y… ¿sabes lo que sueña?

-No creo que nadie pueda saberlo.

-Está soñando contigo. Pero aún hay más… Si dejara de soñar contigo no estarías en ninguna parte… por la sola razón de que sólo existes en su sueño.

-¡Soy real! Protestó Alicia y se echó a llorar.

Ser real. He aquí el problema.

Todos los jueves, después de la comida, los dedicábamos a preparar las clases de inglés que cursaba en el Ealing Technical College. Invariablemente recalábamos en la redacción para las clases. Como éramos esforzados, el empeño era total y la dedicación completa el resultado era muy satisfactorio. El mérito era todo de Nick, De mí, acaso, cabría señalar algún chispazo. Como el profesor solía seleccionar mi trabajo como lectura en clase algunos alumnos comenzaron a labrarme la reputación de escritor.

George Orwell (1903-1950)

En las clases de Ealing empecé a leer a George Orwell, en concreto algunos extractos de sus dos libros Sin blanca en Londres y París (libro en que Eric Blair, el autor, comenzó a firmar con el seudónimo de George Orwell para que la indigencia en que vivió no ofendiese a sus padres) y El Camino de Wigan Pier (reportaje sobre las duras condiciones de los mineros del Norte de Inglaterra). Desde entonces Orwell es uno de mis autores de referencia. Quedó patente cuando en abril de 2018 quise rendirle homenaje en Nihil Obstat y glosé en un artículo su famosa distopía. Orwell:1984.

De vez en cuando vuelvo a alguno de sus libros. Ahora mismo releo ¡Ay, que alegrías aquellas! Un librito que habré releído media docena de veces. Obra menor por el número de páginas. Mayor por los temas que aborda:

1.- Pone en solfa el sistema educativo inglés. En especial, de los internados.

2.- Sitúa la infancia y la adolescencia incrustados en el mundo de pesadilla de su distopía 1984.

Los aspectos mencionados hicieron que los editores no encontraran acomodo para su publicación y lo hicieron póstumamente.

Leído con ojos atentos el escenario educativo de Orwell no es demasiado distinto al que viví. Cambiados algunos detalles culturales la historia encaja con todas sus aristas.

Orwell becario (hasta 1917 en St Cyprian. Tenía 14 años. En Eton hasta 1921. Tenía 18 años) suspiró por tener seis peniques para sus gastos semanales (él sólo disponía de dos), de una tarta que pudiera compartir con los otros (era costumbre general invitar ese día) o de un bate de criquet propio (“No puedes permitírtelo, ¿verdad?”, escuchaba).

A mí, en 1951, me llamaron de la oficina del Director para reclamarme los cupones de racionamiento.

-No tenemos tus cupones de racionamiento. Pídelos a tus padres. Mira a ver qué pasa. Tus cupones.

¿Qué podía responder un niño de 12 años a esta pregunta?

En casa había ignorancia y hambre.

Afortunadamente, 1952 estaba a las puertas.

El mundo de Orwell niño y adolescente era nuestro mundo, si escarbas.

Tu quoque, Orwell?

Orwell al desnudo escribe:

Me importa mucho dejar bien claro que yo no era un rebelde, salvo cuando las circunstancias me obligaban. Acepté siempre los códigos que encontré establecidos.

Una vez, muy al final de mi época de colegial, llegué incluso a chivarme a Brown por un presunto caso de homosexualidad. Yo no sabía muy bien qué era la homosexualidad, pero sabía que era algo que se daba, y que era malo, y que era uno de esos contextos en los que es lícito y aconsejable chivarse. Brown me dijo que era un buen compañero, LO CUAL ME PRODUJO UNA VERGÜENZA TERRIBLE.

Las itálicas, negritas y mayúsculas son mías.

Que el lector valore lo siguiente:

1.- Brown era el profesor del internado más respetado por el futuro creador del Gran Hermano.

2.-Muy al final de su época de colegial (a los 14 años, parece) Orwell no sabe muy bien qué es la homosexualidad.

3.- Aun así se chiva.

Me cuesta reconocer en el delator al Orwell que venero: al autor de la distopía que pone ante nuestros ojos la re-escritura de la historia, las denuncias y confesiones forzadas, el clima paralizante del miedo y la sospecha

4.-Los códigos que se encontró Orwell lo imponían así -dice.

Lo dice, pero suena a excusa al Gran Hermano.

Los códigos siempre adormecen la conciencia y tienden a perpetuarse.

Y yo concluyo:

Lo malo del Mal no es el sufrimiento que produce sino los códigos que crea.

Antonio Roig Roselló

Viernes 21 de octubre de 2022

                                                      El Cabanyal, Valencia

Últim curs a Montcada (XVIII): Totes les fotos conten alguna història (i 2). Bartolomé Sanz Albiñana

 

Promoció 1959-1971

El destí ha fet que contactara amb alguns companys que van començar el curs 1959-60 i, com que em trobe orfe dels companys del meu, m’han acollit i adoptat com a un batxiller un poc més jove que ells. M’han aportat un cabàs de fotografies del seu curs, revelades per ells, prova evident que l’afició a la fotografia ja s’havia consolidat al seminari.

També he tingut la sort que Ignacio Gironés (d’Ontinyent), de la promoció al·ludida, m’explicara detalls interessants sobre l’aparició d’un laboratori de fotografia al centre. Em conta que quan ell feia cinqué de batxillerat (curs 1963-64), va pensar de suggerir a don José Sambartolomé († 2021), el seu superior, la possibilitat de muntar un club d’aficionats a la fotografia, i va assentir. Ignacio tenia un germà, Lluís, professional de la fotografia que va regalar el material per al laboratori, de manera que el seminari no va haver de fer cap inversió especial. El laboratori es va ubicar en la part superior de la nova sala d’actes. Els aficionats a la fotografia hi revelaven els seus rodets i els positivaven en el temps lliure.

D’eixe nombrós curs van eixir una desena d’aficionats a la fotografia, i cinc o sis d’altres cursos. Gràcies a tots ells podem gaudir d’imatges d’aquell temps: sense les seues fotografies els nostres records estarien més difuminats i desllavassats. Jo recorde un tal Alcaraz que en feia als del meu curs, però no sé exactament de quin curs era ell.

Ignacio explica un parell d’anècdotes divertides al voltant d’aquell laboratori fotogràfic. El seu germà li va donar un grapat de revistes de fotografia passades i ell va demanar permís a Sambartolomé per a deixar-les a la cambra fosca. El superior va revisar primer les revistes, no fóra cosa que contingueren imatges pecaminoses amb algun escot atrevit que poguera enervar el desig. Però si Sambartolomé es va desbaratar, va ser perquè ja estaven censurades. Ignacio va jurar que ell no havia sigut el censor, sinó el germà. Evidentment, Sambartolomé no el va creure. I tenia tota la raó. No oblidem que, per aquells dies, la trompeta conclusiva del Concili Vaticà II encara no havia sonat amb nitidesa i, per tant, qualsevol mesura dissuasiva es quedava curta.

La segona anècdota té a veure amb una ràdio galena. De tant en tant, segons conta Ignacio, es feien escorcolls als armaris de les habitacions, semblants als de la mili. A saber què hi buscaven. La bona qüestió és que a ell no li van trobar mai ni la ràdio ni les fotos censurades perquè ho tenia tot ben amagat en un parell de capses de paper fotogràfic amb una alarmant indicació: “Material fotográfico. No exponer a la luz”.

Gràcies a Joan Llopis per les fotos que ha aportat: inoblidable la del claustre de professors del curs 1964-65, amb l’arquebisbe Olaechea, de perfil, al final del seu mandat. Les fotos que han recollit gent com José Ángel Benito, Enric-Miquel Cuñat, Ignacio Gironés, José Micó, Manuel Molins i altres que oblide, tots del mateix curs, són extraordinàries, gràcies a les quals tenim retalls de com era el dia a dia en aquell internat. No són les fotos oficials que estem acostumats a veure en les il·lustracions dels llibres: fotografies de gran qualitat en mans de professionals de l’època, fotos que volien ressaltar sobretot la majestuositat d’aquell immens edifici “considerado por algunos sacerdotes casi como antitestimonio de la iglesia valentina”, i que, amb amplitud de mires, i vistes les coses amb la distància temporal necessària, s’entén que és fruit d’un determinat moment històric, d’una mentalitat eclesial determinada i resultat de l’afany de “su principal promotor y realizador, el incansable arzobispo Olaechea”.

Quan fem fotografies volem, d’alguna manera, atrapar el temps. Segur que existeixen tractats teòrics on s’indaga el motiu pel qual en fem contínuament, però eixe no és l’objectiu d’aquestes línies. Gràcies a eixa afició tenim instantànies de les primeres promocions del Seminari de València amb seu a Montcada, és a dir, a partir de 1948. Les fotos que m’ha aportat, per exemple, Enrique Herrero, de la promoció 1949-61, són úniques, i més si tenim en compte les circumstàncies d’aquells anys de penúries en què una maquineta de fer retratos era un luxe estrafolari i innecessari, fora de lloc.

Promoció 1949-1961

El mateix Herrero suggereix que potser les va fer el seu condeixeble Ricard Puig —fill del periodista Terenci Puig—, o algun fotògraf amic de Ricard. Per cert, Ricard Puig, segons Herrero, va ser l’introductor del bàsquet al seminari “en aquell camp de cendra que estava al costat de la piscina”.

Ricardo Puig, el primer per la dreta, a la gatzoneta

Llàstima que jo no estiga qualificat per a fer unes pinzellades dels esports que s’hi practicaven, i que, per les fotos que conservem, tots els cursos jugaven a futbol, bàsquet, handbol, frontó, natació, etc., sense oblidar les olimpíades que s’hi feien per les festes de la Immaculada.

Recordar i contar episodis de la memòria personal és com espolsar-se un fragment de temps de damunt i, en fer-ho, quedar alliberat. Recordar i escriure és descarregar la consciència, soltar àncores i posar rumb a mar oberta.

Fins al 1972, a vint-i-un anys, no vaig tindre la meua primera càmera fotogràfica: una Kodak Instamàtic. Deu anys després, una Nikon. La vida dels meus fills està en eixes càmeres:

When I think back on all the crap I learned in high school

It’s a wonder I can think at all

And though my lack of education hasn’t hurt me none

I can read the writing on the wall.

 

Kodachrome

They give us those nice bright colors,

Give us the greens of summers,

Makes you think all the world’s a sunny day, oh yeah.

I got a Nikon camera,

I love to take a photograph,

So mama, don’t take my Kodachrome away
So mama, don’t take my Kodachrome away

So mama, don’t take my Kodachrome away

(Paul Simon, “Kodachrome”, 1973)

  

Quan pense en tot el fem que vaig aprendre a l’institut
És un miracle que puga pensar,
I encara que la meua manca d’educació no m’ha danyat
Sé llegir què hi ha escrit en la paret.
Kodachrome
Ens dóna uns colors brillants,
Ens dóna els verds dels estius,
Et fa pensar que tot el món és un dia assolellat.
Tinc una càmera Nikon.
M’agrada fer fotos.
Així que, mare, no t’emportes la meua Kodachrome,
Mare, no t’emportes la meua Kodachrome,

Mare, no t’emportes la meua Kodachrome….

Bartolomé Sanz Albiñana 

 

 

 

 

 

Nova llei de Memòria Democràtica. Escrit per Francesc Jover

 

Miguel Hernández

Escrit per Francesc Jover. 18 ostubre 2022

Finalment han pogut traure a la llum una llei de memòria democràtica més adequada al temps que vivim. Va ser aprovada al Senat fa uns dies amb la participació de 259 senadors dels 265 que componen aquesta càmera. 18 membres s’abstingueren; 113 votaren en contra i 128 votaren a favor. És una llei molt simbòlica i farcida de sentit comú que pretén apropar les diferents opcions de la ciutadania per superar una malaurada etapa fosca que ens va dividir. A més, era important i inajornable fer-la, perquè era un període que encara estava per definir i que anava allunant-se massa. No entenc com hi han alguns sectors que poden negar-se a donar suport a una llei de memòria democràtica amb excuses ideològiques dretanes. Puc acceptar diferents punts de vista quan es tracta d’aplicar models de distribució de la riquesa; de política econòmica; d’intentar controlar el món financer; etc., però, mai quan es tracta de conceptes historiogràfics que van carregats d’evidents negacions de Drets Humans. La llei tracta de definir qüestions generals d’aquella etapa que havien de ser transversals i qualsevol ideologia sensata podria admetre. És de veres que no és la llei que bona part de polítics i entitats memorialistes ens hagués agradat, però, millora l’anterior de 2007 i obri el camí per continuar millorant-la. Segons la meva opinió, les lleis han d’anar sempre responent a les necessitats i aspiracions de la societat, i aquesta era una que feia massa temps que havia d’haver estat adoptada. Era inajornable si es vol pertànyer a un grup d’estats que aspiren a una democràcia moderna i d’alt nivell. Desmarcar-se políticament del franquisme era una assignatura pendent que sembla costa de superar per alguns partits. És com si encara optaren i defengueren la dictadura.

 

  Les dificultats que ha hagut de passar aquesta llei per les cambres legislatives; les 500 esmenes que no han tingut suport de la majoria; l’haver sigut vetat per la dreta i extrema dreta; l’haver-se aprovat per una diferencia tan curta de vots... ens dona una idea del nivell i sensibilitat de bona part de la societat en aquest tema. Si no som capaços d’entendre, assumir i reparar els problemes humans que patiren milions de persones durant els anys 30 i 40, vol dir que en qualsevol moment podem repetir la història. Això és molt greu i caldrà fer-se una rigorosa auto-reflexió.

Sembla que vivim en un temps i una època anormal, almenys, comparada en altres països de democràcia formal. Crec que la majoria d’estats es posarien d’acord per interpretar la seva pròpia història, i més, si l’entenem com una ciència acadèmica dipositaria de la veritat. Son massa voltes que els polítics es desvien del seu objectiu i transformen temes jurídics i acadèmics en polítics. ¿Algú pensa què passaria si la Margaret Thatcher afirmara que la llengua que es parla a Amèrica i a molts altres països del món no és l’anglés? La veritat és que no som un país seriós. Entenc que els neó-feixistes no reconeguen els seus propis errors perquè per això es necessita molta voluntat i seny; però, no entenc com partits que es declaren demòcrates han votat en contra. No reconéixer una etapa plena de testimonis que denuncien la vexació que va haver-hi als Drets Humans, em fa pensar en possibles complicitats d’aquella època. No acceptar que en una democràcia la sublevació militar és il·legal, definix a qui ho nega.

Sense ser un entés en drets, crec que d’ara en avant les administracions facilitaran i reconeixeran que milers i milers de polítics, sindicalistes i republicans foren víctimes i patiren un règim feixista i dictatorial. Reparar i restaurar la dignitat de totes i tots els que van ser denigrats per les seves idees democràtiques, ara els tenim garantits per aquesta llei. El sentit comú, el dret internacional i bona part de la societat ha preferit sempre el règim democràtic al dictatorial. Era hora que fora reconegut per una llei de l’Estat que mai, des que és va restaurar la democràcia, no s’havia fet. A més, mai s’havia estigmatitzat ni criminalitzat el franquisme ni la dictadura; més be era el contrari. Ara entrem en una etapa de normalitat valorant adequadament els Drets Humans, cosa que, farisaicament, mai va fer el franquisme malgrat haver-se adherit en el seu dia.

Aprovada aquesta llei ens dona categoria de ciutadans i ciutadanes, cosa que abans no s’havia reconegut o era constitucionalment molt contradictori. No conec cap punt de l’actual Constitució que pose en valor la dictadura; ni tampoc cap altre que la condemne. Per tant, solament per higiene democràtica, calia aquesta llei. Feia molts anys que veníem arrossegant una etapa parlamentària que pareixia acceptar els errors del pervers feixisme i franquisme. Finalment, les provades tortures que patiren els republicans i antifranquistes; els afusellaments; empresonaments; les pantomimes judicials que van fer; etc., diu ara la llei que foren il·legals. El mateix que fou il·legal la rebel·lió militar d’una part de l’exercit. Això mai s’havia reconegut com s’ha fet ara amb aquesta llei, per tant jo haguera votat que si.

Potser hi haja un sector social que li haja paregut curta la llei perquè no satisfà els desitjos i aspiracions de tots. Alguns diuen que no restaura tants anys de mentides i negacionisme oficial en que han tractat la República. Tampoc queda suficientment reparada l'exagerada valoració positiva que els poders fàctics han donat sempre a la rebel·lió militar.

En una societat plural i diversa com és la nostra, no totes les lleis tenen una mesura justa per a tots. Hem de tindre clar que tots hem de cedir. Pense que és per això que han hagut moltes abstencions i altres que han votat negativament. Potser que molts d’aquests vots o abstencions han sigut perquè no els acaba d’agradar o perquè s’ha passat un poble. De qualsevol manera, eixe és el joc democràtic i cal acceptar el resultat, encara que no ens haja satisfet totalment. Menys democràtic m’ha semblat l’amenaça d’algun partit en derogar la llei quan encara no ha estat ni tan sols publicada. Manifestar obertament açò és un símptoma del poc que els agrada la democràcia. Algú creu normals aquestes opinions en Alemanya?

Francesc Jover

 

 

A PROPÒSIT DE LA VINGUDA DE CRIST JA. Paco Gramage

 Comentari e l’escrit(s) de Manuel Palomar

L'amor a la veritat és necessari, però com ja deia John Lock atribuir-se una autoritat de dictar a uns altres les pròpies opinions com la veritat, és una corrupció del nostre judici. És possible, fins i tot, que aquestes opinions estiguen plenes d’un entusiasme que es recolza en una il·luminació procedent de l'esperit de Déu. Qué perillós és açò!; quan pretenen establir unes revelacions destruint la raó i substituint-la per les fantasies que poden conduir al fanatisme, fanàtics de diferents opinions i a vegades contradictòries que convetixen a Déu com a pare d'aquestes decisions contradictòries. Per exemple, en l’escrit de M. Palomar que comente, publicat en Nihil Obstat ens diu que el mestre DK en la segona guerra mundial va fer que no caiguera la bomba atòmica a Alemanya; si els japonesos s'hagueren avançat en la pregària els haguera caigut als alemanys, es podria dir. Un altre exemple el podem veure en Sant Pau que estava convençut d'obrar bé quan perseguia els cristians i estava equivocat. Així veritat i falsedat són el mateix si ens atenim al nostre convenciment i ens allunyem de la raó.

Si és que Déu vol revelar-nos alguna cosa no ho fa al marge dels homes; el sobrenatural no ha d'aniquilar la raó i quan dic la raó em referisc a tot el que és la comunitat científica.

Ja és hora d'alliberar-nos dels fanatismes de qualsevol religió i “revelació”. Fa falta una bona passada de rigor científic a una religió que preconitza: la virginitat de María, la infal·libilitat, la transustanciació, el ex opere operato, etc.; i amb els triufos a la mà podem dir que el col.lectiu de Nihil Obstat, per la trajectòria personal dels seus integrants, es capdavanter en superar fanatismes i qualsevol “nihil obstat”, que estiga més enllà de la racionalitat.

En l'escrit que comentem se'ns assegura que Crist vindrà, parla com a causa de la seua inminent vinguda “la situació sense igual de la humanitat, desastrosa situació” i molt encertadament analitza els grans condicionaments que han conduït a aquesta situació: calfament global, superpoblació, manca creixent d'aliments, tranhumanisme (fe en el progrés de la ciència i de la tècnica), el totalirisme. L'anàlisi és correcta en detectar el problema i la comunitat científica estaria d'acord.

Però per a resoldre aquestes qüestions tan complexes, recórrer al fet que va ser Crist i els seus mestres els que ho solucionaran, que segons Maitrella farà possible que el dolor de la humanitat siga el menys possible, ara dic jo, els milers de persones que moren de fam per les desigualtats del capitalisme es reduiran només per amor? Pronosticar que en dos o cinc anys Crist reapareixerà de cos físic i ho veuran els nostres ulls, on?, en quina cadena de televisió ho vorem?

Respecte a aquesta mateixa qüestió: “dins de dos a cinc anys em faré present”, cal dir que la bona teologia actual, en parlar de l'esperança de la Humanitat, es refereix a un Crist que no se n’ha anat: “sapieu que jo estic amb vosaltres tots els dies fins a la fi del món”,( Mat. 28,16-20), per tant, el dilema de l'esperança és que s'ha de pensar en un Crist que no se n’ha anat i si no se n'ha anat no pot tornar en dos o cinc anys. On està?, doncs, en aquells que lluiten en el món perquè hi haja més igualtat, en aquells que compten en preservar els valors de la democràcia, siguen creients d'una religió o no. Ecologia i igualtat, aquestes són les condicions de sostenibilitat del planeta i no cal esperar que ens vinga la solució de cap divinitat, la solució a aquest enigma ha de ser abordat per l'home, per polítiques de justícia. Per descomptat, que per a aquest equilibri d'igualtat en la naturalesa hem d'apartar-nos de la il·lusió que la solució vinga tant a creure en “la mà invisible” del mercat capitalista que tot el regula, com de creure que ens vindrà per la gràcia divina, diga's com s'anomene.

Aprofite l'ocasió per a donar a conéixer una activitat de la web del grup del dissabte que consistirà en un diàleg obert on line sobre aquest tema d'ecologia i igualtat. La metodologia que se seguirà tindrà un caràcter científic, si bé tenint en compte els interessos del grup organitzadord hi haurà un fil conductor: el diàleg sobre naturalesa i igualtat amb els moviments polítics, socials i religiosos que han intervingut en els tres últims segles: Marx (igualdat), Malthus (superpoblació), religions monoteistes, catolicisme, doctrina social de l'Església, “laudato si” de Francisco.

Serà un diàleg obert a tots els qui tinguen interés en conectar-se on line i participar. Presidirà l'exposició-diàleg Ernest García, doctor en Filosofia i catedràtic de Sociologia de la Universitat de València. Compta amb moltes publicacions i ha sigut docent convidat i conferenciant en diverses universitats. L'objectiu és dialogar sobre aquestes qüestions fonamentals: la igualtat i la democràcia són valors a preservar.

La conferència-dialeg serà el dijous 10 de novembre a les 19. En temps convenient comunicarem el zoom on es podreu conectar.

Paco Gramage

Porqué Cristo va a venir ya. Manuel Palomar

 En las consideraciones que he presentado en mis exposiciones anteriores, he indicado cuatro grandes condicionamientos que nos han llevado a esta situación sin igual en la historia de la Humanidad. Son las siguientes:

El calentamiento global, con consecuencias más graves que las más pesimistas hasta ahora.

La superpoblación, problema que ha dado origen al objetivo de eliminar un porcentaje muy elevado de la humanidad.

La carencia creciente de alimentos, produciendo hambruna en muchos países.

El trans-humanismo, debido a la exaltación de las capacidades de la mente humana, las cuales si no tienen al mismo tiempo la contrapartida del amor, nos trae el Armagedon, el Apocalipsis, el final de la Humanidad y del Planeta, según ha dicho el Maestro DK..

El totalitarismo, con el objetivo de tener unos pocos el control de toda la Humanidad.

Si consideramos que Cristo y Sus Maestros de Sabiduría tienen una visión mucho más amplia en espacio y tiempo que nosotros, y que por tanto poseen una clara percepción de las líneas y el ritmo de nuestra evolucion actual, podemos entender que Cristo en el plenilunio de Géminis de 1945 decidiera volver a reaparecer sin vuelta atrás.

Así que es ahora cuando va a instaurar el Quinto Reino, el Reino del alma o espiritual; un nuevo Reino sobre la Tierra. Ahora se cumplirá lo que tantas veces y tantísima gente hemos pedido diariamente: "Venga a nosotros Tu Reino", petición que desgraciada y paradójicamente muy pocos católicos creen que se vaya a cumplir ahora. Pero el runrún de su rezo, sin embargo parece que nunca va a parar.

Según las informaciones del Maestro DK, cuando ocurrió la Segunda Guerra Mundial, Ellos hicieron todo lo posible para conseguir que la bomba atómica no cayera en manos de los alemanes, y de un modo u otro lo consiguieron, porque sinó hubiera sido un desastre para la Humanidad. Esto es lo que me hace pensar que igualmente ahora Maitreya, Cristo, va a hacer todo lo posible para que el desastroso dolor de la Humanidad sea el mínimo posible. Solo quiere que sea el mínimo suficiente para su despertar.

El no goza viéndonos sufrir; pero desgraciadamente el sufrimiento ha sido siempre un instrumento final para despertar a cuál es nuestra verdadera necesidad. Todo nos viene por falta de amor. La humanidad es una, y sólo con el amor podremos vivir, podremos sobrevivir.

En muchos de Sus mensajes nos inculca dos cosas:

 1. que digamos a cuanta gente podamos que Él ya está aquí y pronto se va a dar a conocer; y

 

2. que les hablemos de Amor, Justicia, Compartir y Libertad. De modo que creemos a nuestro alrededor un clima cada vez más amplio de expectación, esperanza y confianza en Su venida y mensaje. De este modo Él tendrá la seguridad de que escucharemos y seguiremos Su mensaje de compartir. Porque nos presenta un dilema tajante: "o compartir, o morir"; Ninguna otra medida tomada antes, ha dado resultado, afirma.

Yo creo que ahora que se conjugan todos estos condicionamientos tan negativos y de tan amplío alcance, queramos o no la mayoría de la Humanidad vamos a despertar. Por eso me atrevo a pronosticar que, en cuestión de 2 a 5 años Su reaparición en cuerpo físico de modo que "con nuestros propios ojos lo veremos", va a ser un hecho.

El próximo día podemos considerar el tema del 5o Reino.

Manuel Palomar

La psiquiatria, arma rehabilitadora (10). Escrit per Francesc Jover

 

Escrit per Francesc Jover

11 octubre 2022

Els guanyadors de la guerra 1936-1939 obriren molts fronts per iniciar una exhaustiva regeneració de la societat i anul·lar «l’adoctrinament» que havien adquirit durant la República. Tot i que fou un règim que va durar escassament huit anys i en circumstàncies gens òptimes, les llibertats assolides i el futur lluminós que s’esbrinava, va deixar fondes arrels en bona part de la societat. Hem comentat alguns d’eixos fronts rehabilitadors, però hui parlarem dels mitjans peculiars que va utilitzar un equip de psiquiatres encapçalats pel militar Antonio Vallejo Nágera (1889-1960). D’aquest metge s’ha dit que fou el Mengele de Franco (l’homònim científic de Hitler dit l’«Àngel de la mort»). La teoria era que els revolucionaris, antifeixistes i esquerrans, portadors del gen «roig» calia exterminar amb un tractament psiquiàtric. Una teoria que ha justificat la desaparició obscura de de milers de nadons. El nazisme també utilitzava aquesta teoria per perfeccionar una raça pura. Teories que la ciència ha demostrat falses, perverses i estrafolàries. A més, foren imposades a l’estil feixista i autoritari, perquè d’altra manera no hagues sigut possible.

Vallejo Nagera

 

Per altra banda, un bon sector de la societat, conscient o inconscientment, va caure en el parany del pèrfid nacionalcatolicisme que el maridatge franquisme-església va imposar. Una cultura ultracatòlica que van acceptar (amb més o menys gana) per fer-nos creure que la República se’n havia passat un poble. Tots aquesta instrumentalització per l’aparell de propaganda del règim van ser motius suficients d’eixa reeducació franquista que encara cueja.

He volgut fer aquesta introducció per comentar diferents «perles» o frases molt sucoses sobre la pseudociència eugenèsica que hui ens pareix una broma. Tractar l’esperit democràtic de les persones com una malaltia ara ens fa riure, però ha sigut un dels fets històrics innegables del feixisme i nazisme. Considerar que els sindicalistes de la CNT i UGT eren malalts mentals que podia curar la psiquiatria, era una autèntica paranoia. Unes teories que podien ser fets històrics de segles enrere; però, si pensem que foren els nostres pares i iaios qui ho van patir, ens donarà una idea aproximada del que era el franquisme.

També els homosexuals eren denominats malalts mentals que podien tractar-se amb aquelles teràpies. Alguna cosa ha quedat d’aquell adoctrinament perquè, encara hui, algun jerarca de l'Església catòlica està oferint teràpies per aquests «casos». No conec un altra forma més clara d'auto-definir-se.

És inimaginable la tasca d’aquell aparell rehabilitador integral que el règim va aplicar a una societat vençuda. Era una forma d’estigmatitzar l’error que van cometre el 12 d’abril de 1931. Quan més escorcollem els fets feixistes dels anys 30 i 40 del segle passat, més entenem certes actituds destrellatades que hui encara suren. No solament va criminalitzar la República i la democràcia, a més, volien demostrar que les disconformitats socials i polítiques dels individus eren patologies que la ciència podia curar.

Acabe citant literalment alguna de les frases d’aquells psiquiatres que intentaren desmuntar peça a peça mitjançant una teràpia altament destrellatada. Aspirar a llibertats democràtiques; a la igualtat de gènere; a eliminar les grans desigualtats socials; acabar en privilegis i analfabetisme; etc., era una qüestió de malalts mentals. Una de les frases deia: «El marxismo se nutre de las personas menos inteligentes de la sociedad». Frase carregada d’una ideologia concreta al marge de la ciència. Així i tot, en aquell moment molts s’ho van creure. Pensaven aquells psiquiatres, que els problemes biopsíquics de la persona estaven íntimament relacionats amb «...el fanatismo político-democrático-comunista». Podia ser una malaltia el ser demòcrata?

 

Josef Menguele

Moltes frases d’aquests psiquiatres eren altament vexatòries per a les dones en general i especialment les esquerranes. Després de fer un psicoanàlisis en presons femenines, afirmaven: «si en un home ser d’esquerres és una falta d'intel·ligència, que direm de les dones?» Els psiquiatres franquistes afirmaven que la dona participava en aquella política republicana «para satisfacer sus apetencias sexuales». De ninguna manera vull posar morbositat a aquests fets. És pura història, fets que han passat i hem de traure-les a la llum perquè encara costa creure. A més, reafirmaven una i altra volta la debilitat mental de la dona. Així i tot, anaven més lluny i amb més extravagàncies quan a continuació indicaven que la religió catòlica posara fre a la seva tendència animal. No entenc aquest argument d’altra manera que afirmar la complicitat de l’Església amb el nacionalcatolicisme i la seva exagerada moralina. Podeu veure més disbarats i manca de rigor? A més, continuaven insistint afirmant que la dona utilitza el sexe «amb instint de crueltat». Recordem que l’esperit d’aquestes teories foren adoptades per la Secció Femenina que va situar la dona exclusivament reproductora i continuadora d’aquesta pedagogia.

Seguint aquest raonament, els nadons -xiquetes i xiquets- calia separar-los d’aquelles mares roges per tal de regenerar la raça. No podien permetre que dones malaltes contagiaren als fills. És ací on es produïren milers de segrestos d’infants i de nadons a les presons i paritoris. Una practica que ha sobreviscut el franquisme i que ha creat associacions per recuperar també aquesta memòria.

Quant la raça espanyola, la definix com l’«esperit espanyol»; naturalment el feixista. Per millorar eixa raça, calia que el franquisme implantara «la militarización de la escuela, de la Universidad, del taller, del café, del teatro, de todos los ámbitos sociales». Aquesta frase definix perfectament millor que jo -amb etiqueta d'origen- la societat que es va viure als anys 40. No em cansaré mai de repetir: l’únic objectiu que tinc és que coneguem el que s’ha silenciat o s’ha passat de puntelletes.

Aquells pseudocientífics no entenien què punyetes feien milers de voluntaris brigadistes vinguts de tot el món a parar els peus al feixisme. Per això començaren els seus experiments amb un grup de presoners brigadistes internacionals. A partir de 1936, les presons estaven plenes de material humà on podien fer aquells extravagants experiments.

Finalment dir que els separatismes basc i català també estava considerat per aquells pseudocientífics com una patologia mental. El català deia que era conseqüència del «perverso marxismo» i el basc per una inapropiada aplicació de la religió catòlica. Aquest punt caldria tractar-lo més a fons, però, en principi és això el que deia la psiquiatria franquista. Pot tindre açò alguna relació amb els 47 capellans bascs que foren assassinats, des l’octubre del 1936 fins a l’abril de 1937, per no haver-se sumat a la rebel·lió.

Francesc Jover

  

Últim curs a Montcada (18): Totes les fotos conten alguna història (1). Bartolomé Sanz Albiñana

 

 

No sé per quin motiu, cada vegada que m’encante mirant una foto de la meua adolescència em ve al cap una cançó de Rod Stewart de principis dels setanta titulada “Every picture tells a story” (Totes les fotos conten una història).

M’abelleix veure les poques fotografies que tinc de la meua infància, i gràcies que a ma mare li agradava que me’n feren! Ella mateixa posava del seu puny i lletra, al revers de cadascuna, l’edat que tenia. No tinc records de quan em van fer la majoria de les fotos d’eixa època. És un llegat en blanc i negre, quasi mut. Crec que comencí a tindre ús de raó per l’època de prendre la primera comunió. A partir d’aleshores ja em veig caminant d’un lloc a un altre, sobretot al votant dels deu o onze anys. A partir d’eixa edat, amb el canvi radical d’escenari que suposa l’entrada al seminari, la meua vida canvia i els records estan més assentats.

Del meu pas pel seminari conserve vint-i-dues fotos en blanc i negre dels sis cursos que hi vaig estar. Poques, dels primers cursos, i més nombroses dels últims. Totes en blanc i negre: el color encara no havia arribat, almenys als aficionats.

Si en tinc més de l’últim curs és perquè eixe any el bon amic José Manuel Savall Muñoz (d’Oliva, encara que vivia a València) tenia una màquina de fer fotos, i ens en feia quan li ho demanàvem o quan li passava pel cap. No recorde cap altre company del meu curs amb una càmera entre mans. Ell em va fer la fotografia en l’habitació tocant la guitarra, o assegut a l’eixida al pati del tercer pavelló imitant alguna postura de Joan Manuel Serrat aquells anys. “Me la van regalar quan em voltaven / somnis dels meus setze anys, encara adolescent, / entre les meves mans que tremolaven / jo vaig prendre ben fort aquell joguet” (“Una guitarra”, 1967).

Repasse les fotos i veig que la majoria tenen a veure amb alineacions de la selecció de futbol del curs, representacions teatrals, assajos musicals i excursions. No en tinc cap resant en alguna capella. Curiós. I m’hauria agradat bona cosa de tenir-ne alguna cantant, a la catedral de València, un motet de Tomás Luis de Victoria en algun ofici de Setmana Santa, aquells anys en què formava part de la Schola Cantorum sota la direcció de don Paco Monfort.

No en tinc tampoc en sotana, prova evident que la meua promoció ja no en portava durant els anys adolescents. Així que puc dir, sense por d’equivocar-me, que hi ha moltes diferències entre el meu curs i el curs, posem per cas, de la promoció 1959-1971, quatre per davant del meu. Eixe curs, com ja he assenyalat altres vegades, era molt actiu en tots els camps culturals imaginables: la fotografia no era una excepció.

Per Internet es poden trobar moltes imatges d’aquell lloc; n’hi ha de molt bones, fetes potser per algun fotògraf professional a qui devien encarregar un treball meticulós amb finalitat promocional o propagandística. No tinc cap fotografia de grup del meu curs, però n’he vist d’altres cursos, prova evident que se’n feien. Tampoc no he vist cap orla com les que es fan hui en dia a col·legis i instituts en acabar l’ESO o el batxillerat. He vist una mena d’àlbum de cromos, corresponent a la campanya escolar pro-seminari, precisament del curs 1959-60, que probablement jo mateix degué omplir, i que inclou fotos dels accessos al seminari, vistes exteriors, fases de la construcció, la col·locació de la primera pedra de l’església i la benedicció feta pel nunci del papa. També el seminari per dins (capella major i capelles de les comunitats, aules, biblioteca, gabinet de ciències naturals, menjadors, dormitoris comuns i habitacions individuals, etc.), patis interiors i passejos, instal·lacions esportives, gimnàs, piscines, etc. En aquella campanya hi havia premis per a les escoles i xiquets i xiquetes que hagueren completat l’àlbum i resultaren agraciats en el sorteig fet al palau arquebisbal el primer de juliol de 1960. Hi havia una trentena de premis que anaven des d’una màquina d’escriure marca Hispano-Olivetti a una ploma Parker, passant per balons de reglament o beques en colònies d’estiu. També recorde un altre àlbum de cromos amb fotogrames de la pel·lícula de Pedro Balañá “Seminario”, amb un seminarista que observa una xica pel badall d’una persiana valenciana i que no sé exactament què pensa. On guardaria ma mare eixos àlbums?

      Bartolomé Sanz Albiñana