RESPONSABILIDAD

Los artículos firmados expresan exclusivamente la opinión de sus autores.

dijous, 28 de juny del 2018

LO DE SIEMPRE Y MÁS DE LO MISMO, Joseluis Porcar


Hoy, martes 26 de junio, he asistido a una reunión de miembros del colectivo o asociación de Europa Laica en su sector de Valencia. Y he oído esa obligada propuesta de la insensatez de una sociedad en la que todavía no es posible una libertad de pensamiento y ejercicio del mismo ante la jaula del talante, clima, entorno, privilegios, estructuras, acuerdos… religiosos que constituyen la atmósfera de este país, de esta tierra.

Lo que no es más que un resultado de los derechos elementales del ser humano, se enuncia como una conquista, una heroicidad, una tarea permanente de siembra ante las tradiciones y los hechos de todo tipo que se imponen lesionando la neutralidad de nuestra convivencia. No vale, no sirve utilizar la sensatez, la mirada serena para discriminar las opciones personales que pertenecen al ámbito privado y diferenciarlas o definirlas para que mantengan su respetable propuesta sin lesionar otras opciones, otras elecciones que configuran, todas, el variopinto mapa de cualquier grupo social, bien sea local o de la amplitud que sea. Y de ahí el colectivo de Europa Laica que airea, que expande, que remueve la floración de dicha sensatez.

Por eso y desde la sencilla mirada de sentir o gozar-penar la vida cuando me acerco al sistema de la religión católica que se manifiesta en los hechos, en los sentimientos, en los pensamientos, en los símbolos, en las imágenes, en las construcciones, en la doctrina, en… no acabaría nunca de constatar la infinita variedad y color de los hilos que la tejen y que configuran los trajes, las armaduras, las jaulas que visten, amurallan y atrapan a quienes nacemos en esta zona del planeta que llamamos occidente en las coordenadas que enmarcan la península ibérica.

El templo, he ahí uno de los datos que hace una década me impactó cuando en Castilla-León, en un pueblo de Palencia, escaso de habitantes y de viviendas sencillas entré a visitar la iglesia enorme o templo mayúsculo levantado en piedras, ancho de muros, amplio de espacios, con toda la ornamentación de imaginería, de altares, de policromía… Tuve una sensación que se ha incrustado en mi sensibilidad, no la abandono y se refuerza cada vez que accedo a un sitio similar dedicado al culto. Me siento aplastado. Me sobrecoge el poder que aprieta mis carnes. Me aturde el ruido magnífico a pesar del aparente silencio. No logro apartar o asimilar o transformar dicho impacto por la vía de la mirada hacia ese topos que se viene proponiendo desde antaño como arte, y por ende como gozosa vivencia.
 
El templo...signo de contradicción.

El templo es el signo, el receptáculo del “…indigno soy, confieso avergonzado, de recibir la Santa Comunión, mira mi Dios, mi nada y mi pecado…”. En primera persona ‘yo’, perteneciente a, miembro de la iglesia católica. Indicador de cualquiera. Un ser humano en la indignidad, en la vergüenza, cuyo referente es la nada y el pecado. La realidad, o la vida reside en la gracia sacramental que viene desde la sobrenaturaleza divina y se concede al ser humano pecador quien está desposeído, carente de la primera dignidad, la que deviene inherente a la vida, al ser. El templo se constituye pues en la atmósfera aniquiladora de la vida. Obviamente describo mi sentir vinculado a aquel impacto del templo palentino. Se trata de una línea roja, lo sé. Hay otros trazos que no saco a flote oscurecidos por este constructo que viene registrándose operativo hasta hoy.

Europa laica, y sin entrar en grupos que denuncian el enjaulamiento de la libertad y apoyan las opciones de respeto y sensatez hacia la dignidad de los seres humanos, manifiesta la antítesis del paradigma que he descrito con líneas gruesas y rojas. ¡Qué curioso! Se trata de un horizonte que es coincidente con el que desveló Jesús de Nazaret hace ya una temporada. Por estas fechas, a Sant Pere i Sant Pau, por al año 1969 me consagraron o me hicieron ‘el más anciano’ (en grado superlativo relativo). ¡Vaya tela¡ ¡Mare meua¡

Sin renegar de nada, pues mi camino es el que he recorrido, he de confesar con sencillez que el templo es un búnker sin ventanas, es decir, oscuro, letal, sin sentido ni vida posible.

En los martes como el de hoy, en todos los almuerzos, ahora en el Trinquet Pelai hay complicidad en exultar el gozo de vivir que compartimos en aquellos años de nuestra juventud de estudiantes y caminantes hacia las élites de la estructura eclesial cuyo territorio soberano era y es el templo. La complicidad se trenza en los retazos de humor, en las anécdotas de todo tipo, en las vivencias humanas… alrededor de la elemental dignidad de personas que animaba nuestro camino. La complicidad alimenta nuestra memoria y nuestro presente inmediato: almorzamos juntos la eu-buena jaristós-gracia a ras del bocata, ‘les olivetes’ regado con agua, cerveza, vino y el café caleidoscópico y palabras, risas, llantos y miradas. La sobrenaturaleza sobra. La energía de nuestra piel es el único templo de la vida.


Joseluis Porcar


divendres, 22 de juny del 2018

I Setmana Cultural Valenciana (1932), Francesc Jover


 Autor: Francesc Jover. Enviat al Nihil Obstat el 22 de juny de 2018



L’adveniment de la Segona República feu una gran passa endavant de grans proporcions per entrar en la modernitat. És la primera volta des que s'inicià el segle XX que hi va haver un canvi social i polític seriós. És també la primera volta que la qüestió identitària valenciana va començar a debatre's públicament amb total llibertat i normalitat. A més, es va fer amb el suport d’institucions publiques valencianes.
A partir d’abril de 1931 l’ànsia associacionista que s'ha havia  acumulat la dècada anterior va esclatar en un ventall d’entitats socials, polítiques i econòmiques. També les culturals i identitàries prengueren vol.
Dic açò després de donar una ullada a la Memòria de la I Setmana Cultura Valenciana que el Centre d’Actuació Valencianista (CAV) va convocar a la ciutat de València el 1932. A més ho fou amb el patrocini de l’Ajuntament de València i amb l’objectiu de  quedar integrat a la Fira de Juliol. Va ser una setmana completa plena d’activitats del diumenge 24 fins al següent diumenge 31 de juliol.
D’aquella Setmana va ser publicada una Memòria pel CAV on es relata -fil per randa- tots els actes que es feren. La Setmana  va estar publicitada amb molt de ressò per tota la premsa valenciana. També s’editaren unes targetes d’adherit que eren necessàries per concórrer als actes. S’arribaren a expedir 2.358 targetes, amb total seguretat i intenció d’aconseguir adhesions més que assistència als actes i ho aconseguiren per l’evident ressò obtingut. Afirma la Memòria que fou l'esdeveniment més destacat de tota la Fira de Juliol.
El diumenge dia 24 de juliol es reuniren al domicili del CAV tots els membres i adherits per anar-hi tots plegats a l’Ajuntament de València on es feu l’apertura de la Setmana a un saló ple de gom a gom i l'assistència de gran nombre de dames. Va obrir l’acte el president del CAV Emili Cebrian donant a tots la benvinguda i demanant a l’alcalde que els propers anys quedara inclosa la Setmana Cultural dins de la Fira de Juliol. L’alcalde Vicent Lambies Grancha, republicà del PURA i francmaçó, va contestar que es sentia orgullós com alcalde popular que era, de considerar una obligació recollir tots els moviments culturals de la ciutat. Per això  va oferir incondicionalment l’Ajuntament que presidia. Seguidament el regidor Enric Durán i Tortajada (1896-1967) va donar lectura als telegrames d'adhesió rebuts d’Alacant, Alcoi, Castelló, Llíria, etc.
Tot seguit els assistents passaren a recorre el Palau Municipal i el seu Arxiu Històric de la mà del cronista de la ciutat Lluís Cebrian Mezquita (1851-1934). Per la vesprada, Manuel Sanchis Guarner (1911-1981), faria una conferència al saló d’actes del Conservatori de Música i Declamació sobre geografia i història.
El dilluns, malgrat el dia plujos que va eixir, es va visitar el Palau Municipal de l’Exposició Regional, on havia de ser el futur Museu d’Etnologia. Ho feren de la mà d’Enric Duran i Tortajada, President de la Comissió de Monuments. Tot seguit es va visitar la Biblioteca Pública a l’Aire Lliure instal·lada als Jardins del Real amb un discurs de Rafael Raga i Miñana. Seguidament visitaren l’Arxiu de la Diputació guiats per Lluís Cebrian Ibor (1885-1941). Continua una conferencia de Maximilià Tohus Orts (1875-1947) sobre Etnografia i Folklore.
S’enceta el dimarts visitant la Generalitat guiat per l’arquitecte Vicent Rodríguez Martin (1875-1933), que estava reformant el Palau, que va parlar als assistents de la seva estructura i restauració. Al mateix edifici visitaren el Museu de Prehistòria de la Diputació guiats per Isidre Ballester Tormo (1876-1950) i el seu col·laborador Ferran Ponsell.
Per la vesprada al conservatori va donar la primera lliçó de llengua Josep Mª Bayarri, Mestre en Gai Saber, i a continuació el catedràtic de la Universitat de València, Emili Gómez Nadal (1907-1994), va donar una conferència sobre «Prehistòria al País Valencià». Tot seguit, dins del curset de llengua, es va fer una conferència patriòtica de Josep Mª Bayarri carregada d'esperit nacionalista.
El dia següent dimecres, tots els assistents agafaren el tramvia a les Torres de Quart i feren cap a Manises on visitaren diferents fàbriques, l’Escola de Ceràmica i la seu de la Joventut Valencianista Republicana. Per la vesprada, al Conservatori de Música i Declamació, continua Bayarri el curset de llengua i tot seguit Juli Llopis Garrido (1896-1970) feu una conferència sobre  Ceràmica Valenciana.
El dijous visitaren el Museu Paleontològic guiats per Francesc Beltran (1886-1962) afirmant que és un dels primers museus del món d’aquesta matèria, indicant que eren peces col·leccionades pel prestigiós Eduard Boscà (1843-1928). Per la vesprada continuà Bayarri el curs de llengua i tot seguit, per indisposició d’Agustí Trigo Mezquita (1863-1952) donà una conferència Antim Boscà Seytre sobre la «Fauna Valenciana i el medi ambient».
El divendres corresponia la visita al Museu de Belles Arts on foren rebuts pel secretari de l’Acadèmia Jesús Gil Calpe i guiats per l’acadèmic Josep Renau Berenguer (1907-1982). Per la vesprada continuà Josep Mª Bayarri el curs de llengua que tractà «Les èpoques decadents, causes i decadències». Acte seguit Joaquim Reig i Rodríguez (1896-1989), regidor de l’Ajuntament de València i cofundador del setmanari «El Camí», va mostrar la seva satisfacció davant la presencia de distingits intel·lectuals de Castelló que s’havien adherit a la Setmana. Eren Gaietà Huguet i Salvador Guinot que representaven -va dir- diferents contrades del País Valencià. Seguidament, també el castellonenc Àngel Sanches Gonzalvo (1894-1987), donà una conferencia sobre «La pintura quatrecentista a Morella».
El dissabte de mati a la seu del CAV va actuar l’Orfeó Montsià d’Ulldecona, adherit a la I Setmana Cultural Valenciana, executant diferents obres, entre altres «Ecos del Túria» del mestre Giner. El president del CAV i el de l’Orfeó es creuaren paraules d'agraïment i aquell col·locà una llaçada amb els colors de la senyera valenciana a l'estand-art de l’orfeó català. Acabà l’acte amb vives a Catalunya i València. Traslladant-se tot seguit a la Biblioteca de la Universitat de València acompanyats per Josep Mª Ibarra Folgado (1888-?). Per la vesprada al Conservatori continuà Bayarri el curs de llengua   desenrotllant el tema «El revifament contemporani. Daler i delit dels actuals. L’esperança viva». A continuació Maximilià Thous  donà una conferència sobre «Ensenyament en la llengua pròpia».
El darrer dia diumenge 31 pel mati visitaren l’Escola Industrial de la mà del director Rafael Cort. Per la vesprada es feu la sessió de cloenda al paranimf de la Universitat plena de gom a gom, ocupant l’estrat l’alcalde accidental Manuel Gisbert Rico (1877-1942), regidors Duran i Tortajada, Joaquim Reig, que feia de mantenidor, Nonmeneu, Soto, comandant militar Josep Riquelme (1880-1972), Huguet, Sanchis Zabala i la Casa Regional de València a Madrid. L’acte va estar amenitzant per la Banda Municipal. El secretari del CAV, Enric Orts i Ausina va donar lectura de la memòria de la Setmana. Finalitzà l’acte amb els corresponents discursos protocol·laris inclòs el de l’alcalde i interpretant l’Himne de València. Per la nit encara es va celebrar un ball de gala al Pavelló Municipal de la Fira.
Fins ací la memòria resumida de la I Setmana Cultural Valenciana que arribaren a fer-ne dues més. L’any 1934 fou l’ultima que es va celebrar per diferents ciutats del País Valencià. No em consta haver-ne fet més per què el CAV fou dissolt el 1935.
He de dir que durant el transcurs de la memòria es detecta a traves dels discursos un ample ventall de sensibilitats i opcions polítiques transversals de tipus nacional i regional, així com una immadura i confusa concepció de la llengua valenciana. Poc temps després foren aprovades les normes de Castelló.
També m’ha paregut detectar un cert regust exclusivament burges, que no correspon generalment a l’època, per l'absència total d’entitats i personatges de caràcter proletari. La indumentària de la fotografia que publica la Memòria parla per si mateix.   
   

Francesc Jover

dimecres, 20 de juny del 2018

La Universitat i la Memòria Democràtica, Francesc Jover

Francesc Jover. Nihil Obstat enviat el 18 de juny de 2018




La Universitat d’Alacant ha convocat públicament dintre dels cursos d’Estiu Rafael Altamira uns cursos monogràfics sobre Memòria Històrica i Democràtica. Són cursos dedicats, no solament al món universitari, que també, si no a qualsevol persona que estiga mínimament interessada en el tema de la Memòria. Els i les universitàries tenen l’avantatja de rendibilitzar les 30 hores que durarà el curs, de dilluns 23 a divendres 27 de juliol, amb 3 crèdits. He llegit el temari del programa i el nom dels docents que van a impartir el curs i no puc sentir més que sana enveja per no poder assistir. Seran prop de vint prestigiosos professors especialitzats sota la direcció de la càtedra de Memòria Històrica i Democràtica de la Universitat d’Alacant a càrrec de José Miquel Santacreu.

    Fent un seguiment del temari tan variat i suggerent del programa pot veure’s la intenció d’aquesta càtedra que organitza el curs en promoure i formar nous investigadors del tema. Ara és el moment oportú que ho demana la societat per la formació de plataformes de ciutadans i ciutadanes que ixen arreu de diferents pobles pretenent investigar la memòria local de pobles i ciutats. La qual cosa demostra que la Universitat d’Alacant està al servei dels interessos i pretensions de la societat en general. Una universitat moderna i pública ha d’estar al lloro del que demana la societat i posar-se al seu servei.

    És una realitat que cada volta hi han més persones interessades amb l’estudi i investigació de la memòria històrica, però també és ben cert que cada dia cal una millor preparació metodològica i rigorosa que seria impossible arribar sense la universitat. Per això l’encertat títol d’aquesta convocatòria que resa: «curs d’eines i recursos per a investigar la memòria democràtica valenciana». El curs dura cinc dies i està basat en ponències, taules rodones a més de diferents sessions practiques. [Polsa damunt el titol per a accedir a l'informació i el programa]

      El curs té un evident i clar objectiu de formar gent amb una actitud inqüestionablement democràtica i històrica que servisca per «restaurar la dignitat de les víctimes i conformar un sistema de valors de tolerància, respecte, democràcia i pau».


      No puc més que celebrar el canvi que darrerament estic observant en la societat assumint i volent endinsar-se en aquella etapa fosca sense cap complexe i tabú. Fa algun temps, escorcollar la Memòria Històrica i Democràtica al País Valencià era una raresa que tots no acceptaven ni comprenien. Molta gent pensava que això era remoure la femta d’una època que amb molt d’esforç s’havia tret la societat de damunt. Deien que estava oblidat. Tanmateix, quan es deia aquella frase feta de: «millor no meneallo», no crec que ho deien totalment convençuts. Pense més be que ho feien molt influenciats per una actitud ideològica concreta. Dic que no ho deien convençuts perquè una cosa que es desconeix, el mateix té que és menege o no. És a dir, quina història cal no «meneallo» si no la coneixem? Perquè, una cosa és ben certa: allò que va passar durant la Segona República el franquisme va intentar per tots els mitjans amagar-ho. Altres intents també van haver-hi durant el tard franquisme i la transició reconstruint una versió pseudo-històrica que pretenia tancar aquella època i deixar-la ben soterrada. Allò va ser anomenat per algú -o alguns- historiografia revisionista que no va arribar enlloc.

      Hui, després d’haver passat tres o més generacions, hi ha certa acceptació de la societat, fins i tot de la nostra Administració Pública. Els nets d’aquells represaliats i repressors ho veuen tot d’un altra manera. El temps que ha passat, potser ens ha donat a tots i totes unes perspectives més objectives per estudiar una època que fou vertaderament conflictiva i fosca per on passarem moltíssims valencians. Primer foren les universitats valencianes les pioneres que suggeriren als alumnes estudiar seriosament aquella etapa. Eren els anys vuitanta quan es publicaren les primeres tesis doctorals sobre la memòria històrica. Les investigacions que feren els primers joves universitaris van haver-hi moltes limitacions perquè no tenien accés a tots els arxius militars. 

      Ara, a més d’haver-se obert molts més arxius, últimament també s’ha afegit l’Administració pública que ha admés ser un tema social que cal donar facilitats com a servidors públics i democràtics que són. No solament han de donar facilitats a investigadors mitjançant la seva infraestructura, si no a més, han de fer seu el tema i esmenar els errors que han hagut i complir al màxim les lleis de Memòria Històrica i Democràtica.

       Espere i desitge que aquests cursos especialitzats que fa la Universitat d’Alacant servisquen per augmentar el contingent de persones que militem en la recerca d’una Memòria Històrica i Democràtica que retorne la dignitat d’una època tan mal tractada.

               
 Francesc Jover




dijous, 14 de juny del 2018

L’Art i la Memòria Històrica, Francesc Jover

Autor: Francesc Jover per a ARAMULTIMEDIA enviat el 14 de juny de 2018


Recuperar la Memòria Històrica i Democràtica és un tema inajornable en el moment que estem vivint. A punt d’acabar la segona dècada del segle XXI, i en una societat que pretén ser avançada, no pot haver-hi un buit historiogràfic d’una època concreta. Un buit que a hores d’ara encara no se definir -mitjanament be- perquè ha sigut i perquè continua essent tabú. Podria ser pel menyspreu, la vergonya, malson, la por, culpabilitat, meninfotisme, etc., o totes aquestes i altres coses juntes a la vegada. La realitat és que els fets que van ocórrer a l’Estat Espanyol des dels anys 30 amb l’adveniment de la Segona República fins a la dècada dels 70 del segle XX, han estat suprimits de la història contemporània a l’escola. O, si més no, silenciats o distorsionats, que no sé què és pitjor. No és la primera volta que dic que la restauració democràtica del 1978 no es va destacar precisament per abordar el tema i normalitzar-lo. En aquest sentit és el que crec que no pot ajornar-se més. 

    Són diferents facetes que caldrà recuperar d’aquest període per tal d’assabentar-nos -exclusivament en sentit històric- què va passar i el perquè algú o alguns mai no han volgut donar-li total transparència. El més greu és que es amagar d’una manera descarada, autoritària, excloent i definint de manera cínica i dogmàtica quins eren bons i quins roïns. Actitud que res té a veure amb una interpretació seriosa i rigorosa de la història. 

       En relació a la Memòria, m'abellís parlar de l’art relacionat amb el temps de la República, la Guerra Civil i el franquisme. Ho faig després de fer una ullada al catàleg de l’exposició que va fer Luis Ardevinez al Club d’Amics de la Unesco d’Alcoi durant els darrers mesos de març a maig. Una exposició d’obra gràfica que forma part de la col·lecció privada de Luis i que portava per títol «Artistes de l’Exili i la lluita». Pense que va tindre bon impacte aquella mostra a Alcoi, però jo m’he avergonyit de no haver-me assabentat o de no haver-li prestat l’atenció deguda. M’he adonat que fou una important mostra dedicada als moviments artístics que han hagut durant el segle XX. Diferents moviments compromesos en la societat que a més anaven descobrint nous camins d’art plens de creativitat. Vull detindrem principalment en l’apartat de l’obra que té alguna cosa a veure amb la Memòria Històrica i Democràtica. 

      No és cap novetat si dic que la República es va ocupar insistentment d’apropar i fomentar la sensibilitat artística a la societat. L’obra de Josep Renau, Ballester i de tants altres (passant pels cartells de guerra) en són una bona mostra. Es feia pensant en aquell sector de la societat que sempre havien quedat marginats de l’art, la literatura i de la cultura en general. Fins aquell moment històric la cultura acadèmica havia sigut patrimoni exclusiu de les classes privilegiades i benestants. He de citar, entre altres, el grup de teatre la Barraca que amb el suport de la República duia el teatre als pobles on mai no havia arribat. A més, es van posar en pràctica diferents aspectes de l’Escola Moderna que el malaurat Ferrer i Guàrdia va proposar a primeries de segle XX. La República va dedicar interès i pressupost a l’escola primaria amb allò que ha vingut dient-se «La escuela iluminada». Un tema que Cristina Escrivà ha treballat excel·lentment incloent a més un exhaustiu estudi de les «Colonies escolars», autèntics llocs d’ensenyament democràtic, naturista i convivència. És imprescindible conèixer l’aportació d’aquesta historiadora valenciana per totes les coses que ens suggerix. A més, per què és un dels aspectes de la Memòria Històrica que ha sigut recuperada i cal ser coneguda per la societat per poder valorar l’exemplar pedagogia republicana. 

      En acabar la Guerra Civil d’Espanya, la societat va quedar orfe de mestres que transmeteren aquesta sensibilitat artística i democràtica. Els que ho havien fet durant la República havien sigut afusellats, empresonats o exiliats. Els que van poder lliurar-se de la repressió franquista, van iniciar un exili interior la major part d’ells callat però fructífer. Pintors, cineastes, escriptors, etc., crearen noves tendències i desenvoluparen una activitat artística i intel·ligent de denúncia que el règim feixista no estava capacitat d’entendre i per això no sempre fos reprimida. 

       Durant el franquisme al País Valencià pul·lulava una sèrie de pintors, escultors, gravadors, etc., com Eusebi Sempere, l’Equipo Crònica, Joan Genovés, Castejon, Yturralde, Calduch, Ripollés (en el seu millor temps) i tants altres que no recorde, creadors d’obra avantguardista farcida de denúncia. A més a més, tots ells molt solidaris, van aportar obra per exposicions col·lectives que servien per cobrir multes i fiances d’activistes polítics i sindicals reprimits. Per il·lustrar aquest escrit, adjunte una d’aquelles obres que vaig adquirir pels anys 60 i que porta per títol «El dogma de los conceptos del dogma del dogma de los conceptos». 


És un quadre de la meva xicoteta col·lecció particular.




No és veu molt be la signatura i l'he fet fraccionada a part.

Tant de bo pogueren veure exposada a Cocentaina aquella suggerent col·lecció privada del nostre veí Luis Ardevinez que marca una llarga època.

      
       
 Francesc Jover


dimecres, 16 de maig del 2018

Ruta de l’Alcoi revolucionari 1936-1939 (Cara i creu) .Francesc Jover Dminguez


Acabem de fer una ruta turística urbana per la ciutat d’Alcoi per tots i cada un dels llocs claus que foren protagonistes de la revolució alcoiana dels anys 30. Contemporàniament a Alcoi hi han hagut dues revolucions destacades i podem afegir cruentes: la del Petroli i la dels anys 30. Érem un nombrós grup de tres o quatre dotzenes de persones la majoria de mitjana edat cap avall. M’alegra que hi haja gent jove interessada en un tema que ha estat massa temps més aïna amagat. Deixem de tindre por de dir-ho. Sembla que darrerament hi ha més ressò en la societat d’allò que ha vingut anomenant-se des les dues últimes dècades del segle XX, Memòria Històrica. Potser estem en un bon moment perquè la Generalitat del País Valencià ha obert un procés d’ajuda i promoció. Ja era hora!
La ruta ha estat magníficament dirigida i guiada per l’arqueòleg l funcionari municipal Gabriel. N’he fet altres rutes en aquest mateix guia com la de l’Alcoi Modernista on també m’ho he passat molt be. Els que hem arribat al que diuen «tercera edat» i hem fet viatges turístics socials hem experimentat moltes voltes la mediocritat professional de molts guies. No ha sigut en aquest cas on Gabriel ens ha mostrat un alt nivell didàctic com a cicerone. Això podem dir que seria la Cara d’aquesta crònica, perquè la Memòria Històrica pense que ha de ser també Democràtica i sobretot Pedagògica. Ha de ser-ho perquè ha sigut un tema que ha estat massa anys lluny de l’escola reglada dels infants i adolescents valencians. Encara hui mateix hi han testimonis de professors d’ensenyament mitjà que denuncien un inadequat programa perquè les xicones i xicons isquen dels Instituts amb un bagatge de formació històrica de l’època mitjanament potable.
Gabriel, tot i manifestar-se catòlic, apostòlic i romà, a més de practicant, va ser totalment imparcial amb la destrucció que es feu de diferents temples eclesials que foren destruïts durant la revolució. És més, va assegurar que la majoria eren esglésies noves fetes a les primeres dècades del segle XX i que mai el poble alcoià les va fer totalment seves. Va afegir també aquella dita popular -totalment laica- que era una gàbia massa gran per a tan pocs pardals. Possiblement això formava part de la seva pròpia metodologia de mestre.
El mateix va ser l’opinió expressada, que em va parèixer molt pedagògica, quan va comparar la repressió republicana que va haver-hi amb els militars de la caserna d’Alcoi que no  secundaren la rebel·lió, amb la que feia l’exercit franquista en altres llocs quan reduïa militarment un poble republicà. Potser no fou tan oportú mencionar en un moment concret l'execució de l’alcalde republicà Evaristo Botella pel que poguera haver-hi confós l’auditori. Ho dic perquè, segons el meu parer, cal distingir ben clarament la repressió de l’exercit «nacional» en el període revolucionari 1936-1939 a la que feu el govern de Franco a partir de l’1 d’abril de 1939. Això va quedar meridiana ment clar quan Gabriel va comparar l’activitat del cotxe de la «calavera» i els seus «passejos» amb els afusellaments que feien els soldats o falangistes a corporacions municipals senceres quan ocupaven algun poble. Podríem dir que fou molt correcte sense entrar a valorar en quina part es feren més grans barbaritats. El que no hi ha cap dubte per a mi és, que la repressió franquista a partir d’abril de 1939 va ser un altra història, a més fora de lloc i sense cap sentit. S’havien fet la «punyeta» uns i altres en temps de guerra, partint -clar està- de la base que el colp d’estat fou reprovable i il·legítim. És el que estan reivindicant des de molt de temps les Comissions per la Dignitat, la Memòria Històrica i Democràtica, etc. Que es reconega l’acció criminal d’una repressió en temps de pau per les institucions de l’Estat. En aquest sentit manifeste que l’actitud de les comissions de memòria històrica ha de ser principalment didàctica amb el fi que la societat ho entenga. No poden tancar-se èpoques de la història sense una actitud pedagògica en contar i acceptar tots la veritat. I això haurà de fer-se d’una manera transversal, prescindint d’ideologies o al marge d’elles, com ho feren el 1945 els guanyadors del nazisme i feixisme. Això seria la cara. 
També hi va haver en la mateixa excursió del dissabte dia 13 el que en el títol d’aquest escrit dic: la creu. En començar la jornada davant del Teatre Calderón va fer una introducció el guia dient que normalment aquestes excursions les feia en valencià, però si algú tenia dificultat en la llengua ho faria en castellà. En aquell moment vaig pensar per a mi mateix, ja hem arribat on sempre arribem els valencians: a claudicar de la nostra llengua renunciant a la nostra personalitat. Hi havia una parella de joves que demanaren fer les explicacions en castellà i Gabriel va accedir.
És la història de sempre en la qual en som molts que no es trobem còmodes. Ens sentim forasters en la nostra casa. Si açò del dissabte és una activitat institucional de l’Ajuntament d’Alcoi, és el responsable a qui vull demanar-li explicacions.  Al meu parer són actes que ha de definir en quina llengua vol mostrar el seu patrimoni i la seva història local sense que cap persona es senta menyspreada. Quan anuncie aquestes rutes, cal dir clarament en quina llengua farà l’explicació perquè el públic trie. Per què no se si els edils municipals ho saben, però havem valencians que volem viure íntegrament en valencià i l’administració ha de respectar-nos. En inscriure-nos a aquestes activitats ho farem elegint la llengua. Per a que vol l’Administració valenciana promoure a les escoles línies en valencià si no tenen una actitud gestora coherent? De que es queixem davant d’alguna actitud política antivalenciana quan entrebanquen l’ensenyament en valencià a les escoles? Poden acusar-me a mi de ser intolerant i poc acollidor en els forasters per aquesta actitud? Tan intel·ligible és el nostre valencià per els castellanoparlants? Hem de viure els valencians permanentment amb els pantalons a terra?
    Son reflexions que em faix jo mateix.  

Francesc Jover



dimecres, 18 d’abril del 2018

Salvador Morant i la República,Francesc Jover



Acabem de celebrar l'aniversari de la proclamació de la Segona República i a Cocentaina s'ha celebrat amb una exposició que ens parla dels antecedents, situacions concretes, Guerra Civil i sobretot personatges que foren protagonistes d'aquella època a nivell de País Valencià. Fa ara 87 anys d'aquell esdeveniment i en tres i no res arribarem als cent. El més greu per a mi és que a hores d'ara, i a nivell institucional de les administracions públiques, la República ha estat criminalitzada i els republicans que foren vilipendiats no se'ls ha reconegut obertament ni la seva dignitat ni el oblit en que els ha tractat la història. No diguem del sofriment humà que patiren els vençuts i que ha quedat més aïna en l'anonimat. A més, encara perduren entrebancs per entrar als arxius històrics referent als judicis militars franquistes. També cal dir que a les escoles durant el franquisme, i ara en la democràcia, no se'ls ha ensenyat d'una forma objectiva a xiquetes i xiquets el que va passar en aquell període i per què. Excepcionalment si que ho han fet -o estant fent-ho- alguns mestres. Estem esperançats que açò canvie a partir d'ara.



Però, no és aquest tema el propose hui. Més be vull fer un comentari dels personatges protagonistes d'aquella època i que podem veure en l'esmentada exposició a la Casa de la Joventut de Cocentaina. Una mostra itinerant que fa temps està movent-se pel País Valencià de la mà de la Fundació Josep Irla i que ara la tenim visible a Cocentaina amb motiu d'un altra actitud de l'Administració Pública. Concretament vull detindre'm en una persona que fou de Cocentaina i que curiosament no figura en la abundant documentació de la citada exposició. Es tracta de Salvador Morant Tormo, un xicotet empresari cocentainer que va militar en el republicanisme cultural i valencianista del segle passat. Permeteu-me fer unes pinzellades d'aquest personatge mentrestant es fan les gestions oportunes per incorporar aquest valencià a l'esmentada exposició.



Morant formava part del Centre Valencianista «l'Estudi» de Cocentaina, entitat que l'any 1932 va aportar la seva signatura a les Normes de Castelló. Amb tota seguretat Morant era un dels puntals d'aquella entitat local. Una societat cultural que estava incorporada al moviment republicà i que defenien en aquell just moment la identitat valenciana. Açò podem afirmar-ho pel que ens han comentat els que van conèixer Salvador Morant, però principalment ho confirma la seva col·laboració que ha quedat al setmanari El Camí (València, 1932-1934). El Camí tenia la direcció col·legiada i aglutinava el valencianisme amb totes les tendències polítiques i culturals; de fet, Joaquim Reig i Rodríguez va signar les Normes de Castelló en nom del setmanari El Camí. El Centre Valencianista «l'Estudi» de Cocentaina es va declarar apolític, tot dient que acceptava totes les opcions polítiques al seu si, sempre que no s'oposaren al valencianisme i a la defensa de la seva identitat. A més a més, va fer una crida local pública per tots aquells que volgueren aprendre el valencià, obrint una escola nocturna, no solament per aprendre la llengua, també per totes aquells persones que no havien tingut oportunitat d'anar a escola.

Si volem conèixer millor a Salvador Morant Tormo, hem de mencionar un article seu a El Camí escrit a Cocentaina en febrer de 1933. Em sembla imprescindible pel valencianisme polític de hui donar una ullada al fons ideològic que va emetre El Camí. Un periòdic que va quedar interromput pel bienni negre republicà del 1933 abans del colp d'estat del general Franco. Llegint l'article de Morant podem adonar-nos del debat valencianista polític i cultural que hi havia aleshores i que hui no ha perdut actualitat. La tesi que defenia Salvador Morant era que el valencianisme polític havia de ser transversal i interclassista, afirmant que era un contrasentit fer un partit exclusivament d'esquerres perquè la realitat valenciana anava per un altre camí i estava quasi tot per fer. No podem ara, al començament de la tasca, deia Morant el 1933, anar més enllà que ens pertoca. Continuava dient que calia fer un intens treball per valencianitzar la societat i llavors, davant de la realitat, ningú ens podrà negar les llibertats robades. No pot ser hom republicà d'esquerres o de dretes, continua dient MorantR, sense ser plenament valencià. És un deure de bon valencianista desentendre's de les fòbies d'esquerra i de dreta. Davant d'esquerra o dreta -deia- hem de dir València. Però València tota, no Regió com diuen els esquerrans. Som Nació perquè tenim una llengua, unes lleis, una cultura, un patrimoni artístic valencià, un caràcter, etc., hem de formar un partit netament valencià, amb un programa ben definit que faça una política econòmica, cultural, religiosa, agrària, social, etc., però valenciana.

Sense cap dubte Salvador Morant es definia abans de tot valencià, però un valencià que hui diríem «catalanista». I pregunte jo: on s'ha quedat aquell valencianisme catalanista que hi havia durant la Segona República Espanyola? No us diuen res les idees plenes de trellat de Salvador Morant comparant-les amb la situació actual del tripartit -de dretes, de centre i d'esquerra- de Catalunya? 

Quantes coses es van interrompre amb el colp d'estat feixista i criminal! On s'amagat aquella burgesia valenciana? Què s'ha fet d'aquell seny burgés?

Acaba Morant l'article amb aquest paràgraf que vull citar-vos literalment: «Després de lluites, i aconseguint el sentiment nacional valencià, ja serà hora llavors de poder formar partits de dreta i d'esquerra dins de l'organització estatal valenciana, per poder treballar cadascú el seu camp per el progres i benestar de la nostra Pàtria Valenciana que tots junts podem aconseguir, però ara seria perdre força i temps»


Pensar en l'actualitat valenciana que algun sector de la societat creu que està inventant alguna cosa original, és una autèntica broma o un absolut desconeixement.

Francesc Jover

dilluns, 26 de març del 2018

La memòria històrica de nou (Francesc Jover)

Bon dia Enrique. T'envie un article per al Nihil Obstat. El tema pot estar relacionat amb un lema que corre estos dies per les xaxes socials. Diu així: "La democracia no es va atrevir a jutjar el feixisme, i ara el feixisme està jutjan la democracia" Al menys aixo és el que vaig rebre jo.
Una abraçada a tots


Autor: Francesc Jover per a NIHIL OBSTAT. Enviat el 26 de març de 2018




Sembla que la Generalitat Valenciana ha obert un espai per activar institucionalment la recuperació de la memòria històrica, o democràtica. Amb tal motiu sembla que estan formant-se comissions locals de ciutadans amb la missió de promoure localment aquesta inajornable activitat. El tema té diferents fronts oberts que s’estan tractant més o menys intensament des de diferents angles, entre ells les universitats. Sens  dubte tots son interessants encara que no tots els que reivindiquem la memòria coincidim en les mateixes prioritats. Jo tinc les meves, sense descartar que altres poden considerar-ne altres. Tot i així hem de tindre un objectiu comú com en l’Estaca de Lluís Llac, per tal de resoldre i tancar el problema a satisfacció de tots.
Amb actitud respectuosa pels que no pensen el mateix, vaig a exposar quines serien les meves prioritats a l’hora de treballar seriosament per recuperar la memòria del que va ser la Segona República, la Guerra Civil, la repressió franquista i l’anomena’t règim del 78. Se que entra molta matèria, però ho faré molt curt. Per començar diré que és imprescindible que hi haja una ferma voluntat de totes les entitats polítiques, acadèmiques i particulars en que estem davant d’una tasca que cal arribar fins el fons. És hora.    
Ningú pot negar la importància dels magnífics treballs historiogràfics que s’han fet, el mateix que tampoc pot negar-se que paral·lelament havia d’haver hagut una condemna clara i concisa del colp d’estat de Franco i la seva dictadura. És per això que cal recordar un detall inqüestionable que encara mai no s’ha acabat d’acceptar per tots: la Segona República estava legitimada per les urnes i per una Constitució, i cap persona ni institució vestida de militar o de paisà, podia enderrocar-la violentament. Si no acceptem i reconeixem aquest valor bàsic de les urnes, que són les úniques que avalen la democràcia, vol dir que la nostra societat encara no està predisposada a fer front a l’assignatura que tenim pendent.
A més a més, haver mantingut fins ara aquella idea generalitzada que la República i el franquisme van fer tots dos atropellaments equiparables, és més que un error argumental: és una total falsedat.  
Si en algun moment va poder haver atropellaments equiparables entre els dos bàndols, salvant la legitimitat de la República i de l’il·legítim colp d’estat, és durant el període de Guerra Civil, 1936-1939. Ací és on podien haver hagut atropellaments per les dues parts: els que feien els falangistes i l’exèrcit de Franco en el bàndol “nacional”, i els que es feien a la reraguarda del territori que va quedar sota la República després del colp d’estat.  
En el primer cas, quan l’exèrcit de Franco ocupava territoris republicans, els mateixos soldats i falangistes cometeren assassinats. En alguns pobles passaren per les armes la corporació municipal sencera del Front Popular. És el cas –entre altres– de tanta gent que fou soterrada a les cunetes i que encara no s’han recuperat.
Per altra banda, també es feren crims a la reraguarda de la zona republicana assassinant –entre altres coses– capellans, frares i seglars conservadors, a més de les agressions al patrimoni artístic i religiós.
Son fets concrets innegables amb l’única particularitat que els crims de la zona republicana foren repudiats i perseguits pel govern de la República. Pels quals van haver-hi molta gent que fou jutjada i en molts casos hi hagueren empresonats i inclòs condemnats a mort. No està tan clar que el govern de Burgos perseguira i condemnara aquestos crims. Al contrari, sembla ser que molts dels crims eren fomentats des del govern de Franco.
En aquest sentit i no en altre, si que és de veres que per les dues parts van haver crims. Tanmateix, els crims que feren a la reraguarda republicana per descontrolats, o delinqüents –com vulguem dir-ho–, va estar ben demostrada i reconeguda la seva honorabilitat i dignitat de les víctimes. Mireu si no les exhumacions tan cerimonials que feren de les víctimes de la zona republicana amb el patrocini de l’Estat i soterrades les restes amb tota dignitat i consideració en llocs sagrats. Com no podia ser d’altra manera. És el que calia fer. Ningú mereix morir de manera violenta. Però, a més d’haver-los honorat merescudament, alguns d’ells han assolit l’alt honor de declarar-los beats i estan camí als altars. No tinc que dir res en contra. Però, per recuperar la memòria com cal és imprescindible fer una autocrítica ben sincera d’uns tractaments i d’altres.
La majoria de cadàvers republicans que s’han recuperat ho han fet de manera particular, al marge de l’administració de l’estat. No fa molt de tems veiem en la TV al cap de govern espanyol jactar-se d’haver destinat per a la memòria històrica zero cèntims en els pressupostos. Al mateix temps el govern espanyol no té cap inconvenient en destinar milers d’euros per recuperar soldats de la Division Azul que foren morts a Rússia. Son coses tan evidents que havien de ser èticament comparades.
Son malifetes i crims dels dos bàndols que es van cometre durant la Guerra Civil en una zona i altra. És en aquest període i no altres les barrabassades i barbaritats que hem de comparar en un i altre bàndol. Hem de centrar-nos únicament en temps de guerra. És en aquest període en el que hem de fer la deguda comparació per que siga rigorosa.
Les agressions als drets humans que van començar a partir de l’1 d’abril de 1939 res tenen a veure en el que he dit. Açò era un altra història d’agressions als drets humans que res tenien a veure en el terror que va haver-hi anteriorment als dos bàndols. El clima de terror que va començar a partir de 1939 era pura i dura venjança contra els vençuts. La primavera de 1939 va començar una època indescriptible d’atropellaments i venjances que encara no s’han anul·lat.
La repressió que va haver-hi quan va acabar la guerra era innecessària i no m’estranya que molts historiadors la definixen com un genocidi. Si el terror, podia tindre alguna justificació durant la guerra –amb les particularitats que hem dit–, quan triomfen les forces feixistes, quin sentit hi havia per acarnissar-se en els vençuts com ho van fer?
Son qüestions que hem de posar a debat i aclarir-les tot d’una. Errors històrics que és de veres que cal anar fent volta de fulla, però no sense una ferma voluntat de reconèixer els múltiples errors que es feren. Però sobretot, restituint la dignitat dels vençuts com es va fer en les víctimes de la República. La dignitat i honorabilitat dels represàlies de Franco els ha sigut negada malgrat els 40 anys que portem de democràcia. Per a mi, una dolenta democràcia que continuarà sent neofranquista si no és capaç d’abordar convenientment com cal el tema de la memòria democràtica.

El tema no porta en si cap tipus de venjança, però ha de continuar essent reivindicatiu per declarar tot d’una l’honorabilitat i dignitat inqüestionable que tingueren els republicans vençuts. No anirem enlloc, i serà un altra frustració més, per moltes comissions institucionals que es creen per recuperar la Memòria Històrica. Qualsevol iniciativa de l’Administració és molt ben vinguda, però mai no acceptarem que tinga un caràcter descafeïnat.  
Francesc Jover

dijous, 22 de març del 2018

CLAVES DE UNA VISITA DEL PAPA BAJO LA LUPA. (Alfons Llorens)



El 18 de març, FRANCESC GRAMAGE va compartir amb nosaltres per whatsapp el segon article que publicava ALFONS LLORENÇ sobre el VIATGE DEL PAPA (Benedicto  XVI a València en 2006). A aquest article intentarem  donar-li major difusió passant-ho immediatament de la nostra xarxa social al correu... El mateix Alfons ens ha donat facilitats per a la publicació d'aquesta sèrie : "hi ha un primer capitol del diumenge anterior, que també podeu reproduir. N’eixirà un tercer". 

II. Un viaje marcado por los excesos.

I.  Claves de una visita del papa bajo la lupa.
    La visita del papa blindada por el PP y la trama       <> .

diumenge, 4 de març del 2018

Osoro, la huelga del 8 de marzo y la Virgen María. Comenta J.L.Porcar


  “De madrugada me he enzarzado con un comentario a una noticia de las que me sacan de quicio.
Te envío el archivo para NH.” J.L.Porcar. 

LA NOTICIA
Huelga feminista 8-M El cardenal Osoro: la Virgen María también haría huelga para "defender sus derechos"
El arzobispo de Madrid afirma que incluso el Papa Francisco marca a los obispos de todo el mundo la dirección de defender la dignidad de las mujeres

El arzobispo de Madrid, Carlos Osoro. EUROPA RESS madrid 02/03/2018 19:43 europa press DIARIO PÚBLICO.


El cardenal arzobispo de Madrid, Carlos Osoro, ha asegurado que "comprende" a las mujeres que secundarán la 'huelga feminista' del próximo 8 de marzo, Día Internacional de la Mujer, para denunciar desde la brecha salarial hasta la precariedad laboral, porque "hay que defender sus derechos" y se ha mostrado convencido de que hasta la propia Virgen María "lo haría". 


"Lo comprendo, claro (que las mujeres hagan huelga el 8 de marzo). Hay que defender sus derechos. Lo haría también, lo hace también de hecho, la Santísima Virgen María", ha asegurado Osoro en declaraciones a los medios, tras la presentación de un libro este jueves 1 de marzo en Madrid. 



Según ha defendido, "la expresión máxima de la dignidad de la mujer está en la Virgen María" porque es "madre" y porque "está siempre en los momentos más necesarios de la vida del ser humano", como lo estuvo con Jesucristo.


Por ello, ha indicado que no le extraña que el Papa Francisco marque a los obispos de todo el mundo la dirección de defender la dignidad de las mujeres porque, a su juicio, no hay "más valor que el que da el Señor a la mujer".

"El más maravilloso y más grande relato, la valoración más preciosa que se puede hacer de la mujer está en la Virgen María", ha subrayado Osoro.

Así lo ha asegurado este jueves el arzobispo de Madrid tras el acto de presentación en el ISEM Fashion Business School, del libro 'En la tierra como en el cielo' (RIALP), del periodista Álvaro Sánchez León, que cuenta a través de 45 entrevistas la vida del segundo sucesor de san Josemaría al frente del Opus Dei, Javier Echevarría.


JL PORCAR COMENTA EN LA MEDIANOCHE DEL 3 AL 4 DE MARZO: ¡UF!
No sé donde colocarme. Por un lado quiero gritar: VERGÜENZA, IGNORANCIA, IRRESPONSABILIDAD, LAVOZDESUAMO, EL PODER INMISERICORDE, LOS MUNDOS DE YUPI, … y todos los desafueros que encadenados puedo relatar aquí.
En la tónica de la desfachatez, de la distopía, del oportunismo, de la estupidez absurda por utilizar a María (una chica francamente viva en aquel momento de la historia de Jesús) como un ‘amuleto’ feminista metido en una especie de hostia consagrada y en la atmósfera oscurantista del incienso del poder.
El entorno de las palabras ñoñas del cardenal es nada menos que la presentación de un libro (¡Jesús! ¡qué supermodernor con la etiqueta del sitio: Fashion Business School!) con un tema tan feminista como el de las 45 (¡cuidadito con las rimas!) entrevistas que relatan la vida y milagros del sucesor de san Josemaría, un tal Javier Echevarría, y nada más ni nada menos que del Opus Dei (“Prohibido el paso a toda persona ajena a la Obra”).
Bueno, bueno, y bueno y bueno. María desaparece por completo, queda eliminada como persona-mujer, de las que caminan por la calle y gestionan su propia vida. Queda reducida a funciones: ‘madre’ (“expresión máxima de la dignidad de la mujer” Osorio dixit) ‘cuidadora atenta de los seres humanos’ (“está siempre en los momentos más necesarios” etiam dixit Osorio).
Y además acude a un lugar común, del catecismo, de las contundentes e irrefutables verdades, para afirmar en alineación directa con el Papa: “no hay más valor que el que da el Señor a la mujer”. Bla, bla, bla. Palabras huecas que el viento disuelve. La prueba del algodón es el valor que los ‘señores’, los jerarcas, el clero, han dado a las mujeres a lo largo y ancho de la larga y ancha historia de la Iglesia de Jesucristo, el Señor: una verdadera mierda sin pinchar en palo alguno.
Y si entramos en la ficción, en Matrix: pues claro que María se apuntaría a la huelga, no faltaría más, “lo hace también de hecho, la Santísima Virgen María", claro, claro, como lo hacen la santísima virgen Pepita, la santísima virgen Paquita, la santísima virgen Manolita, la santísima virgen Angelita, la santísima virgen Felisa, la santísima virgen Marisa… A ver, viva la ficción y las vírgenes santísimas que hacen huelga.
¿Es que María, la que según los escritos evangélicos y tradición de los seguidores de Jesús, la que figura como madre de Jesús y sus hermanos, no tiene derecho a pertenecer a un tipo de gentes que habitaban en Galilea y desarrollaban conductas al uso de aquel momento y espacio concretos, no tiene derecho a ser y vivir como una mujer corriente sin superpoderes?
Dejemos a María en paz. "El más maravilloso y más grande relato, la valoración más preciosa que se puede hacer de la mujer está en la Virgen María", subraya Osoro. Y no la deja en paz, y recurre al superlativo todopoderoso e incontestable de la suprema verdad de lo sagrado: ¡el más maravilloso y más grande…, la valoración más preciosa que se puede hacer de la mujer!...
Com diu la gent del carrer: serà precís?
Altra vegada el mateix discurs que no diu res. Altra vegada el verí d’un catecisme que des del poder del estament clerical (i ho diré sempre) manifesta el mapa mal pintat de la vida de Maria i Jesús de Nazaret: això és una mentida de molt mala voluntat i a més sense trellat.

 Joseluis Porcar