L’Art i la Memòria Històrica, Francesc Jover

Autor: Francesc Jover per a ARAMULTIMEDIA enviat el 14 de juny de 2018

Recuperar la Memòria Històrica i Democràtica és un tema inajornable en el moment que estem vivint. A punt d’acabar la segona dècada del segle XXI, i en una societat que pretén ser avançada, no pot haver-hi un buit historiogràfic d’una època concreta. Un buit que a hores d’ara encara no se definir -mitjanament be- perquè ha sigut i perquè continua essent tabú. Podria ser pel menyspreu, la vergonya, malson, la por, culpabilitat, meninfotisme, etc., o totes aquestes i altres coses juntes a la vegada. La realitat és que els fets que van ocórrer a l’Estat Espanyol des dels anys 30 amb l’adveniment de la Segona República fins a la dècada dels 70 del segle XX, han estat suprimits de la història contemporània a l’escola. O, si més no, silenciats o distorsionats, que no sé què és pitjor. No és la primera volta que dic que la restauració democràtica del 1978 no es va destacar precisament per abordar el tema i normalitzar-lo. En aquest sentit és el que crec que no pot ajornar-se més. 

    Són diferents facetes que caldrà recuperar d’aquest període per tal d’assabentar-nos -exclusivament en sentit històric- què va passar i el perquè algú o alguns mai no han volgut donar-li total transparència. El més greu és que es amagar d’una manera descarada, autoritària, excloent i definint de manera cínica i dogmàtica quins eren bons i quins roïns. Actitud que res té a veure amb una interpretació seriosa i rigorosa de la història. 

       En relació a la Memòria, m'abellís parlar de l’art relacionat amb el temps de la República, la Guerra Civil i el franquisme. Ho faig després de fer una ullada al catàleg de l’exposició que va fer Luis Ardevinez al Club d’Amics de la Unesco d’Alcoi durant els darrers mesos de març a maig. Una exposició d’obra gràfica que forma part de la col·lecció privada de Luis i que portava per títol «Artistes de l’Exili i la lluita». Pense que va tindre bon impacte aquella mostra a Alcoi, però jo m’he avergonyit de no haver-me assabentat o de no haver-li prestat l’atenció deguda. M’he adonat que fou una important mostra dedicada als moviments artístics que han hagut durant el segle XX. Diferents moviments compromesos en la societat que a més anaven descobrint nous camins d’art plens de creativitat. Vull detindrem principalment en l’apartat de l’obra que té alguna cosa a veure amb la Memòria Històrica i Democràtica. 

      No és cap novetat si dic que la República es va ocupar insistentment d’apropar i fomentar la sensibilitat artística a la societat. L’obra de Josep Renau, Ballester i de tants altres (passant pels cartells de guerra) en són una bona mostra. Es feia pensant en aquell sector de la societat que sempre havien quedat marginats de l’art, la literatura i de la cultura en general. Fins aquell moment històric la cultura acadèmica havia sigut patrimoni exclusiu de les classes privilegiades i benestants. He de citar, entre altres, el grup de teatre la Barraca que amb el suport de la República duia el teatre als pobles on mai no havia arribat. A més, es van posar en pràctica diferents aspectes de l’Escola Moderna que el malaurat Ferrer i Guàrdia va proposar a primeries de segle XX. La República va dedicar interès i pressupost a l’escola primaria amb allò que ha vingut dient-se «La escuela iluminada». Un tema que Cristina Escrivà ha treballat excel·lentment incloent a més un exhaustiu estudi de les «Colonies escolars», autèntics llocs d’ensenyament democràtic, naturista i convivència. És imprescindible conèixer l’aportació d’aquesta historiadora valenciana per totes les coses que ens suggerix. A més, per què és un dels aspectes de la Memòria Històrica que ha sigut recuperada i cal ser coneguda per la societat per poder valorar l’exemplar pedagogia republicana. 

      En acabar la Guerra Civil d’Espanya, la societat va quedar orfe de mestres que transmeteren aquesta sensibilitat artística i democràtica. Els que ho havien fet durant la República havien sigut afusellats, empresonats o exiliats. Els que van poder lliurar-se de la repressió franquista, van iniciar un exili interior la major part d’ells callat però fructífer. Pintors, cineastes, escriptors, etc., crearen noves tendències i desenvoluparen una activitat artística i intel·ligent de denúncia que el règim feixista no estava capacitat d’entendre i per això no sempre fos reprimida. 

       Durant el franquisme al País Valencià pul·lulava una sèrie de pintors, escultors, gravadors, etc., com Eusebi Sempere, l’Equipo Crònica, Joan Genovés, Castejon, Yturralde, Calduch, Ripollés (en el seu millor temps) i tants altres que no recorde, creadors d’obra avantguardista farcida de denúncia. A més a més, tots ells molt solidaris, van aportar obra per exposicions col·lectives que servien per cobrir multes i fiances d’activistes polítics i sindicals reprimits. Per il·lustrar aquest escrit, adjunte una d’aquelles obres que vaig adquirir pels anys 60 i que porta per títol «El dogma de los conceptos del dogma del dogma de los conceptos». 

És un quadre de la meva xicoteta col·lecció particular.

No és veu molt be la signatura i l'he fet fraccionada a part.

Tant de bo pogueren veure exposada a Cocentaina aquella suggerent col·lecció privada del nostre veí Luis Ardevinez que marca una llarga època.

      

       

 Francesc Jover