Curs 1967-68 (4): els professors i les matèries escolars. Bartolomé Sanz Albiñana

 

Deia don Ramon Gascó en Memòria i dissidència (2011), llibre-homenatge coordinat per Paco Gramage, que “[r]ecordar és eternitzar les coses; donar-los una consistència que no tindrien. És com salvaguardar-les de la destrucció total. D’aquí la importància que tenen els actes de memòria col·lectiva…”. I clar, els records vénen quan els dóna la gana, sense cridar-los, sense esperar-los. Segurament d’ací a deu anys, quan el meu cervell estiga més enterbolit, no eixiran a la superfície com ara encara ho poden fer. Per això m’afanye a rescatar eixa col·lecció inconnexa de diapositives, persones, imatges, escenes i situacions que apareixen i desapareixen. En unes escenes em veig a mi mateix i a altres amb més claredat: a les aules, als camps d’esports, a la capella major, etc., o bé passejant, parlant, cantant, etc.

Quan féiem cinqué de batxillerat, recorde que vam tindre de professor de religió don a Salvador Bertomeu (d’Oliva), un dels tres superiors del Seminari Menor en la dècada dels cinquanta juntament amb don José Palau i don Ramón Gascó. Don Salvador era Licentiatus Theologia (Parisii, 1960), Licent. Theol. Pastorali et Cathequetica (Parisii) i professor des del 1959. No sé a quin curs donava “Lingua alienigena” (era la que parlaven els exorcistes?); fóra quina fóra eixa llengua jo no la vaig cursar; si algú ho sap que m’ho diga, per favor. Jo sempre he pensat que tenia a veure amb els exorcismes dels endimoniats. Si vaig molt desencaminat, demane disculpes per la meua ignorància.

En anglés el professor va ser don Manuel Aspurz, Bachalaureatus in Artibus (Oxonii) i professor des del 1952. A Oxford s’impregnaria de l’halo que hi destil·len determinades universitats angleses, però que no s’exporta a altres països. Recorde que un dia d’eixe curs, al company José Valmaña Buj (de Gandia), amb tota la picardia, a tall de parany, se li va ocórrer de posar damunt del seu pupitre un Jack-in-the-box, és a dir, un joguet que consisteix en una capseta amb un ninotet que n’ix impulsat per un moll quan l’obris. Don Manuel Aspurz es va sentir atret per la capseta multicolor en el pupitre de Valmaña i, en obrir-la per a veure què contenia, va caure atrapat en el cepet com un pardalet innocent. Mare de Déu Senyor, quina es va armar! “¿Eso es lo que os enseñan aquí?”, va ser la frase més suau i mesurada que ens va etzibar tot iracund. Aspurz tenia males puces quan s’enfadava! Jo no el vaig tenir de professor de grec, però segons em conten els qui en foren alumnes, quan, amb qualsevol pretext deixava de costat la lectura, anàlisi, traducció i comentari d’un text grec, podia estar temps i temps contant coses dels EUA i del valor de la democràcia. Sembla que va anar a Harvard amb una beca Fulbright i al mateix temps era a una parròquia de Boston. El seu cognom em sona a basc o navarrés: no sé si formava part de l’equip de llumeneres que l’arquebisbe Olaechea es va portar amb ell des del nord de la península.

El meu curs, a qui va tenir de grec va ser a don Vicente Castañer, a qui ja coneixíem del curs anterior per haver-nos donat llatí. No recorde què vam traduir aquell any, però recorde que les seues classes començaven resant cada dia l’Avemaria en grec: “Χαῖρε Μαρία κεχαριτωμένη, ὁ Κύριος μετά σοῦ, […] ὑπέρ ἡμῶν τῶν ἁμαρτωλῶν, νῦν καὶ ἐν τῇ ὥρᾳ τοῦ θανάτου ἡμῶν. Ἀμήν”. Unes trenta-cinc paraules. Doncs bé, va acabar el curs i no vaig aconseguir d’aprendre l’oració mariana completa en grec: només el principi i el final. I tot perquè el professor es va negar a escriure-la a la pissarra. Jo sóc com sant Tomàs: he de veure les coses, i si puc palpar-les, molt millor. Sobretot palpar-les. Veges tu què li haguera costat d’escriure-la per tal que jo, pel meu compte, l’haguera pogut analitzar i estripar! Hui alguns professors no faciliten l’aprenentatge perquè no posen a l’abast dels alumnes els instruments que pertoquen i fins i tot n’hi ha que els costa Déu i ajuda d’alçar-se de la cadira i escriure una paraula a la pissarra; però aquest no era el cas de don Vicente Castañer. Fóra el que fóra, la bona qüestió és que, el curs següent, un poc desesperat jo me’n fugia de les seues classes per la finestra (lit.). No sé si alguna vegada se’n va adonar, però no crec: d’haver-ho fet, ell m’hauria defenestrat, mai millor dit.

En llatí el professor va ser don Francisco Gabarda Cardona. Anteriorment havia estat nomenat rector del Seminari Menor i vice-rector del Metropolità el 1956. El 1961 va cessar de diversos càrrecs i el 1962 va ser nomenat canonge de la catedral de València. Amb ell vam traduir les Catilinàries de Ciceró: Quo usque tandem abutere, Catilina, patientia nostra? (“Fins quan, Catilina, abusaràs de la nostra paciència?”). Vaig aprendre molt llatí amb ell. Ens referíem a ell com “La Blanca” pel color dels seus cabells. Vagen vostés a saber des de quan li deien “Blancanieves”. Parèntesi: els internats de tot arreu són proclius a batejar cruelment els seus habitants amb malnoms, la majoria de vegades molt encertats, com vaig poder observar en una llarga estada a Charterhouse (a Godalming, Anglaterra), un dels deu col·legis interns britànics més bons —public schools en diuen ells, encara que si no tens molta pasta no hi pots anar—. Bé, tornem a don Francisco Gabarda; a mesura que avançava el curs li vam prendre la mida, tant a ell com a la resta dels professors. “Ya saben que yo doy beligerancia a mis alumnos y que pueden libremente sugerir cuantas posibilidades una oración del texto pueda ofrecer”, ens deia. Així que quan eixia un ut, un cum o un pronom relatiu amb subjunctiu ja teníem el xou armat. A vegades el valor d’eixes partícules estava molt clar, però sempre eixia algú que deia: “Pues yo le veo más bien un sentido consecutivo a esta subordinada”. O un altre: “Yo diría que tiene valor concesivo, si tenemos en cuenta que la oración principal…”. Total que posats a proposar possibles sentits de les conjuncions, quan ens n’adonàvem havíem esgotat tots els que la gramàtica llatina oferia i la classe estava a punt d’acabar–se. I la millor cosa: només havíem traduït línia i mitja del text ciceronià. Sabíem molt llatí: en sabíem tant que fins i tot sabíem que quan un relatiu no tenia antecedent l’havíem de traduir per un demostratiu, així com versets que ens ensenyava: “Enim, autem, quoque, vero, nunca los pongas primero”, “Dic, duc, fer, fac”, “Un participio de verbo deponente se traduce por un gerundio simple”, etc. No sabíem ni res! En aquell temps el Seminari transmetia per a la formació dels clergues un llatí prou decent. Teníem llatí des de primer de batxillerat. Acabat el batxillerat, estudiaves els autors llatins amb don Fernando Cubells. A continuació llatí cristià amb don Luis Casanoves. Ja em diran vostés! Hui en dia la majoria de clergues joves no saben ni el Pater noster ni el Confiteor Deo ni el Orate, fratres. Eren altres temps, és clar!

En Ciències Naturals vam tenir al Dr. don Vicente M. Sanz de Bremond, catedràtic de la Facultat de Ciències a València. Recorde que ens explicava anècdotes d’unes puces que se li van clavar entre les ungles i la carn en una expedició a Guinea o un altre país tropical, i que uns nadius li les van traure amb uns bastonets fets a partir de lianes o les puntes de les fulles de palmera, què sé jo! La bona qüestió és que eixes històries les coneixia mig seminari. “Ja vos ha contat això de les puces a les ungles?” ens déiem un curs a un altre.

Quan el Dr. Sanz de Bremond faltava a classe tenia un substitut jove, que no sabíem si era el seu fill: un ie-ié amb trenca, molt modern, ben pentinat i xulet que ens apareixia sempre amb pas pausat i cerimoniós al llarg del corredor, fumant un cigarret de celtes curts. Un dia el ie-ié ens va explicar les lleis de Mendel, ja saben vostés: allò de creuar “guisantes amarillos lisos con verdes rugosos”. El dia de l’examen vaig tenir el pressentiment que posaria eixa pregunta, així que me la vaig preparar de bestreta i me la vaig guardar al pupitre per si de cas. No anava jo mal encaminat: efectivament, el ie-ié ens va posar les lleis de Mendel. En el moment pertinent vaig traure els meus fulls escrits del pupitre i vaig fer el que tècnicament es coneix com “el cambiaso”. Tot perfecte; tan perfecte que l’endemà em va traure a la pissarra i em va fer que explicara les lleis mendelianes a la resta de companys. Afortunadament, de la primera llei encara me’n recordava, però les altres s’havien esfumat del meu cap. Total que la nota de l’examen de deu es va quedar en tres i mig, i gràcies que la primera llei me la sabia molt bé.

Don Víctor Fe Alemany, àlies “capitan Galvao”, a més de ser professor d’educació física de diversos cursos també entrenava la selecció del Seminari Menor que jugava una lligueta contra altres col·legis de València. Jugar en eixa lligueta era una oportunitat única per a eixir de les quatre parets i anar a veure món. Em calfe la bola, però en rebobinar la moviola mental només m’apareixen les Escoles Professionals de Sant Josep, però hi havia més col·legis. A eixes altures tothom havia interioritzat la “ley de la botella: quien la tira va a por ella”, que s’aplicava a tota mena de pilotes eixiren cap on eixiren desplaçades, sobretot si anaven a parar a la carretera de Bétera o fins i tot a les vies del trenet si el xut era molt potent.

La resta de professors ja els coneixíem de cursos anteriors: don José Hilarión Verdú (dibuix), don Emilio M. Aparicio (FEN) i crec que don Eduardo Soler (música i cant). Els professors de música i cant, siga per la raó que siga, no els tinc massa assentats al cervell i dubte dels que vaig tenir en cada curs. No obstant això, i encara que jo eixe curs ja no formava part de la Schola Cantorum —la veu ja m’havia canviat—, recorde molt bé els mestres que em van educar la veu: don Paco Monfort i don Santiago Sansaloni. A eixes altures el músic alcoià don Amando Blanquer ja s’havia adonat que jo no tenia futur com a pianista; de tota manera no m’apareix clar en la moviola del temps d’eixe curs.

                        Bartolomé Sanz Albiñana

 

Incautacions i Confiscacions (15)Escrit per Francesc Jover

 

Escrit per Francesc Jover9 novembre 2021

Desprès de rebel·lar-se l’exercit l’estiu de 1936 espentat pel moviment feixista que s’engolia Europa, la República es va veure forçada a abordar diferents fronts; especialment el revolucionari de caràcter social i econòmic al mig d’un incert conflicte bèl·lic. De tots és sabut l'endarreriment de la societat que hi havia pels anys 30 i les dificultats que havia tingut la República per executar els seus plans de canvi. Les forces vives del vell sistema sempre havien mantingut un clima social exageradament conservador, tancat i fonamentalista, molt capaç de rebutjar els projectes de la República i tacant-los de revolucionaris. És per això que el vell sistema, no va poder acceptar els canvis que repetidament havia demanat el sistema democràtic per les urnes i optà perquè ho fera l'exercit amb les armes.

Per això no va poder dur a efecte la República els canvis en una situació de pau i ara havia de fer-ho per decrets i estat de guerra. És posaren en marxa bona part de les teories marxistes que en aquell moment es veien com úniques per arribar a redreçar l'economia perquè arribara a tots. Calia fer si o sí un canvi radical i fer una gran passa sociopolítica amb el suport revolucionari i estat de guerra. Hi han excel·lents treballs d’assaig publicats sobre aquesta època i tema que segurament ens pot ajudar a entendre allò que es va iniciar en aquesta etapa. Encara que d’una manera general i casolana intentaré deixar constància d’alguns fets que he pogut comprovar.

La revolució va posar el seu punt de mira en el domini dels mitjans de producció, tant agrícoles com industrials. Això va deixar molt incomodes a terratinents i industrials per sentir el seu patrimoni amenaçat. Si aquesta situació afegim la manca de protecció policial que les classes benestants sempre havien rebut de l'Estat i el buit de poder dels primers mesos, evidentment podem dir que era una situació caòtica. També hi va haver als carrers certa agressivitat de les classes populars contra tot allò que consideraven causants o còmplices d’aquella situació.

Fou una etapa molt activa per la societat en general i per les institucions republicanes en particular i això mereix un sincer reconeixement d’haver intentat de debò aconseguir un canvi tant desitjat. Intentaré relatar el que va passar encara que he de fer-ho d’una manera molt esquemàtica i resumida. Cal esbrinar els fets amb rigor per descobrir cada un dels esdeveniments per poder situar-nos en una actitud oberta i admetre els encerts o errors que es van cometre. Un dels fets més erròniament coneguts que va iniciar el govern republicà en aquella primera etapa de la Guerra Civil, foren les col·lectivitzacions o socialitzacions d’empreses. Estic convençut que fou un projecte atrevit i capdavanter que haguera fet possible apropar les desigualtats que hi haviem. El pitjor és les circumstàncies en que es van veure obligats a fer-ho. Hui pel que coneixem, podem dir que hi van haver encerts de gestió.

En aquella època el sector primari agrícola era un dels punts bàsics de la nostra economia i per tant els primers que per decret començaren a abordar. El decret del govern de Largo Caballero fou de 27-9-36, encara que algunes havien començat a confiscar-se per iniciativa dels sindicats. En cada poble el CRD feia una llista de persones considerades desafectes i eren les primeres explotacions confiscades.

El Ministeri d’Hisenda es va fer càrrec de les confiscacions a través d’un apartat, Caixa de Reparacions, que tenia delegació en cada província. Els sindicats de llauradors eren els que duien a terme els tràmits d’expropiació o requisa que era ben senzilla. Primer es feia un inventari de la propietat, terrenys d’horta i de secà; ramat; animals de càrrega i llaurar; carros; etc., valorant cada apartat i sumant-ho en un total.

Quan es tractava de grans explotacions (el gran que poden ser al País Valencià), es nombrava una directiva que es fera càrrec de l’explotació com és el cas de la Nucia (1 i 2), on veiem una relació detallada de l'extensió de terra, dels conreus i dels diferents productes que donava la finca.

Des que es van formar el Comitès Revolucionaris de Defensa, també es va abordar molt seriosament la responsabilitat d’organitzar les societats agrícoles locals en grans empreses agràries gestionades per una directiva com un bé de producció col·lectiva. Els bens eren confiscats per l’Estat, i es feia amb un control que ha quedat reflectit en sengles actes signades pels apoderats adscrits al Ministeri d’Hisenda i sindicats, com anirem veient.

He pogut fer-me una idea dels plans revolucionaris d’aquella etapa per diferents conductes i documents, alguns formen part dels expedients d’encausats. En aquest cas concret la causa 1.110 que va jutjar un tribunal militar al socialista alcoià Francisco Jordà Silvestre, ens mostra un preàmbul i un dictamen on ens dona una idea de l’organització quasi perfecta de distribuir el treball, l’economia i la producció d’una comunitat. Curiosament son documents que copiaven literalment i que feien servir els agents falangistes de informació i investigació per denunciar i testimoniar malifetes que havien fet els republicans.

Aquell estiu hi va haver molta agitació social i política al carrer per jornalers que no tenien faena. Els cacics conservadors s’abstenien de no llogar a ningú; generalment eren persones que s’havien destacat obertament contra el Front Popular i es van exiliar -o amagar- fugint del descontrol que hi havia. Altres, estaven a la presó per activitats subversives contra la República.

Pense que les lleis republicanes de confiscació mereixen ser estudiades per conèixer millor els objectius que tenia la República. Potser molt natural i comprensible que als propietaris no els agradaren aquelles mesures, però les masses cridaven pel carrer en boca de jornalers i amb to revolucionari: «la terra pel que la treballe¡». En realitat la terra quedava registrada en la Caixa de Reparacions del Ministeri d’Hisenda i eren els sindicats qui les gestionava i qui havia d’amortitzar-les.

El inventari de les finques sumava un capital que s’havia d'amortitzar dels beneficis que donava l’explotació col·lectiva com ara veurem. És veu un projecte molt assenyat i justament l’adequat per redistribuir la riquesa de manera més equitativa i no sembla tant utòpic con ens han volgut fer creure. A Cocentaina, el mateix que en diferents pobles, totes les finques agrícoles confiscades, grans i xicotetes, van quedar dintre d’un Col·lectiu de Llauradors gestionat pels sindicats de CNT i UGT. Aquell col·lectiu fou el primer que va posar els seus bancals propis sota la gestió d’aquesta gran empresa. Em complau poder mostrar els noms del Comitè Local de Cocentaina i afegir que dos d’ells foren després afusellats, un exiliat i els altres empresonats. De l’expedient i sumari que feu un tribunal militar als set membres, hem recuperat bona part de l’organització que regia aquest col·lectiu i ens pareix tot un model de conducta de valors republicans que mai ens han mostrat obertament.

Per tal de facilitar la lectura he transcrit literalment unes línies de l’apartat que parla dels beneficis del Col·lectiu de Llauradors del terme de Cocentaina. L’article 22 del Reglament d’aquesta entitat diu com havien de ser repartits els beneficis: «...el 25 % per amortitzar la finca; un altre 25 % per a fondos de reserva; altre 25 % per a propaganda i conreus i el 25 % que resta serà repartit entre els col·lectivistes».

Caldrà insistir més en altres confiscacions de indústries per intentar aproximar-nos el més possible a la veritat per tal d’anar omplit el buit que mai no ens han contat i sempre ho han amagat. També intentaré descriure algunes de les confiscacions que feia el govern de Burgos en la zona nacional per comparar.

Francesc Jover

Andanzas de Verano. Ovidio Fuentes

 

Ay los años 50!.  Merecen se les preste atención y describirlos porque parecen de otro mundo.

La alusión de Enrique a los campos del SUT (Servicio Universitario del Trabajo) me ha recordado mis andanzas de entonces:

1.- El verano del 56 estuve trabajando en el valle de Tera, cerca del lago Sanabria en la provincia de Zamora. Para llegar a este valle había que subir 500 metros a partir del lago. La empresa Moncabril tenía ciertas atenciones con los estudiantes: podíamos subir en las vagonetas que se empleaban para subir material, para la construcción de la presa en el río Tera. Había instaladas dos vagonetas, una de subida y otra de bajada, en una sola vía, para compensar los pesos. A mitad de camino se cruzaban las vagonetas en una bifurcación de la vía.

Estábamos quitando tierra para hacer un canal, valle adentro, a bastante distancia del lago.

El viaje de vuelta a casa empezó después de un convite a cargo de la empresa. Toda la noche sin dormir. y de madrugada un camión nos trasladó a la vagoneta. Impresionante vista del lago Sanabria bajando al amanecer. En bus hasta Puebla de Sanabria, donde me hice mi primera tonsura. Llegué a casa a la mañana siguiente. Dos noches sin dormir.

A los dos años reventó la presa, que se llevó por delante Ribadelago, situado al pie de la cascada del río. Se construyó un pueblo nuevo. https://es.wikipedia.org/wiki/Ribadelago#Cat%C3%A1strofe_del_embalse_de_Vega_de_Tera

2.- El verano del 57 Estuve en el valle de Tena, provincia de Burgos, muy cerca de Bilbao. Repoblación forestal. Unos cuantos nos fuimos a las fiestas de San Sebastián, la Semana Grande. Imposible encontrar alojamiento. Vi la carpa del circo Price, y allá que nos encaminamos a pedirle al Administrador dormir dentro. De manera que cuando la gente salía del circo entrábamos nosotros. En la pista central, suelo de madera, con las colchonetas de las sillas, se dormía estupendamente.

3.- El verano del 58 Vicente Micó y yo queríamos aprender francés, trabajando un mes en París. En Sindicatos nos daban un contrato para un año. Menos no. Nos fuimos en autostop a buscar trabajo en París. Mirábamos la sección de ofertas de trabajo en los periódicos, pero con nuestro pasaporte de turista, no nos aceptaban.

Conectamos con un comunista catalán, que nos prometió trabajo al lunes siguiente. El domingo por la mañana me asomé a la ventana que daba al patio interior del colegio donde estábamos hospedados, y, oh sorpresa, vi a nuestros condiscípulos y grandes amigos Pablo Kao y Salvador Aguilar. Ellos iban a un campo de trabajo alemán en un cementerio de guerra de Normandía. Nos fuimos todos en autostop a dicho campo. Me presenté al Jefe para preguntarle si me admitía, y me pagó billete en tren desde mi pueblo ida y vuelta. El lema del campo internacional para estudiantes era: “amitié par dessus les tombes”. Organizado por Kolpin, un pastor protestante.

Este cementerio de unas 6.000 tumbas de ambos bandos está situado en Champigny la Futelaye. En mitad de los campos de trigo había uno de cruces, sin vallar. Hacíamos una zanja para construir un muro. Nos encontramos la chapa de plomo de un soldado norteamericano, que enviamos a la embajada. Viviamos en tiendas de campaña para 10 colchonetas.

Ascensión y yo hemos vuelto 40 años después, y hemos comprobado que está muy transformado: hay 19.794 tumbas solo de alemanes, conserje con vivienda, árboles, capilla, sala de estar con la lista de difuntos ordenadas alfabéticamente con una corta biografía, algunos de 16 años…

Una empresa alemana se dedica a cuidar los cementerios alemanes en el extranjero, incluído el de España. ¿Dónde pensáis que lo tienen? ¿Cuál es el enclave más alemán en España? Yuste, claro, porque allí vivió y murió Carlos V. Cerca de allí están enterrados los alemanes muertos por motivos de guerra en España o en sus costa¡

Los soldados que protegían al emperador, desesperados, abordaban a cualquier mujer en la calle. Para evitar tales desmanes eligieron una casa cuyo picaporte metálico tiene forma de mujer con anchas faldas.

Nos hicimos muy amigos Eberhart Malitius y yo. Un día estaba silbando, y me preguntó de quien creía yo que era tal música. Le dije que sería de Bach, y me contestó que la había compuesto él. Luego nos escribíamos en francés, y en su última carta me dijo que iba a entrar en el seminario. A vuelta de correo le dije que sería más interesante que antes nuestra amistad. No me contestó

Al final nos llevaron a la Expo de Bruselas, donde admiramos el Atomium, y a Colonia.

De vuelta en autostop, sin saber palabra de alemán, dormimos en el seminario de Treveris, donde había estado  Sustaeta, de quien tenían muy buen recuerdo. Entramos en Francia por Metz; el conductor que nos acogió, había vivido la batalla de Verdún, cuyo escenario estábamos atravesando.

Hicimos turismo por la Francia profunda y volvimos a casa, entrando por Lourdes. Crucé la frontera a pie con la maleta en la mano, porque el coche que me traía no venía a España, y el que me cogió en autostop me trajo hasta Valencia, después de pagarme el hotel en Daroca.

Ese verano hice 5.000 Km. en autostop y volví a casa con más dinero del que me llevé.

Eran otros tiempos

Ovidio Fuentes

Curs 1967-68 (3): el dia a dia. Bartolomé Sanz Albiñana

 

Deixant de banda el vessant espiritual a què em vaig referir en l’article anterior, hui contaré com era el dia a dia en aquell ambient. El maig del 68 també va arribar al Seminari de Montcada, és clar; però com que al nostre país les coses arribaven amb un poc de retard, ja els relataré com vaig intuir jo eixe clima de canvi quan glossaré els records del curs 1968-69. Mentrestant, repassem aspectes mundans, com l’administració de les injeccions, el tall dels cabells, l’esport, la televisió, el teatre, les incipients eixides, etc., perquè com vostés es podran imaginar, nosaltres no érem cap legió de Sant Benet que portara dibuixat al front el lema “ora et labora”, és a dir, resar i estudiar. Teníem molts altres entreteniments.

Quan teníem algun tractament mèdic i ens havíem de posar injeccions, eixe curs ja no anàvem a la infermeria, que estava a la quinta forca —sempre a l’hora del berenar—, sinó que un alumne de la comunitat feia d’infermer i ens punxava: no em pregunten quina formació o curset accelerat li havien fet per a posar injeccions. Tot i que no he sigut mai una persona massa malaltosa ni amb tecles, alguna vegada m’han hagut de punxar amb una caixeta d’injeccions, com a tothom. Recorde que, ja al tercer pavelló, em va punxar un alumne del curs anterior, el nom del qual el tinc en la punta de la llengua, però que no m’ix, i també un alumne de Banyeres de Mariola, del curs de darrere, que li deien Belda Llopis. Només de Banyeres, en el curs de darrere del meu, hi havia quatre alumnes.

Quan ens havíem de tallar els cabells ho féiem amb presses i correres després de dinar, robant uns minuts a l’hora de l’esport, hora sagrada per excel·lència. Els primers cursos posàvem els caps en mans d’algun major que no sé on devia haver après els rudiments bàsics de la professió: potser era fill de barber. Recorde haver-me posat moltes vegades a disposició de Vicent Albert (d’Albaida) que anava un parell de cursos davant del meu i que a final de la dècada dels setanta retrobaria de professor a l’institut d’Albaida, centre que es va posar en funcionament el curs 1963-64, el mateix que jo vaig entrar al Seminari. Però en 5é i 6é de batxillerat el meu perruquer particular era l’amic José Enrique Sala (de Benissa, † 2010) que s’havia especialitzat a arreglar-nos els bescolls a la majoria del curs. A aquestes altures ja havien adquirit categoria de llegenda les anècdotes del primer perruquer que va tindre el Seminari, acabat d’inaugurar el pavelló central en 1948 i els anys següents. Segons la llegenda, el primer perruquer que hi va prestar aquest servici venia en el trenet de la línia València-Bétera i els alumnes n’observaven l’arribada des de les finestres dels dormitoris del llavors únic pavelló i cridaven “ara ve, ara ve”, per la qual cosa, amb el temps, en compte d’“el perruquer” va passar a ser “l’árabe”. Ah, se m’oblidava: els perruquers no treballaven debades, per amor a l’art o per caritat: els pagàvem per la faena, però no recorde quant; tal vegada 10 pessetes.

Per eixos temps encara recordava el campionat mundial de futbol de 1966 celebrat a Anglaterra, en què aquest país es va proclamar campió en véncer Alemanya per 4-2. Aquell campionat em va servir per a reforçar la geografia i posar al mapa ciutats com Sunderland, Middlesbrough, Liverpool, Manchester, Sheffield, Birmingham… a més dels estadis de Wembley i White City a la zona de Londres. Ja seria una proesa que enguany, 2021, cinquanta-cinc anys després, l’Eurocopa la guanyara Anglaterra, esdeveniment que la reina aprofitaria per a lliurar medalles als futbolistes del seu país (si li correspon a ella eixe lliurament) i al mateix temps posar-se’n una ella mateixa per mèrits propis.

Bé, com deia, per aquell temps jo estava molt interessat a emular les proeses del porter de l’Atlètic de Bilbao, José Ángel Iríbar, que a més va ser porter de la selecció espanyola des de 1964 fins a 1976. Aquells anys, la meua màxima aspiració futbolística consistia a formar part de la selecció del meu curs: no vaig parar de pegar rebolcons per terra i fer volantins fins que vaig aconseguir de ser-ne el porter titular. Sempre que jugava la selecció espanyola de futbol, o hi havia algun partit de copa del Generalísimo o d’Europa, li calfàvem el cap al superior corresponent per tal que ens donara permís per a veure’l a la tele de la sala del semisoterrani. L’aparell de televisió (en blanc i negre, és clar) estava col·locat en una plataforma alta a un racó. La llum d’un flexo darrere de la tele i la insonorització a base de caixes d’ous penjats a les parets completaven el decorat de la sala amb tantes cadires de pala com alumnes hi havia.

Recorde haver descobert en eixa mateixa sala el cantautor Joan Manuel Serrat, que cantava cançons en català. Eixe any Serrat (qui ho diria!) es va negar a anar al festival d’Eurovisió perquè no el deixaven cantar el La la la en català: en el seu lloc hi va anar Massiel i va guanyar. “Yo canto a la mañana/ que ve mi juventud/ Y al sol que día a día/ Nos trae nueva inquietud”. Tant als meus companys com a mi ens agradaven molt els programes musicals que feien a la tele. Els Monkees tenien una série que no ens perdíem. Cantar i tocar la guitarra en un conjunt musical també ens rodava pel cap a un grupet d’alumnes i de fet vam formar un conjuntet que es deia Los Dánaos —influïts per la lectura i traducció de l’Eneida de poeta llatí Virgili—. En el temps lliure ens reuníem i cantàvem alguna cançò com ara Ángela del Dúo Dinámico, Noches de blanco satén de Moody Blues, Hello, Goodbye dels Beatles, etc. En eixes hores de temps lliure no se’ns va ocórrer mai de cantar cap cançó d’església, ni tampoc li va passar pel cap a cap superior: la idea mateixa haguera estat fora de lloc, ja que les celebracions litúrgiques d’aquells anys sempre anaven acompanyades d’orgue o d’harmònium, instruments que tenien els dies comptats.

 

"Arlequines sin eco", de Manuel Molins.

Recorde els qui més tard serien bisbes com Manuel Ureña (d’Albaida) i José Vilaplana (de Benimarfull) com a bons actors teatrals. Vilaplana va fer de rei Lear per eixos cursos en l’obra del mateix nom; el musicòleg Llorenç Barber Colomer (d’Aielo de Malferit) feia de comte de Gloucester; el dramaturg Manuel Molins Casaña (de Montcada, encara que vivia a Alfara), d’ancià; l’historiador de la Universitat d’Alacant Emilio La Parra López (de Villagordo del Cabriel) de Goneril·la; tots sota la direcció de Manolo Molins, que ja destacava en eixe camp. El Rei Lear potser fóra el meu primer Shakespeare. No tinc records de Hamlet, que també es va representar per aquells anys. On hauria pogut veure jo una obra de Shakespeare a eixa edat? Mare meua, quin curs de segon de Filosofia, la major part nascuts el 1948! Alumnes de cursos més avançats muntaven molt professionalment obres teatrals com Condenado por desconfiado de Tirso de Molina, La vida es sueño de Calderón de la Barca, La venganza de don Mendo de Muñoz Seca, etc., i també assajaven i dirigien els menuts en les seues representacions. Uns s’encarregaven dels decorats; uns altres dels vestuaris, efectes especials i la música. Tot molt professional, torne a repetir. Un dia, si Manuel Molins es deixa, li faré una entrevista per a evocar el teatre a Montcada. Mentre arriba eixe moment, els he de dir que determinades imatges d’una obra primerenca de Manuel Molins sempre m’ha rondat per cap. Es deia Arlequines sin eco (1967-68). Doncs bé, don Alfons Roig († 1987), segons em contava Manuel Molins, es va encabotar que es fera eixe muntatge. El Rector Rodilla († 1984) va sentenciar en veure-la: “Habéis dicho vosotros más con esta obra que todo el Concilio Vaticano II”. (Parèntesi: no sé si a eixes altures les relacions Roig-Rodilla s’havien trencat o estaven a punt de fer-ho. Era un senyal de la crisi que s’acostava). I com que el dia a dia donava per a molt, en el pròxim lliurament parlaré dels professors i de les matèries escolars que estudiàvem els trenta-vuit jovençols que quedàvem del meu curs.

Per a acabar hui, recorde que eixe curs, per falles, en comptes d’anar-me’n de cap de setmana al poble vaig anar a visitar els meus oncles Federico i Rosalía i els cosins Paco i Federico, que vivien a València. El baf de l’oli dels bunyols de carabassa i la musiqueta empalagosa de la cançó Cállate niña dels Pic-nic que sonava pels locals fallers i les fires de barri em van acompanyar des que vaig abaixar del trenet de l’estació del pont de fusta fins a arribar al carrer “Los Leones” per la Creu Coberta, en bus, és clar. Bunyols i música per tot arreu. Qui diria que eixa cançó dels Pic-nic, que no me la vaig llevar del cap en un mes, i L’estaca (1968) de Lluís Llach, que aleshores encara no s’escoltava i que vam cantar amb entusiasme i ràbia fins fa quatre dies, que totes dues formarien part de la banda sonora de la meua vida aquells anys!

 Bartolomé Sanz Albiñana

 

 

 

Ara si: REVOLUCIÓ. Escrit per Francesc Jover

 

 

Escrit per Francesc Jover2 novembre 2021

Dèiem que la rebel·lió militar del 18 de juliol de 1936 ho va posar tot potesamunt. També deia, i ho reafirme, que la República, tant al període constituent com desprès amb el triomf del Front Popular, mai no havia concebut un règim basat en la dictadura del proletariat. Ara, amb l’agressió militar feixista, i en el context polític europeu que hi havia, potser van haver-hi institucions governamentals republicanes que decidiren, ara si, fer la revolució. Feia falta una rebel·lió militar feixista perquè algunes institucions republicanes decidiren dur a efecte allò que sempre els havien acusat falsament: instaurar una dictadura a l’estil bolxevic. L’esperit fonamental de la República, des dels seus inicis, sempre fou fer un canvi social i polític de manera democràtica.

Vull manifestar la meva opinió personal d’aquell moment i no haveu d’acceptar-la com inqüestionable. Més d’una volta he dit que no són misses tot el que dic, i ho tornaré a repetir sempre que ho crega oportú. La meva intenció és provocar els ciutadans a que pensen, busquen, investiguen, en tota la garbera de paperassa escrita que hi ha d’aquest tema, per descobrir per si mateix allò que s’acoste el més possible a la veritat. Sempre defendré que cal conèixer la història, la més versemblant possible, sense oblidar mai allò tant clàssic que diu: «la veritat ens fa lliures».

Quan encara no estava gens clar ni concís el que passava, el 19 de juliol de 1936 les primers reaccions que van haver-hi a pobles i ciutats fou crear el seu propi Comitè de Defensa Revolucionària (CDR). A mi em sembla que actuaven més bé per intuïció que pels coneixements de la situació què hi havia. Tot estava encara molt confús i potser eren guiats pels remors que havien anat de boca en boca durant els mesos anteriors. Aquells comitès locals es formaren amb membres dels sindicats anarquista i ugetista principalment, i els partits proletaris del Front Popular. A més, són els que prengueren el poder municipal en cada poble. A Cocentaina, per les memòries (inèdites) d’un cenetista exiliat, Juan Garcia, sabem que només fou nombrant aquest Comitè a la seu de la CNT, anaren tot seguit a la Casa de la Vila i el propi alcalde els oferí que s'instal·laren allí. Foren els que de fet prengueren el poder municipal i els que a partir d’ara governarien el municipi.

No tinc detalls concrets de cada poble, però segons he vist publicat en diferents llocs, a Alcoi fou assaltada la caserna militar per sindicalistes. També és de suposar que ho farien en diferents casernes de guàrdies civils de l’Alcoià i del Comtat amb les incidències que podien haver hagut. Així mateix diferents historiadors s’han decantat, no se si amb suficient garantia, que la Guàrdia Civil sempre ha guardat lleialtat al govern legítim. Tot i així, les primeres consignes de la República eren controlar les forces que s’havien rebel·lat o aquelles on podien haver dubtes que es rebel·laren, tot confiscant-los les armes. Podem deduir que foren moments molt desconcertants i expectants.

A partir d’ara hem de fer-nos una idea dels diferents fronts obertes que podien haver, supose que el més important seria fer avortar la rebel·lió, salvar la República i que no hi hagues guerra. Les coses en aquells moments anaven molt de presa, canviaven cada moment conforme arribaven noticies, convertint-se en situacions molt difícils d’abordar i de resoldre sense temps a analitzar.

Dissortadament la guerra fou inevitable i si alguna cosa he de destacar d'aquests primers dies és la radicalitat que optaren institucionalment els sindicats i partits obrers que formaven el Front Popular. També fou radical l’actitud de les masses que en altres moments havien tingut una alegria desbordant. Potser la pròpia decepció a tantes esperances fou la que va motivar el clima agressiu. Hi havien tots els components adequats perquè la situació es descontrolara. Podem entendre que en aquell moment estarien plenes de ràbia difícilment continguda, al mig d’un clima bèl·lic i molt propens a errors. Podem també acceptar que aquelles masses van sentir agredits els seus legítims drets tal com manifestaven els mitjans d’informació lleials a la República i, també verbalment, els seus líders sindicals i polítics.

En acabar-se els dies en que es definiren clarament els dos bàndols, Espanya es va partir en dues zones: la republicana i la «nacional», nom que va adoptar el feixisme en un govern militar que van establir a Burgos. El nostre País Valencià entre altres, va quedar en la zona peninsular on va fracassar l’intent deslleial i va quedar normalitzat a favor de la República. Tot un món s’enfonsava al nostre voltant en ser agredit un règim legitim que el poble va definir pacíficament mitjançant les urnes. Ara, un dels grups socials que no va acceptar el resultat democràtic va decidir unilateralment que ho definiren militarment els tanques i les bombes. Ara, no seria la voluntat lliure i democràtica de les persones, ara ho faria aquell que més poder bèl·lic tingués.

Com he dit va esclatar una autèntica revolució on les exaltades masses que el Front Popular arrastrava va creure que no hi havia altra forma de canviar les coses més que violentament. És quan la República va quedar totalment desbordada sense poder imposar un mínim d’ordre al mig de tanta confusió.

Aquell estiu i tardor es van cometre en la rereguarda republicana els majors crims i destrosses contra esglésies, capellans i polítics conservadors. Les mateixes, o paregudes, malifetes feien els «nacionals» en la zona que havien ocupat o que ocupaven a traves de la guerra. La repressió franquista en la zona nacional encara és una incògnita no totalment transparent. No és cap novetat si dic que els crims dels exaltats que es feren al País Valencià han sigut exhaustivament coneguts i recuperada la dignitat de les víctimes.

No m’he proposat fer un seguiment de la guerra civil, però faré un seguiment dels principals esdeveniments que coneixem lluny dels fronts de batalla. Els sindicats, partits obrers i gent en general, van dur a terme una activitat extraordinària en aquesta etapa revolucionària. La incautació de periòdics és una de les primeres coses que es van posar en practica al servici del Front Popular com podem veure en «Humanitat» d’Alcoi. Un periòdic que abans havia sigut l’ultraconservador «La Gaceta de Levante», ara seria el «Diari de la Revolució», segons he pogut apreciar per la mateixa adreça d’on estava ubicat en una i altra etapa: Carrer V. Ridaura 11.

La guerra va alterar, inclòs invalidar, els pactes de les forces polítiques que havien fet a nivell municipal. El poder polític municipal, com ja he dit, va quedar en mans del Front Popular tot i que de manera extraoficial. D'ençà el 19 de juliol els governs locals marginaren pràcticament els regidors republicans de centre. El govern de Largo Caballero li va ser molt difícil recuperar el control que se l’havia anat de les mans. Per novembre va quedar prou més estabilitzat, i és quan es compliren oficialment (al menys a Cocentaina) les instruccions del governador d’Alacant Valdes d’organitzar les corporacions municipals segons els resultats electorals del Front Popular. Fou en aquest període de buit de poder, quan més errors es van cometre; quan els governs municipals acaronats per l’agitació del poble, les noticies que arribaven del front i el clima revolucionari anaven per davant de qualsevol orde ministerial corresponent.

Si els fets que comente ens donen una idea general de la situació d’aquell període a la nostra zona republicana, no serà gens difícil imaginar-nos, què seria en la zona «nacional» on la dialèctica de les pistoles era fomentada pel mateix govern de Burgos.

Francesc Jover

  

Curs 1967-68 (2): un poc d’espiritualitat Bartolomé Sanz Albiñana

 

Com deia en l’article anterior, al mateix temps que s’obrien les portes físiques ho feien les mentals, de manera que el Seminari de Montcada, amb tanta obertura, anava quedant-se buit. Per a entendre-ho millor farem uns números. Eixe curs 1967-68 hi havia al complex educatiu de Montcada 622 alumnes, dels quals 55 eren de 14 pobles de la Vall d’Albaida: això representava un 8,84% del total. Distribuïts per pobles, en primer lloc es trobava Bocairent amb deu alumnes, seguit d’Ontinyent amb set. En tercer lloc hi havia Albaida i Aielo de Malferit amb sis cadascun. Els seguia l’Olleria amb cinc. Fontanars en tenia quatre cadascun. Agullent, Atzeneta d’Albaida, Castelló de Rugat i Montaverner, tres cadascun. En seté lloc estava el Palomar amb dos. I en últim lloc Beniatjar, Benicolet i Benigànim amb un alumne. De pobles prop del meu, tot i que d’una altra comarca, n’hi havia dos de Xàtiva, dos de Canals i dos d’Alcúdia de Crespins. No sé si aquestes dades són indicatives d’alguna cosa: ho deixe en mans dels sociòlegs, que en saben més de tot açò. Recorde que els cursos anteriors hi va arribar a haver més 800 alumnes. Simplement afegir, per tal de contrastar un poc, que el present curs 2020-21 només hi ha matriculats a tot Espanya 1.066 seminaristes. Quant al Seminari de Montcada aquest curs té 43 seminaristes: 2 procedents d’Eivissa, dos de Menorca, un religiós i 38 de València. És clar que seixanta anys després les coses no és que hagen canviat molt; han canviat moltíssim!

Eixe curs, quan el meu paisà Vicent García Gras, el platero, i jo féiem 5é de batxiller, altres paisans nostres anaven a Montcada, però a penes coincidíem gens, de no ser casualment en algun passeig pels patis. El més gran, Juan Borràs Juan, el de l’espardenyera, s’havia ordenat ja feia dos cursos i l’havien destinat a Aras de los Olmos —aleshores Aras de Alpuente— on s’hi va estar sis anys. Així que hi quedaven José Casanova Ferrando († 2021), el de la Ranilla, que feia 3r de Teologia, i com que era al pavelló de teòlegs no el véiem gens. També hi era Rafael Valls Montés, el del Planxat, que feia 1r de Filosofia en el pavelló central, per tant, tampoc no hi coincidíem. Per últim, el més menut de tots, José Tomás Díaz Patón, havia entrat eixe curs i rarament el véiem perquè estava a l’altra punta del tercer pavelló, el nou. En resum, un desastre quant a les relacions amb els teus paisans, cosa que dóna una idea de les dimensions descomunals d’aquell internat.

En cinqué d’Humanitats crec que la majoria del meu curs ja tenia clara la diferència entre els verbs compostos del “sum”: “adsum” (estar present) i “absum” (estar absent). Eren dos verbs que féiem servir quan els professors passaven llista. Mentre esperàvem el començament de les classes parlàvem dels resultats de la lliga de futbol de primera divisió, del pròxim partit de la copa d’Europa o del Generalísimo, o bé del significat de frases llatines com ara: “Mater tua mala burra est” (la predilecta de tothom), “Primum vivere, deinde philosophare”, “Nosce te ipsum” “Hominum est errare”, “Docendo discitur” i més sentències que ara no recorde, però que segurament algú havia sentit d’algun curs per davant del nostre.

En aquell curs, de tant en tant, encara es feia alguna missa en llatí: no és bo de trencar amb la tradició radicalment. Segons em conten, uns quants cursos abans, als alumnes els canviaven els noms en arribar: de castellà a llatí. Els assegure que a mi ningú no em va dir mai Bartholomeus. Els qui anaven uns cursos per davant segurament en podran donar raó, del canvi de noms. De tota manera, recorde que en els documents oficials els noms dels professors i els de les assignatures els escrivien en llatí.

Repassant les fotos de l’adolescència, me n’apareix una del 27 de gener 1968 en què em trobe a l’institut d’Albaida amb Juan Luís Villarroya (de l’Olleria), Molina (d’Albaida?), Enrique Benavent (de Quatretonda; l’actor, no el bisbe). Eixa foto és una prova que el gener el passàvem a casa. Al seminari de Montcada, el curs estava dividit en dos semestres: setembre-desembre i febrer- juny; eixa divisió havia començat el curs 1957-58. Es feien exàmens el 21 de desembre i el 21 de juny. Teníem, per tant, vacances d’hivern i d’estiu.

Cada primer diumenge de mes hi havia “retiro espiritual”. Així ho disposava el Reglament del 1961. Era un temps dedicat a meditar, resar i reflexionar. Això implicava oblidar-se de les obligacions diàries, de la pràctica dels esports, de les lectures que no foren de textos adients a l’ocasió, de parlar de futbol, de sentir música moderna i de tocar la guitarra. El “retiro” durava fins a l’hora de dinar i durant eixe temps no es podia parlar i bambàvem amb actitud meditativa pels patis. A més d’eixe temps de meditació individual i de recolliment interior, per tal que no pensàrem massa en la mona de Pasqua i en les musaranyes, hi havia algunes plàtiques a càrrec del director espiritual o del superior, però tot dins d’una mesura —“in medio virtus”—. Jure de tot cor que hui en dia, esclau del soroll diari, de la pressa i d’altres ximpleries, trobe a faltar eixos moments de silenci, pau i recolliment.

Si un dia d’aquests aconseguisc concentrar-me un poc, podria escriure de com vivíem l’espiritualitat. Mentrestant puc dir que, per a millorar la participació i profit en els actes de culte, al Seminari Menor teníem un llibret verd amb tapes d’hule titulat Prácticas de piedad. El vaig comprar en la llibreria interna Sinapis per 50 pessetes. La majoria de cants litúrgics venien recollits en el Cancionero diocesano (1959), el recopilador del qual era don José Climent Barber, mestre organista de la catedral metropolitana. Per a confeccionar-lo s’havien tingut en compte altres cançoners diocesans i s’havia consultat prestigiosos mestres de capella i, evidentment, s’havia tingut en compte “la Instrucción de la Sagrada Congregación de Ritos de 3 de septiembre de 1958”. (Parèntesi: ara a mi tot açò em sona a un departament musical de la Santa Inquisició, però segur que vaig errat).

A mesura que els fruits del Concili Vaticà II maduraven i es feien realitat, aquests dos llibrets van anar quedant-se oblidats, reemplaçats per càntics més moderns com ara “espirituals negres”, per exemple. L’octubre de 1967 un exemplar de tapes verdes dels Salmos (Ediciones Cristiandad), amb introduccions i notes de Luis Alonso Schökel SJ i traducció de Juan Mateos i José María Valverde ens ajudaven a l’hora de resar i meditar. Recitàvem un salm de matí abans de la missa en la capella de curs, i un altre a la nit abans retirar-nos a les nostres habitacions a descansar o a estudiar abans d’apagar les llums a les onze. A mi m’agradava la lectura dels Salms de David. Què li hem de fer! De fet, encara ho faig de tant en tant, però en anglés, a partir del The Book of Common Prayer (1662) anglicà o de la protestant Geneva Bible (1560), amb diverses variacions lèxiques. “Blessed is the man that hath not walked in the counsel of the ungodly, nor stood in the way of sinners: and had not sat in the seat of the scornful” (primer versicle del salm 1), és a dir, “Feliç l’home que no es guia pels consells dels injustos, ni va pels camins dels pecadors, ni seu en companyia dels descreguts”. Eixe anglés em sona a shakespearià: el meu predilecte.

Un dia d’eixe curs li vaig sentir dir a don Miguel Payà que la creació del món en set dies, així com la creació de l’home a partir d’una figura de fang, era un conte o un mite; exactament el mateix que l’episodi de la poma d’Eva, que en realitat havia sigut un acte de desobediència. Aquestes coses no li les vaig contar mai a ma mare en una carta, perquè m’hauria pres per un dement i un mentider; a més, a ma mare li hauria faltat temps per a denunciar-me davant la Santa Inquisició local: el senyor rector de torn, don Fernando Cardona Pérez (de Pego, † 2006). Així que millor mut i callosa.

És clar que el nostre prefecte, encara que ho tinguera en el cap, no va gosar dir que veníem de les mones: no oblidem que el jurament antimodernista encara estava calentet, però segur que un home despert com ell ho sabia perfectament: això i més coses, com que des de mitjans del segle XIX hi havia interés per conéixer l’origen i evolució de l’espècie humana —Darwin i el seu llibre L’origen de les espècies—. Per tant, al corrent creacionista li va sorgir una competidora: el corrent naturalista. Amb altres paraules: la “paradeta del negoci” de tota la vida estava en perill, ja que a més de les teories bíbliques ara teníem les teories evolucionistes. El clericalisme imperant al segle XIX va posar entrebancs a qualsevol teoria que contradiguera que l’home havia sigut creat a imatge i semblança de Déu. Sé cert que els estudiants de teologia de Montcada en la dècada dels seixanta estaven familiaritzats amb els nous corrents científics (contraris a la tradició), ja que alguns professors havien ampliat estudis en universitats europees i havien respirat altres aires. I clar, de la teoria del Big Bang, ni una paraula, tot i que si he de ser sincer, en sentir-ne dues, de paraules, a mi personalment ja em resulta més comprensible el Misteri de la Santíssima Trinitat. Sóc de lletres, no ho obliden.

Uns vint anys després de la clausura del concili Vaticà II, el 1989, amb l’aparició en escena de Joseph Ratzinger durant el papat del conservador Karol Wojtyla, es va tornar a un nou jurament de fidelitat i professió de fe a l’hora de rebre i acceptar un treball o un ofici que s’ha d’exercir en nom de l’Església. Es pot trobar fàcilment a Internet. Els ho dic per si de cas algú creu que la Santa Inquisició és una relíquia del segle XVI.

                  Bartolomé Sanz Albiñana

Rebel·lió militar (13).Escrit per Francesc Jover

 

Article que publica Aramultimedia (.27 octubre 2021)

COMARQUES

Escrit per Francesc Jover27 octubre 2021

 

Arribava l’estiu de 1936 i feia temps que hi havia un insistent clima de conspiració contra la democràcia a traves del poder mediàtic. També una desmesurada resistència a admetre qualsevol canvi per tots els mitjans que la democràcia posa a mans d’opositors desaprensius que no dubten ni tenen cap de complexe en utilitzar pistoles i crims al carrer per trencar-la. Abans del Colp d’Estat el clima anava enrarint-se. A boqueta nit de l'11 de juliol, foren assaltades les instal·lacions d'Unió-Ràdio a València per falangistes armats que transmeteren consignes falangistes. L'extrema dreta mai no ha tingut complexe en cap de lloc trencar un règim legalment constituït.

Malgrat que la República va il·legalitzar el feixisme i censurava les seves publicacions, continuaren manifestant-se obertament amb malitetes sense cap vergonya. Mai es va amagar la Falange en dir que va nàixer com una força antiparlamentària. Els seus fins no era obtindre majoria al parlament, si no destruir-lo. No era eixe el seu marc on volia exercir la seva política. Afirmava que el Parlament era «una atmosfera turbia, ja cansada, como de taberna al final de una noche crapulosa. No està ahi nuestro sitio», deien. Cap menyspreu més clar a la democràcia? Aquest fou l’actitud i nivell ètic del feixisme que tombaren la República.

Per altra banda, he fet un seguiment a les propostes republicanes de primeries dels anys 30 i als acords del Pacte de Donostiarra i no he vist cap relació d’aquelles demandes socials i polítiques amb les acusacions de la dreta i extrema dreta de voler instaurar una dictadura del proletariat. Crec que foren les propostes i model més assenyat que podia fer-se en aquell moment d’obrir nous i moderns horitzons.

Tampoc hem quadra cap relació en les intencions del Front Popular que vingueren desprès, acusar-los com ho feien a tothora l’extrema dreta de voler implantar una dictadura russa. Estic plenament convençut que el Colp d’Estat militar contra la República no fou per por d’una dictadura del proletariat. Això sempre foren excuses. L’extrema dreta no volia, mai no ho van voler, soltar el poder que sempre havien tingut i no estalviarien cap actitud per denigrant que fos. Als poders fàctics no els agrada ni podien permetre la lluita de classes que podien desmuntar els privilegis de sempre. El tema bolxevisme fou l’excusa; una excusa que no van convèncer i per això la majoria de l’exercit, d’entitats polítiques i socials es mantingueren ferms en la defensa de la República. La mateixa excusa es mantingué durant tota la dictadura franquista i alguns sembla que encara la mantenen.

Finalment, van fer realitat les amenaces i es dugué a terme la rebel·lió militar instigats per antirepublicans i una part de l’exercit noucentista que aleshores estaven convençuts que eren ells i cap altres els posseïdors de la veritat i de posar ordre. En cap moment pensaren que podia fer-se d’un altra manera no violenta; el que volien és que no es fera cap canvi com van demostrar feia uns mesos practicat la violència al carrer. Són actituds reaccionàries de persones i grups que no entenen altre llenguatge que el de les pistoles. Són els enemics de la democràcia; els que no els agrada que parle el poble mitjançant les urnes; els que de cap de manera volen un règim parlamentari; els que no accepten altre llenguatge que la força de les bombes i canons; els que creuen ser salvadors de pàtries i defensors dels privilegis d’uns pocs; els que neguen els mínims drets del proïsme. Aquests foren tots plegats els que feren un colp d’estat militar per arrancar el poder legítim de la República. Els que no acceptaren la derrota a les urnes junt els seus palmers i còmplices, no van poder caure més baix agredint militarment un estat democràtic.

Sempre he volgut allunyar-me d’interpretar la història qualificant qui són bons i qui són dolents. He preferit fer comparacions entre unes i altres opcions. Si mirem amb molta atenció les estadístiques de com estava d’endarrerida la societat dels anys 30, la incultura que hi havia, les desigualtats socials i la pobresa que patien dones, homes, xiquets i xiquetes i els comparem amb programes de millora que llançaren els republicans, es farem una idea de qui estava a favor del trellat i qui estava en contra. És l’evidencia més clara de quines son les persones i grups que volien canviar les coses i quins altres volien que quedara tot igual o pitjor; qui és el que acceptava que calia millorar la vida de tots amb una justa redistribució del treball i de la riquesa i quins són els altres que optaven en mantindre-ho tot igual que sempre encara que fora mitjançant una guerra.

Per això l'externa dreta intolerant i bona part d’un sector de l’exercit amb el patrocini d’alts financers espanyols i dictadures europees va conspirar contra l’estat de dret. La cosa estava clara. Desprès del triomf del Front Popular a les urnes i en l'aparatositat que ho va fer, les cartes estaven jugades. També va ajudar el context de la ideologia dictatorial d’aquell moment per Europa; d’una part de l’exercit que no va tindre temps a democratitzar-se; dels grups estraperlistes i caciquils que la democràcia els havia dificultat els negocis; de l’Església que veia retallats els seus privilegis; de l’excessiva presa d’una part de republicans que no foren capaços de triar una estratègia més encertada i segura; la manca d’una revolució cultural que no hi va haver temps d’acabar-la; etc. Tot va contribuir, junt a l’especial resistència i rebuig dels poders fàctics als canvis socials que demanava la Constitució de 1931. Pense també, no se si encertadament, que bona part de les classes benestants podria tindre por a un món que no coneixien i es tancaren ací mateix sense estar disposats a cedir gens ni mica.

La nova situació rebel contra el poder legítimament constituït ho va desbaratar tot. Com podem veure en els titulars de premsa, hi havia un innocent convenciment autàrquic de guanyar la guerra, obrint-se un període de guerra molt difícil i complicat de controlar fora de la protecció del sentit comú i d’un parlament democràtic en un clima de pau. Es de veres que hi havia una situació insuportable d’atemptats i crims als carrers, però també és de veres que foren els extraparlamentaris qui menyspreant les urnes van optar erròniament per les pistoles. Un fet que mai no va considerar la dictadura franquista delictiu i del que encara no s’ha acaba de definir clarament el regim de 1978. Això és el que intentem deixar clar les entitats memorialistes.

Fou una greu situació que patí especialment la població més desvalguda, la que sempre ha sospesat amb més intensitat el trauma de les guerres. A partir d'ací la República va quedar molt espatllada però, segons el meu parer, amb la suficient moral per obrir diferents nous fronts. Per una banda va creure’s amb suficient força per controlar la rebel·lió, i s’improvisaren milícies populars per defensar l’estat de dret amb armes; per altra banda es posaren en marxa, diferents plans civils, econòmics i culturals que hi havien pendents de fer, tot i que haguera segut molt més eficaç fer-los en un clima de pau.

Aquells canvis que la República havia de fer amb el consens pacífic i democràtic de la majoria de forces polítiques, ara sembla que no era el moment de fer-ho envoltats pel suport mol dubtós de l’estat de guerra. Però, tingué la República un altra opció?

L’exercit fidel a la República va defensar l’estat democràtic contra els sublevats i va començar una fratricida guerra que va fer retornar la societat en més de cinquanta anys, canviant la vida de milions d’espanyols i sumint-los en la més trista misèria. Els principis honestos, constitucionalment legítims que formaven la base de la República foren trepitjats. Bona part del poble que tant s’havia il·lusionat en millorar la seva vida, va fer seva la guerra i es llançà al carrer en defensa de la República.

Tanmateix, nous problemes i noves complicacions acabaven de començar, com anirem veient.

 Francesc Jover