El Front Popular (11), Escrit per Francesc Jover

 

El Front Popular (11)

Publicat en ARAMULTMEDIA(ARAVALD'ALBAIDA

COMARQUES

Escrit per Francesc Jover15 octubre 202

Si anteriorment havia dit que els organismes de gestió política i tradicional de tota la vida era impenetrable pels de baix, potser hui haja de desdir-me. La democràcia té les eines necessàries pel seu desenvolupament normal: les urnes; i moltes voltes se’ns oblida. És l’única eina, almenys la més carregada d’ètica, d’elegir governants. Les eleccions és el camí inqüestionable, encara que afegim les matisacions que vulguem. Convide a no seguir endavant si no estem incondicionalment convençuts d’aquest principi.

Per poc que conega'm la història, el 1935 la situació sociopolítica era insostenible. La República havia mamprés un camí sense sortida per haver entrat en franca contradicció amb la llibertat, la democràcia i la República. Per altra banda des de primeries dels anys 30 a Europa treia el cap l’amenaça del nazisme i feixisme, on també a Espanya ho va fer evidentment mesclat en alguna institució republicana amb la complicitat de partits molt minoritaris. També el socialisme europeu com, el nostre, es debatia entre indecisions arrastrades de la primera i Segona Internacional. Al mig de totes aquestes corrents, cal tenir present l’impacte social que la Revolució Russa havia causat en el Moviment Obrer de tot arreu, especialment de l’Europa d’entreguerres.

Hitler havia aconseguit el poder a Alemania, el mateix que Mussolini a Itàlia. Tant el nazisme com el feixisme, van fer canviar la tàctica d'alguns partits socialistes i comunistes com vam poder veure durant els dos darrers anys amb l’aparició de minories filofeixistes. A més, al VII Congrés de la Internacional Comunista del 1935, va ser impulsada una nova consigna declarant possibles aliances amb partits burgesos. Aquesta nova situació política d'Europa aconsellava estratègies d’àmplies aliances. Segons aquesta orientació, convenia una coalició de tots els partits d’esquerra contra el feixisme i el nazisme, incloent-hi formacions de catòlics. En aquest sentit a França va quallar aquella política d’obrers, empleats, artesans, camperols, etc., donant la mà a tothom, també els catòlics més progressistes. Molts catòlics francesos, obeint la seva consciència ideològica, es van alinear en aquests fronts encara que foren acusats d'apostasia. El catolicisme nostre en aquella època era coent, ortodox i fonamentalista.

El govern de la República Espanyola no va poder aguantar més la pressió de l’oposició pels errors que havia comes i va haver de convocar eleccions. Aquella Aliança Obrera que va sortir al bienni negre, junt a la involució democràtica, foren prou perquè quallara la gran coalició d’esquerres amb el nom de Front Popular. Era el moment d’un Front Popular a Espanya, desprès o faria França i pocs anys després a Amèrica, Xile.

A Espanya sembla que Manuel Azaña era la persona indicada per liderar aquell ample front que necessitava en aquell moment la República per tornar la confiança i les il·lusions que la majoria de la societat havia perdut.

La campanya electoral va estar basada en recuperar les retallades que havia fet el govern; aplicar les mesures reformistes que no s’havien fet; l’amnistia de presos polítics i una profunda democratització de la República que hi havia pendent.

El 16 de febrer de 1936 el Front Popular guanyava les eleccions amb l’ampla coalició de republicans i de partits obrers, alcançant una folgada majoria absoluta. Fou un rotund triomf del Front Popular com deien les prediccions mireu la moderada circular. A més, fou de forma neta com no pot ser d’altra manera, encara que l’extrema dreta ho va negar i encara hui continuen qüestionant-ho els revisionistes de la història. Cal dir que solament ho fa algun historiador molt vinculat a l’extrema dreta. Els internacionalment reconeguts han afirmat i mantenen que foren inqüestionablement netes i legítimes. Tot i així, on foren impugnades, Granada i parcialment Cuenca, foren repetides i no canviaren gens ni mica els resultats. A més a més, els electors ho tenien tant clar, que solament en pocs llocs arribaren a fer la segona volta.

La premsa d’aleshores de qualsevol color publicaven els resultats. La provincià d’Alacant treia 11 escons: 4 del PSOE; 3 de Esquerra Republicana; 2 republicans i 2 més de la CEDA. Al País Valencià la minoria majoritària fou Esquerra Republicana amb 12 escons, seguit del PSOE i la CEDA amb 9, cadascú, 5 republicans i un de cada del PCE i Esquerra Valenciana.

Cal fer una crítica i autocrítica sincera i honesta, per la qual cosa demane un mínim de voluntat per descobrir qualsevol malentés. No vaig a justificar els errors que feu el Front Popular (almenys vullc intentar-ho) però hem d’analitzar imparcialment els fets. El triomf del FP és inqüestionable, però en aquest moment s’enceta la prova més dura de la democràcia: acceptar-ho encara que no t’agrade. Abans, quan guanyà la dretà, es va posar a prova el sentit democràtic: ningú va demanar a l’exercit que intervingués malgrat la radical negativa i boicot del govern legítim a les reformes del govern constituent. Malgrat també, haver-hi grups minoritaris que usaven «la dialèctica de les pistoles».

Si tornem a llegir els 10 punts del FP, no el podem acusar de voler fer la revolució social, no entrava en els seus plans. Al contrari, mireu-los, mastiqueu-los correctament i digeriu-los amb tranquil·litat i dieu-me si era la política més adequada o no per aquella Espanya bloquejada socialment, culturalment i econòmicament pel poder fàctic (poseu-li vosaltres un altre nom, jo no en tinc altre).

La rebolica era tan gran que el 21 de febrer es declarava a Alacant l’Estat de Guerra. Fins el 2 de març que tornava a fer-se càrrec el govern civil. El FP solament tractava, amb el suport de la Constitució, posar en marxa les reformes que havia anul·lat o paralitzat el govern anterior. Sobretot, aquells punts que hi havien molt clars a la carta magna sobre la mobilització d’obrers i jornalers del camp per dur a terme la Reforma Agrària. Al contrari de la dreta que mai va amagar -mentre governava- la intenció de frenar qualsevol reforma amb una intervenció militar.

Mai el FP va transgredir durant els mesos de febrer a juliol els deu punts del seu programa. Tampoc ho van fer les mobilitzacions reivindicatives que feien les organitzacions sindicals i polítiques quan pressionaven el govern per executar les reformes, sempre ho feren basant-se en els repetits deu punts. La coalició de Gil Robles, monàrquica i filofeixista, mai no amagaren la conspiració militar; el FP mai no va promoure una revolució; encara que cada entitat obrera podia (faltaria més) pregonar els seus objectius finals més o menys utòpics. Confondre, com encara està fent-se, la mobilització reivindicativa del frontpopulista amb una pretesa revolució és, a part de mentir, un clar prejudici ideològic, reaccionari, demagògic i de mala fé.

En canvi, les mobilitzacions que es feren a partir de la tardor del 34, mai es va confondre l’esquerra, perquè tenien ben clar que la conspiració revolucionària era una utopia que mai no tendria èxit. Fins i tot això ho entendrien els alumnes d’ESO.

Crec que és ben fàcil d’assumir i hem de dir-ho ben clar; les aspiracions de les classes més vulnerables dels anys 30; la precarietat i endarreriment social que hi havia, no podia aguantar-s’hi per més temps. El govern del FP ho va intentar de debò, però, algú o alguns, no es ho van deixar fer com anirem veient.

Convide a reflexionar sobre aquest bocinet d’història com una lliçó de vida. Haurem de fugir sempre com en les pel·lícules de bons i roïns; però, aprenem a no caure en els mateixos errors que s’han comés anteriorment. I això val per a tots. Estem repassant un període històric que és altament didàctic i caldria un major interès per assumir-ho. En un país normal, aquesta pedagogia seria com un manual de conducta social, política i humana.

Francesc Jover

Finalment el tercer pavelló (i 11): assumptes artístics i crematístics Bartolomé Sanz Albiñana

 A la capella del meu curs, al fons del pavelló nou, hi havia un llenç d’una Immaculada Concepció del pintor Vicente López (València, 1772-Madrid, 1850) que a mi, acostumat a les còpies de les de Murillo i fins i tot a un quadre autèntic de Ribalta, em semblava molt moderna i atractiva. De fet, en més d’una ocasió em vaig acostar a l’altar per a observar-la de més prop i analitzar tot el simbolisme dels elements que l’envoltaven: la cara decantada de la Verge, els colors dels vestits, el símbol de l’Esperit Sant per damunt del cap, la lluna transparent als peus, la serp esclafada amb cua de drac, els dos àngels principals, etc. Encara no havia tingut com a professor d’Història de l’Art i de la Cultura a don Alfons Roig Izquierdo (1903-1987), i no tenia formats massa elements de judici artístic. Aquella pintura em pareixia artística i de gran qualitat; això sí, estava feta a banderes, com si el quadre l’hagueren acabat de rescatar d’un abocador de fem. Imagine que la restaurarien després. Fins i tot això, la restauració, costava uns diners que no queien del cel. Així que hui parlaré de diners, un tema gens poètic i literari, ja ho sé.

Pel que fa a l’assumpte crematístic de l’estada al seminari contaré la primera part d’una manera succinta. La segona la contaré més endavant. Ja es poden imaginar que a aquell lloc no li plovien els diners per més que el senyor Rector, superiors-prefectes, directors espirituals, professors, monges terciàries caputxines i uns quants centenars d’alumnes resaren i cantaren himnes pietosos dia rere dia. Els arquebisbes Melo, primer, i després Olaechea deuen saber el nombre de campanyes, pastorals, col·lectes i tómboles que es van fer per la continuació i acabament del nou seminari de Montcada. Bé, anem al gra. Els qui creguen que l’estada al seminari era gratuït, lamente decebre’ls; es pagava una pensió i despeses addicionals: encara tinc alguns rebuts en una carpeta, sobretot dels últims cursos.

Tot i que els estudis no m’havien anat malament al seminari, les beques que rebia del Ministerio de Educación y Ciencia no eren abundants. Crec recordar que el màxim que em van concedir eren tres mil pessetes per curs, les quals no aplegaven a cobrir les despeses. Amb sis mil pessetes n’haguera tingut de sobra. El salari mínim interprofessional el 1963 era de 1.800 pessetes al mes, és a dir, 10,80 euros. La quantitat pot fer riure, però la veritat és que era per a plorar. I que jo sàpia cap beata del meu poble, ni dona santa benefactora de xiquets pobres, em pagava la carrera. Això crec. La definició exacta de benefactor o benefactora és: “Que fa bé a una altra persona, que l’ajuda”.

Els meus pares van fer més del que van poder, i ja els puc estar agraït que no em posaren a treballar en una fàbrica de vidre com a la majoria de xiquets del meu poble en complir onze o dotze anys. La meua família va anar fent front als rebuts que curs rere curs em presentava l’administrador, don Juan Pérez Navarro (de Muro d’Alcoi, 1929-2015). Quan podíem pagar, pagàvem; i quan no, el deute s’acumulava per al curs següent. Ni l’administrador ni ningú em va reclamar mai els deutes pendents. Repetisc: mai. Anava pagant a empentes i rodolons, com deia. Però que quede ben clar que “els estudis del Seminari eren de pagament, vingueren els diners d’on vingueren”. Les anteriors no són paraules meues, sinó les textuals d’un alumne de la promoció 1949-61.

Don Juan Pérez havia estat nomenat administrador a primeries de l’any 1958. Entre els seus objectius hi havia el de millorar i modernitzar el menú. Segons em conten, quan hi va introduir el pernil dolç i les hamburgueses, solien quedar-se en els plats dels comensals, no acostumats a novetats culinàries tan modernes i sofisticades. Les innovacions, siguen quines siguen, sempre costen molt d’assentar-se, fins que finalment s’interioritzen i formen part de la nostra vida. Per cert, ara que ho recorde, vaig menjar per a sopar allí més plats de sopa de sèmola, amb grums, que en cap altre lloc, ni tan sols a la mili.

Segons m’expliquen també, molts anys abans, acabat d’inaugurar el primer pavelló l’any 1948, el vice-rector don José Richart Alzamora (Llanera de Ranes, 1897-València, 1977), quan s’acostava el final de curs, tenia entre les seues competències la de recordar als alumnes que no havien pagat la pensió que, si no ho feien, no es podrien examinar. Dic jo que eixa tàctica, una mica coercitiva, canviaria anys després o sofriria una relaxació, sobretot si tenim en compte els ingressos de les famílies en aquells anys de la postguerra. La pensió anual del seminari de Montcada el 1947 era de 1.500 pessetes (9 euros), quantitat que no cobria ni la meitat de la despesa que cadascú originava.

He trobat un recordatori a ciclostil de la meua època, en format full volant, que diu entre més coses: “Es necesario liquidar [la nota de deuda adjunta] antes de los exámenes (antes del día 16 de diciembre), sin esperar el día de salida de los alumnos. Para ello, pueden remitir su importe a nombre de “Administrador Seminario” por giro postal o transferencia bancaria a nuestras cuentas corrientes en los Bancos: Valencia, Hispano Americano, Popular Español, Central, Exportación, Caja de Ahorros”. Eixa mateixa nota informa que els becaris de “Protección Escolar” amb dret a matrícula gratuïta han de pagar la quantitat corresponent a eixe concepte, inclosa la quantitat pendent del curs anterior, i que tan només la Delegació d’Hisenda liquide a Secretaria del Seminari les borses de matrícules, es reintegrarà als alumnes. Tot estava molt controlat: llapissera, esborrany, llibreta o llibre que et compraves, noteta que la tenda passava a l’administrador, el qual la incloïa en l’apartat de despeses addicionals, com per exemple calefacció (amb l’estufa que cadascú es portava de casa, és clar). I no recorde que don Miguel, el porter, estiguera esperant-nos al hall per a empomar-nos i felicitar-nos Nadal amb un sobre sorpresa el 23 de cada desembre, quan eixíem carregats amb les maletes de vacances, cadascú cap al seu poble fins a l’1 de febrer.

En la meua època, a més de l’administrador hi havia el majordom, però llavors no vaig arribar a entendre la diferència que hi havia entre els dos càrrecs. Ara, imagine que el majordom devia ser el responsable de temes com la neteja, manteniment, reparacions, personal de serveis, consergeria, etc.

La gent que vaig conéixer a Montcada era, en general, gent d’extracció modesta o molt modesta, o, com déiem sense manies aleshores: pobres. La majoria veníem de pobles xicotets de tot el País Valencià, encara que molts de la demarcació de Castelló de la Plana anaven al Seminari de Sogorb. Del tema crematístic i de les dificultats que molts teníem per a pagar la pensió, no en vaig parlar mai amb els meus condeixebles, però era evident que la majoria no nadava en un mar d’abundància. En la meua ignorància, jo imaginava que els meus condeixebles rics eren aquells a qui els pares venien a recollir en cotxe quan acabava el quadrimestre, i que a més tenien botes de futbol de reglament i baguls per a la roba. La resta ens conformàvem a fer transbordaments tot el dia fins a aplegar a les nostres destinacions arrossegant maletes, i a jugar a futbol amb espardenyes. I gràcies.

Abans de decidir-me pel Seminari de Montcada vaig rebutjar dues ofertes de dos pares del convent de Caputxins del meu poble —fundat el 1601 per sant Joan de Ribera, aleshores arquebisbe de València—: una del pare Bernardo i l’altra del pare Esteban. Tots dos en diferents moments em van prometre que tenia la carrera pagada si volia anar al seminari de frares de Massamagrell. D’açò no vaig dir ni una paraula al senyor rector del meu poble perquè l’haguera irritat molt: els qui estàvem prop seu coneixíem molt bé el seu geni. No li vaig dir res d’açò, com tampoc que de tant en tant jo feia alguna escapada amb altres xiquets al convent de Caputxins: no li feia gens de gràcia. Són coses que jo detectava clarament a nou o deu anys, i hi anava, per tant, amb molta cura.

El que finalment va determinar que la balança de la meua vocació s’inclinara pel seminari de Montcada va ser el fred que feia en aquell convent de Caputxins, i que en la meua imaginació es feia extensible a tots els convents i seminaris de frares. La imatge dels frares barbuts i tonsurats que baixaven a peu formant en fila de dos des del convent fins al poble cada dia de soterrars, resant el rosari i en sandàlies sense calcetins en ple hivern, va ser concloent en la meua decisió vocacional.

Les cartes que conserve de la meua àvia Teresa Barberà Vilaplana (Benimarfull, 1893 -l’Olleria, 1975) són un testimoni del sacrifici que feia per un nét que estudiava al seminari. Viuda del segon home des del 1932, sabia molt bé què eren les penúries de la postguerra i criar i portar avant tres xiquetes. Si no havia treballat prou al llarg de la vida, els últims anys encara es passava tot el dia sargint i apedaçant pantalons esgarrats en casa de la senyora Daría (primer al Ravalet, llavors carrer de San Bartolomé, i després al carrer de les escoles velles o de la Font Nova, amb moreres aquells anys i nom oficial de Conde Torrefiel). També en casa del tio Vicentet i la senyora Clara, ‘els de l’oli’, al carrer de sant Domingo, enfront de la casa del tio ‘Pina’, taxista inoblidable de la meua infància amb la seua maneta per arrancar l’auto i encara prop del forn de pa de Julian, ‘el moliner’, on vivia la senyora Consuelo, una dona santa molt velleta, encarregada de llavar els mantells de la parròquia i emmidonar els corporals.

Són records que arrossegue des de finals dels anys cinquanta i que m’acompanyaran la resta de la meua vida: conec bé el meu origen humil i no ho he oblidat mai. La meua àvia em deia que no em preocupara, que estudiara molt, que obeïra (tota la vida obeint) i que resara a la Mare de Déu. I en el temps dedicat a aquesta última tasca vaig resar a les imatges que tenia al meu abast, sobretot a la Immaculada Concepció de Vicente López. És clar que per aquells anys jo no havia llegit ni una línia sobre l’obstinació dels reformadors protestants a abolir la persistent iconofília i adoració de relíquies entre el poble practicant de l’antiga religió, manifestacions totes considerades supersticioses i idòlatres per la religió reformada. Per si de cas a algú li interessa el tema —cosa que dubte—, diré que la lectura, fa anys, del llibre The Stripping of the Altars. Traditional Religion in England, 1400-1580 d’Eamon Duffy (1992/2005) sobre el desmantellament del catolicisme a Anglaterra em va resultar molt aclaridor.

                 Bartolomé Sanz Albiñana

"...comportamientos atribuidos al padre Alfonso Roig... "JUAN PASCUAL

Enrique,

A nuestro Padre Roig le han resucitado y no sabemos muy bien con que finalidad, pues razones objetivas no parecían haber, pero en estos tiempos de tanto debate sobre memoria histórica cualquiera se puede convertir en diana de la diatriba, de la confrontación o del debate cuando no de la mera denigración.

Yo no debía intervenir en ese debate, porque no fui amigo del Padre Roig ni tuve una especial relación de discípulo o de contertulio o de .... con él. Pero sí fui alumno de él y quizá influido por él a través de la  mediación de otras personas (Bertomeu, por ejemplo).

El debate me ha traído a la memoria algunas pequeñas anécdotas que he decidido de modo precipitado y quizá poco reflexivo escribir Que valgan para ser publicadas o no lo dejo a tu sabia decisión, pues no tengo  especial interés en ello. Me basta con que una persona, en este  este caso tú, las leas. 

Un abrazo. Juan.

No todo es memoria consciente, al menos para algunos, para quienes bien por los estragos de la edad bien por la falta de capacidad, su potencial memorístico es más bien limitado, aunque sus dotes de reconocimiento o discriminación o razonamiento y categorización hayan sido poseídas en grado excelente. Pero ya se sabe que la memoria es más reconstrucción que rememoración a secas y que algunos tienen en la confección de un relato, adaptado a las circunstancias del presente, lo que en su intención pretendía ser un recuerdo fiel del pasado. De ahí que toda autobiografía haya de ser entendida desde el sentimiento y la autojustificación amen de considerársela historia objetiva de un pasado, antes vivido o sentido o interpretado que sucedido como tal.

Viene esto a cuento del debate acerca de ciertos comportamientos atribuidos al padre Alfonso Roig, no exentos de confrontación dialéctica o ideológica por aquello de que la aportación de datos y testimonios directos ha sido imposible ( al menos hasta ahora) y las opiniones de unos y otros parecen más centradas en la defensa de puntos de vista a priori asumidos que en la aportación de evidencias que clarifiquen o delimiten el alcance de lo opinable.

Yo conocí al Padre Roig en mis primeros años de Seminario (de Moncada) y no me considero con memoria episódica o biográfica suficientemente veraz para meterme de lleno en el debate (de ahí la consideración general sobre la memoria con la que encabezo este texto). Claro que tengo mis recuerdos de aquella época y de aquel personaje pero muy limitados en todo caso, casi rayanos en lo puramente anecdótico, pero que se pueden entender también como ilustración, vía ejemplo, de una manera de entender la vida. (Lo anecdótico como expresión de la categoría).

Recuerdo que en clase, en su clase, lo de menos era atendernos a un guion o al desarrollo de una clase magistral. El padre Roig estaba siempre dispuesto a regalarnos algún “bombón”. Como él decía, casi siempre en  formato de un poema fuera de Machado, de Hernández, de Jiménez o de cualquier otro poeta de las vanguardias de aquella época. ¡Y cómo sentía, al recitar en voz alta, la poesía seleccionada! Era la emotividad personificada.

No menos entusiastas eran sus reflexiones estéticas sobre las vanguardias pictóricas, más allá del erial patrio, aunque estuvieran muchas de ellas compuestas por artistas españoles. Su visión estética, vanguardista y universal, nos abría perspectivas de reflexión y contemplación más allá de un nacionalismo de opereta, beato y sanguinolento.

Y contribuyó enormemente a reforzar nuestros saberes clásicos. Recuerdo con mucho cariño, no exento de sudores agosteños, cuando en un viaje a Roma, apenas con 14 años (cosas de Salvador Bertomeu), nos pasamos horas y horas analizando el rastro más nimio del antiguo Foro Romano, atentos todos a las explicaciones eruditas y llenas de admiración de D. Alfonso Roig por la Roma clásica. Creo que pasamos más horas en el Foro Romano que en el Vaticano (¿sería un aviso? ¿O un indicador contracultural? Era mediados de los 50, mucho antes de la contracultura hippy, de la lucha por los derechos civiles, del feminismo o de la igualdad racial y mucho antes del Vaticano II... ninguna de estos fenómenos los vimos venir en la España franquista, pero una mirada de reojo a la Roma imperial nos apartaba definitivamente del provincianismo reinante, corto de miras.

Una cultura vivida y en comunión universal con el pasado y el futuro más allá del dogma y la pandereta, no era un mensaje menor y esto lo transmitía muy bien el Padre Roig.

Que además de esta aureola, no exactamente de intelectual filósofo o teólogo, si acaso de humanista medio predicador medio inconformista pero nada revolucionario, el Padre Roig se mostrara con un talante afeminado y recatado, intimista y excesivamente sobador, ni pasaba desapercibido para nadie ni para nadie era motivo de escándalo.

Bajo el eufemismo de afeminado se escondían benignamente en aquella época múltiples figuras, alguna de ellas de perfil claramente patológico o depredador como la cultura o política o sociología moderna han ido destapando. Por supuesto, que ni todos los afeminados eran homosexuales, ni pederastas ni homofóbicos, ni... pero ya se sabe que las apariencias a veces engañan tanto a favor como en contra aunque algunos se queden solo con ellas. (La sabiduría de Platón al respecto es conocida y reconocida).

Negar la apariencia no conduce a nada, ni siquiera a la restitución del buen nombre. Reconstruir la apariencia para dotarla de su contenido más fuerte, por ejemplo, la pederastia, sin disponer de evidencias, testigos directos, autoconfesiones, etc., me parece del todo improcedente e incluso canallesco. Repasar o reconstruir la historia con anacronismos desde la actualidad sesga la interpretación del pasado en aras de intereses espurios.

Mi memoria no da para más, mi gratitud no da para menos y lo más positivo, su donación y legado, real y constatable, puede que haya sido y será sin duda semilla de mucho en el futuro.

JUAN PASCUAL

L’AUTORITAT DE LA VERITAT EMPÍRICA FRONT A LA POSVERITAT, EN TEMPS NOUS, LIQUITS, I TAMBÉ, “ BARBARS”, COM ELS ACTUALS.Joan Argudo i Ginestar

           

Són FETS dels que vull clamar, alt i fort, i no de generalitzacions infundades (“abusaba de todos los niños….”, “todo el barri coneixía….”, calumnioses i a més extemporànies , donsc ni l’acusador pot justificar ja la seua denuncia, ni la víctima, objecte de calumnia,  pot defensar-se, puix els dos llastimosament han passat a millor vida.

Són FETS que vull sumar als que tan encertadament senyala el meu bon amic i condeixeple Eusebi, en defensa d’un dels millors mestres i amics que he pogut compartir, sempre present en hores baixes. Són molts els records que tinc d’ell, i tots de bo positius.

Que jo recorde fou cap els 60, quan es presentà a casa, per semana santa, en sustitució del rector del poble, Roberto Aznar, un més dels seus amics. Molt després, també coincidirem a casa amb amics comuns com Jesús Marqués, Juan Camarena, Josep L.Servera, Josep Corell,  Josep Espasa, Paco Asensi, Vicent Ventura i molts altres… (He de dir que ma casa en Senija, Plza del Ajuntament, nº7, casa que heretí dels meus avis Pepa i Miquel, de sempre fou molt acollidora ( potser de veguades massa, vull dir ara i ací) de: flares, rectors, guadies civils i, posteriorment, seminaristes i, fins i tot, un bisbe valencià, socarrat de Cocentaina i també condeixeble, però abans  d’aconseguir ser investit, (tot sigua dit en honor a la veritat empírica, doncs és un fet històric que no puc malvantar ).

Ja en Moncà, tinguí la gran sort de entropessar amb un humanista, ilustrat i valencià de pro, i a més, un cristià adult en la fe que compartiem.

Com a mestre i ilustrat recorde el seu empenyorament en fer-mos llegir, donsc el major pecat del clergat valencià és ser un iletrat consumat, ens dia, i raó no li’n faltava. Les seues recomanacions sobre el “sapere aude” de Kant, com el Zubiri antidogmàtic, com inclús E.Dors en “De la amistad y el diálogo”; com les gresques públiques que provocava l’ensotanat rector Rodilla en sentir-mos parlar valencià (“¡Alfonso en castellano, siempre en castellano y después pasa por mi despacho!). Bé sabia ell que la persona o poble que renúncia de la seua lleugua, renuncia a la seua identitat, ànima i poder. Recomanacions i fets que cal no oblidar per ningún home bo que els conega.

Com a teòleg i home de Déu i, ja acabat el Vaticà II, compartirem idees, il.lusions i també frustracions. En aquest sentit, visqué, com poquets, alló de “l’autoritat és servei”. (Consigna, per cert, tan repetida com oblidada en aquestos moments, ho recorda el mateix Francesc als seus bisbes). I, en aquest sentit, vull acabar el meues al.legacions, asenyalant el suport que sentirem en ell, el canonge Espasa, rector del colegi major Santo Tomàs de Villanueva i els col.legials que, com jo, de la nit al matí, tinguerem que fer el petate cap a la mili, “por su mala conducta civil y escolar”, informe fals i calumniós i, per escrit, de “quien lo tenía todo claro”, “Don Jesús Pla”, a petició del Capità General Gómez Hortihüela. (Cf. “Rebeldes o mártires”, Sábado gráfico). Ni autoritat, ni servei, sino prepotència irresponsable i autoservei, en el que el fi justificava, ara si, els mitjans emplats. (Fou, sens dupte, una inmatriculació eclesiàstica, més que implícita, perversa, donsc esborrà lo que va ser una Fundació centenaria i el programa humanista i renovador del seu fundador, Santo Tomàs de Villanueva, “el obispo de los pobres”).

Així ho posà en pràctica Josep Espasa mentre estigué de rector del Col.legi i així ho explica en:  “Què cal creure” i  “Falsejaments i veritats cristianes”.

 En aquesta situació d’horabaixa, fou Alfonso Roig qui em buscà un contacte en Suiza per poder treballar. Allí anarem Joan Pascual i jo i disfrutarem de la hospitalitat inmensa de Antoni Vicedo i Cecilia.

És una llarga història de fets irrefutables que cal clamar, per recordar, perquè la memòria és “l´única forma interior de preservar el passat, com també l’única cosa que dona llum al present i algún sentit als posibles futurs”. 

Si, Eusebi, “mantinguem la memòria de l’home que estimàrem i que ens estimà”, és de ben parits.

València, 25 setembre, 21

Joan Argudo i Ginestar

Finalment el tercer pavelló (10): “hortus conclusus”, Bartolomé Sanz Albiñana

 

Enclavat a l’Horta Nord, el recinte del Seminari de Montcada estava envoltat de tarongers. A la façana principal hi havia una zona enjardinada molt ben cuidada, amb arbres ací i allà i matolls, així com espais per a aparcar cotxes i autobusos. Hi recorde espais bucòlics: uns es veien des dels menjadors i des del corredor que unia els tres pavellons on hi havia la llibreria i tenda de material escolar; uns altres quan anàvem a la sala d’actes a veure alguna pel·lícula, alguna obra de teatre o a escoltar algun concert. Eixos espais bucòlics, rodejats per quatre parets i oberts al cel, s’ajustaven a la idea medieval de l’hortus conclusus i no eren espais on als menuts se’ns ocorreguera d’anar.

A la part posterior dels pavellons —la zona que queia a les dues piscines i al frontó—, i també entre ells, hi havia diversos jardins amb arbratge, bardisses, arbustos, rosers de diferents espècies, etc., a més dels camps de gespa entre els edificis. En el camp de gespa situat entre el primer i tercer pavelló i els menjadors hi havia un indret arraconat on m’agradava d’entrenar-me de porter, fent les meues llargades aèries i cabrioles imitant Iríbar, en aquell moment porter de la selecció espanyola. Encara durava en la meua memòria el campionat mundial de futbol celebrat a Anglaterra l’estiu del 1966, on la nostra selecció només va poder véncer la de Suïssa, i va caure derrotada davant les de l’Argentina i Alemanya.

Els meus records d’eixos anys es perden per aquells boscos frondosos, per aquell espai artificial i homoeròtic com el definia don Antonio Lagarda, no sé si abans o després de secularitzar-se, segons em conten. La definició de Lagarda, un home que jo m’estimava, em pareix, clar i ras, genial. Jo encara afegiria un altre tret distintiu de tot aquell hortus conclusus ja en si mateix: era un espai altament misogin. La prova que allò era un espai artificial és que molts dels residents temporals van alçar el vol tan prompte com van respirar altres aires en eixir a l’estranger a ampliar estudis, en camps de treball durant les vacances o, potser, cansats de les directrius de l’església jeràrquica, ancorades en posicions conservadores i tridentines. O simplement perquè van entendre que eixa església no era la d’ells. Quede ben clar que encara no he llegit el llibre Por qué nos salimos. Los secularizados d’Antonio Signes (Editorial Carena) ni tampoc el llibre-homenatge col·lectiu a don Ramón Gascó, titulat Memòria i Dissidència (Editorial Adg-n), on ben segur em trobaré amb més sorpreses i descobriré que hi havia gent amb altres idees, però que aleshores ningú no gosava d’exterioritzar ni de posar negre sobre blanc. Quant a la dimensió homoeròtica i misògina del lloc, em permetran que els suggerisca la consulta dels termes “homoerótico”, “homosexual”, “misógino” i “misoginia” en la meua tesi doctoral, o en un llibre que vaig escriure fa uns anys titulat Shakespeare: sexualidad y orden social (2016), publicat per la Universitat d’Alacant. Fet aquest parèntesi autopublicitari, continuem amb la descripció de l’home en mans del qual estaven totes aquelles zones verdes.

El jardiner encarregat de tindre’n cura, i també del manteniment de les dues piscines, era un home d’Alfara del Patriarca. Era molt distant, seriós i treballador, sempre amunt i avall, atrafegat i sense descans. Crec que anava en bicicleta per a desplaçar-se d’un lloc a un altre. Quan no estava podant, estava regant o desbrossant les males herbes. La faena no se li acabava: no el vaig veure mai assegut fumant-se un cigarret o perdent el temps mirant el sexe dels pardalets en l’època de l’aparellament, com feia jo, o si les banyes dels caragols moros eren més llargues que les dels cristians, o com les erugues es menjaven les fulles de les plantes, o ataüllant papallones zebra per darrere el frontó. En el meu pensament apareix borrós un altre jardiner que no sé si era ajudant seu. Hi havia tants arbres i plantes que no ens resultava gens complicat de fer un herbari quan don Carlos Pelegrí ens ho manava en la classe de ciències naturals.

El jardiner tenia un fill que havia cantat missa l’any que jo vaig arribar. Li deien don Emilio Martí i era un xic llest si tenim en compte el nombre de matrícules obtingudes l’últim curs. Era del curs de don Miguel Payá i de don Adolfo Mullor († 2017). Don Emilio era professor de francés per eixos anys, però com que jo era alumne d’anglés, simplement el coneixia de vista. Recorde que portava ulleres amb muntura negra. Bé, tornem al jardiner. Jo havia llegit al reglament: “Los seminaristas no se entretienen con los criados y se abstienen de hacerles encargos o valerse de ellos. Cuando se les necesita, se avisa de antemano al Prefecto”. Jo vaig fer el que deia el reglament i no el vaig molestar mai, ni a ell ni als altres treballadors i dones de la neteja que prou faena tenien de mantenir impecable aquell edifici mastodòntic. Moltes gràcies de tot cor a tots ells pel seu treball i per fer d’aquell espai tancat un lloc més obert, agradable i acollidor: encara recorde les seues cares.

Perquè, tot s’ha de dir, hi havia molta gent que feia molta faena per a fer-nos l’estada més còmoda i que passava totalment desapercebuda. Qui no passava desapercebut era el porter-conserge don Miguel: si volies fer fugina o alguna escapada d’aquell hortus conclusus —cosa extremament difícil sense passar inadvertida— sabies perfectament que no havies d’eixir per la porteria; si gosaves fer-ho et guipava a l’instant des del seu racó escrutador: “¿Dónde va usted?”. A Don Miguel, fumador impenitent de puros, el vaig tornar a trobar quan treballava de conserge a la Facultat de Filosofia i Lletres de València i jo feia primer curs de comuns. Crec que es va morir a mitjans dels anys setanta; de tota manera, ja no hi era quan vaig acabar la carrera.

L’arbrat de la part posterior del recinte estava dissenyat com a defensa dels vents del nord. Una filera d’atapeïts xiprers seguint el curs de la séquia de rec feia de pantalla i evitava també que els balons anaren a parar als camps de tarongers des d’un dels camps de futbol dels humanistes. Una estesa de filferros de punxes entre els xiprers i els camps de tarongers s’allargava fins al camp de futbol dels filòsofs i teòlegs per darrere el frontó on hi havia una pinada i una xopada. Els filferros de punxes no eren cap obstacle quan havíem de recollir un baló de futbol llançat fora del recinte per tal de poder continuar un partit: posàvem uns xandalls per damunt els filferros per no fer-nos mal a les cames i botàvem a l’altra part a pel baló. Havíem aprés eixa tàctica observant com ho feien els cursos que anaven davant nostre. Era una forma senzilla d’aprendre a no posar en perill la nostra integritat física: d’això se’n diu “aprenentatge per observació”.

En fi: en tot el temps que vaig romandre al seminari de Montcada, malgrat ser un espai tancat, no em va semblar mai que la meua vida transcorreguera en un lloc clos i aïllat. En tot cas, en aquell hortus conclusus sempre vaig estar molt entretingut, el temps em va passar volant i vaig respirar el tipus d’aire enrarit típic en un internat del començament del tardofranquisme. Al capdavall, jo no era més que una oroneta jove i inquieta en vol de reconeixement del terreny.

                   Bartolomé Sanz Albiñana

El bienni negre i l’aliança obrera (10), Escrit per Francesc Jover

 

Escrit per Francesc Jover4 octubre 2021

Com vam aprendre del mestre Joan Reglà, la teoria del pèndul en història no ha deixat de ser una realitat en tots els processos històrics importants. També durant la Segona República és va fer notar entre nosaltres: acció i reacció. Així que, només guanyar les eleccions generals el centre dreta començaren a retallar llibertats i perdre els guanys socials que s’havien aconseguit durant els primers anys. Conscients que els espais de llibertat i igualtat són inqüestionablement innegables, prompte sortiren protestes per ací i per allà defensant el que s’havia aconseguit.

Des dels primers moments d’aquesta etapa -el bienni negre- els retalls que havien promés fer si guanyaven, començaren a ser efectius. Per tant els sindicats i partits d’esquerra és mobilitzaren, tot i que les llibertats de reunió quedaren molt restringides. En desembre de l’any 33, «Orientació Social» d’Alcoi (socialistes), va fer una crida als partits d’esquerra i sindicats per unir-se contra el feixisme que creixia. Catalunya és la primera que va fer un acord amb totes les forces d’esquerra creant una Aliança Obrera, encara que amb l’oposició d’alguns anarquistes. Solament els «trentistes» d’actituds més moderades ho van acceptar.

Algú ha dit que la primera localitat de la província d’Alacant que va respondre a la crida d’unir-se contra el feixisme, fou Cocentaina, amb la participació també dels anarquistes que era la minoria majoritària. Desprès es feu l’Aliança Obrera a Alcoi i Elda, amb diferents organitzacions socialistes i sindicats que estaven en oposició a la CNT oficial. Tot seguit es feren aliances obreres per tots els pobles i açò em sembla que fou l’antesala del Front Popular que vendria desprès.

Es feu el primer manifest constituent amb 10 punts signats per totes les forces polítiques i sindicals d’esquerra fent pinya contra el feixisme. Això va fer un parèntesi en determinades activitats com l’edició d’alguns periòdics i clausurades les seus d’algunes entitats. Es va convertir en una etapa molt virulenta d’avalots que repercutiren a aquestes comarques fent tastar la presó a molts valencians, sindicalistes i polítics esquerrans, obrint-los així mateix causes judicials.

Pel maig del 34 va començar una cadena de vagues generalitzades a tot l’Estat. També a Alcoi i Cocentaina eren sonades: les del paper i cartons; de sabates; de ceràmica en teulars; etc. Tinc testimonis que l’Alcalde Alberto Moltó intentava conciliar diferencies entre patrons i treballadors citant al seu despatx sindicats i empresaris. Per altra banda, la Delegació Provincial de Treball d’Alacant, controlava les vagues estadísticament demanat informes dels obrers que hi participaven. Les vagues sembla que anaven acompanyades de gresca, segons he deduït comprovant empresonaments per decisió del jutge moltes voltes militar. Fins i tot, arribaven a ser empresonats i incomunicats pel poder judicial.

Potser els més sorollosos de l’Estat van ser a Astúries i Catalunya a la tardor del 1934. Quan van entendre que era inútil la via parlamentària i calia optar per la insurreccional, es va convocar a tota Espanya una vaga general convocada pel partit socialista i sindicats sota la iniciativa de Largo Caballero. On major força i resistència hi hagué fou a la zona industrial i minera d'Astúries. També el més dramàtic per la ferma defensa que aportaren els sindicats en els enfrontaments que hi hagueren amb l’exercit. Ací, molt més preparats i organitzats que en Andalusia, dugueren la seva pròpia lluita pensant que era l’única per dur endavant les reformes que la República s’havia compromés. La cosa fou molt seriosa i algun historiador ho va comparar amb la Comuna de Paris de 1871. Les reformes que s’havien anul·lat; tant l’agrària com l’ensenyament, l’econòmica i la industrial, tenien una gran importància social i els sindicats sabien el que es jugaven. Això donava per fer el suficient soroll i més.

Astúries estigué sota el domini dels insurrectes durant dues setmanes, un fet sense precedents; però, solament el que va tardar l’exercit compost per Regulars i Legionaris en arribar d'Àfrica comandat pel general Franco. L’enfrontament fou molt dur perquè els revoltats estaven més o menys armats i necessàriament hi hagueren centenars de morts en els combats. A més a més, la repressió posterior fou duríssima.

També a la mateixa data, la Generalitat Catalana a traves del seu president Lluís Companys, va proclamar l'Estat Català dintre d’un marc de República Federal Espanyola. Aquesta no tant dramàtica i cruenta, però si amb la suficient emotivitat per la càrrega identitària que el jacobinisme espanyol no entenia ni acceptava. Tant la revolució d’Astúries com la proclamació de l’Estat Català; així com les diferents cadenes de vagues i protestes, fou un greu problema pel govern republicà pretesament democràtic. A més a més, una bona mostra del malestar general polític i social que hi havia.

Aquella tardor del 34 continuaren amb força les reivindicacions del moviment obrer, tot i que qualsevol reunió de sindicats o partits polítics, foren d’esquerra o de dreta, havien de comunicar-la a l’autoritat local junt amb l’ordre del dia. Algunes eren prohibides pel governador, com va ser el cas del Sindicat de Treballadors de la Terra a la tardor de 1934. M’imagine la gràcia que faria als llauradors de centre esquerra aquesta prohibició. Un duplicat d’aquell comunicat, el va signar Vicente Micó, secretari del sindicat, com que n’era sabedor.

Hi ha més testimonis d’estat d’alarma o d’excepció en aquella època. L’Alcalde socialista de Cocentaina havia de passar-ho molt malament al mig de dos focs: l’administració provincial per una banda i els sindicats locals per altra. Fins i tot, els alcaldes de poble estaven a les ordres -sota penalització- dels jutges militars, si eren permissius o no posaven en llocs ben visibles els bans d’estat de guerra.

L’any 1935 encara fou pitjor per haver caigut en picat l’estil democràtic de la República. El governador d’Alacant, Antonio Vázquez Limón, va ser capaç de destituir la corporació municipal d’Alacant i nomenar-ne un altra al seu gust. A més, va fer una circular amb motiu de 1 de Maig, que fou un autèntic Estat d’Excepció (1, 2 i 3). A més a més, va prohibir tots els actes sobre el Primer de Maig, un d’ells al Cine Moderno de Cocentaina.

Efectivament era molt difícil i complicat per a la classe obrera, trencar el vell sistema i fer-se un lloc als espais polítics i òrgans de gestió democràtica econòmica i social. En aquell moment històric, els òrgans de poder tradicionals -els que sempre ho havien dominat tot al seu gust i interès- no estaven mentalitzats per admetre treballadors, intel·lectuals i llauradors en el seu sistema i el qual aconseguien fer-lo impenetrable.

Els esdeveniments aniran mostrant-nos-ho.

Francesc Jover

República: entre dificultats i esperances (8), Escrit per Francesc Jover

 

Escrit per Francesc Jover21 setembre 2021

He intentat fer veure en anteriors escrits que hi havien poders fàctics que boicotejaven, un dia si i altre també, el seguiment de les lleis republicanes. Criminalitzar el sistema polític republicà ha sigut una constant durant massa temps, i no s'entén molt bé perquè no hem tingut massa ocasió d’experimentar-la. La Primera República va durar no res i no crec que fos un model modern; però la Segona, per alguns dels seus avantatges que vam arribar a tastar, no ens ho van deixar consolidar entre uns i altres. Em dona la impressió que bona part de la societat, inclòs les classes mitges i les no tant dotades de recursos, mai no els ha fet gràcia. Però, si rasquem un poc podria ser per la insistència dels poders fàctics que ens l’han fet avorrir de tant ma-xacar-nos-la. Ha sigut tant estigmatitzada que molts han arribat a creure-s’ho. A tot açò, ho han fet amb el simple i fals argument que la capacitat de governar solament la té reservada Déu a determinades persones.

Algú a dit que quant allò de la Revolució Francesa, Espanya estava mirant cap un altre costat. En ocasions, encara hui resulta difícil fer entendre de forma tranquil·la i pedagògica que demonitzar el règim republicà ha sigut un error polític; però sobretot, ètic i estètic. Per altra banda, i esta és la més greu, cap regim polític que els donen ací mateix els ciutadans pot ser agredit militarment sense cometre un greu delicte. Tenim l’exemple que foren condemnats a presidi els militars que intentaren acabar l’estat democràtic el 1981.

Estem cansats de parlar i escriure la paraula república amb veu baixeta. Seria hora que normalitzarem la situació desprès de tan de temps i obrirem un debat sobre aquest sistema polític. No podem esperar per més temps que ho accepten i s'òbriguen tots els sectors de població, el Fòrum de la MHDC, fa temps que està fent-ho sense cap tabú. Una democràcia no pot mantindre impronunciable la paraula REPÚBLICA. Una curiosa anècdota de la Sra. Carme, l’avia d'Andreu Valor, diu que una volta va tindre dificultats per arribar a casa de la filla des de l’estació perquè no li sortia de la boca dir al taxista carrer República Argentina. Fins aquest punt arribava la por.

A mi em sembla que la paraula República s’ha volgut desprestigiar per l’eufòria i alegria que el poble la va acollir el 1931. La dictadura, va voler ofegar eixa eufòria del poble estigmatitzant-la a tort i dret. Potser ho va fer per amagar el fet i menysprear un gran sector de la societat que la va acollir en els braços oberts: proletaris, artistes, intel·lectuals, classes burgeses, etc.

Volem fer-nos un lloc en aquest tema dintre de les institucions i dels mitjans de comunicació i estem aconseguint-ho. És per això el meu interès en relatar algunes de les dificultats que va trobar la democràcia a partir d’abril de 1931. He d’insistir una volta més, i totes les que facen falta, que el règim menys dolent que s’ha inventat és el democràtic. No crec en dogmatismes, però estic convençut que no n’hi ha cap altre millor. Els governs municipals i de l’Estat que sortiren de les urnes en l’any 1931, foren voluntat del poble i per tant legítims. Calia doncs respecte i acceptació.

Hi han casos de simples gestions que feia la corporació municipal davant d’institucions religioses en les quals podia haver hagut un enteniment, però foren rebutjades. Qualsevol intent de diàleg no era admés. Permeteu-me mostrar tot seguit uns escrits entre l’alcalde i el guardià del franciscans de Cocentaina. Desprès d’haver sigut exclaustrats els frares, conforme feren altres règims durant bona part del segle XIX, la corporació municipal trobà de falta algunes pintures del patrimoni artístic del convent, especialment «La sagrada família» i «St, Francesc, St. Sebastià i la Mare de Déu», tots dos del pintor Borràs.

La contestació que fan els frares a Alberto Moltó, alcalde de Cocentaina, no es fa esperar i tanca al meu parer qualsevol diàleg possible. La indicació que fa el provincial d’estar els quadres guardats en mans de persones «honorables y solventes» pot ser no fou un detall d’alta diplomàcia, perquè el que demanava l’alcalde era això, si els quadres estaven segurs o no. És de veres que podria haver-hi en aquell moment més tensió en les dues cartes del que aparenta. Però, també és de veres que es veu una alta sensibilitat de la corporació municipal republicana pel patrimoni artístic i cultural de Cocentaina. Ho confirma a més, diferents propostes de la minoria socialista representada per l’alcalde Moltó i els regidors, Ribes, Deltell i Ferrer. En una sessió de 10/03/32 demanen com imprescindible fer un inventari d’obres d’art del convent, així com tancar el recinte conventual per preservar la creu gòtica i les estacions del calvari exposades a actes vandàlics. Parlen els documents i no jo.

Les estranyes contradiccions que envolten aquella etapa que va començar amb l’eufòrica proclamació de la República; esborrona. Unes contradiccions que caldrien ser analitzades, si no s’ha fet ja, per especialistes en psicologia i sociologia social al marge de qualsevol ideologia política. Mentre s’estan elaborant unes lleis pel desenvolupament d’una societat espatllada, que acabara amb les desigualtats socials i econòmiques; el caciquisme; els privilegis; l’analfabetisme; etc., estan produint-se uns fets dramàtics a Castilblanco (Extremadura), que provoca el linxament de 5 Guàrdia Civils. Al mateix temps en Arnedo (La Rioja), per gener de 1932 la Guardia Civil reprimeix una manifestació a trets on resulten morts 11 persones (dones, homes i un nadó) i 30 ferits (dones, homes i infants). Si tot això no fora prou; la famosa crema de convents de maig del 31; la Sanjurjada del 10/08/32 on el general José Sanjurjo intentà enderrocar la República en un colp militar; etc. etc.

De veres creu que hem de culpabilitzar d’aquests fets, uns més intransigents, més agressius i violents que altres, a la República?

Anirem repassant els fets amb la major tranquil·litat i objectivitat que puguem. Per cert, dels dos quadres que reclama l’Alcalde, solament n’ha quedat un comptabilitzat.

Francesc Jover

Primers anys de la República(7), Escrit per Francesc Jover

 

16 setembre 2021

Com veníem dient la Segona República va començar el seu caminar al mig de diferents interessos per la mateixa composició transversal que la componia. Hi havia un rebuig molt radical d’un sector de la societat a determinades lleis amb un evident menyspreu al període constituent. Per entendre millor l’època, haveu de donar una ullada a la premsa digital d’Alcoi que n’hi ha de tots els colors. Tothom podia dir la seva.

No foren capaços de transigir tant sols un mínim de temps per veure el resultat sorgit de la voluntat sobirana. Desfilar pel carrer el primer matrimoni civil que hi hagué a Cocentaina amb una xaranga de música darrere, molta gent no ho mirava com una festa, ho veia com l’adveniment d’una societat perversa i degradada. Mirant-ho des de la llunyania d’aquells fets, no m'estranya gens ni mica la reacció desbocada i errònia d’algun sector d'exaltats republicans que no podien ni volien esperar.

Hi havien dues actituds en la societat clarament definides; per una banda hi havia els que esperaven que la República acurtara les desigualtats socials amb el corresponent augment de llibertats amb esquemes tradicionals de costums. Per altra estaven els que preferien conservar intocables els privilegis socials d’una minoria que considerava intocables. No acceptaven les disposicions laiques del nou règim creient que atacaven alguns dels bons costums amb el suport de la moral religiosa. Se’ns dubte, va haver-hi una general incoherència o contradicció molt estranya: dintre d’aquestes dues actituds hi havia molta gent que patia les mateixes carències socials i econòmiques. Supose que això estarà investigat amplament per psicòlegs i sociòlegs. La República s’enfrontava amb una societat noucentista que calia desmuntar.

La majoria no va entendre que una societat laica no retalla llibertats a ningú; al contrari, les reforça. La societat laica que proposava la República era que cadascuna de les famílies registrara els seus fills amb el nom lliure que volgués, estiguera dins o no del santoral romà. Que el bateig canònic fora lliure i voluntari; jo mateix, vaig nàixer el 1933 i en van batejar amb un nom dintre del santoral romà. També hi havia llibertat en totes i cada una de les parelles en casar-se canònicament o civilment. La formació religiosa quedava fora de les escoles. Ningú va obligar els meus pares a no fer-ho així. Ho feia el qui volia. Al mateix temps, hi havia un altre sector de la societat que volia que els batejos i els casaments foren canònics per a tots: si o si. També pensaven que el no anar a missa havia de considerar-se mala conducta. Tothom estava obligat a seguir les vells costums perquè un sector de la societat així o creia. No acceptaven que altres ho visqueren d’un altra manera pel simple fet que no els agradava. No acceptar la diversitat de la societat, ara i sempre, pareix ser que ha sigut un problema.

La República va remodelar les velles escoles, sobretot, els vells plans de formació, les velles pedagogies que havien mantingut una societat endarrerida, anacrònica i caduca. La majoria del cos de magisteri i personal docent -dones i homes- van entendre la dura missió que se’ls encomanava malgrat els entrebancs que dia si i altre també trobaven. Estaven convençuts que calia una escola totalment nova, atrevida, amb els mitjans necessaris per construir un futur ple de llum i de vida. La documentació que ens ha quedat d’aquella època a l’Arxiu Municipal i Històric de Cocentaina, demostren la precarietat que hi havien hagut abans a les aules. Les autoritats del Consell Local de Primer Ensenyament demanaren als i les mestres un llistat del material didàctic i mobiliari imprescindible que calia. Casualment he trobat entre els papers d’aquella època la petició de la que fou mestra meva, Dª Pura, a l’escola republicana de pàrvuls situada a l’ex-convent de frares «Joquin Costa» des de 1931. A més, un altre de Plácido Ruiz, que menciona les Colònies d’Estiu i una societat d’amics dels infants. Al calor republicà es van promoure tota classe de entitats i activitats docents on s'endevina una espècie d’obsessió per formar a xiquets i xiquetes en la construcció d’una futura societat més digna, més lliure, més igualitària i més humana.

Segons podem veure a l’Arxiu Municipal de Cocentaina, hi ha una eficient organització -Colònies d’Estiu- per dur infants i adolescents a les platges. A la bolleta d’inscripció, hi ha tres punts que els pares havien de signar i estar d’acord: 1, La conformitat d’assistència a la Colònia. 2, que els mestres no es responsabilitzaven d’algun accident fortuït no degut a la seva negligència. El 3 punt mereix un breu comentari perquè és tota una mostra de laïcitat del sistema; jo diria una mostra de cóm entenia la República la llibertat dels infants i de les famílies: si estaven conformes que el fill o la filla assistira a actes religiosos. En aquest detall, a totes les fitxes que vaig poder escorcollar, que foren 12 o 14, hi han tres que diu “a su libre albedrío”, un altre diu “según su voluntad”, dos més està en blanc i la resta, que és una majoria, diuen que si. En quant a famílies, que he conegut com a signants d’aquesta bolleta, no veig en la resposta cap relació directa amb la seva ideologia o religiositat.

Finalment dir, que he fet un repàs a determinats fets del començament de la República perfectament demostrables on no he trobat cap actitud especialment anticlerical. Si que he trobat una oposició molt radicalitzada a la proposta laica de la República, així també com un clar rebuig a projectes concrets d’acurtar desigualtats a mitjan i llarg termini. A més, altres que continuarem insistint.

Francesc Jover