Curs 1963-64 (1), Bartolomé Sanz Albiñana

 

L’any que es moria el papa Joan XXIII, l’any que va tindre lloc la manifestació pels drets civils a Washington encapçalada per Martin Luther King, Jr, al final de la qual va pronunciar el seu famós discurs I Have a Dream (‘Tinc un somni’), i també quan els Beatles i Bob Dylan, dos referents musicals de la meua generació, començaven les seues carreres, jo encetava una nova vida en entrar al seminari menor de Montcada. Recorde la mort de Joan XXIII, però no recorde que a la ràdio, almenys en EAJ30 Radio Onteniente, sonaren cançons que no foren les de Luis Aguilé, José Guardiola, Marisol, el Dúo Dinámico, la Hermana Sonrisa i Enrique Guzmán, entre més.

No sé si s’ha escrit la història del Seminari Metropolità de València (Montcada) en algun llibre. Si no s’ha fet, no deu ser perquè per allí no haja passat un bon nombre de persones que podrien fer-ho amb solvència i coneixements, amb els quals jo evoque ara els meus records. L’únic relat curt que conec sobre les característiques organitzatives i formatives d’aquell projecte i d’aquell espai singular el va escriure don José Sambartolomé Boira, un antic superior-educador, fa uns deu anys i subscric totalment el que hi diu. Es titula La pedagogía en el Seminario. Años 1960-70. Apuntes, recuerdos y reflexiones i tractava aspectes estructurals i educatius molt globals i generals.

Evocar vivències d’un període, de sis anys en el meu cas (1963-69), no és una tasca fàcil. Però curiosament recorde amb molta claredat les vivències, sobretot dels primers anys quan era un xiquet que observava atentament què passava al meu voltant i procurava d’amarar-me de tot com una esponja. Sense curiositat no avança absolutament res: ni les ciències ni tampoc les lletres.

He de dir amb franquesa que en tota la meua estada al seminari, no hi vaig veure res estrany que em cridara l’atenció de forma negativa. Sé perfectament que el seminari i el Rector don Antonio Rodilla Zanón (1939-1969) tenien els seus detractors, però jo no n’era. A mi, el seminari —el seminari que jo vaig conéixer i a què tornaria amb el ulls tancats—, només em va aportar bé: valors, ensenyaments, disciplina, convivència, responsabilitat, normes d’urbanisme (des de com menjar-me una taronja sense tocar-la, fins a la forma correcta de mocar-me), aprofitament del temps lliure (música, teatre, lectures, cinema, esports, xarrades, excursions, etc.). I és clar: com a espai que tenia com a finalitat primordial la formació de futurs sacerdots, hi havia un temps per a l’espiritualitat.

El temps dedicat a aquesta última ocupació era, a parer meu, adequat: ni excessiu ni curt. Ho veia molt equilibrat, sense passar-se’n, i més si tenim en compte l’època en què vivíem: missa (en llatí en arribar en 1963 i en castellà en eixir en 1969), meditació, rosari, plàtiques, sabatines, exercicis espirituals, etc. La vida en un internat dóna per a moltes activitats. Res de diumenges de sant Josep, ni rogatives, ni hores santes, ni mes de maig —‘con flores a María’—, ni adoracions nocturnes, ni novenaris, ni cançons coentes que encara escolte cada vegada que entre a una església en el segle XXI, ni altres pràctiques religioses com processons als sants. En aquest aspecte era un seminari molt protestant. En algun moment vaig sentir a dir que altres seminaris resaven cada dia per tal que el Metropolità de València no acabara en el camí de la perdició o alguna cosa semblant.

El primer dia del primer curs continua inesborrable en la meua memòria. Arribada al seminari de xiquets i adolescents (Seminari menor) i majors (Seminari major). A l’entrada —després aprendria que eixe espai es deia hall— a l’esquerra hi havia la taula de don Miguel, el porter-conserge, sempre encorbatat i elegant. A don Miguel li agradava molt fumar cigars i el rector del meu poble, don Antonio Cerdá Talón (†1967), ho tenia molt en compte i sempre que venia al seminari li’n portava algun. Dos anys després, en el curs 1971-72, el retrobaria de nou al càrrec de la consergeria en la Facultat de Filosofia i Lletres de València. Aquesta vegada en reconéixer-me em va dir: ‘I la teua tia la moncha, com està?’. Ma tia Maria la monja, germana de les meues ties Consuelito i Julia, cosines de ma mare, era cuinera al seminari. De tant en tant demanava permís per baixar a veure-la a les cuines, que estaven davall dels menjadors, i ella em feia una truita francesa davant de mi.

Eixe primer dia, com deia, tots anàvem carregats de maletes després d’un llarg viatge. En el meu cas, l’Olleria-Xàtiva en els autobusos de Cerdà. Xàtiva-València en tren de carbonissa —el tren ferrobús encara no havia aparegut—. A l’estació del Nord de València agafàvem un tramvia que ens duia a l’estació de trenets elèctrics al final del Pont de Fusta que travessava el riu Túria mig sec. L’estació del Seminari estava a mitjan trajecte de la línia València-Bétera.

Als xiquets dels primers cursos els pares els acompanyaven eixe dia perquè sempre anaven molt carregats i eren pocs els que tenien cotxe en aquells temps. Era l’únic dia en què els familiars hi podien accedir. El superior i uns seminaristes dels cursos de teologia ens rebien a poc a poc, amb un llistat en la mà. Ens presentàvem breument. Eixos alumnes dels cursos de teologia, a qui deien ‘reverendos’ eren els encarregats de conduir-nos al nostre llit en un dormitori comú. Durant els primers cursos, aquests ‘reverendos’ passaven molt de temps amb nosaltres: en el menjador i en les hores d’estudi vespertines sobretot. Els recorde amb estima perquè eren com germans majors. També ens duien en formació on fóra: al menjador, als dormitoris i a altres actes com sessions de cinema, teatre, concerts, etc. Els del meu curs, aquell primer any, van ser el ‘reverendo’ Ignacio González Llopis (de Bellreguard) i el ‘reverendo’ Vicente Estrems Burgal (d’Alboraia, † 2014).

Els dormitoris dels tres primers cursos eren pareguts. Al dormitori comú del meu curs, en la tercera planta del pavelló central de l’estructura final del que serien els tres pavellons del seminari, estàvem ordenats alfabèticament. La peça es dividia en dues parts separades, al mig de les quals hi havia vuit dutxes a l’esquerra i vuit vàters a la dreta. Cadascuna de les dues parts del dormitori tenia a la banda que tocava als llits vuit piles amb espills llargs. Hi havia unes escales a la planta baixa que donaven als dormitoris de cada curs (dos per cada planta), a l’entrada dels quals hi havia dues habitacions. Una l’ocupava el superior-educador on tenia un xicotet despatx (visible) i un llit, dutxa, pila i tassa (fora de la vista). L’altra habitació s’utilitzava per a activitats com ara l’elaboració de cartelleres sobre diversos temes —allí vaig descobrir què era un estilograf—, o per a quan algun ‘reverendo’ atenia algú per motius com un mal comportament. Cal entendre que, sense disciplina, un internat no pot funcionar; per tant, jo tenia la disciplina molt interioritzada des de menut i no va fer falta que me l’explicaren en altres etapes posteriors de la meua vida.

Fora d’eixes dues habitacions, els alumnes del meu curs ocupàvem la resta d’espai dels dormitoris repartits en quatre files de deu, dos de set i dos de sis. Al meu curs hi havia seixanta-sis xiquets. Les files de deu llits eren més lluny de l’habitació del superior i es prestaven a més ‘desordres’ com les típiques bromes dels interns a les nits: ‘No puedo dormir’, deia un, i un altre contestava ‘Pues cuenta ovejitas’; i un altre replicava ‘Una, dos, tres, cuatro’, i a continuació mig dormitori s’hi adheria: ‘Cinco, seis, siete, etc.’. Si el reconte d’ovelletes anava ‘in crescendo’, potser cridava l’atenció dels ‘reverendos’ o del superior que eixien de les seues habitacions a posar ordre. Si la cosa se n’eixia molt de mare, podíem acabar la nit pegant-li voltes a algun camp d’esports, equipats com si anàrem a jugar un partit de futbol a la llum de la lluna. Si n’hi havia eixa nit, és clar.

Al dormitori, em va tocar a l’angle dret final d’una de les quatre files de deu llits d’eixe ampli, assolellat i ventilat dormitori, que no necessitava calefacció a l’hivern. Jo tenia l’avantatge d’estar a l’extrem oposat i més lluny de l’habitació del superior. De tota manera, els primers cursos jo era un angelet com eixos que es troben als peus de les Immaculades en els quadres de qualsevol església. No havia trencat mai un plat i solia comportar-me: la societat i l’entorn encara no havien malvat la meua innocència.

Els llits de cadascuna de les files estaven separats per una cadira, damunt la qual posàvem la maleta amb totes les nostres possessions: no hi havia armaris ni taquilles. Com que jo era l’últim de la meua fila, el meu llit anava arrimat a la paret i no tenia la cadira i la maleta a la meua dreta, sinó als peus. A la meua dreta hi era Enrique Sala Ivars (de Benissa, † 2010), uns mesos més jove que jo. Entre ell i jo hi havia un espai que feia de corredor d’accés als finals de les altres quatre files de deu llits. Sala, molt més endreçat que jo, em va ensenyar a fer el llit i la revolta del cobertor (de color blanc amb sanefes entrecreuades verdes) per a posar el coixí amb el pijama davall. Enrique Sala seria un dels meus amics tota l’estada al seminari. Al meu tos, també a l’extrem d’una altra filera de llits, hi era Samuel Valdelvira Arroyo (del Barri del Crist, Quart-Aldaia), tres anys més gran que jo, gran dibuixant i que tocava molt bé el llaüt. Jo el veia com un germà gran. Com que jo aleshores no tocava cap instrument, pensava que un dia o altre m’hauria de decidir per algun.

Aquella primera nit no vaig dormir, tot pensant en les vivències que m’esperaven a l’endemà. Em vaig alçar unes quantes vegades a escodrinyar què es veia entre els badalls de les persianes de fusta de la finestra que tenia als meus peus, al costat de la maleta. Veia el pavelló del Seminari major on hi eren els meus paisans més grans, Juan Borrás Juan el de l’Espardenyera i José Casanova Ferrando († 2021) el de la Ranilla. ‘Paisans’ fou una de les primeres paraules que hi vaig aprendre i que no vaig usar mai fora del context del seminari. Al final d’eixe pavelló, entre els badalls, veia un far amb una llum que s’encenia i s’apagava. Em van dir que era el far del Port de Sagunt. No crec que ho fóra. Potser el de la Pobla de Farnals, si és que en tenia, de far. Dies després vaig descobrir que a continuació d’eixe pavelló de filosofia i teologia hi havia el camp de futbol de filòsofs i teòlegs des d’on eixia una senda que portava fins al barranc del Carraixet, que en la primavera d’aquell primer curs vam recórrer a peu fins arribar a la platja d’Alboraia.

Bartolomé Sanz Albiñana

Renau i la Memòria Històrica (Francesc JOVER)

 

Francesc Jover enviat a Nihil Obstat  el 8 de març de 2021

Recuperar la memòria històrica és una tasca que actualment està essent molt ben rebuda per la societat en general. Estic admirat en veure les diferents entitats memorialistes que estan eixint per tot arreu amb una activitat que em sembla extraordinària, malgrat els temps que corren. També ha augmentat darrerament la sensibilitat memorialista en l’administració de l’Estat; des de la Generalitat Valenciana fins a bona part dels seus ajuntaments valencians. Darrerament estem veient molt més interès que en cap altre moment des que es va restaurar la democràcia el 1978. Això m’agrada perquè demostra que l’administració també a pres consciencia, com no podia ser d’altra manera. A més, perquè és una assignatura que hi ha pendent des de fa dècades. Anteriorment havia estat bandejat el tema durant molts anys, o s’havia abordat insuficientment i amb molta timidesa. En aquest sentit, em sembla que actualment hi ha molta més disponibilitat general en conèixer el nostre passat recent i, a més, estem totalment convençuts que és un tema ideològicament transversal que tots els partits democràtics poden acceptar i facilitar. El contrari donaríem entendre estar d’acord en errors comesos que podríem repetir.

Feta aquesta introducció, vull fer uns comentaris sobre un dels artistes valencians més internacionals: Josep Renau i Berenguer (Valencia 1907, Berlin 1982). Un creador polifacètic i multidisciplinari, dissenyador gràfic, muralista, cartellista, especialista en fotomuntatges i a més, professor i teòric d’art. 

Al País Valencià, tinguérem ocasió de comprovar la seva categoria fa uns anys en la magnífica exposició “The American Way of Lifé”. De tant en tant cal recordar el paper que algun personatge ha desenvolupat en moments convulsos i claus de la història. El cas d’aquest homenot és excepcional i correm el risc que pel temps emboirem el seu valor, cosa que serà difícil perquè l’IVAM, i altres museus internacionals, custodien la seva grandiosa obra.

El vaig conèixer en un aplec a la plaça de bous de València convocat per Acció Cultural del País Valencià i feu un emotiu discurs en un valencià culte desprès de quasi 50 anys d’haver-se exiliat de València fugint del franquisme.

Renau forma part d’aquella gran fornada d’artistes, escriptors i intel·lectuals dels anys 20 i 30, dels quals quedarem orfes per la dictadura franquista en ser derrotada la República per les armes. Vull recalcar que fou per les armes i no per les urnes que en democràcia hagués sigut el correcte. El guanyador d’una guerra mai no és per la voluntat del poble, si no pel suport internacional que faciliten més i millors armes. Per altra banda, vull dir i destacar una volta més, el immens i llarg buit i desolació intel·lectual que va deixar la Guerra Civil.

Als anys 20, un Josep Renau ben jove, ja destacava en el camp del fotomuntatge i cartellisme, presentant treballs a concurs i guanyat primers premis. L’aproximació i adveniment de la Segona República va ser propens per editar-s’hi tot tipus de revistes de caire cultural i tècnic en les quals col·laborava com il·lustrador, escriptor i en fotomuntatges: “Taula de lletres valencianes”, “Orto”, ”Nueva Cultura”, “Estudios”, etc.

Renau va saber denunciar a traves del seu treball allò que passava al seu voltant i al món, tot donant-li un caràcter extremadament estètic que ha perdurat i perdurarà sempre. A més, fou un home inquiet, inconformista, sense deixar d’investigar noves tècniques i des d’una actitud independent i personal. Als anys 30 ja estava connectat en el camp internacional del fotomuntatge que va arribar a dominar i conèixer al màxim. Va seguir, i estava al dia a través de la premsa alemanya dels anys 30 en el conflicte que s’apropava, i va entendre les possibilitats que tenien les arts plàstiques en la lluita social contra el nazisme.

A nivell polític, es va afiliar al Partit Comunista d'Espanya el el 1931. Fou un gran activista soci polític i el 1932 va fundar la “Unió d'Escriptors i Artistes Proletaris” entre moltes més coses. En la revista “Estudios” va fer un anàlisi marxista amb fotomuntatges sobre els problemes de la religió, la història i la lluita de classes. El seu prestigi artístic i professional el va dur a ser requerit el 1936 per fer-se càrrec en la República de la Direcció General de Belles Arts i és allí on també va fer una gran tasca obrint camins en el foment de les arts. En l’Exposició Universal de Paris de 1937 va deixar el pavelló espanyol al més alt nivell, especialment amb el quadre que ell mateix va encomanar a Pablo Picaso: “El Guernica”. Quant al patrimoni artístic durant la guerra, va fer un gran paper protegint-lo de les bombes. De tot ha quedat constància i podem reafirmar-ho en diferents manuals.

Sabem que a ultima hora estava molt preocupat en que pogués perdre’s, no la seva obra que estava ben assegurada, si no la seva experiència i totes les idees que tenia en diferents camps de l’art. Les seves pròpies paraules ho confirmen: “[...] la joventut ha de seguir avançant per aquest camí, millorant les coses, modernitzant-les, canviant-les i que açò vaja endavant. Que el meu esforç no es perga, perquè jo tinc consciència dels límits del meu treball, perquè jo ja em sento petit, impotent. Perquè són tants els elements que domine, que ha de ser un col·lectiu el que continue avançant [...]” (Josep Renau).

Son paraules que demostren els diferents camps de treball que tenia en ment i que pensava anar desenvolupant. Era tan gran l’explosió de idees que tenia, que potser per això es sentia desbordat, xicotet i impotent. Tant de bo s’haguera dut (o es dugués) a efecte allò que tant el preocupava: continuar la recerca de noves formes d’expressar la plasticitat i estètica de l’art al servici del poble. Tan de bo, els encarregats de transmetre el seu pensament ho facen fidelment i ho encerten. D’una cosa estic ben convençut; la potencialitat artística i la valencianía de Renau no pertany a cap ideologia ni a cap disciplina artística o científica, la seva capacitat creativa pertany a l’univers sencer i als valencians no ens toca anar més enllà d’estar orgullosos de la seva vàlua i de que haja nascut al si del Cap i Casal del nostre País.

A la recerca d’un projecte (Bartolomé Sanz Albiñana)

 

En la vida és important de tindre projectes com més prompte millor. No importa si, sobre la marxa, els projectes tenen variacions i necessiten adaptacions. En el meu cas, a dotze anys, com és de suposar, no tenia cap projecte vital, però una altra persona el tenia per a mi. Això també tenia la seua importància. Aquell projecte incloïa sis anys de batxiller d’humanitats amb dues revàlides en quart i en sisé. Després hi havia un curs prefilosòfic, seguit de dos de filosofia. Per últim, quatre cursos de teologia coronaven els estudis eclesiàstics. Total que m’esperaven tretze cursos per davant i, si tot anava bé, a 25 anys seria sacerdot.

De tota manera, jo no em calfava massa el cap amb tot això i amb metes tan llunyanes i, com tots els xiquets de la meua edat, pensava a jugar a futbol, bàsquet, frontó i handbol. Les instal·lacions esportives del Seminari de Montcada eren extraordinàries per a eixos menesters. M’agradava l’esport a l’aire lliure, així que quan tocaven exercicis al gimnàs hi anava de mala gana; però hi anava. Em banyava cada dia de l’any en una de les dues piscines que hi havia: no importava que fera fred o calor. Després d’un partit de futbol sempre tenia calor. Vaig practicar tant l’esport rei que a partir dels dèsset anys ja no hi vaig tornar a jugar amb regularitat mai més.

I ja que parlem de projectes, cal reconéixer que quan l’arquebisbe de València Prudencio Melo (1922-1945) va adquirir a Montcada en 1943 els terrenys on es construiria el seminari va tindre molt bona vista amb el projecte: un espai ampli a l’Horta Nord, rodejat de camps de tarongers i apartat de la capital, tot i que no excessivament, on es formarien els futurs sacerdots des de menuts.

Tots els projectes i obres grans són producte del treball de molts homes. En aquest cas a l’arquebisbe Prudencio Melo el va seguir l’arquebisbe Marcelino Olaechea (1946-1966) i supose que eixe projecte i obra es va acabar amb Rafael González Moralejo, que durant onze anys va ser bisbe auxiliar d’Olaechea. Després de tres anys de seu vacant, l’arquebisbe titular va ser José M. García Lahiguera (1969-1978).

Però no va ser fins que jo feia sisé, amb dèsset anys, que un dia vaig seure a pensar qui havia dissenyat aquell espai educatiu del qual jo era beneficiari, aquell internat on jo portava estudiant sis cursos. Vaig esbrinar que el Magnus Cancellarius Excmus. ac Rvdmus. D. D. Marcellinus Olaechea, Archiepiscopus valentinus havia encarregat a l’Illmus. D. Antonius Rodilla Zanón, Studiorum praefectus et rector (1939-69) el disseny d’aquesta gran obra. Els documents marc que he consultat estan en llatí.

El senyor rector Rodilla Zanón va exercir el seu càrrec trenta cursos i només per això aquest home singular, amb llums i ombres, com cadascú de nosaltres, es mereix un article més pausat que li dedicaré en un altre moment. Un home, com tots ho som, fill del seu temps. Diuen que era tridentí. A aquella edat jo no entenia molt d’aquestes coses. No sé on vaig llegir que Rodilla opinava que les dues pitjors coses que li havien passat a l’Església del seu temps eren el papa Joan XXIII i el Concili Vaticà II. Imagine que, com tots els homes de caràcter i amb caràcter, degué imprimir el seu segell a les generacions de sacerdots que es van formar sota el seu mandat durant trenta anys. No tinc res a objectar. Repetisc, tots som fills del nostre temps: per a les coses bones i les que no ho són tant. Quan es viu tota una vida amb una filosofia, no és gens fàcil d’acceptar aires nous de la nit al dia. I açò, crec jo, és el que li devia passar a Rodilla amb Joan XXIII i el Concili Vaticà II.

De tota manera, a un xiquet de dotze anys com jo no li era fàcil de trobar-se’l per un dels molts corredors que hi havia en aquell espai. Des del primer dia sabia molt bé fins on arribava la meua llibertat de moviments i durant els primers anys no em va passar pel cap de transgredir eixa norma que vindria contemplada en el Reglamento. El seminari, com tots els internats que es prearen, en tenia un i ben complet.

Sé cert que molts dels que van passar pel seminari menor no devien veure mai el rector Rodilla, perquè no solia ni oficiar la missa dominical ni fer-se massa visible entre els menuts. Jo vaig tindre la sort de veure’l i parlar amb ell en dues ocasions (presentació, lloc de procedència, afeccions, etc.). Les dues ocasions estaven relacionades amb la Schola Cantorum de la qual jo formava part i que dirigia don Santiago Sansaloni (1923-2008), que venia de València. El semblant hieràtic de Rodilla, de somriure seriós, no era fàcil d’oblidar.

Deixant a banda el disseny general de la superestructura del Seminari de Montcada, en el particular del meu curs cal destacar la presència d’un jove don Miguel Payá Andrés, el meu educador i superior, que acabava de cantar missa a mitjans del 1963. Don Miguel, a més d’obtenir matrícula d’honor en l’examen general de teologia, també havia obtingut matrícules d’honor en matèries teologals com: Exégesis del Nuevo Testamento, Exégesis del Antiguo Testamento i De Baptismo et Confirmatione. Sempre el vaig considerar un home llest que em coneixia millor que jo mateix; no debades el vaig tindre tres cursos de superior-educador. Don Miguel va nàixer a Alcoi, però de menut la seua família es va traslladar a Beneixama, així que déiem que era d’eixe poble. De la meua època han eixit del seminari uns quinze bisbes. No sé per quin motiu don Miguel no és bisbe, però algun n’hi deu haver. A Roma ho sabran millor.

Des d’un primer moment vaig considerar important tindre referents, i don Miguel Payá n’era un. A diferència d’altres superiors-educadors, com don Andrés López Blasco, no era practicant de cap esport, i tan sols el vaig veure nadant en la piscina una vegada. He de reconéixer que una de les coses que més m’agradava d’ell era escoltar-lo parlar: em queia la bava i vaig descobrir que es podia aprendre molt sols d’escoltar persones intel·ligents. Tot i que em va expulsar en sisé —dit més suaument i eufemística, em va recomanar que recapacitara durant un any el meu projecte vital—, no li guarde cap rancúnia, li ho agraïsc de tot cor i quan me’n recorde rese per ell de nit algun paternóster en llatí, és clar.

Com que en aquest article he parlat molt del llatí; no em queda més que evocar el record de Francisco Rodríguez Adrados (mort el 21 de juliol passat a 98 anys), membre de la RAE, president durant molts anys de la Societat Espanyola d’Estudis Clàssics i referent de la cultura grecollatina al nostre país, a qui vaig conéixer a mitjans dels anys noranta, quan m’entestava a introduir el llatí al meu institut (l’Escola Industrial d’Alcoi), un dels centres tècnics més antics del país, creat el 1853, i per tant sense cap tradició en l’ensenyament de les llengües clàssiques.

Bartolomé Sanz Albiñana

 

Furgant en el passat (Bartolomé Sanz Albiñana)

(Publicat en Vilaweb 25.07.2020)

Fa uns mesos llegia una autobiografia d’un escriptor valencià i en valencià, nascut en acabar la guerra, criat en ambient rural, i parava atenció a les vivències que encara em resultaven significatives i que entenia perfectament, tot i que jo sóc deu o dotze anys més jove. I pensava així mateix que, potser, als nascuts en la dècada dels seixanta i posteriors, tot el relat i el món que s’hi descrivia els resultaria tan irrellevant i descontextualitzat com a mi em semblaven de llunyanes i estranyes aquelles històries de la Segona República que em contaven d’uns vint anys abans que jo nasquera: crema de convents, mitja Espanya analfabeta, motins anarquistes, vagues de camperols, José Antonio, la Falange Espanyola, la sublevació de Franco, etc.

I mentre anava llegint eixa autobiografia em vaig veure prenent notes, un vici que m’acompanyarà fins a la mort. Prenia apunts de la meua infantesa, família i veïnat, de l’entorn rural on vaig créixer; en una paraula, de la vida a l’Olleria com jo la recordava fins als onze o dotze anys.

Eixe és el motiu, i cap altre, que m’ha animat a furgar en el meu passat i deixar constància d’aquella època: fer un viatge cap arrere en el temps, potser amb errades però no des de la fantasia. Pense que si unes quantes persones de cada poble de la comarca feren aquest exercici innocent d’evocar la memòria i els records de la infantesa i/o adolescència, segurament tindríem un retrat un poc més exacte de com era la vida d’aquells anys.

Sense adonar-nos-en, anant a escola i tornant a casa, jugant i a vegades també plorant, entre burres, matxos i carros ens va passar el temps i ens vam fer nens de deu o dotze anys. Tinc records, encara que desordenats, d’aquella pel·lícula en blanc i negre en què els xiquets en eixir d’escola corríem pels carrers, places, bancals i barrancs: ja saben com és de capriciosa la memòria. El meu territori anava del port, des d’on contemplava el pla de Canals, al camí del convent dels Caputxins i la pinada de Capellans. Una altra ruta era al riu Clariano passant per davant del cementeri. El barranc del Salido i la cova de sant Nicolau on no vaig anar mai de xicotet em semblaven terres d’un altre terme. Alguna escapada al camí d’Alfarrasí, a la brigada del Vint-i-u o al camí d’Aielo completaven els límits de la meua geografia infantil.

Tota eixa vida rural, a l’aire lliure, jocs pels carrers, sense televisió, i tan sols els llibres d’escola formaven tot el nostre bagatge; almenys el meu. I així, una estació rere l’altra: des que les fulles dels arbres eixien fins que queien a la tardor i venia l’hivern.

Quatre cursos a les escoles noves d’Isabel la Catòlica en el període elemental, de 1957 a 1961, amb don Paco Durá (de Cerdà) —Escuela Nacional Unitaria de Niños nº 2 de Ollería, diu la meua Cartilla de Escolaridad—, seguits de dos cursos a les escoles velles del carrer de la Font Nova en el període tercer, de 1961 a 1963, amb don Felipe Cano (d’Albacete). Mire el preu dels segells de la Mutualidad Nacional de Enseñanza Primaria al final de la Cartilla de Escolaridad, als quals no havia prestat mai atenció, i hi descobrisc com anava encarint-se la vida, d’una pesseta en 1957 a cinc pessetes en 1963.

El meu mentor oficial, el rector don Antonio Cerdá Talón, va estimar oportú el canvi d’escola quan don Paco va obtenir destí crec que al seu poble, potser pensant també en el meu futur. Als xiquets d’onze anys del meu temps no els demanaven mai l’opinió. Ens havien ensenyat a creure i callar. Jo era un xiquet destinat a anar al forn de vidre, com mon pare, però degué contestar prou bé en llatí amb l’entonació adequada les responsa acolythi in missa, ja se sap, dir Et cum spiritu tuo moltes vegades en el moment adequat. Així que a dotze anys acabats de fer em va tocar la loteria: en compte d’anar-me’n al forn de vidre, me’n vaig anar al seminari de Montcada. Els sis anys de seminari van ser fonamentals per a la meua formació posterior i a ells tornaré, curs per curs, amb detalls i noms que recorde molt bé.

De tot aquell temps a escola em queden records difusos i irrellevants dels companys de classe. En devíem ser uns trenta-cinc per aula, tot xiquets, de diferents edats. Les xiquetes anaven separades dels xiquets i no es podien mesclar ni al pati. No recorde que a les tres aules de les escoles velles, on els mestres eren don Álvaro, don Felipe i don Vicente Castelló, hi anaren xiquetes. Recorde millor els companys de les escoles velles que els de les noves. D’unes i altres recorde millor els de la meua edat i els qui després van seguir estudis com Joaquín Camarena, Vicent García Gras el platero, José Albiñana Frascuelo, Vicent Albiñana Celleta, Pepe Úbeda, Juan Luis Villarroya, etc. No sé com es podien aclarir els mestres amb tants xiquets i amb diversos nivells per aula! Allò devia ser una mena d’assaig d’això que hui es diu ‘atenció a la diversitat’.

Tinc gravats al meu cervell els diferents espais físics dels dos grups escolars on vaig anar i també on vivien els mestres, el dia que va morir el papa Pius XII, l’himne del Cara al sol de matí al pati, els vàters tercermundistes de les escoles velles on féiem les nostres necessitats, la morera que hi havia a les escoles velles i el formatge i la llet en pols dels nord-americans que cada dia dos dels xiquets ens encarregàvem de preparar: un anava tirant la llet en pols dins d’un perol gran ple d’aigua, i l’altre anava remenant i mesclant-ho tot amb un cullerot gran per tal que no es feren grums, però sempre en quedaven. Després don Felipe pujava el perol a sa casa per a calfar la llet.

Acostumat a la llet de les vaques del meu avi Tomeu, no vaig poder mai amb aquell producte nord-americà, i si en prenia algun got és perquè li afegia un poc de colacao que em portava de casa. La biblioteca escolar encara no s’havia inventat o almenys no havia aplegat al poble, així que tota la nostra saviesa estava entre les tapes dels diferents graus de l’Enciclopedia Álvarez. Ah! Feien escola dissabte de matí, al final del qual resàvem el rosari.

Dels anys escolars de primària no tinc cap d’eixes típiques fotografies de grup de tots els xiquets amb el mestre que he vist en llibres o en altres pobles. Però en tinc unes quantes individuals de diversos cursos, sempre igual: el mapa d’Espanya, penjat de la paret, darrere de mi; el globus terraqüi amb els continents i oceans a la meua dreta; i davant de mi un exemplar obert de l’omnipresent Enciclopedia Álvarez entre les meues mans que jo feia com si estiguera llegint. Com que no tinc cap d’eixes fotos a mà, no recorde bé si sobre la taula també hi havia un tinter amb una ploma i un paper assecant de color rosa, companys inseparables d’aquells anys en què de la llapissera, com si es tractara d’un ritual iniciàtic, ens passaven a escriure amb ploma i tinta. Ara que ho pense: senyor, quanta tinta escampada pels pupitres i damunt de nosaltres i quanta reprimenda en aplegar a casa fets uns captaires!

Bartolomé Sanz Albiñana

   

Evocació de la cadira (Recordant don José Mª Belarte) Bartolomé Sanz Albiñana

 

(Publicat a Vilaweb, 6 de juliol 2020)

De tant en tant m’acudeixen pensaments obsessius. Un és en quin lloc precís es deuen trobar dos quaderns de notes de la meua joventut. El primer conté els apunts d’Història de la Cultura que ens dictava el Dr. Jaume Marco Baidal (Benissa 1898-1978) el curs 1965-66 quan jo feia 3r de Batxiller o de llatí. En el segon quadern es troben els apunts de Literatura Espanyola —el mester de juglaria, el mester de clerecia, la novel·la picaresca, etc.— del professor don José M. Chema Belarte al llarg del curs 1968-69.

Tots dos eren professors que no seguien el manual de la matèria i que no entenc per què els havíem comprat, ja que no els vam obrir pràcticament mai. Potser foren els primers professors que ens introduïren en la tècnica de prendre apunts sense cap pauta, una destresa fonamental per als estudis posteriors. Ja se sap, a nadar s’aprén escabussant-se, fent braçades sense parar i engolint glops d’aigua. Tots dos se centraven a donar-nos unes línies bàsiques de les assignatures que impartien, sense mirar cap nota ni llibre mentre explicaven. Eixa és la mena de professors que sempre m’ha agradat més: hom es podia quedar bocabadat escoltant-los, i ells i nosaltres perdíem la noció del temps. Mala cosa és quan mestres, professors i estudiants miren contínuament el rellotge!

Don Jaume ens va donar geografia d’Espanya (1963-64) i universal (1964-65). Per cert, era l’únic professor que a vegades ens parlava en valencià, llengua que ens evocava la que les nostres mares ens havien ensenyat i amb la que jugàvem amb els amics, però que teníem temporalment tancada en un armari, ja que en aquell temps llunyà no es considerava adequada per a la transmissió del coneixement. Una vegada, en primer curs, li vaig preguntar si acelga volia dir alga, perquè em sonava similar, i em va contestar: ‘Bleda, bleda’. En aquell moment, com que jo era massa menut, no vaig captar el doble sentit i el joc amb la paraula.

Era l’autor, entre més, d’un llibre que recollia una descripció succinta de cadascuna de les comarques espanyoles: tota una faena! Per la seua edat, molt bé podia ser el meu avi, i recorde que era un poc asmàtic. Ens contava històries com la de les olives gelades i crues que durant la Guerra Civil es va menjar per les terres de Jaén. Ara, navegant per Internet, he esbrinat per una orla de 1944 que es va llicenciar en dret a quaranta-sis anys. Pels anys seixanta, el Google de l’època en la seua matèria eren unes cartelleres de cartó, cadascuna dedicada a un país, amb retalls apegats de periòdics i de revistes que ell penjava per les parets al llarg dels corredors: rius, muntanyes, mineria, agricultura, ramaderia, ciutats importants. Mitjançant eixes cartelleres, nosaltres tréiem el cap al món i el descobríem. En aquells temps els recursos pedagògics depenien molt de la imaginació dels professors.

Don José M. Belarte ensenyava literatura espanyola el curs 1968-69. Aquell curs quedàvem trenta-tres alumnes dels seixanta-sis que havíem començat en primer. Pura i dura selecció natural darwiniana. Doncs bé, el professor ens va dissenyar un pla de lectures obligatòries per si de cas en algun moment ens avorríem i no sabíem què fer, i de les quals havíem de lliurar-li els resums a final de curs: Cantar de Mio Cid, Milagros de Nuestra Señora de Berceo, Libro de Buen Amor, La Celestina, El Buscón de Quevedo, el Lazarillo de Tormes, las Coplas de Jorge Manrique, etc., amb un total d’unes vint lectures. Era un professor refinat i molt educat. Un dia ens va demanar que reflexionàrem en un full sobre quin invent creiem que era el més important de la humanitat i per quin motiu. Cadascú de nosaltres, començant per Andrés Ferrandis (Aldaia) i acabant per Valmaña Buj (Gandia), li vam dir els invents que pensàvem que havien canviat el transcurs de la humanitat: la roda, el foc, el cotxe, els coets espacials, l’avió, el telèfon, el microscopi, la impremta, la penicil·lina, etc. Quan vam acabar, es va alçar, i caminant amb el pas pausat i elegant d’un patrici romà ens va dir que l’invent més important de la humanitat era la cadira amb totes les modalitats: cadira de braços, balancí, banc, hamaca, sofà, tamboret, poltrona… Va concloure que la major part dels invents que nosaltres havíem suggerit no existirien sense que algú haguera estat assegut unes quantes hores calfant-se el cap.

Mentre Belarte feia la seua dissertació sobre transcendència de la cadira per al passat i futur de la humanitat, jo mirava de reüll Jesús Conill Sancho, sens dubte el més llest del meu curs, i que seia uns tres metres davant meu en un angle de 45 graus a la dreta. I el mirava per veure si refutava l’argument del professor. Però pareix que va quedar prou convençut. A dotze anys jo m’havia adonat que Conill, a més d’intel·ligent de mena, era un faener nat. Mentre tots ens afanyàvem per a anar a jugar a futbol en el temps lliure, ell devia anar no a la biblioteca de curs, on recorde que jo fullejava la revista Sábado Gráfico, sinó a la general on era prohibit d’anar. No sé si tenia un salconduit especial. La bona qüestió és que en acabar el curs la major part de nosaltres havíem fet la meitat de les lectures imposades. Conill les tenia totes completades amb floritures i cites dels crítics més autoritzats en cadascun dels ‘monuments’ literaris que ens entraven aquell curs. La resta d’alumnes que no havíem pogut completar les lectures ens conformàvem de fer resums dels seus resums. A ell no li importava que ens inspiràrem en el seu treball i esforç. Quan lliuràrem les llibretes al professor, la de Conill estava tan palpada que no es podia dissimular, i pareixia el doble de gruixuda, signe evident de com l’havíem repassada.

No sé si Belarte havia llegit l’entrada de Joan Fuster sobre la cadira en el seu Diccionari per a ociosos (1964). Belarte era un home molt llegit, i no m’estranyaria gens. A Conill no el vaig veure mai per la Facultat de Filosofia i Lletres on vam fer carreres diferents, també en el doble sentit de la paraula: acadèmiques i fugint dels grisos a principis dels anys setanta. Ell hauria pogut fer qualsevol carrera que li haguera passat pel cap, de lletres o de ciències. Li’n sobraven, de recursos, per a això i per a més. Fa un grapat d´anys, quan encara no s’estilaven els mòbils ni els whatsapps que han trastocat les nostres vides, ens vam reunir a Torrent tots els companys que vam començar l’any 1963. També hi era l’amic i sacerdot César A. Buendía Romero, un sant en vida. Doncs bé, l’únic que hi va aparéixer amb la muller va ser Jesús Conill Sancho. S’havia casat amb la filòsofa Adela Cortina, sí, la que escriu a El País una vegada al mes. Ell és catedràtic de Filosofia Moral i Política, i ella catedràtica emèrita d’Ètica. Com diríem col·loquialment: una parella dedicada al rock dur, sobretot ell. Ho poden comprovar, si no, en YouTube escoltant alguna de les conferències d’ell. Per a parir eixes idees es necessiten bones cadires, i no diguem els qui l’han d’escoltar.

Sovint, quan sec a estudiar pense en Belarte, en Conill i en la contribució de les cadires en les seues diferents variants al progrés de la humanitat. D’una manera subtil, Belarte ens va convidar a seure i llegir. De sobte, miraculosament, la locució horaciana ‘sapere aude’ s’havia transformat en ‘sedere aude’. Benaventurats, doncs, els qui seien a pensar, perquè de la resta del món són els fruits del seu treball.

Bartolomé Sanz Albiñana

La finalitat de les coses ( BARTOLOMÉ SANZ ALBIÑANA)

El meu primer dia de classe de matemàtiques de primer de Batxillerat (curs 1963-1964) al Seminari Metropolità de València, a Montcada, un rector que es notava a simple vista que no patia fam ni necessitats, molt llustrós ell, se’ns va presentar dient amb veu engolada i ampul·losa: ‘Me llamo don Moisés Sánchez López y seré vuestro profesor de matemáticas este curso’. A continuació va tindre el detall de convidar-nos a presentar-nos, breument, cadascun de nosaltres: d’on veníem i que contàrem alguna anècdota de la nostra vida. Va ser l’únic professor que ho va fer.

Feta la presentació, baixà de la tarima i amb un clarió escrigué a la pissarra amb una lletra que podria reconéixer ara mateix, si la vera, una sentència llatina que perdura en la meua memòria: In omnibus respice finem, que equival a ‘Cada cosa té la seua finalitat’.Tot seguit ens va fer una explicació breu de la frase i ens va manar que férem una redacció sobre el significat d´eixa expressió llatina. Ja es poden imaginar tots vostés les cares dels trenta-tres xiquets que séiem als pupitres i que només uns dies abans jugàvem als carrers amb els amics del poble: des d’Alemany Miñana de la Pobla Llarga fins a Valdelvira Arroyo de Quart de Poblet, passant pel poeta Fernández Martí de València. Encara que al juny havíem superat l’examen d’ingrés i havíem fet molts dictats i anàlisis gramaticals a les nostres escoles, no havíem fet mai cap redacció. De tota manera, aquell curs i els dos següents don Antonio Richart, professor de llengua espanyola i autor d’un manual de la seua matèria, ens va manar fer tantes redaccions que encara no li he perdut l’afecció. Alguna finalitat havia de tindre exercitar-nos amb tanta redacció, dic jo. Gràcies, don Antonio! Tot i que m’encantaria d’analitzar morfològicament la frase llatina en qüestió i estripar-la sintàcticament, hui els en dispensaré.

S’han parat a pensar alguna els noms amb què ens referim als eclesiàstics? Sacerdot, prevere, vicari, canonge, vicari episcopal, vicari apostòlic, vicari capitular, vicari general, bisbe, bisbe auxiliar, arquebisbe, nunci, cardenal, etc. És exactament igual que en l’exèrcit: soldat, soldat de primera, caporal, caporal primer, sergent, etc., fins a aplegar a general de divisió. També la universitat en té els seus: professor ajudant, professor associat, professor visitant, professor ajudant doctor, professor contractat doctor, professor titular, catedràtic, professor emèrit. Ara tenim papes emèrits, reis emèrits, professors emèrits. Em pareix perfecte, i no sóc jo el més adequat per a jutjar els mèrits de cadascun d’ells!

 L’església és com l’exèrcit i la universitat: una jerarquia burocratitzada. O potser una burocràcia jerarquitzada. La frase no és meua, és de Julio Cortázar i recorde que la vaig aprendre en la mili un dia quan llegia el diari l’any 1977, entre la legalització del PCE i les primeres eleccions lliures a Espanya en quaranta-dos anys. 

No debades els deia que don Moisés era un rector amb bona butxaca: a més que la tela de la seua sotana era de la millor qualitat, tenia també una finca a Begís on ens va convidar a passar un dia a finals del curs 1968-1969. Don Moisés tenia una ramalada d’ironia i sarcasme en les xarrades i comentaris. Nosaltres teníem només onze o dotze anys, però sense conéixer eixos conceptes captàvem perfectament la intencionalitat del missatge amb el seu comportament, sense cap mena d’explicació.

Aquell primer curs hi havia xiquets de molts pobles dels quals no havia sentit a parlar mai, i jo tenia interés a preguntar-los on paraven i ells m’ho ensenyaven en l’atles que teníem. Així vaig aprendre, extraescolarment, geografia. Del meu poble, l’Olleria, hi érem Vicent ‘el Platero’ i jo. A finals dels cinquanta i primeries dels seixanta, el rector del meu poble, don Antonio Cerdá Talón (1909-1967), enviava xiquets al seminari de dos en dos. Un determinat superior que solia parlar més del degut un dia va dir públicament que aquell rector enviava xiquets al seminari d’un en un i que el seminari li’ls tornava a casa de dos en dos. Recorde perfectament que quan el món va canviar radicalment a finals dels seixanta, jo observava com els rectors, per la mateixa regla de tres, anaven penjant les sotanes de quatre en quatre. Ironies de la vida.

El meu curs de seixanta-sis estudiants estava dividit en dues seccions. Jo pertanyia a la secció A. L’aula on rebíem les classes, situada a l’extrem final de la planta baixa del segon pavelló, era amplíssima i privilegiada. Tenia tres pilars centrals paral·lels a l’última fila de la dreta i li entrava la llum per tres costats. Jesús Conill Sancho es refermava contra el primer pilar. El quart costat era per on entràvem i eixíem de l’aula. Al llarg d’aquell llarguíssim corredor hi havia les aules dels sis cursos de Batxillerat. Hi havia unes escales per les quals s’accedia als dormitoris comuns i unes portes per on eixíem als patis i als camps d’esports i piscines. Com que al llarg de la meua vida docent he visitat tota mena de col·legis per tot Europa, puc dir que el seminari de Montcada que jo vaig conéixer era sens dubte el que més se semblava a una public school anglesa pel professorat, per la formació impartida i pels recursos que tenia. Qui crega que el seminari on jo vaig estudiar era un convent on ens passàvem el dia resant el rosari, lamente dir-li que va un poc desencaminat.

Al meu curs hi havia un xiquet grasset del Racó d’Ademús, amb bon apetit, el cognom del qual començava per B i a qui a don Moisés li agradava de fustigar de tant en tant: ‘B, buena comida, buen balón y al tercer pabellón’. Sé cert que don Moisés coneixia el recurs estilístic de l’al·literació i el posava en pràctica de tant en tant. Era extremadament agut en les observacions, sentències o dites. B era molt aficionat a tindre tisoretes, tiralínies, compàs, quadrant, llapis de colors, etc. per damunt la taula a l’hora de classe, per si de cas ens feien falta. Doncs bé, don Moisés, quan veia que B estava entretingut amb els seus joguets i no l’atenia, es desplaçava com una àguila al seu pupitre, li ho llevava tot i li deia: ‘Todo esto, B, para los gitanillos de las cuevas de Benimàmet’. Els primers anys de la carrera jo m’estava en la residència Juan XXIII de Burjassot, i un dia vaig tindre curiositat d’anar a veure eixes coves perquè volia saber exactament on havia anat a parar tot el material escolar de B. En arribar-hi em va caure mig món damunt. No vaig caure de tòs perquè m’acompanyava una amiga de Burjassot. No em podia imaginar don Moisés amb la seua sotana impol·luta últim model per aquelles andoles.

La moralitat de hui és que cada cosa té la seua finalitat. Continuen, per tant, posant-se les màscares quan calga, continuen respectant la distància de seguretat, continuen llavant-se les man i fent servir l’hidrogel. Esperem que d’ací a uns mesos no aparega cap autoritat governamental per la pantalla i ens diga que tots els esforços que hem fet tots aquests mesos no han servit absolutament de res. A no ser que vostés siguen seguidors fanàtics i impenitents de Donald Trump i Boris Johnson, és clar.

Bartolomé Sanz Albiñana

RETROALIMENTANDO EL FONDO DE PENSIONES DE LA SEGURIDAD SOCIAL.(J.Mª Beny)

 

Desde hace tiempo se habla mucho del futuro preocupante del actual sistema de pensiones públicas de la S.S. en España: los ingresos procedentes de empresa/empleado que la S.S. percibe para gestionar el actual cómputo/distribución de pensiones (14 pagas al año) son insuficientes y lo serán cada vez más dada la desproporción creciente trabajador/pensionista. El sistema como tal hace aguas, se acumulan las deudas, se está revolviendo cielo y tierra para mantenerlo. Asimismo, la Comunidad Europea insiste e insiste que hay que reformarlo… Considero que nuestro actual sistema de pensiones públicas es envidiable, para mí único en Europa, y que sería una pena perderlo.¿Podemos hacer algo los pensionistas para evitarlo? Pensando y repensando en ello, dado que los pensionistas somos hoy por hoy los ciudadanos - se habla de 8 millones - con ingresos mensuales seguros, aunque para algunos insuficientes, que a muchos de nosotros nos permiten incluso hacer algunos ahorros, se me ocurre preguntarme si con esos ahorros se podría hacer algo para fortalecer el actual sistema y asegurar su continuidad e incluso mejorarla.

Por otro lado, todos somos conscientes del hecho tantas veces lamentado y recriminado: la especulación financiera descontrolada es causa principal de la desestabilización financiera de los Estados y del desequilibrio social, con su tendencia siempre activa a acumular riquezas creando de rechazo bolsas de escasez y/o pobreza en el seno de la sociedad. Aunque “la regulación de la actividad financiera especulativa y de la riqueza ficticia” es fundamentalmente labor a realizar por los Gobiernos de cada Estado en coordinación con los otros Estados - y hay que apechugarles a que lo hagan - me pregunto si con esos ahorros, con los beneficios bancarios de nuestros ahorros, podríamos los pensionistas como ciudadanos de a pie hacer algo para tratar de rebajar el desenfreno especulativo de los mercados financieros y el enriquecimiento fácil de los especuladores.

La Respuesta a ambos interrogantes – tratar de consolidar el actual sistema público de pensiones e incluso mejorarlo, y tratar de contribuir desde la misma base social a frenar la especulación financiera capitalista -- pienso que tiene que ser positiva, y se me ocurre que tal vez una manera de hacerlo podría ser CREANDO una especie de caja de ahorros denominada “CAJA DE AHORROS DEL PENSIONISTA”, gestionada por la misma Seguridad Social y garantizada por el Estado, independiente y aparte de los bancos o cajas de ahorros como entidades que recogen ahora nuestros ahorros y los emplean con fines lucrativos propios, al margen de los intereses que a los interesados nos abonan. Depositaríamos en ella nuestros ahorros con la finalidad específica de alimentar los fondos de la S.S. y consolidar así su función social de redistribuir pensiones dignas a todos los ciudadanos. Teniendo en cuenta:

a) que nuestros ahorros, por pequeños que sean, devengarían siempre un interés a ingresar en la cuenta de los pensionistas ahorradores.

b) que la Caja de los Ahorros del Pensionista no entraría en el juego bursátil, sino que prestaría sus activos primordialmente al Estado a un interés ligeramente superior al que esos ahorros devengarían a los pensionistas participantes de tenerlos depositados en otra entidad bancaria. En consecuencia, el Estado CONSEGUIRÍA UNOS PRÉSTAMOS EN MEJORES CONDICIONES FINANCIERAS QUE LOS DE CUALQUIER PRESTAMISTA INVERSOR Y colaboraría directamente en lograr el objetivo de esta nueva entidad cuya finalidad seria garantizar los fondos que permitan a la S.S. del mismo Estado ejercer su función distribuidora de pensiones.

Un tal objetivo, poco a poco, con la debida información y correcto desarrollo, embarcaría a todos los pensionistas. Verían que los beneficios de nuestros ahorros, que ahora se lo llevan los bancos, pasarían directamente a la Seguridad Social: asegurarían así seguir percibiendo la pensión, y contribuirían a asegurar el futuro del sistema mejorándolo incluso. Aparte, claro, de que percibirían un interés por sus ahorros como podrían percibirlo depositándolos en un banco o caja de ahorros.

¿Un sueño irrealizable?. Esa es la reacción primaria que puede darse y de hecho se da… Pero me reanimo a hablar de ello recordando aquello de “Eso es soñar” que nos dijeron muchos incluso entre los mismos secularizados que iban a ser los beneficiarios, cuando iniciamos la campaña de COSARESE. Y afortunadamente fue desde la acera de enfrente, precisamente desde la misma S.S., que nos llegaron enseguida el aliento, la orientación, los elementales medios para poder empezar gracias a D. Manuel Laraña, entonces director provincial de la S.S. en Barcelona. Hoy, la labor que realizó COSARESE, llámese después FES, a todo el mundo parece tan normal y sensata. Y si algo se lamenta es el no haber empezado antes, avanzado más deprisa y llegado más lejos. En realidad, aquí y ahora, el problema serio y ciertamente no fácil de orillar serían por supuesto los Bancos y Cajas de Ahorros. ¿Encontraríamos no obstante algún M. L. entre los economistas? Sin duda entre ellos los hay también honrados, y es de ellos que habría que atender la debida evaluación. 

Motivaciones por encima de intereses personales, capaces de enganchar a los hombres de buena voluntad mínimamente deseosos de verdad, de harmonía y justicia social, las hay ciertamente. En este caso, se trata de consolidar el envidiable actual sistema público de pensiones que afecta principalmente a la clase media y baja. Interesarse por ello, tomar parte activa depositando en la Caja de Ahorros del Pensionista nuestros ahorros pequeños o grandes, seria ya una manera eficaz y activa, si bien modesta, de que incluso el ciudadano ya jubilado se conciencie y contribuya a consolidar y hacer que evolucione el sistema organizativo social, en este caso el de las pensiones públicas.

¿Qué haría falta para emprender esta campaña y asegurar su éxito? Ësta es la cuestión. (Sin olvidar que los primeros y más correosos adversarios cargados de argumentos y argucias serían los mismos bancos y sus ad láteres). 

Agradeceré opiniones, y de encontrar positiva la idea – en el fondo seria posiblemente una manera de interesar al ciudadano de a pie en la empresa comunitaria del bien común, - en tal caso, digo, bienvenidas las sugerencias para enfocarla adecuadamente, vertebrar un plan realista y convincente, iniciar campaña informativa y reclutar adhesiones, llegar al Congreso de Diputados, etc.

En todo caso, incluso si se encuentra ser ésta una idea descabellada, que su lectura haya servido de entretenimiento en momentos de confinamiento casero como son los presentes gracias a nuestra hermana a COVID 19. Gracias

J.Mª BENY

 

 

JOSE IGNACIO SPUCHE, TESTIMONI D’UN AMIC

 

Ens ha deixat  José Ignacio, membre del Grup Cristià del Dissabte, i ara cal recordar, perquè sols allò que es recorda, és viu;  ara et volem recordar, amic, “compañero del alma, compañero”.

Com diu el poeta, a nosaltres ens adormiren amb un conte, però ens despertaren amb un somni. Tú has viscut, com a protagonista eixe despertar amb eixe somni sense uniformes inflats, sense rets, ni  rites que no tenen sentit, ni trampes, i sobretot, sense por. Ens has mostrat que somniar és voler, voler i voler desvincular-se del capdell. He tingut la sort de compartir amb tú moltes batalles d’eixe somni en aquest caminar, acompanyat per la teua amistat.

En primer lloc, allò que visquerem al seminari on tú t’incorporares amb un grup de batxillers, i des d’aleshores, amb la teua figura alta, esbelta, il.lustrada –parlant en castellà-, no et deixares deslumbrar per la tentació per planificar una carrera eclesiàstica d’altura, com sí ho feu algún company nostre, que ha escalat en la carrera eclesiàstica com ho tenia planificat.

Apassionadament, emperó,  portares endavant el somni d’anar amb un equip de companys als pobles de la Vall de Cofrents –una experiència, aleshores, conciliar, innovadora-. En el mateix sentit de compromís participares en la parròquia de Vera, amb Pepe Vila, amb l’exemplar testimoni  evangèlic i polític a la Malvarrossa.

A propòsit, la  dedicació a l’ensenyament ha estat present sempre acompanyada per una clara vocació pedagògica. Una vocació que et va impulsar a col.laborar amb el moviment junior en Mislata i en activitats semblants al mateix poble.  El seu aspecte majestuós no el feia allunyar-se dels alumnes, ben al contrari, sabia acceptar, amb la seua figura quijotesca i amb un gran sentit de l’humor, alguna broma per part dels alumnes. El meu fill em conta que el darrer dia de classe abans de Nadal, mentre estaven decorant l’aula, un company agafà un pot d’espray de neu i creient que estava buit li gastà la broma de rociar-lo, i la sorpresa fou que li omplí la cara. Tots quedaren estupefactes i José Ignacio reaccionà amb el temple i la jocositat que mereixia la broma. A la vegada que transmitia serietat la seua figura, deixava vore una gran  ternura. Puc dir que els alumnes aprecibien en José Ignacio més que a  l’home professor a l’us, que sap la seua doctrina, a  un home bó.

La seua trajectòria fou sempre coherent amb la seua fe cristiana i conviccions profundes i raonades. Va saber prendre decisions cada vegada menys eclesiàstiques, però més cristianes, i amb valentía. El seu somniar el portà a descobrir l’amor en Mª Luisa. Eixe amor concret, real, el visquè plenament; un amor que l’acompanyà tota la vida, que no estava en els sermons dels mestres religiosos, que l’ajudà a estimar encara més la vida de modo natural. Un amor que es concretà també en la seua filla i la seua neta, i que vivía amb tremenda il.lusió. Aquest amor el vivía i donava sentit a la seua vida, perquè viure no és sols estar vius, sinó que és l’actitud d’omplir la vida.  

Al caliu d’aquest context, José Ignacio fou company i impulsor del moviment  pro celibat opcional MOCEOP,  de tants amics que sentiren la mateixa lluita, el mateix somni, el mateix caminar. Uns companys que hem gaudit de la seua companyia “en l’esmorzar del dijous”, on per damunt l’amistat és el factor que ens congrega.

José Ignacio, per tot allò que hem rebut de tú, pel teu acompanyament, pel teu testimoni, per la teua amistat,  gràcies. Ara, amb la separació,  ens fas entendre que res és etern, ací res és etern. Desitjem que trobes tot allò que dels teus somnis no has trobat, i a nosaltres ens queda el fruit de la teua companyia,  que ens ha fet a tots millors.    

   Paco Gramage.

 

 

IN MEMORIAM José IgnacIo Spuche Bellod (E.Herrero)

 

Mi primer contacto significativo con José Ignacio lo tuve en Buñol, a donde acudió a pasar el día con algunos condiscípulos en un chalet o casa de campo, propiedad de Vicente Garrigues.

Quien nos iba a decir que, pasados los años (en 2011), los dos y J.Mª Monzó volveríamos a Buñol al entierro de Garrigues.

En el número dos de Nihil Obstat hice una entrevista al matrimonio en su casa de Mislata. (Podéis leerla en el blog). Entrevista breve, porque en aquellos inicios los medios económicos no daban para más, pero creo que densa. Allí creo que se da bastante idea de las actividades del matrimonio Spuche-Gómez.

De Moceop hemos estado siempre bastante al día, porque José Ignacio solía repartirnos de cuando en cuando ejemplares de la revista de Moceop “Tiempo de hablar, Tiempo de actuar”. MOCEOP tiene su página web http://www.moceop.net/  y,  dentro de ella, el apartado REVISTA hasta el número 163, la última editada hace poco.

En los últimos tiempos, cuando ya recibía sesiones de diálisis en el hospital de Manises, José Ignacio aún tuvo humor para venir algunas veces a almorzar con nosotros.

No soy quien para decir si  in tempore brevi, pero sí afirmo que implevit tempora multa.

D.E.P

E. Herrero