JOSE IGNACIO SPUCHE, TESTIMONI D’UN AMIC

 

Ens ha deixat  José Ignacio, membre del Grup Cristià del Dissabte, i ara cal recordar, perquè sols allò que es recorda, és viu;  ara et volem recordar, amic, “compañero del alma, compañero”.

Com diu el poeta, a nosaltres ens adormiren amb un conte, però ens despertaren amb un somni. Tú has viscut, com a protagonista eixe despertar amb eixe somni sense uniformes inflats, sense rets, ni  rites que no tenen sentit, ni trampes, i sobretot, sense por. Ens has mostrat que somniar és voler, voler i voler desvincular-se del capdell. He tingut la sort de compartir amb tú moltes batalles d’eixe somni en aquest caminar, acompanyat per la teua amistat.

En primer lloc, allò que visquerem al seminari on tú t’incorporares amb un grup de batxillers, i des d’aleshores, amb la teua figura alta, esbelta, il.lustrada –parlant en castellà-, no et deixares deslumbrar per la tentació per planificar una carrera eclesiàstica d’altura, com sí ho feu algún company nostre, que ha escalat en la carrera eclesiàstica com ho tenia planificat.

Apassionadament, emperó,  portares endavant el somni d’anar amb un equip de companys als pobles de la Vall de Cofrents –una experiència, aleshores, conciliar, innovadora-. En el mateix sentit de compromís participares en la parròquia de Vera, amb Pepe Vila, amb l’exemplar testimoni  evangèlic i polític a la Malvarrossa.

A propòsit, la  dedicació a l’ensenyament ha estat present sempre acompanyada per una clara vocació pedagògica. Una vocació que et va impulsar a col.laborar amb el moviment junior en Mislata i en activitats semblants al mateix poble.  El seu aspecte majestuós no el feia allunyar-se dels alumnes, ben al contrari, sabia acceptar, amb la seua figura quijotesca i amb un gran sentit de l’humor, alguna broma per part dels alumnes. El meu fill em conta que el darrer dia de classe abans de Nadal, mentre estaven decorant l’aula, un company agafà un pot d’espray de neu i creient que estava buit li gastà la broma de rociar-lo, i la sorpresa fou que li omplí la cara. Tots quedaren estupefactes i José Ignacio reaccionà amb el temple i la jocositat que mereixia la broma. A la vegada que transmitia serietat la seua figura, deixava vore una gran  ternura. Puc dir que els alumnes aprecibien en José Ignacio més que a  l’home professor a l’us, que sap la seua doctrina, a  un home bó.

La seua trajectòria fou sempre coherent amb la seua fe cristiana i conviccions profundes i raonades. Va saber prendre decisions cada vegada menys eclesiàstiques, però més cristianes, i amb valentía. El seu somniar el portà a descobrir l’amor en Mª Luisa. Eixe amor concret, real, el visquè plenament; un amor que l’acompanyà tota la vida, que no estava en els sermons dels mestres religiosos, que l’ajudà a estimar encara més la vida de modo natural. Un amor que es concretà també en la seua filla i la seua neta, i que vivía amb tremenda il.lusió. Aquest amor el vivía i donava sentit a la seua vida, perquè viure no és sols estar vius, sinó que és l’actitud d’omplir la vida.  

Al caliu d’aquest context, José Ignacio fou company i impulsor del moviment  pro celibat opcional MOCEOP,  de tants amics que sentiren la mateixa lluita, el mateix somni, el mateix caminar. Uns companys que hem gaudit de la seua companyia “en l’esmorzar del dijous”, on per damunt l’amistat és el factor que ens congrega.

José Ignacio, per tot allò que hem rebut de tú, pel teu acompanyament, pel teu testimoni, per la teua amistat,  gràcies. Ara, amb la separació,  ens fas entendre que res és etern, ací res és etern. Desitjem que trobes tot allò que dels teus somnis no has trobat, i a nosaltres ens queda el fruit de la teua companyia,  que ens ha fet a tots millors.    

   Paco Gramage.