Renau i la Memòria Històrica (Francesc JOVER)

 

Francesc Jover enviat a Nihil Obstat  el 8 de març de 2021

Recuperar la memòria històrica és una tasca que actualment està essent molt ben rebuda per la societat en general. Estic admirat en veure les diferents entitats memorialistes que estan eixint per tot arreu amb una activitat que em sembla extraordinària, malgrat els temps que corren. També ha augmentat darrerament la sensibilitat memorialista en l’administració de l’Estat; des de la Generalitat Valenciana fins a bona part dels seus ajuntaments valencians. Darrerament estem veient molt més interès que en cap altre moment des que es va restaurar la democràcia el 1978. Això m’agrada perquè demostra que l’administració també a pres consciencia, com no podia ser d’altra manera. A més, perquè és una assignatura que hi ha pendent des de fa dècades. Anteriorment havia estat bandejat el tema durant molts anys, o s’havia abordat insuficientment i amb molta timidesa. En aquest sentit, em sembla que actualment hi ha molta més disponibilitat general en conèixer el nostre passat recent i, a més, estem totalment convençuts que és un tema ideològicament transversal que tots els partits democràtics poden acceptar i facilitar. El contrari donaríem entendre estar d’acord en errors comesos que podríem repetir.

Feta aquesta introducció, vull fer uns comentaris sobre un dels artistes valencians més internacionals: Josep Renau i Berenguer (Valencia 1907, Berlin 1982). Un creador polifacètic i multidisciplinari, dissenyador gràfic, muralista, cartellista, especialista en fotomuntatges i a més, professor i teòric d’art. 

Al País Valencià, tinguérem ocasió de comprovar la seva categoria fa uns anys en la magnífica exposició “The American Way of Lifé”. De tant en tant cal recordar el paper que algun personatge ha desenvolupat en moments convulsos i claus de la història. El cas d’aquest homenot és excepcional i correm el risc que pel temps emboirem el seu valor, cosa que serà difícil perquè l’IVAM, i altres museus internacionals, custodien la seva grandiosa obra.

El vaig conèixer en un aplec a la plaça de bous de València convocat per Acció Cultural del País Valencià i feu un emotiu discurs en un valencià culte desprès de quasi 50 anys d’haver-se exiliat de València fugint del franquisme.

Renau forma part d’aquella gran fornada d’artistes, escriptors i intel·lectuals dels anys 20 i 30, dels quals quedarem orfes per la dictadura franquista en ser derrotada la República per les armes. Vull recalcar que fou per les armes i no per les urnes que en democràcia hagués sigut el correcte. El guanyador d’una guerra mai no és per la voluntat del poble, si no pel suport internacional que faciliten més i millors armes. Per altra banda, vull dir i destacar una volta més, el immens i llarg buit i desolació intel·lectual que va deixar la Guerra Civil.

Als anys 20, un Josep Renau ben jove, ja destacava en el camp del fotomuntatge i cartellisme, presentant treballs a concurs i guanyat primers premis. L’aproximació i adveniment de la Segona República va ser propens per editar-s’hi tot tipus de revistes de caire cultural i tècnic en les quals col·laborava com il·lustrador, escriptor i en fotomuntatges: “Taula de lletres valencianes”, “Orto”, ”Nueva Cultura”, “Estudios”, etc.

Renau va saber denunciar a traves del seu treball allò que passava al seu voltant i al món, tot donant-li un caràcter extremadament estètic que ha perdurat i perdurarà sempre. A més, fou un home inquiet, inconformista, sense deixar d’investigar noves tècniques i des d’una actitud independent i personal. Als anys 30 ja estava connectat en el camp internacional del fotomuntatge que va arribar a dominar i conèixer al màxim. Va seguir, i estava al dia a través de la premsa alemanya dels anys 30 en el conflicte que s’apropava, i va entendre les possibilitats que tenien les arts plàstiques en la lluita social contra el nazisme.

A nivell polític, es va afiliar al Partit Comunista d'Espanya el el 1931. Fou un gran activista soci polític i el 1932 va fundar la “Unió d'Escriptors i Artistes Proletaris” entre moltes més coses. En la revista “Estudios” va fer un anàlisi marxista amb fotomuntatges sobre els problemes de la religió, la història i la lluita de classes. El seu prestigi artístic i professional el va dur a ser requerit el 1936 per fer-se càrrec en la República de la Direcció General de Belles Arts i és allí on també va fer una gran tasca obrint camins en el foment de les arts. En l’Exposició Universal de Paris de 1937 va deixar el pavelló espanyol al més alt nivell, especialment amb el quadre que ell mateix va encomanar a Pablo Picaso: “El Guernica”. Quant al patrimoni artístic durant la guerra, va fer un gran paper protegint-lo de les bombes. De tot ha quedat constància i podem reafirmar-ho en diferents manuals.

Sabem que a ultima hora estava molt preocupat en que pogués perdre’s, no la seva obra que estava ben assegurada, si no la seva experiència i totes les idees que tenia en diferents camps de l’art. Les seves pròpies paraules ho confirmen: “[...] la joventut ha de seguir avançant per aquest camí, millorant les coses, modernitzant-les, canviant-les i que açò vaja endavant. Que el meu esforç no es perga, perquè jo tinc consciència dels límits del meu treball, perquè jo ja em sento petit, impotent. Perquè són tants els elements que domine, que ha de ser un col·lectiu el que continue avançant [...]” (Josep Renau).

Son paraules que demostren els diferents camps de treball que tenia en ment i que pensava anar desenvolupant. Era tan gran l’explosió de idees que tenia, que potser per això es sentia desbordat, xicotet i impotent. Tant de bo s’haguera dut (o es dugués) a efecte allò que tant el preocupava: continuar la recerca de noves formes d’expressar la plasticitat i estètica de l’art al servici del poble. Tan de bo, els encarregats de transmetre el seu pensament ho facen fidelment i ho encerten. D’una cosa estic ben convençut; la potencialitat artística i la valencianía de Renau no pertany a cap ideologia ni a cap disciplina artística o científica, la seva capacitat creativa pertany a l’univers sencer i als valencians no ens toca anar més enllà d’estar orgullosos de la seva vàlua i de que haja nascut al si del Cap i Casal del nostre País.