Curs 1963-64 (1), Bartolomé Sanz Albiñana

 

L’any que es moria el papa Joan XXIII, l’any que va tindre lloc la manifestació pels drets civils a Washington encapçalada per Martin Luther King, Jr, al final de la qual va pronunciar el seu famós discurs I Have a Dream (‘Tinc un somni’), i també quan els Beatles i Bob Dylan, dos referents musicals de la meua generació, començaven les seues carreres, jo encetava una nova vida en entrar al seminari menor de Montcada. Recorde la mort de Joan XXIII, però no recorde que a la ràdio, almenys en EAJ30 Radio Onteniente, sonaren cançons que no foren les de Luis Aguilé, José Guardiola, Marisol, el Dúo Dinámico, la Hermana Sonrisa i Enrique Guzmán, entre més.

No sé si s’ha escrit la història del Seminari Metropolità de València (Montcada) en algun llibre. Si no s’ha fet, no deu ser perquè per allí no haja passat un bon nombre de persones que podrien fer-ho amb solvència i coneixements, amb els quals jo evoque ara els meus records. L’únic relat curt que conec sobre les característiques organitzatives i formatives d’aquell projecte i d’aquell espai singular el va escriure don José Sambartolomé Boira, un antic superior-educador, fa uns deu anys i subscric totalment el que hi diu. Es titula La pedagogía en el Seminario. Años 1960-70. Apuntes, recuerdos y reflexiones i tractava aspectes estructurals i educatius molt globals i generals.

Evocar vivències d’un període, de sis anys en el meu cas (1963-69), no és una tasca fàcil. Però curiosament recorde amb molta claredat les vivències, sobretot dels primers anys quan era un xiquet que observava atentament què passava al meu voltant i procurava d’amarar-me de tot com una esponja. Sense curiositat no avança absolutament res: ni les ciències ni tampoc les lletres.

He de dir amb franquesa que en tota la meua estada al seminari, no hi vaig veure res estrany que em cridara l’atenció de forma negativa. Sé perfectament que el seminari i el Rector don Antonio Rodilla Zanón (1939-1969) tenien els seus detractors, però jo no n’era. A mi, el seminari —el seminari que jo vaig conéixer i a què tornaria amb el ulls tancats—, només em va aportar bé: valors, ensenyaments, disciplina, convivència, responsabilitat, normes d’urbanisme (des de com menjar-me una taronja sense tocar-la, fins a la forma correcta de mocar-me), aprofitament del temps lliure (música, teatre, lectures, cinema, esports, xarrades, excursions, etc.). I és clar: com a espai que tenia com a finalitat primordial la formació de futurs sacerdots, hi havia un temps per a l’espiritualitat.

El temps dedicat a aquesta última ocupació era, a parer meu, adequat: ni excessiu ni curt. Ho veia molt equilibrat, sense passar-se’n, i més si tenim en compte l’època en què vivíem: missa (en llatí en arribar en 1963 i en castellà en eixir en 1969), meditació, rosari, plàtiques, sabatines, exercicis espirituals, etc. La vida en un internat dóna per a moltes activitats. Res de diumenges de sant Josep, ni rogatives, ni hores santes, ni mes de maig —‘con flores a María’—, ni adoracions nocturnes, ni novenaris, ni cançons coentes que encara escolte cada vegada que entre a una església en el segle XXI, ni altres pràctiques religioses com processons als sants. En aquest aspecte era un seminari molt protestant. En algun moment vaig sentir a dir que altres seminaris resaven cada dia per tal que el Metropolità de València no acabara en el camí de la perdició o alguna cosa semblant.

El primer dia del primer curs continua inesborrable en la meua memòria. Arribada al seminari de xiquets i adolescents (Seminari menor) i majors (Seminari major). A l’entrada —després aprendria que eixe espai es deia hall— a l’esquerra hi havia la taula de don Miguel, el porter-conserge, sempre encorbatat i elegant. A don Miguel li agradava molt fumar cigars i el rector del meu poble, don Antonio Cerdá Talón (†1967), ho tenia molt en compte i sempre que venia al seminari li’n portava algun. Dos anys després, en el curs 1971-72, el retrobaria de nou al càrrec de la consergeria en la Facultat de Filosofia i Lletres de València. Aquesta vegada en reconéixer-me em va dir: ‘I la teua tia la moncha, com està?’. Ma tia Maria la monja, germana de les meues ties Consuelito i Julia, cosines de ma mare, era cuinera al seminari. De tant en tant demanava permís per baixar a veure-la a les cuines, que estaven davall dels menjadors, i ella em feia una truita francesa davant de mi.

Eixe primer dia, com deia, tots anàvem carregats de maletes després d’un llarg viatge. En el meu cas, l’Olleria-Xàtiva en els autobusos de Cerdà. Xàtiva-València en tren de carbonissa —el tren ferrobús encara no havia aparegut—. A l’estació del Nord de València agafàvem un tramvia que ens duia a l’estació de trenets elèctrics al final del Pont de Fusta que travessava el riu Túria mig sec. L’estació del Seminari estava a mitjan trajecte de la línia València-Bétera.

Als xiquets dels primers cursos els pares els acompanyaven eixe dia perquè sempre anaven molt carregats i eren pocs els que tenien cotxe en aquells temps. Era l’únic dia en què els familiars hi podien accedir. El superior i uns seminaristes dels cursos de teologia ens rebien a poc a poc, amb un llistat en la mà. Ens presentàvem breument. Eixos alumnes dels cursos de teologia, a qui deien ‘reverendos’ eren els encarregats de conduir-nos al nostre llit en un dormitori comú. Durant els primers cursos, aquests ‘reverendos’ passaven molt de temps amb nosaltres: en el menjador i en les hores d’estudi vespertines sobretot. Els recorde amb estima perquè eren com germans majors. També ens duien en formació on fóra: al menjador, als dormitoris i a altres actes com sessions de cinema, teatre, concerts, etc. Els del meu curs, aquell primer any, van ser el ‘reverendo’ Ignacio González Llopis (de Bellreguard) i el ‘reverendo’ Vicente Estrems Burgal (d’Alboraia, † 2014).

Els dormitoris dels tres primers cursos eren pareguts. Al dormitori comú del meu curs, en la tercera planta del pavelló central de l’estructura final del que serien els tres pavellons del seminari, estàvem ordenats alfabèticament. La peça es dividia en dues parts separades, al mig de les quals hi havia vuit dutxes a l’esquerra i vuit vàters a la dreta. Cadascuna de les dues parts del dormitori tenia a la banda que tocava als llits vuit piles amb espills llargs. Hi havia unes escales a la planta baixa que donaven als dormitoris de cada curs (dos per cada planta), a l’entrada dels quals hi havia dues habitacions. Una l’ocupava el superior-educador on tenia un xicotet despatx (visible) i un llit, dutxa, pila i tassa (fora de la vista). L’altra habitació s’utilitzava per a activitats com ara l’elaboració de cartelleres sobre diversos temes —allí vaig descobrir què era un estilograf—, o per a quan algun ‘reverendo’ atenia algú per motius com un mal comportament. Cal entendre que, sense disciplina, un internat no pot funcionar; per tant, jo tenia la disciplina molt interioritzada des de menut i no va fer falta que me l’explicaren en altres etapes posteriors de la meua vida.

Fora d’eixes dues habitacions, els alumnes del meu curs ocupàvem la resta d’espai dels dormitoris repartits en quatre files de deu, dos de set i dos de sis. Al meu curs hi havia seixanta-sis xiquets. Les files de deu llits eren més lluny de l’habitació del superior i es prestaven a més ‘desordres’ com les típiques bromes dels interns a les nits: ‘No puedo dormir’, deia un, i un altre contestava ‘Pues cuenta ovejitas’; i un altre replicava ‘Una, dos, tres, cuatro’, i a continuació mig dormitori s’hi adheria: ‘Cinco, seis, siete, etc.’. Si el reconte d’ovelletes anava ‘in crescendo’, potser cridava l’atenció dels ‘reverendos’ o del superior que eixien de les seues habitacions a posar ordre. Si la cosa se n’eixia molt de mare, podíem acabar la nit pegant-li voltes a algun camp d’esports, equipats com si anàrem a jugar un partit de futbol a la llum de la lluna. Si n’hi havia eixa nit, és clar.

Al dormitori, em va tocar a l’angle dret final d’una de les quatre files de deu llits d’eixe ampli, assolellat i ventilat dormitori, que no necessitava calefacció a l’hivern. Jo tenia l’avantatge d’estar a l’extrem oposat i més lluny de l’habitació del superior. De tota manera, els primers cursos jo era un angelet com eixos que es troben als peus de les Immaculades en els quadres de qualsevol església. No havia trencat mai un plat i solia comportar-me: la societat i l’entorn encara no havien malvat la meua innocència.

Els llits de cadascuna de les files estaven separats per una cadira, damunt la qual posàvem la maleta amb totes les nostres possessions: no hi havia armaris ni taquilles. Com que jo era l’últim de la meua fila, el meu llit anava arrimat a la paret i no tenia la cadira i la maleta a la meua dreta, sinó als peus. A la meua dreta hi era Enrique Sala Ivars (de Benissa, † 2010), uns mesos més jove que jo. Entre ell i jo hi havia un espai que feia de corredor d’accés als finals de les altres quatre files de deu llits. Sala, molt més endreçat que jo, em va ensenyar a fer el llit i la revolta del cobertor (de color blanc amb sanefes entrecreuades verdes) per a posar el coixí amb el pijama davall. Enrique Sala seria un dels meus amics tota l’estada al seminari. Al meu tos, també a l’extrem d’una altra filera de llits, hi era Samuel Valdelvira Arroyo (del Barri del Crist, Quart-Aldaia), tres anys més gran que jo, gran dibuixant i que tocava molt bé el llaüt. Jo el veia com un germà gran. Com que jo aleshores no tocava cap instrument, pensava que un dia o altre m’hauria de decidir per algun.

Aquella primera nit no vaig dormir, tot pensant en les vivències que m’esperaven a l’endemà. Em vaig alçar unes quantes vegades a escodrinyar què es veia entre els badalls de les persianes de fusta de la finestra que tenia als meus peus, al costat de la maleta. Veia el pavelló del Seminari major on hi eren els meus paisans més grans, Juan Borrás Juan el de l’Espardenyera i José Casanova Ferrando († 2021) el de la Ranilla. ‘Paisans’ fou una de les primeres paraules que hi vaig aprendre i que no vaig usar mai fora del context del seminari. Al final d’eixe pavelló, entre els badalls, veia un far amb una llum que s’encenia i s’apagava. Em van dir que era el far del Port de Sagunt. No crec que ho fóra. Potser el de la Pobla de Farnals, si és que en tenia, de far. Dies després vaig descobrir que a continuació d’eixe pavelló de filosofia i teologia hi havia el camp de futbol de filòsofs i teòlegs des d’on eixia una senda que portava fins al barranc del Carraixet, que en la primavera d’aquell primer curs vam recórrer a peu fins arribar a la platja d’Alboraia.

Bartolomé Sanz Albiñana