Evocació de la cadira (Recordant don José Mª Belarte) Bartolomé Sanz Albiñana

 

(Publicat a Vilaweb, 6 de juliol 2020)

De tant en tant m’acudeixen pensaments obsessius. Un és en quin lloc precís es deuen trobar dos quaderns de notes de la meua joventut. El primer conté els apunts d’Història de la Cultura que ens dictava el Dr. Jaume Marco Baidal (Benissa 1898-1978) el curs 1965-66 quan jo feia 3r de Batxiller o de llatí. En el segon quadern es troben els apunts de Literatura Espanyola —el mester de juglaria, el mester de clerecia, la novel·la picaresca, etc.— del professor don José M. Chema Belarte al llarg del curs 1968-69.

Tots dos eren professors que no seguien el manual de la matèria i que no entenc per què els havíem comprat, ja que no els vam obrir pràcticament mai. Potser foren els primers professors que ens introduïren en la tècnica de prendre apunts sense cap pauta, una destresa fonamental per als estudis posteriors. Ja se sap, a nadar s’aprén escabussant-se, fent braçades sense parar i engolint glops d’aigua. Tots dos se centraven a donar-nos unes línies bàsiques de les assignatures que impartien, sense mirar cap nota ni llibre mentre explicaven. Eixa és la mena de professors que sempre m’ha agradat més: hom es podia quedar bocabadat escoltant-los, i ells i nosaltres perdíem la noció del temps. Mala cosa és quan mestres, professors i estudiants miren contínuament el rellotge!

Don Jaume ens va donar geografia d’Espanya (1963-64) i universal (1964-65). Per cert, era l’únic professor que a vegades ens parlava en valencià, llengua que ens evocava la que les nostres mares ens havien ensenyat i amb la que jugàvem amb els amics, però que teníem temporalment tancada en un armari, ja que en aquell temps llunyà no es considerava adequada per a la transmissió del coneixement. Una vegada, en primer curs, li vaig preguntar si acelga volia dir alga, perquè em sonava similar, i em va contestar: ‘Bleda, bleda’. En aquell moment, com que jo era massa menut, no vaig captar el doble sentit i el joc amb la paraula.

Era l’autor, entre més, d’un llibre que recollia una descripció succinta de cadascuna de les comarques espanyoles: tota una faena! Per la seua edat, molt bé podia ser el meu avi, i recorde que era un poc asmàtic. Ens contava històries com la de les olives gelades i crues que durant la Guerra Civil es va menjar per les terres de Jaén. Ara, navegant per Internet, he esbrinat per una orla de 1944 que es va llicenciar en dret a quaranta-sis anys. Pels anys seixanta, el Google de l’època en la seua matèria eren unes cartelleres de cartó, cadascuna dedicada a un país, amb retalls apegats de periòdics i de revistes que ell penjava per les parets al llarg dels corredors: rius, muntanyes, mineria, agricultura, ramaderia, ciutats importants. Mitjançant eixes cartelleres, nosaltres tréiem el cap al món i el descobríem. En aquells temps els recursos pedagògics depenien molt de la imaginació dels professors.

Don José M. Belarte ensenyava literatura espanyola el curs 1968-69. Aquell curs quedàvem trenta-tres alumnes dels seixanta-sis que havíem començat en primer. Pura i dura selecció natural darwiniana. Doncs bé, el professor ens va dissenyar un pla de lectures obligatòries per si de cas en algun moment ens avorríem i no sabíem què fer, i de les quals havíem de lliurar-li els resums a final de curs: Cantar de Mio Cid, Milagros de Nuestra Señora de Berceo, Libro de Buen Amor, La Celestina, El Buscón de Quevedo, el Lazarillo de Tormes, las Coplas de Jorge Manrique, etc., amb un total d’unes vint lectures. Era un professor refinat i molt educat. Un dia ens va demanar que reflexionàrem en un full sobre quin invent creiem que era el més important de la humanitat i per quin motiu. Cadascú de nosaltres, començant per Andrés Ferrandis (Aldaia) i acabant per Valmaña Buj (Gandia), li vam dir els invents que pensàvem que havien canviat el transcurs de la humanitat: la roda, el foc, el cotxe, els coets espacials, l’avió, el telèfon, el microscopi, la impremta, la penicil·lina, etc. Quan vam acabar, es va alçar, i caminant amb el pas pausat i elegant d’un patrici romà ens va dir que l’invent més important de la humanitat era la cadira amb totes les modalitats: cadira de braços, balancí, banc, hamaca, sofà, tamboret, poltrona… Va concloure que la major part dels invents que nosaltres havíem suggerit no existirien sense que algú haguera estat assegut unes quantes hores calfant-se el cap.

Mentre Belarte feia la seua dissertació sobre transcendència de la cadira per al passat i futur de la humanitat, jo mirava de reüll Jesús Conill Sancho, sens dubte el més llest del meu curs, i que seia uns tres metres davant meu en un angle de 45 graus a la dreta. I el mirava per veure si refutava l’argument del professor. Però pareix que va quedar prou convençut. A dotze anys jo m’havia adonat que Conill, a més d’intel·ligent de mena, era un faener nat. Mentre tots ens afanyàvem per a anar a jugar a futbol en el temps lliure, ell devia anar no a la biblioteca de curs, on recorde que jo fullejava la revista Sábado Gráfico, sinó a la general on era prohibit d’anar. No sé si tenia un salconduit especial. La bona qüestió és que en acabar el curs la major part de nosaltres havíem fet la meitat de les lectures imposades. Conill les tenia totes completades amb floritures i cites dels crítics més autoritzats en cadascun dels ‘monuments’ literaris que ens entraven aquell curs. La resta d’alumnes que no havíem pogut completar les lectures ens conformàvem de fer resums dels seus resums. A ell no li importava que ens inspiràrem en el seu treball i esforç. Quan lliuràrem les llibretes al professor, la de Conill estava tan palpada que no es podia dissimular, i pareixia el doble de gruixuda, signe evident de com l’havíem repassada.

No sé si Belarte havia llegit l’entrada de Joan Fuster sobre la cadira en el seu Diccionari per a ociosos (1964). Belarte era un home molt llegit, i no m’estranyaria gens. A Conill no el vaig veure mai per la Facultat de Filosofia i Lletres on vam fer carreres diferents, també en el doble sentit de la paraula: acadèmiques i fugint dels grisos a principis dels anys setanta. Ell hauria pogut fer qualsevol carrera que li haguera passat pel cap, de lletres o de ciències. Li’n sobraven, de recursos, per a això i per a més. Fa un grapat d´anys, quan encara no s’estilaven els mòbils ni els whatsapps que han trastocat les nostres vides, ens vam reunir a Torrent tots els companys que vam començar l’any 1963. També hi era l’amic i sacerdot César A. Buendía Romero, un sant en vida. Doncs bé, l’únic que hi va aparéixer amb la muller va ser Jesús Conill Sancho. S’havia casat amb la filòsofa Adela Cortina, sí, la que escriu a El País una vegada al mes. Ell és catedràtic de Filosofia Moral i Política, i ella catedràtica emèrita d’Ètica. Com diríem col·loquialment: una parella dedicada al rock dur, sobretot ell. Ho poden comprovar, si no, en YouTube escoltant alguna de les conferències d’ell. Per a parir eixes idees es necessiten bones cadires, i no diguem els qui l’han d’escoltar.

Sovint, quan sec a estudiar pense en Belarte, en Conill i en la contribució de les cadires en les seues diferents variants al progrés de la humanitat. D’una manera subtil, Belarte ens va convidar a seure i llegir. De sobte, miraculosament, la locució horaciana ‘sapere aude’ s’havia transformat en ‘sedere aude’. Benaventurats, doncs, els qui seien a pensar, perquè de la resta del món són els fruits del seu treball.

Bartolomé Sanz Albiñana