 |
Ermita del Santíssim Crist de la Palma (l’Olleria)
Hui, fent un parèntesi en el relat començat en els dos lliuraments anteriors sobre els documents de la Causa General-ram de l’Olleria, em centraré en les destrosses ocasionades a les esglésies, convents i ermites del terme (especificades en l’estat número 3) el mes següent al colp d’estat.
He identificat alguns documents relacionats amb el tema. Cal recordar que, inicialment, el fiscal instructor sol·licitava a les autoritats dels ajuntaments constituïts amb la victòria franquista una relació de “tormentos, torturas, incendios de edificios, saqueos, destrucciones de Iglesias y objetos de culto, profanaciones y otros hechos delictivos” que es pogueren considerar greus, exceptuant els assassinats, durant la “dominación roja”.
La situació a l’Olleria, segons l’estat número 3, era:
1- 28 d’agost de 1936. Crema del convent dels Pares Caputxins. Els perjudicats són la Comunitat dels Pares Caputxins.
2- Agost de 1936. Crema d’imatges i destrucció d’altars de la parròquia, de l’església de sant Doménec, del convent de les monges i de les ermites de l’Aurora i del Santíssim Crist de la Palma. Els perjudicats són la població i les religioses agustines.
En el document 20 (10 de setembre de 1941), el fiscal instructor ordena al jutjat de l’Olleria que cite a declarar el superior de la comunitat dels pares caputxins perquè explique què sap sobre la crema del convent.
Amb data de 9 de setembre de 1941 (documents 54/55) es repeteix la sol·licitud del número 20, tot detallant aspectes a demanar com dates, autors, si els atacants actuaven per iniciativa pròpia o per ordre d’altres persones, entitat o comité, valor dels béns incendiats i perjudicis ocasionats.
En el document 142 (14 de gener de 1943) la providència va dirigida al batle, i es tornen a fer les mateixes preguntes. S’hi afegeix si les esglésies, ermites o capelles incendiades o saquejades estaven afectes al culte en general o pertanyien a alguna entitat, orde religiós o persones particulars. També es demana d’incloure, si fóra possible, fotografies anteriors a l’incendi, saqueig o destrucció i de com havien quedat.
Els documents 143-156 són sis fotografies d’alguns dels efectes dels incendis en establiments religiosos, i una imatge d’un altar prèvia als fets. Al revers de cadascuna de les imatges es pot llegir la descripció de la destrossa, amb una cal·ligrafia que em resulta familiar.
El batle Boluda deixa ben clar que “por esta alcaldia se ha tomado el máximo interés y actividad en la adquisición de todos estos datos, que si no se remiten más extensos es por la imposibilidad de poderlo hacer”. Bona prova de l’esforç fet és el fotoreportatge que s’hi adjunta, a càrrec d’un professional: E. Utrilla, carrer del Dr Sumsi, núm. 22 de València.
En el document 162 (20 de gener de 1943), signat pel batle, trobem la relació de les esglésies, convents i ermites -set en total- que foren atacades a la població.
En una comunicació del fiscal instructor al rector de l’Olleria (document 163, de 26 de gener de 1943) se li demana que remeta tan prompte com puga una relació detallada de “incendios, destrucciones de Iglesias, capillas, ermitas y locales dedicados al culto (…), incautaciones, sustracciones y daños ocasionados en bienes, objetos y efectos sagrados dedicados al Servicio de la Iglesia con valoración aproximada del daño causado y personas responsables de todo ello, con el correspondiente informe”.
Quatre mesos després, el fiscal li reclama la relació, i a primers de juny de 1943, davant l’absència de resposta, el fiscal ordena al secretari que remeta al rector un nou comunicat en els termes següents: “diríjasele nuevo recordatorio para que con toda urgencia y en evitación de retardar por más tiempo la terminación del presente ramo se sirva dar cumplimiento a lo que se le tiene interesado, significándole que de no hacerlo se pondrá el hecho en conocimiento de su superior a los efectos que estime procedentes”. Ja poden veure que la paciència del fiscal tenia un límit.
Passats quinze dies, el rector contesta que la informació sol·licitada pel fiscal ja l’havia complimentada el febrer anterior i que torna a informar-ne. Ara ho fa, diu, sense tants detalls per haver perdut l’original d’aquella documentació enviada i per “no tener en la actualidad tiempo disponible para más averiguaciones”. Hi reconec perfectament el “sigillum Ecclesiae” parroquial i la signatura. Un detall: en el segell posa LA OLLERIA. El document a què em referisc el considere important, per això el reproduïsc a continuació, ja que aclareix amb molts detalls les històries parcials que ens havien contat els nostres avantpassats (ma mare, en el meu cas).
A finals de juny de 1943 el fiscal demana al batle de l’Olleria dades complementàries per a poder localitzar els responsables de les destrosses i els segons cognoms de tres d’ells. Dels quatre responsables, tres van ser assassinats el 1939; del quart, Vicente Cháfer, informa que es troba reclòs a la presó de Saragossa.
A continuació, amb la forma d’actuar del fiscal que ja coneixem, es remet una comunicació al director de l’esmentada presó perquè informe sobre la situació penal del reclús. El director notifica que Vicente Cháfer va patir consell de guerra número 2 a Albaida i que es troba condemnat pel delicte d’adhesió a la rebel·lió a 30 anys en la causa número 5678-V.
Amb la comunicació anterior, de data 11 de juliol de 1943 (document 180), s’interromp la informació que aporta la Causa General. No sabem per què es produeix un salt en el temps fins al 13 de juliol de 1946. Ni més ni menys que tres anys!
Hi ha un altre detall que em crida l’atenció: si en l’estat número 3 (document 8, de 22 de novembre de 1940) les autoritats locals deixaven en blanc l’apartat corresponent als sospitosos d’haver comés els delictes, ara, dos anys més tard, tenim una idea prou completa de què va ocórrer amb la inclusió de quatre persones.
Per últim, he de dir que la febra iconoclasta desfermada als nostres pobles durant el període revolucionari tenia poc d’original. L’autèntic moment de furor va tenir lloc a molt països europeus arran de la Reforma a principis del segle XVI. Allò sí que va ser una devastació de tresors artístics en tota regla. Un dia em referiré a eixe episodi volant en el temps a Anglaterra.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada