Els Soler i Boix en la memòria. Escrit per Francesc Jover

 

                                                        Vicent Soler i Boix

 

Escrit per Francesc Jover7 febrer 2024

 

Continuant la relació de represaliats que hi hagueren al acabar la Guerra d’Espanya, els toca hui a una família que el pare i la mare, Leopoldo Soler Quiles i Milagro Boix Gómez, eren tots dos oriünds de Bèlgida (la Vall d’Albaida). El pare, intuïsc que era republicà, d’esquerres i una mica anticlerical perquè estava subscrit al setmanari «El tio Cuc» d’Alacant. Era d’ofici ferroviari, guardaagulles, i, desprès d’estar a molts llocs per on passava el tren, va ser destinat a Cocentaina. En època de llibertats, a eixa casa tots militaven en entitats republicanes, i per això tota la família, d’una o d’altra manera, foren represaliats. No sols hi havia un ambient republicà cap a dins de casa; era una família molt extravertida que irradiava republicanisme cap al veïnat.

El matrimoni va tindre dos fills i una filla, el major era Leopoldo, d’ofici sabater, nascut a Tortosa el 1909; Vicent, que era metal·lúrgic torner, ho feu en 1912 i Milagro, la més menuda, va nàixer el 1917 i també va ser sabatera. Tot això m’ho contava Paquita Marset, amb una entrevista que li vaig fer el 2005. Paquita va participar amb les idees republicanes de la família Soler i Boix, perquè a més de ser veïna, era germana de llet i van mantindre sempre una relació familiar molt íntima.

 

Milagro Soler i Boix

Referent a Leopoldo sabem que a l’època conservadora de la República, el 1934, va estar empresonat. A més, durant la guerra, en una remodelació de l’Ajuntament de Cocentaina del 26-3-1937, va formar part del Consell Municipal representant el Partit Comunista.

Al llistat de represaliats de la Universitat d’Alacant figura Leopoldo. A més, testimonis documentals afirmen que fou un activista de la cultura i difusió de les publicacions àcrates, que estaven molt de moda en aquella etapa. Sembla que era l’encarregat de rebre i distribuir llibres, revistes o premsa anarquista. Per a la població que hi havia aleshores, i per la classe de veïnat -hi havia molt analfabetisme- on anaven dirigits els 50 exemplars em sembla que era una quantitat molt respectable. Sabem que se'n va anar a treballar i viure a Ontinyent i que allí va faltar. Ens ha quedat una targeta postal, enviada des del front, molt emotiva dirigida a Paquita Marset que he transcrit literalment per facilitar la lectura. Dissortadament no he pogut aconseguir cap fotografia de Leopoldo per tal de posar cara al tema.

Quant a Vicent va militar a la CNT i va patir 125 dies de presó real a Alacant. El Centre Penitenciari d’Alacant certifica que va ser jutjat i condemnat, sense especificar data, sentència, ni delictes comesos. Sols diu que hi va ingressar el 2 de febrer de 1944 i va ser excarcerat el 7 de juny del mateix any. A més a més, a penes va acabar la guerra ja va estar unes quantes setmanes tancat en presó preventiva a Cocentaina, cosa que no consta al citat certificat.

 

Milagro Soler i Boix

Hi han anècdotes que, no sols definixen qui són les persones, si no a més, rememoren un moment, un clima, una situació. El darrer dia de març de 1939, em contava Paquita Marset, nascuda el 1925, que hi hagué un revoloteig general de campanes a totes les esglésies de Cocentaina i comminaren el veïnat a posar cobertors als balcons en senyal de festa i alegria. La mare de Vicent va penjar el cobertor més nou i lluit que tenia per celebrar el final de la guerra. Però, a l’assabentar-se de la detenció del seu fill Vicent, amb dos grapats el va llevar. No estava disposada a celebrar cap festa tenint el fill tancat a la presó.

També sabem que era casat civilment amb Carme Colomer Aznar, amb un àlies definidor: Carme l’Esperanto. En una de les missions que periòdicament venien a fer a Cocentaina a l’acabar-se la guerra, van rebre la visita d’uns frares per intentar casar-los canònicament. S’hi van negar i mai no ho van fer, segons em deien.

Juan Linares

Vicent va eixir sense càrrecs, però no li agradava l’ambient que veia al poble i se’n va anar a viure a Alacant. No li va costar gens de trobar feina i sa casa es va convertir en parada i fonda per familiars de Cocentaina que anaven a veure a fills, pares o marits que hi havien empresonats. A més, va obrir una espècie de caixa de solidaritat per organitzar una assistència periòdica pels presos polítics. Per aquest motiu, es sospita que va ser denunciat, cosa que va fer que el detingueren acusant-lo de maçó. No va poder confirmar-me si fou condemnat. De qualsevol forma hi ha un expedient que encara no ens ha arribat des de l’arxiu del Ministeri de Defensa.

Finalment tenim a Milagro, una jove d’aquella època que a Cocentaina li deien popularment de sobrenom «la Imperio», pel paregut físic que tenia amb la que era aleshores molt coneguda actriu i cantant, Imperio Argentina. Aquesta jove, que a l’any 1939 tenia 22 anys, va formar part d'un col·lectiu de joves, i no tant joves dones, que els raparen el monyo per haver participat en alguns dels actes reivindicatius d’aquella època.

A més a més, va mantindre relacions i finalment formaren parella, amb Juan Linares Climent (1910). Un sergent de l’exercit popular republicà que va estar presoner al Camp de Concentració de «Las Bermudas i la Hispana Suiza» de Guadalajara. Això ho he pogut confirmar pel Diari del Ministeri de Defensa del 29/04/1937. Un dia farem una relació de tots els de Cocentaina que tingueren alguna graduació amb l’exercit popular, com deien aleshores.

 

Quant al fet de haver rapat a una vintena de dones a Cocentaina com a castic d’haver ocupat espais públics que mai ho havien fet, no pot negar-s’hi que fou una acció denigrant. Podia haver sigut també per alguna denuncia d’un o una falangista que no els queia bé. Crec que fou un acte menyspreable i vergonyós que encara no s’han demanat disculpes. Si els consells de guerra foren denigrants per l’evident manca de garanties, el fet de rapar unes dones al mig de fortes rialles i burles de falangistes, no trobe cap adjectiu qualificatiu adequat. A més de l’agressió personal i autoritària que suposa, fou una decisió extraoficial que no consta a cap de lloc -almenys jo no l’he vist- i per tant mai no haurà passat tant horrible vexació. En desaparèixer les persones que ho hem vist, serà un fet que no quedarà constància ni memòria; solament quedarà el dubte si fou així, o no fou, per no haver testimonis escrits del fet.