Els Pascual i Satorre. Escrit per Francesc Jover

Francisco Pascual i Satorre

Escrit per Francesc Jover
22 febrer 2024

Hui parlarem d’una família que foren veïns meus del Carrer la Creu i Plaça del Salvador de Cocentaina. El ti Quico Pascual, «de la Roca», llaurador, i la senyora Maria Satorre, que havia sigut masovera del mas del Sompo, hui desaparegut. Un lloc que sembla hi havien interessants vestigis històrics o prehistòrics.

Posaren una carnisseria on especialment venien embotit casolà. Per això els deien «Botifarreros». El matrimoni va tindre sis fills, dos xiques i quatre xics; el més jove va quedar al marge de la guerra (36-39), però els altres foren víctimes de la violència que va provocar el colp d’estat feixista.

El tres fills que anaren a la guerra eren, Francisco (1909), Rafael (??) i Vicente (1917). Tots tres van estar sempre al voltant d’entitats soci-culturals i artístiques. Paco fou membre fundador, el 1929, de la penya musical i gastronòmica «La Bohemia». Rafael, havia format part del Centre Cultural «El Despertar» i d’entitats sindicals, polítiques i excursionistes que estaven al voltant d’aquest centre. Vicente, havia estat als rogles tradicionalistes i Juventut Catòlica participant en grups de teatre del Patronat de mossèn Eugenio. Els tres van estar mobilitzats per anar a la guerra. Paco va tornar i ben prompte el van detindre. Els altres dos mai no van tornar. He d’extractar molt per dir alguna cosa del poc que sabem de cadascú d’ells. Potser siga un dels casos familiars més singulars, tot i que n’hagueren molts altres.

 

Vicente Pascual

Paco va militar al partit socialista i durant la guerra va ser comissari polític encarregat del correu. Va caure presoner a Guadalajara i el van dur al famós camp de Concentració de St. Marcos a Lleó, on va estar durant sis mesos fins que va acabar la guerra. Després dels corresponents avals i permisos va tornar a Cocentaina i el 5/08/1939 fou detingut per la guàrdia civil i tancat a la presó habilitada del convent de monges tancades. Finalment va passar a altres presons d’Alcoi fins endur-se’l a Alacant on el jutjà un tribunal de guerra i el dia 12/09/40 el sentenciaren a 16 anys de reclusió menor.

M’han paregut interessants dos avals que fan uns franciscans a favor de Paco. Estan carregades d’humanitat i de situacions concretes viscudes durant aquesta època; un del convent de Ontinyent i l’altre de Pego. Sens dubte eren avals que tenien la seva repercussió; tanmateix, no va rebre la llibertat condicional fins el 23/06/1943, tot i ser desterrat del seu poble. Va decidir viure a Barcelona on va reiniciar una nova vida, sempre controlat per les autoritats. Per desplaçar-se a Cocentaina a veure els pares, havien de fer-li un salconduit. Finalment, va tindre la llibertat definitiva el 26/11/1946, desprès de moltes escrits que feu demanat-la.

Recorde la seva imatge assegut a la terrassa d’un bar, tot sol i desarrelat, escodrinyat cares que no coneixia. La primera volta que et vaig veure a Cocentaina, el 1943 no el coneixia, però vaig presenciar una escena que, tot i ser un xiquet, em va esborronar. Un home cridava a un altre de la punta del meu carrer i, en adonar-se’n qui eren, es llançaren a córrer tots dos fins encontrar-se i fondre’s en una espectacular abraçada silenciosa més expressiva que qualsevol paraula. Unes dones que passaven, deien l’una a l’altra amb veu baixeta: «acaben d’eixir de la presó». No hi ha vigilància que puga limitar la llibertat, l’estima i el goig de trobar-s’hi desprès del que havien passat. He guardat sempre amb el record a Paco, l’altre home i les dues dones que passaven.

Rafael Pascual

Un altre germà Rafelet, un activista sindical i cultural del Centre Cultural «El Despertar» va morir a front. La família va saber els detalls concrets de la forma que va morir, per la visita que uns anys desprès van tindre d’un company que ho va presenciar. Fou l’aviació italiana que el va metrallar i va dir que Rafael va morir també amb la metralleta a les mans. Pertanyia al grup de cocentainers que feren cursos a l'acadèmia de l’exercit popular, arribant a la graduació de tinent.

El més jove dels tres germans, Vicentico, segons la fracció de la Causa General, fou assassinat al front el dia 03/09/38. Aleshores, el mateix que ara, a una mateixa família hi havien tendències polítiques o religioses diferents. Si els altres dos germans era un socialista l’altre anarquista, aquest era tradicionalista i de la Joventut Catòlica. Per això va figurar a la llista que feu el règim de «Caidos por Diós i por España» i que posaren a la façana de l’Església de Sta. Maria. Inclòs, també en l’especial memorial que va fer el Patronat de Cocentaina en honor dels assassinats d’Acció Catòlica.

Em contava la família, concretament el germà més jove de tots, José Pascual Satorre, que ho van posar a l’esmentada llista del campanar de Sta. Maria contra la voluntat de sa mare. La senyora Maria va demanar que figuraren els dos germans que havien mort a la Guerra. Però, al dir-li que això no podia ser perquè allí anaven solament els del bàndol nacional, la senyora Maria va contestar que si no anaven els dos fills no volia que posaren el seu Vicentico.

Fou el raonament d’una mare destrossada que hui l’entenem perfectament. Sembla que aleshores no es veia així i és la prova més evident que fou una etapa històrica que es va perdre l’oremus.

En quant la referència que fa la Causa General de Cocentaina és veu clarament que fou assassinat per denuncia de les autoritats locals republicanes, sense donar més detalls. Per informacions orals que al seu dia vaig obtindre, inclosa la del germà, Pepito el «Botifarrero» (en el que vaig tindre llargues converses sobre el tema) pareix ser que hi havia diferents maneres d’assassinats, totes per suposat macabres. S’improvisava un judici i era executat allí mateix; o, era vist com se’n passava a l’enemic i era metrallat per darrere. Tot i que també hi havien casos a les llistes de «caidos» de soldats de dreta que havien mort simplement al front de batalla.

De qualsevol manera hi han dos documents de l’AMHC que presenta interrogants. L’alcaldia de Cocentaina rep un ofici de l’exercit republicà datat el 04/08/38 en la que informa la desaparició de Vicente Pascual Satorre. Sembla ser la contestació de l’exercit a una petició que havien fet demanant informes d’aquest soldat. Contestacions d’aquest tipus n’hi han moltes a l’arxiu.

El 26 de novembre de 1938 hi ha un altre document de la mateixa font que diu a l’alcaldia no ser correcta la petició de pensió que ha fet la família. Per la varietat de dates que es creuen entre la petició d’informes, les respostes i la Causa, potser que hi haja alguna informació que no quadra. Per la qual cosa no podem arribar a cap conclusió més que la que diuen els documents.

Solament una cosa ens queda ben clara; la paperassa que anem escodrinyant ens mostra una època extremadament complexa. Tots i totes van ser víctimes d’una mateixa guerra que mai s’havia d’haver encetat. És per això que era oportú i inajornable el monument que hem fet a Cocentaina en memòria de tots i totes les víctimes.