Records infantils. Bartolomé Sanz Albiñana

Creu al racó de la casa abadia amb l’església de l’Olleria. 1972 (©Arxiu fotogràfic de Mario Guillamon)

 Per Bartolomé Sanz Albiñana

Quan jo era menut hi havia pocs llocs on els xiquets ens poguérem deixar caure. El carrer, jugar a futbol on fóra, la OJE, apuntar-te a solfa per a aprendre a tocar instrument, fer-te acòlit… Poc més. A 11 o 12 anys, la majoria abandonava l’escola i es posava a treballar per a ajudar al manteniment econòmic de les seues famílies. Només quatre privilegiats continuaven estudiant; eren sobretot aquells els pares dels quals tenien més formació.

Recorde que a la tardor, cada 20 de novembre, hi havia una missa de difunts en homenatge a José Antonio Primo de Rivera (Madrid, 24 d’abril de 1903 – Alacant, 20 de novembre de 1936). En l’enciclopèdia Álvarez havíem llegit que José Antonio havia sigut el fundador de la Falange; per tant, eixe acte religiós hi havia de tindre relació. No he oblidat el cadafal que es muntava prop de l’altar major, cobert amb una tela negra amb sanefes daurades i rodejat de quatre grans canelobres de fusta amb ciris.

A la façana de l’església, entre la finestra del racó de les oficines parroquials i l’entrada al temple, hi havia un tros de mur emblanquinat amb una creu enorme. A cada banda del símbol religiós, una llista d’uns quinze noms: tot en negre. Sobre la creu, en lletres grosses: “Caídos por Dios y por España”.

Quan s’acabava la missa, els falangistes retien homenatge al seu fundador davant d’aquella creu cantant el Cara al Sol, braç en alt. Era un himne que m’era molt familiar: havia crescut cantant-lo cada dia, en formació en files de tres abans de començar la jornada escolar. Primer ho vaig fer al grup escolar d’Isabel la Catòlica, i després al del carrer de la Font Nova, que aleshores es deia carrer del Conde de Torrefiel. Devia ser per imperatiu legal, que entonàvem aquell himne; vull dir, que devia vindre regulat en alguna disposició publicada al BOE.

En aquells moments ja no s’alçava el braç saludant a la romana quan apareixia en la pantalla del cine el dictador Franco mentre sonaven els acords de la Marcha Real (“¡Viva España! Alzad los brazos, hijos del pueblo español….”). No fer-ho acabada la guerra et podia costar una sanció de 10 pessetes, segons m’han explicat.

En el meu imaginari infantil, els falangistes apareixien com a persones importants perquè les veia a tot arreu. A més del local de la OJE que hi havia a la plaça de la Vila, on els xiquets jugàvem a escacs, dames i ping-pong, jo relacionava els falangistes amb l’acte del 20 de novembre de cada any. Eixe dia, amb el fred que feia sempre, els veia amb pantalons curts, cames peludes, camises blaves, boines roges i trinxes. Per a mi l’autèntic falangista havia de portar pantalons curts, prova del seu valor. Encara recorde tres o quatre d’aquelles persones que es van passar tota la vida al capdavant d’organismes que depenien de Falange.

Jo devia tindre huit o nou anys quan els xiquets jugàvem a futbol en el raconet que formava la casa abadia i l’església on hi havia la creu. A vegades em parava i en llegia els noms encapçalats per José Antonio Primo de Rivera. Els llegia per a veure si hi apareixia algun dels meus cognoms, prova evident que algun avantpassat meu havia “caigut per Déu i per Espanya”. També creia que tots aquells hòmens havien mort amb un fusell a la mà en el front. Per a mi, tot allò era molt confús. Com que ningú no me n’havia dit ni mitja paraula, no sabia que en aquella relació de noms figuraven els assassinats dels primers mesos de la guerra d’Espanya, ni res de tot això. Les noves generacions no han conegut aquella creu que desaparegué en la Transició; és més, ara em resulta pràcticament impossible de recompondre el llistat de noms que hi havia. Així són les coses!

En confiança, diré una cosa: això de la Memòria Històrica i Democràtica em pareix perfecte, però carregar-se la memòria anterior a base de calç i destrossa de monuments em pareix una bestiesa. Ara pareix que la història recent comença amb la repressió franquista, com si en els sis mesos posteriors al 18 de juliol no haguera passat res. Ningú no recorda el clima de confusió i descontrol en matèria d’ordre públic que considerava normal afusellar impunement capellans i religiosos perquè eren considerats enemics del règim i als quals no calia ni jutjar. I qui diu capellans diu també tots els dretans, catòlics, falangistes, membres d’Acció Catòlica, afiliats al partit Dreta Regionalista Valenciana, etc.

No entenc com no hi ha un monument a cada poble que recorde tots els morts: de dretes i d’esquerres. Tots, sense excepció. Fa anys, quan recorria els carrers de Belfast i Derry, vaig veure murals dels dos bàndols enfrontats -unionistes i republicans- en record de les víctimes i en honor dels militants corresponents, uns homenatges que cada ideologia mostrava als seus territoris. Allà continuen, però també n’hi ha ja de dedicats a la reconciliació després dels acords de pau. És una lliçó permanent per a les noves generacions. En un d’aquests nous murals, dos joves es donen la mà i entre els dos hi ha un poema que comença així:

Prou de bombes,
Prou d’assassinats,
Prou morts dels nostres fills.
Prou d’estar al costat de les tombes,
Per a soterrar-hi els nostres estimats.

Un altre record que tinc és la primera vegada que vaig sentir parlar de “rojos” i “nacionals”; va ser a l’exterior del bar Sarpa a la plaça de la Vila del meu poble, l’Olleria, on la gent gran xarrava els diumenges asseguda en cadires de boga. Allà vaig sentir que si en tal se n’havia passat dels rojos als nacionals durant la guerra. Sincerament, no entenia absolutament res, ni tenia tampoc interés a esbrinar-ho. A més, no hi havia ningú amb ganes d’entrar en detalls.

A cada poble de la comarca que visitava hi veia la mateixa creu amb noms a la façana de l’església corresponent. Ara crec que en queden poques, per no dir cap. Han desaparegut fins i tot les creus. Quina forma de recordar la història amb la política de creu i ratlla!

Quan jo era menut, el gran competidor de Falange era l’Església. Recorde perfectament que les mateixes activitats que es feien al local de la Falange (Frente de Juventudes) jo les feia als locals de la parròquia que hi havia al costat de la casa abadia, on ara hi ha la seu dels Scouts. Pujàvem per una escaleta, i en una sala hi havia una taula de ping-pong a més de sales de reunions i fins i tot un escenari teatral, però no recorde cap obra representada allà.

Falange i Església adoctrinaven de forma diferent. L’objectiu del Frente de Juventudes era inculcar en el jovent els principis falangistes, però no crec que en la gent de la meua edat calara de res d’això. Els xiquets només pensàvem a jugar a futbol, en els jocs de taula i a fer alguna excursió. Res de llibres ni biblioteques. 

La Falange es va dissoldre quan jo feia la mili, és a dir, el 1977. I hui en dia tot aquell món són simplement records infantils.