Comentari de Joan Llopis
Quant a cantar el “Cara al sol” a les escoles, n’hi han excepcions. En les escoles de Calp no recorde, en els anys 50, que se cantara diàriament eixe himne ni que s’hissara la bandera, solament en determinades ocasions, això vol dir que no estaria legislat taxativament. Sí que, de tant en tant, venia un enviat de Falange (per cert, un que havia estat en el Seminari) que ens feia el que se deia “la instrucció”, una taula gimnàstica de caràcter militar, i probablement s’hi cantara el Cara al sol i altres cançons falangistes. Tampoc recorde que se cantara el Cara al sol en les escoles de Gata, on hi vaig passar un curs; igual allí no se podia fer perquè les escoles no contaven amb pati. Tampoc en ninguna de les dos escoles recorde que se resara al començament de la classe, sí que se feia, en maig, el que díem “el mes de las flores”, eixint, al final del dia, al corredor tot el grup escolar, xiquetes i xiquets, i cantar a ple pulmó “Venid y vamos todos”, i no sé en quina altra ocasió l’himne de la Pilarica “Es María una blanca paloma”. I tampoc en el Seminari se cantava el Cara al sol, quan vaig entrar l’any 1957, com si que se cantava en altres col.leges religiosos.
Quant al 20 de novembre, eixe dia es feia una missa de difunts, però no recorde que se posara el túmul (estructura de fusta, coberta de teles fúnebres, que se munta per a la celebració de les honres d'un difunt), túmul que sí que estava en la missa funeral dels difunts del poble i que se muntava des del final de la guerra en substitució del fèretre perquè estava prohibida la entrada de féretres en el temple. Quan encara no hi havia túmul ( jo recorde la seua construcció perquè, al paréixer, l’economia ja donava per a això), se posava en terra una tela negra amb la vora daurada.
Després de la missa s’acudia a la Creu dels caiguts, que en Calp no estava en la façana de l’església, i que era una creu de pedra (anteriorment de fusta) situada en una placeta a prop de l'Església. La creu estava vorejada de quatre pilons on, en dos d’ells, estaven inscrits els dos assassinats en la guerra (per cert, eixos pilons servien joiosament per a diferents jocs dels xiquets del poble). I allí el rector, amb vestidura litúrgica, resava un respons per José Antonio i pels caiguts del poble.
Fotos de la Creu dels caiguts de Calp:
Acompanye, també, una foto precisament d’un acte semblant al que se feia en eixe lloc el 20 de novembre. Dels “monaguillos” de la foto únicament queda un servidor, i probablement també dels adults.
En la foto se veuen uns falangistes, el cap del quals, un practicant que no era del poble, apareix sense boina (la pinta que té és prou expressiva) i tots ells en pantaló llarg, no sé si el rector –per cert, oncle meu- haguera permés en el temple pantaló curt en hòmens adults (els xiquets sí, que els portàvem tot l’any únicament curts, en fred o calor), com no permetia la boina falangista en el temple ni a xics ni a xiques.
Quant a la bogeria que en el Nodo s’obligara a la gent a alçar el braç en mode feixista, això no he oït que passara en Calp, encara que les majors barbaritats eren esperables d’aquella gent. També és de veres que l’Olleria era, pel que sembla, ¡molta Olleria!
Quant a la retirada de les creus dels caiguts, la bestialitat, per a mi, està, més que en la seua retirada, en el fet d’haver-les instal.lades en la façana dels temples, pel seu significat: el de la connivència Església-Franquisme, el de la humiliació i odi als vençuts i, en alguns casos,el del malbé fet en temples de gran valor arquitectònic, a banda de motius simplement estètics.
Tenim ací l’exemple d’una d’eixes creus en Rafelbunyol, que la sola imatge ho diu tot, i que ha resistit fins ara la seua retirada.
Se pot entendre que la creu s'ha convertit en un símbol díríem neutre, sense significat religiós (encara que ja comença a deixar d’utilitzar-se en les làpides), però en este cas la creu sí que té eixe significat religiós i cristià, una connotació de “croada”, com la jerarquia va nomenar a eixa incivil guerra, d’element excloent dels que no compartixen eixa fe.
Inclús en el cas de voler fer un monument per totes les víctimes de la guerra, de la pre-guerra i de la post-guerra, a part de no figurar la creu, tampoc haurien d’aparéixer noms de ningú perquè , a banda de resultar interminable la llista si incloguera el nom dels sodats morts en combat, seria complicat esbrinar quins noms serien dignes d’eixa llista i quins no. Per exemple, algú en el nostre grup de l'esmorzar ens va contar una anècdota d’un fet ocorregut, en temps de guerra, en un llogaret de Requena: van matar el pàrroco que havia estat exercint el dret de “pernada”, exigint provar ell la nóvia abans de casar la parella, i el van matar arrossegant-lo per tot el poble darrere d’una cavalleria. Es tracta d’un linxament totalment reprobable, però sí explicable. I pregunte: podria incloure’s el nom d’eixa persona en un llistat de víctimes? O el nom d’altres que sí que hagueren estat vinculats a crims? I qui seria el que hauria d’esbrinar quins noms sí i quins noms no? Per això, en cas de monuments a les víctimes, ni creus ni noms.
Crims i actes execrables se van fer en els dos bàndols, i potser més indefendibles en la part auto dita “nacional”, ja que en la part “roja” no pareix que els governants ho acceptaren, eren accions de grups incontrolats que s’emparaven en el caos regnant, mentre que en l’altra part eren les pròpies autoritats les que executaven els horrends crims, com la massacre en la plaça de bous de Sevilla o en la anomenada “desbandà” dels mil.lers que fugien per la costa des de Màlaga cap a Almeria.
I primer que monuments a les víctimes, hauria de complir-se la llei de memòria democràtica i traure dels soterraments de cunetes i fosses comunes els mil.lers que encara queden, situació vergonyosa després de quasi cinquanta anys de democràcia. Com retornar el bon nom dels jutjats en eixes farses de judicis sumaríssims, inclús anul.lant tals judicis.
Quant a que se van normalitzar els crims comesos assassinant capellans o propietaris rics, no és així de cap manera, encara que era difícil la manifestació pública de desacord (en alguns casos se va donar). Concretament en Calp va provocar una gran consternació la mort del Pàrroco, un home bo i senzill, i de dos xicotets terratinents, hòmens també innocents; uns assassinats, a més, comesos per gent que no era del poble, pareix que els autors eren un comité de milicians procedents de Gandia. I damunt, acabada la guerra, li van imputar sense raó la mort dels dos terratinents a un treballador anomenat el “Gateret”, per ser natural de Gata, que pertanyia a un grup anarquista, al que van executar.
Joan Llopis Pastor
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada