Els Ferrandis Albors en la memòria. Escrit per Francesc Jover

 

Francisco Ferrandis

 

Escrit per Francesc Jover

Continuem mostrant diferents cassos d’una etapa fosca de la nostra història, on diferents famílies -a molts pobles- patiren el pes de la repressió franquista. Hui toca els germans Ferrandis Albors de Cocentaina que, per les seves idees i activitats soci-polítiques durant la República, ompliren gran quantitat de paperassa com veurem. M'atreviria a dir que fou una de les famílies que estigueren envoltats d’algun aspecte rocambolesc. D’aquesta família tinc detectats tres germans; dos homes i una dona: Francisco, (1899 Planes, 1961 Montevideo (Uruguai); Juan, (1902 Xixona, 1993 Alacant) i Amparo, (1916 Gandia, ??). Moltes activitats de les que els acusaren es feren a Cocentaina, tot i que no nasqueren ací, si no en diferents pobles on el pare havia sigut Guàrdia Civil. He d’esquematitzar al màxim el relat pel currículum tant ample que tenen, tot i que anirà una mica carregats d’enllaços que ho poden acabar d'arrodonir.

Francisco era el major i va estudiar magisteri a Múrcia, encara que també fou escriptor i periodista. A 18 anys es va afiliar a l'Agrupació Socialista de Cocentaina. Persona molt inquieta i sensibilitzada políticament, durant la dictadura de Primo de Rivera se'n va anar a Amèrica del Sud on va treballar en diferents països. El 1931, en proclamar-se la República va tornar a Espanya establint-se a Alacant, on va formalitzar la titulació de mestre, tot i que la seva dedicació principal fou el periodisme. Va col·laborar al periòdic «El Obrero» d’Elx i «l’Avui» d’Alacant. Durant l’etapa republicana i conservadora, els dos germans tastaren la presó per les seves activitats polítiques i sindicals. Al moment de la rebel·lió feixista contra la República, Francisco estava a l’Equador però va tornar a Alacant per defensar la legalitat republicana. Va ser membre del Consell Provincial d’Alacant i secretari de l’alcalde d’aquella ciutat; activitats que compaginava amb el periodisme.

En acabar la guerra els dos germans van estar amagats per la seva germana Amparo que vivia al Palamó, a ca el «Pallero». Allí foren descoberts i detinguts tots tres el 21 de desembre de 1942.

Juan Ferrandis

Tot i així, Francisco va estar abans inclòs en un consell de guerra, al sumari 871 junt a 24 periodistes més; encara que 14 d’ells havien pegat a fugir o estaven amagats. A l’expedient consta com el jutge ordena la busca i captura dels 14, a més de comminar-los a presentar-se en 48 hores. És un interessant i voluminós sumari que dona a conèixer detalladament la premsa d’Alacant en aquella època. Alguns quedaren absolts i els que més alta condemna tingueren fou 12 anys.

Fou a partir de desembre de 1942 quan obriren un procés als tres germans Ferrandis Albors amb el sumari núm. 11348. Foren jutjats per un consell militar el 1943 i quedà la sentencia en estudi. El 5 de juny de 1944 és quan es fallà i quan Francisco i Juan, foren sentenciats a mort; un per la seva activitat periodística i l’altre per haver sigut membre del CDR (Comité de Defensa Revolucionari) de Cocentaina. Un informe d’Amparo diu que va obstaculitzar el vot de les monges clarisses en 1931 [sic]. Crec que és un error perquè en 1931 les dones no votaren; tot i que podria ser les eleccions generals de novembre de 1933. També l’acusaren d’assistir a cursos d’esperanto per la vinculació que tenia aquesta llengua amb l’anarquisme. Tanmateix, Amparo va quedar absolta, malgrat haver ocultat els dos germans durant quasi tres anys. És un detall humanitari dels pocs que he detectat als consells de guerra.

A partir d’agafar-los, quedaren tots empresonats al Reformatori d’Alacant amb un expedient quasi tant voluminós com la dels 25 periodistes de l’any 1939. A més, hi ha una diferencia entre la pena imposta als periodistes, on la màxima fou de 12 anys, amb la sentencia a mort dels Ferrandis Albors el 1944. Podia haver sigut un castic per haver intentat fugir de la justícia? Aquelles sentencies sempre solien anar-hi seguida de «con las accesòrias de interdicción civil e inhabilitación absoluta durante la condena y al pago de la responsabilidad civil sin fijacion de cuantia en caso de indulto».

 Des del primer moment d’estar a la presó començaren els dos germans a fer peticions de revisió del procés. L’expedient està ple peticions (1 i 2) manuscrits signats per Francisco i Juan des de la presó, dirigits a l’auditor de guerra on queda manifest que el 1943 hi havien tingut el consell de guerra. Els escrits asseguren que hi havien certes contradiccions per les quals demanaven la revisió de sentencia. A més, els informes (1 i 2) que feien des de Cocentaina no pintava gens bé.

 A continuació hi ha un espectacular aval datat l’1/7/1944 signat per cocentainers que es manifesten addictes al nou règim. Està encapçalat per dos populars capellans locals, a més del pare guardià del convent de franciscans i la superiora de les monges Trinitàries. En total són 40 signatures que sens dubte tenen el seu efecte positiu. Per desembre de 1944 se’ls commuta la pena capital per la de 30 anys de reclusió major. He vist que el comunicat va acompanyat d’una notificació dient que ho facen saber als interessats el dia 24/12/44, afegint a més, que els queda 27 anys, 11 mesos i 13 dies de presó.

Tant un com l’altre Ferrandis, segons consta a l’expedient, es passen tot el temps de presó fen escrits demanant revisions i indults als jutges. El 1945 Francisco rep la llibertat condicional estan a la presó de Madrid, desprès d’haver rebut la reducció a 20 anys per la de 30. Juan rep la condicional el 1946 estant a la presó d’Alacant, tot i que no he vist haver-li fet cap tipus de reducció de pena.

 Amparo i Francisco no els vaig arribar a conèixer. En deien que Francisco se’n va anar a Amèrica del Sud, on havia quedat molt vinculat per les seves anteriors estades.

El cas de Joan, a qui vaig conèixer molt bé, em consta que no podia viure sense ales, fou l'últim en rebre la condicional i es va quedar a Cocentaina treballant on podia. Estant en llibertat vigilada va passar la frontera de França el 14 de febrer de 1950. Però fou repatriat i l’ingressaren a la presó de Girona. Un fet que va tindre molt rebombori a Cocentaina; almenys, per on em movia jo. El 8 de febrer de 1951 ix de bell nou en llibertat -més- condicional encara. A partir d’aleshores es va estabilitzar amb una ocupació al tèxtil d’Alcoi i va quedar integrat ací ací a la nova societat.

A final de la dècada del cinquanta, desprès de veure’l molt de temps com caminava pel carrer, sempre en solitari llegint el periòdic o un llibre; vaig tindre l’oportunitat de conèixer personalment mitjançant la HOAC. Arribarem a intimar, tutejar-nos i tindre molta relació, inclòs les famílies; fins que se’n va anar a viure a Alacant on encara vaig anar-hi una volta a visitar-lo el 1991.

Joan fou un personatge històric singular, culte, hiperactiu, que em va obrir un clar i net aparador per on veia la seva època en directe.

A la seva memòria i la d’aquelles muntonades de dones i homes que passaren aquell trauma.