Els Montava i Olcina en la memòria. Escrit per Francesc Jover

Francisco Montava

Escrit per Francesc Jover

Hui parlarem dels germans Montava i Olcina naturals de Muro i veïns de Cocentaina; un altra de tantes famílies que hagueren de patir la repressió de la postguerra 36-39. Francisco (1905-1992) i Camilo (1909-??) foren tots dos operaris de la fàbrica de calcer de Cocentaina, «Hijos de Venancio Riera». En ser socialitzada la fàbrica de Riera, segons diuen els seus expedients i la mateixa sentència del tribunal militar que els va jutjar, els dos formaren part del Comitè de Control. L'acusació a tots dos estava basada amb l’auxili a la rebel·lió i ser, entre altres coses, els iniciadors d’haver confiscat durant l’etapa revolucionària l’empresa on treballaven.

Francisco apareix com afiliat i membre de l’Agrupació Socialista de Cocentaina el 1932. També figura com a conseller del primer govern municipal del Front Popular, que fou format el 19 de novembre de 1936. A primeries de 1937 era president de l’Agrupació Socialista local i el mateix any se’n va anar voluntari a la guerra. A més, el Diari del Ministeri de Defensa confirma ser anomenat sergent de l’exercit popular des de l’1 d’abril de 1937. Per informació oral dels fills sabem que va comandar la vigilància d’un polvorí al front d’Extremadura.

Per tot açò, estigué processat per un Consell de Guerra celebrat a Alcoi l’1 de setembre de 1939 junt a altres onze cocentainers amb el sumari col·lectiu núm. 829. El condemnaren a 12 anys i un dia de presó menor. Mentrestant estigué tancat en presó preventiva a Cocentaina i Alcoi. L’11/03/1940 va ingressar al Reformatori d’Alacant havent-li confirmat set mesos i pico de presó preventiva. El 05/-07/1940 fou traslladat a Cuenca, però en abril de 1941, torna a estar de nou al Reformatori d’Alacant. Se li va denegar la llibertat condicional en setembre de 1942, però el 17/07/1943 l’aconseguí, tot i que desterrant a menys de 200 quilometres d’on vivia. Va haver d’anar-se’n a València a viure amb la muller i el fill Eloy, que era -per cert- condeixeble i amic meu. El 24/07/1946 va obtindre la llibertat definitiva per l’indult que hi hagué en aquelles dates, quan el nazisme i feixisme havien sigut derrotats a Europa. Encara no he pogut confirmar si la seva dona, Rafaela Payà, «l’Alvarà», fou rapada amb el col·lectiu de dones de Cocentaina. Si que em confirmaren que fou rapada la seva cunyada Milagro l’Alvarà, que algun dia parlarem d’aquesta colla de rapades. El matrimoni va tindre un altra filla a València, Marita, però mai més van tornar a Cocentaina. Si que venia el fill Eloy tots els anys per festes, de qui guarde moltes fotos i agradables records.

Milagro, cunyada de Francisco Montava

Quant al seu germà Camilo (que no he pogut aconseguir una fotografia) és un altre dels singulars cassos -pels avals que li feren- que demostra de manera evident la complexitat d’aquella època, segons la meva opinió.

Com el seu germà, va naixer a Muro però treballava i vivia a Cocentaina. Quan el van detindre a finals de 1941, el seu germà ja havia passat més de dos anys a la presó. Va quedar a disposició del Jutjat Militar local acusat de diferents delictes durant el domini roig. El 29/11/1941 va ingressar a la presó d’Alcoi, deprès fou traslladat al Reformatori d’Alacant on el 26/06/42 el jutjaren i li posaren 12 anys i un dia de reclusió menor, abonant-li també la presó preventiva. El conceptuaren element perillós per haver estat afiliat l’UGT i JJ.SS abans de la guerra. A més, d’haver sigut secretari del sindicat d’adobadors i sabaters, de pertànyer al Socorro Rojo Internacional i de cremar l’Església. Posteriorment hi ha un testimoni que diu no haver participat en la crema de l’Església.

Per setembre d’aquest any fou traslladat a la presó cel·lular de València, desprès el dugueren a treballar a l’embassament de Benageber (Els Serrans). A l’octubre de 1943 va rebre la llibertat condicional, desterrat a més de 200 quilometres del seu poble i establint la residencia a Barcelona. El 24/05/1946 n’hi ha un document que mostra la llibertat condicional, per segona volta. Possiblement siga la resposta d’una petició d’indult total que feu Camilo. Una petició que va quedar pendent i per la qual cosa, va quedar com estava: vigilat i controlat. Finalment ara si, el 15/06/1959 un document mostra quedar lliure de responsabilitat pel procés que va tindre; quedant-se -al parèixer- vivint a Barcelona.

Dic que Camilo Montava fou un cas dels molts que hi hagueren especials, perquè fou denunciat a la delegació que tramitava els informes, desprès de dos anys que el seu germà estava a la presó. A mi em pareix que tots dos portaven la mateixa -o pareguda- motxilla de càrrecs. Diferents avals ens fan veure el comportament humanitari de Camilo amb moltes persones conservadores que foren represaliades per la República.

 

Però, especialment em va copsar veure, com Venancio Riera, un dels propietaris de la fàbrica que fou confiscada a l’etapa revolucionaria (i treballaren els dos germans) signava un aval el 1942 com si no hagués passat res. No sols això, encara vaig quedar més estranyat en veure la declaració que fa el mateix Venancio Riera al Tribunal de Guerra, tot dient que fou una «incautación benigna».

Cada volta que m’endinse més amb tota la paperassa d’aquella època, me’n adone que fou una etapa molt complexa, que allò no fou una historia de bons i dolents. Entenc que fou un enfrontament d’estils de governar, de sistemes polítics que havien d’afrontar si o si una inajornable situació endarrerida que hi havia. Un sistema que fora capaç d’acabar amb les desigualtats socials; el caciquisme, els privilegis, l’analfabetisme, les corrupcions, etc. Però, sobretot fer front (anul·lar, rebaixar, controlar...) els poders fàctics que tenien la paella pel mànec.

Al mateix temps, cada dia estic més convençut que una dictadura mai no serà capaç de formar una societat que decidisca el seu propi estil de vida. Mai ho farà, perquè la dictadura té els seu propi estil de vida preconcebut i que l’imposa allà on està de manera autoritària.

Per tant, crec ser molt convenient estar sempre molt atesos a la pedagogia històrica que és la què indica els errors comesos. És la història la que ens diu que no hi ha altre sistema polític més eficient que la democràcia, malgrat les complicacions transversals que sovint presenta. Situacions que s’han de corregir -principalment amb les urnes- però carregades sempre amb una bona dosi d’ètica i afavorint el sector més vulnerable.