Ha habido opiniones para todos los gustos
.-Mientras unos grupos de Iglesia, especialmente significativos entre altos cargos de Jerarquía y teólogos de élite, en el mejor de los casos, les ha parecido el “parto de los montes”, según la fábula de Fedro, que relata cómo los montes dan terribles signos de estar a punto de dar a luz, infundiendo pánico a quienes los escuchan. Y sin embargo, después de señales tan asombrosas, los montes paren un pequeño ratón.
- Para otros, en su mayoría gente de las bases populares de creyentes, el Sínodo muy al contrario ha supuesto el nacimiento de una nueva primavera en la Iglesia, cimentada en lo esencial de cristianismo, que no es otra que la misericordia, decir la humanidad del Jesús de Nazaret.
Lo bien cierto es que percibo un paralelismo entre justo lo que ocurrió ahora hace cincuenta años en el Concilio Vaticano II.
Yo por aquellos años tuve la suerte de residir en Roma estudiando teología en la Universidad Gregoriana.
Habitaba en el colegio internacional La Inmaculada, cercano a la Pza. Narbona.
El entusiasmo se percibía por las calles. Roma entera vibraba. Por sus avenidas iban y venían a la ciudad del Vaticano autobuses llenos de obispos; y a pié acudían grupos de clérigos jóvenes ensotanados de negro y otros con becas de colores, según las naciones de su origen.
Yo tuve la suerte residír en un colegio internacional cercano a la plaza Narbona. Allí convivía con secretarios y asesores personales de los padres conciliares. Entre ellos estaba el teólogo José Mª González Ruiz, el conocido periodista y misionero Manuel Unciti, fundador de una escuela de periodismo, recientemente fallecido que asesoraba a un Obispo Africano, el secretario del Arzobispo entonces de Buenos Aires, un sacerdote joven de Uganda, también asesor y tres mejicanos. De vez n cuando nos reuníamos por las noches para escuchar las novedades de lo ocurrido en las sesiones diarias del Concilio. Y lo hacíamos con verdadera curiosidad. Sin negar el apasionamiento y la ilusión.
Pues bien debo confesar que cuando regresé al Seminario de Moncada sufrí una decepción.
Me encontré con un ambiente frío, cuando no hostil entre los profesores de mayor prestigio en la Diócesis. Se afirmaba sin pudor que no había tenido altura, ni enjundia teológica Para algunos el Concilio se había reducido a dar consejos y normas de teología pastoral. Esta teología se consideraba como de segunda división. Y no faltó alguno que sugiriese la demagogia o el marxismo entre los peligros del diálogo con la sociedad moderna.
Por lo visto les hubiera satisfecho más dejar claro algo nuevo sobre el sexo de los ángeles.
Y al contrario la salvación del mundo, la presencia viva de la Iglesia, el Aggiornamento no tendría nada que ver con la Encarnación.
De forma paralela me parece premonitoria, y ojala me equivoque, la pretensión de amortiguar la revolución que ha supuesto el SÍNODO DE LOS OBISPOS.
A mi parecer esta rebelión se sustancia en el en cambio radical de la alineación de la Iglesia con la misericordia.
Supone una conversión total de actitud de la Iglesia frente la debilidad y a la impotencia del hombre pecador y débil.
Para valorar la importancia de este cambio en la Iglesia, habría que repasar lo siglos que hace que la Iglesia ejerce su poder desde los púlpitos, los confesionarios, las escuelas, la familia y hasta en el interior de las consciencias.
No estaría de más repasar la cantidad de cesuras y penas bien catalogadas en el Derecho Canónico.
Antes de dirigir la vista a otro lado no podemos pasar por alto el cúmulo de sufrimientos y las neurosis causados en los más débiles.
Para no hacerme largo voy a señalar unos pocos textos del resumen del documento final, que la revista católica argentina ACI PRENSA hace ha publicado y del que yo extraigo algunas frases muy significativas.
“Los trabajos sobre el Sínodo de los Obispos han terminado esta noche en el Vaticano y el documento final es el producto de la reflexión de todos los padres sinodales, ha reafirmado la doctrina católica sobre el, matrimonio.
El texto, compuesto por 94 números fue votado uno a uno. Todos fueron aprobados con los dos tercios requeridos como mínimo.
Un simple listado de los destinatarios en la preocupación del Sínodo bastaría para demostrar lo que quiero decir. Veamos.
-- Divorciados.
En una primera lectura se pueden leer cosas muy sencillas, la más delicada es el desafío de los divorciados vueltos a casar se trata específicamente en los nº 83, 84, 85 y 86 hay una amplia explicación sobre la importancia de acogerlos en la Iglesia y recordarles que no están excomulgados aunque su situación es irregular; y plantea una serie de orientaciones para acompañar a estos fieles y cuidar especialmente el bien de los hijos.”
 |
| Publicado en alandar nº 320 |
- Victimas la Migración es forzada Nº 86.
- Este numero indica además que cuando la migración es forzada y es “fruto de situaciones de guerra, de persecución, de pobreza, de injusticia, marcada por las peripecias de un viaje que pone con frecuencia en peligro la vida, traumatiza a las personas y desestabiliza a la familia” “El acompañamiento a los emigrantes exige una pastoral específica con las familias en migración, pero también con los miembros de los núcleos familiares que se quedan en los lugares de origen”.
- Hijos discapacitados. Nº 63 Con estas luces, la Iglesia expresa su viva gratitud a las familias que acogen, educan y llenan de afecto y transmiten la fe a sus hijos, de modo particular a los más frágiles y marcados por la discapacidad”, prosiguen.
- Homosexuales nº76 El tema se plantea y se enfoca desde el acompañamiento que puede realizar la Iglesia a las familias en donde alguno de sus miembros tiene la tendencia homosexual.
- Y todo fundado en Jesús de Nazaret.-nº41“el ejemplo de Jesús es paradigmático para la Iglesia. El Hijo de Dios ha venido al mundo en una familia. En sus treinta años de vida oculta en Nazaret –periferia social, religiosa y cultural del Imperio– Jesús ha visto en María y José la fidelidad vivida en el amor”
Permitidme hacer de pasada esta última observación. Debo reconocer que a primera vista, a quién busca lo espectacular efectivamente le va parecer el “parto de los montes.” Sin embargo …
Ramón Gascó.
 |
Tomado de Peregrinos |
Comentari de Paco Gramage
ResponEliminaRamón.
He vist l'escrit i comente:
1. La primera part em pareix molt interesant, perquè contes coses que vas viure en primera persona a Roma en temps del Concili. Les vivències,contactes
en persones que participaren….,tot un document viu.Més interesant encara la experiència en tornar al Seminari i trobar-te en eixe clima, digam al menys
de desafecció per part del profesorat, el rector D. Antonio Rodilla, institucions eclesiàstiques, i que trobaries un contrast en allò que visqueres a Roma. Seria interesant el que ens contares el que en eixe moment pensaves i vivies al respecte, es a dir, les teues vivències.
2.Pel que fa al paralelisme, per descomptat que hi ha elements: Joan XXIII-Francesc, grup progressista-conservadors, expectació-certa decepció.
però trobe unes diferències notables: en aquell moment hi havia brots, manifestacións, que auguraven una aurora: Maig del 68, primavera de Praga, marxisme, teologia de l'alliberament, ecumenisme...Tot açò avui es troba quasi desaparegut.
Dins de l'Església hi ha menys entisiasme avui, perquè en aquell moment el concili que va ser clarament progresista en molts aspectes com: afirmar-se com a poble, llibertat religiosa, ecumenisme...., la majoria dels pares conciliars estaven eufòrics i tenien pocs sectors enfrentats en eixe moment,encara que posteriorment els papes rectificaren....
Ara, en el Sínode de la Família pareix que el papa Francesc reconeix que no ha pogut dur endavant només que el 40% i els avanços queden per a posteriors decisions que ell es reserva, si viu...
Els enfrontaments son paralels, però trobe poc entusiasme. Igual és la meua visió personal. En estos moments tot està en mans de Francesc. En elltrobe els reptes i l'esperança. Tant de bó que siga aixina de esperançador.
Trobe una altra diferencia: el Concili creà molta expectació dintre de l'Esglesia, mentre que ara l'expeectació està més fora de una Esglesia força conservadora-.
Açò a bote pronto.
Paco Gramage
Jo mateix, igual com Paco, celebre les vivències personals de l'amic Ramon, les seues il·lusions a Roma quan s'estava celebrant el concili Vaticà II i lamente la seua enorme decepció de trobar-se al tornar a Montcada que tot ho veien en clau ideològica, des de l'antiliberalisme i anticomunisme furibund, per tant aquell concili a ulls de Rodilla i companyia només podia ser un contuberni massònic, liberal, demagògic i marxista, perquè es defensava el diàleg amb els altres... És veritat que ara el papa actual, Francesc, es sembla a Joan XXII, i que sembla que volen accentuar la "misericòrdia" i la "compassió", però, realment, si algú s'ha divorciat i continuà volent ser cristià, anar a missa, combregar i tota la pesca (ep, no és el meu cas!), que li diguen que la seua situació no és d'excomunicació, pe`ro és una mica irregular, l'haurà de posar d'una mala hòstia impressionant, igual com si una persona és homosexual o lesbiana i que li diguen, de manera insultant, des d'un supremacisme insultat i fastigós, que la família i comunitat l'han d'acompanyar perquè es mantinga en el celibat, realment ha d'encabronar molt, perquè és com si es miraren per sobre del muscle amb uns aires de superioritat moral que se'ls podrien ficar on els cabera... Jo m'ho mire amb una distància i escepticisme infinit, i gual com el paper subaltern de les dones a l'església, o el manteniment obligatòri del celibat entre els clergat que, molt sovint, porta a la pedofilia, etc. etc. etc. em sembla que es continuen vulnerant els més elementals drets humans al si de l'església, però amb una micoteta més de misericordieta... Estimats amics i amigues, conste que m'agradaria equivocar-me i no tindre gens de raó, però em sembla que l'impuls 'renovador' del senyor Francesc només en alguns aspectes, simbòlics, de llenguatge, de gestos, de bones paraules, etc sembla que es va desinflant cada vegada més dominat per una cúria que, segons ell, li impedeix fer el que voldria i per això ell fa el que vol la cúria i tot resta en pau, més o menys com "sempre", o com quasi sempre. Hegemonia de les forces conservadores i reaccionàries, com va passar després del Vaticà II amb l'arribada al tro de Wotjtila i Ratzinger...
ResponEliminaUna abraçada.
Sal·lus Herrero i Gomar
Resposta de Ramón Gasc
EliminaACORD I DESACORD AMB EL COMENTARI DE SALUS
Io també pense com tú que la tasca de reformar l'Església no és res senzilla i que s´ ha d'anar amb peus de plom i tot i així està per veure el resultat.
En tot cas el canvi de tarannà per fer front a la doctrina de l'Església, mantinguda immutable, monolítica des de temps immemorials, sobre els problemes morals i especialment els referits a la sexualitat, provoca un desafiament monumental i no solament per al Papa. Una anècdota recent l'explica. El sacerdot d'Andalusia, que li ha negat la capacitat d'apadrinar el bateig d'un nebot per ser homosexual és impressionant. Ha dit que “Les relacions homosexuals són pecat greu. Jo només dic el que diu l'Església.”
He dit en articles meus anteriors publicats ací en NIHIL OBSTAT que tanmateix per tafaner que puga assemblar o molt m'equivoque o des del punt de vista del Dogma Revelat, la moral sexual té escàs i difús arrelament. Més que una veritat revelada per Déu, ès una qüestió antropològica que en la Sagrada Escriptura i en Jesús n´son sols pretexte per fer el bé o el mal. No dóna cap manament nou.
Tot al contrari per el que assenyale en el meu escrit és que la revoluciò que dóna el Papa en doctrina i sobretot en tarannà és radical i esperançador.
I tin en compte que, encara sent així que la doctrina oficial es presenta com un enorme bloc compacte de ciment. enorme inamovible , pero que en realitat té els peus de fang.
Prova d'això és que s'han organitzat grups de cardenals per la por. I per fer-ne front comú davant el que consideren una amenaça i un perill a la seua estabilitat.
Salus tu i jo ens coneixem fa temps i n´estic segur de que no estàs per caure en el simplisme cuando busques ser radical.
Així crec que coincideixes amb mi en que el nou camí, el de la Misericòrdia, és molt adequat per fer un filtre de la renovació a l'Església que Fransec està portant a terme i no solament en la seua predicació. Els seus gestos van acompanyats amb els fets i els projectes sense caure en el paternalisme i la benevolència.
Acabe citant Paco Gramage en el seu comentari al meu article. "Ara, en el Sínode de la Família pareix que el papa Francesc reconeix que no ha pogut dur endavant només que el 40% i els avanços queden per a posteriors decisions que ell es reserva, si viu..
. És allò que jo n´desitge
RAMÓN GASCÓ
Amic Ramón, agraisc la teua resposta tan amable, però voldria aclarir una cosa, jo no busque ser radical, ho sóc o ho intente ser, en el sentit d'anar a les arrels... I ho lamente molt perquè, tot i que jo no vaig conèixer a Joan XXII, pel que he llegit, aquest Papa, Francesc, sembla d'un estil similar.
EliminaNo obstant, si es queda només fent gestos, que és molt important però si no passa a prendre reformes serioses que posen fi a l'atroç celibat, que les dones tinguen els mateixos drets i posició que els homes, que els homosexuals, lesbianes i heterosexuals tinguen la mateixa consideració, etc. em sembla que es quedarà tot en molt poc... només en bones paraules, que són importants, però em sembla insuficient.
Tanmateix, en realitat, m'ho mire tot això des la distància, mantinc contacte personal amb companys i comunitats de base, però a poc a poc m'he sentit cada vegada més allunyat i inclús contrariat, en el sentit de trobar-se enfrontat, sobretot quan observem que al País Valencià l'església catòlica fomenta una espanyolització com la del PP, s'alia amb els sectors secessionistes per impedir la valencianització de la societat valenciana, fa tot el que pot per exterminar la nostra llengua, tret d'honroses excepcions, com les dels seglars i capellans del dissabte,que considere amics, tret de Saló, Cresol, etc. Però, en general o estructuralment, una església que entén la "Misericòrdia" de manera miserable... Lògicament, és un problema de tants anys d'anar contra la teologia de l'alliberament que prioritzava els més pobres, condemnant a Hans Küng, humiliant a Leonardo Boff, etc. perquè feien una proposta més "liberal", "més democràtica" i més acostada a les necessitats dels més pobres... Per això, si van tan a poc a poc i tan amb peus de plom, potser tot es quede en no res... Aquesta és la meua percepció, no "per anar de radical", sinó perquè respón als meus sentiments més honests i sincers amb mi mateix. No obstant això, malgrat la meua dissidència, em sembla que ben legítima, celebre i m'alegre que persones a les que estime, com tu, com Ximo Garcia Roca, etc. trobeu que el que fa el papa actual és prou... No dubte que va pel bon camí, però en veure el got, vosaltres el veieu mig ple i jo el veig mig buit (o quasi del tot buit!), em pose en la pell dels que s'ha divorciat amb molt de sofriment i pense que és molt injusta la rigidesa doctrinal i mental de l'església de mantenir-los "apartats", em pose en la pell d'una lesbiana i d'un homosexual que volen ser practicants i tenir els mateixos drets que els heterosexuals i trobe insultant que no se'ls reconega amb bels mateixos drets, em pose en la pell dels infants que pateixen abusos de pederastia, molt sovint, perquè el celibat obligatori (farcit de barbàrie i brutalitat), facilita i els porta als abusos sexuals i em sembla que no hi ha dret que això no es canvie... Ho "entenc tot", les pors, la prudència, la cautela, la moderació infinita, però davant de la vulneració dels drets dels més febles, pobles, desprotegits, etc. em sembla molt desencertat que tot es quede en "bones paraules", "gestos"..., és un primer pas, però, al meu parer, amb això no hi ha prou. Però, en realitat, no sóc ningú per a opinar, al cap i a la fi, no forme part d'aquesta feligresia, ni m'interessa ni em resulta gens atractiva perquè en les seues maneres d'estar en el món i de fer, la trobe, en la pràctica concreta, a les antípodes dels meus sentiments i maneres de pensar. Jo no rebutjaria mai a una persona per estar divorciada, per per homosexual, per ser dona, etc. i entenc que aquests rebutjos vulneren els drets humans i són de jutjat de guàrdia.
Una abraçada,
Sal·lus
Gràcis amics per les vostres reflexions, però no crec en les revolucions que insinueu puguen fer-se des de dalt. Mireu si no quina revolució pot haver-hi en l'esglesia espanyola que puga protagonitzar el Rouco Varela, el amic Xorevita d'Alcalà d'Henares i companyia. Cal que s'arromangueu els capellans de base i els creients si voleu fer alguna revolució. Sempre dic el mateix i ho diré si no em convenceu que estic equivocat. Qualsevol rector de qualsevol parròquia diria la missa en valencia si hi hagués un clima local que ho proposara. Si les barbaritats que diu Reig Pla tinguera una resposta massiva dels creients pegant-li un bonegó, altra cosa seria.
EliminaNo em considere creient, però m'agrada saber què és el que diuen els bisbes i com reaccionen els creients. Arribe a la conclussió que em senc molt còmode fora de l'església, tot i que patisc -com tothom- el clima de la cultura "beata". Si els ciutadans de qualsevol ajuntament feren la suficient presió, els governs municipals es veurien obligats a cobrar l'IBI del patrimoni de l'església.
Comentari de Paco Gramaje
ResponEliminaEntre en aquest debat d’amics perquè m’uneix amb vosaltres històries i experiències de fa molts anys, algunes d’elles han representat uns valors per a mi. Encara que, personalment tots s’hi trobem molt lluny de moltes d’aquelles coses, pot ser. Distinguiré dos nivells de reflexió:
Personal: en aquest punt em trobe molt lluny de qüestions que tinguen que vore amb posicionaments clericals o anticlericals, agnòstics, ateus, etc. en el sentit de manifestar el quí ho és més. Cadascú sabrà on està, o no. Sobre aquestes qüetions em trobe alliberat en el camí recorregut i feliç d’on estic, pensé que com vosaltres. Hem recorregut molts quilòmetres ja des de la primera comunió. Soc feliç, des d’un clima de laïcitat, en reflexions filosòfiques, religioses, literàries, socio-polítiques i sobretot en converses amb amics, sempre que estiguen lliures de condicionaments. I de condicionaments vull referir-me als que ocasionen les grans idees i abstraccions, perquè quantes mutilacions i aniquilaments de persones i de pobles s’han fet en nom d’ideals abstractes, tant religiosos per part de grans profetes, com per sociòlegs, liders, ètiques filosòfiques, etc.?. Al respecte considere que, a més d’eixes idees grans i amenaçadores, d’eixes bondats universals, existeixen les bondats particulars, concretes, sense aparent sentit i sense testics. Són al marge de les ideologies . És lo més humà i el que més força té. El mateix Jesús, com altres líders com Gandi, mai se situà en terrenys doctrinals, ni elaboracions teològiques, a l’inrevés, només eren accions bondadoses i personals, la força de les quals els mestres de la religió i de lEsglésia varen robar, i sofocar.
Trobe que la força, que sí la té, d’aquestes bondats sense importancia és forta, justament en la mesura de la seua impotència. Com diu Adorno: “ Deixar parlar el dolor és la condició de tota veritat”, de manera semblant: donar veu als marginats, als aplastats és la condició de tota revolució; donar veu als pobles que volen ser ells mateixa, com Catalunya, és la condició de tot progres; donar veu als silenciats i acompañar-los es ajudar a encontrar eixides i resistir al poder.
Consideració sociològica: Ací situe la reflexió sobre Francisco. No crec que ell concebisca una gran transformació de l’Església, no sé. A nivel de fenòmen sociològic, en aquest mateix sentit, considere per exemple una quimera eliminar la Semana Santa, els signes religiosos del futbolistes cristians o mahometans en eixir als camps davant milers d’espectadors, ni el tema de la familia tractat en el Sínode, el celibat, homosexuals, el paper de la dona, que els bisbes abandonen el palau, els negocis de l’ensenyament de l’Església,etc….Però sí dóne valor als gestos compassius de Francesc, d’aquestes bondats concretes, a les seues denúncies: “Quina vergonya”, en Lampedusa; quí soc jo per jutjar un homosexual; sobre ecología; denuncia del capitalisme assesí; estem en la tercera guerra mondial, etc…
Són energies de les que no està sobrada la humanitat. Tant de bó que hagueren molt líders mondials que aportaren el vigor moral que aporta Francesc, el expresident d’Uruguay…i, malauradament, pocs més. La humanitat, repetixc, no està sobrada d’aquesta vitalitat.
Paco Gramage
: