El parany de la transició, escriu Francesc Jover

Autor: Francesc Jover, enviat a Nihil Obstat el 29 de novembre de 2015

(Article publicat a  La Veu del País Valencià - diari digital - Dissabte, 28.11.2015) 

Sembla l'altre dia i fa quaranta anys que el dictador, general Franco, va morir a un hospital desprès de desesperats intents de voler allargar-li la vida, tot i saber que el problema era irreversible. Estic convençut que, a part d'interessos familiars i polítics que no entre, allò va ser exemple d'una mort indigna, com indigne fou l'Estat policial que va imposar i dels sinistres personatges que es va envoltar. D'aquell moment és un auca anònima que circulava de mà en mà dels antifranquistes que brindaven amb cava del Penades. L'auca la trobareu al final d'aquest article en un enllaç adjunt. 

El comisario de Policía Luis Antonio González Pacheco, conocido como "Billy elNniño"en 1981

Desprès de quaranta anys de la mort del dictador, i recordant aquelles copes espumoses que prenguérem, continuem patint seqüeles d'aquell clima malalt que permetia una dictadura dintre de l'Europa de postguerra. La mateixa Europa que havia acabat amb les dictadures del continent. Aquella època va popularitzar la frase Spain is different.

Tot seguit hi hagué un pacte per fer una transició gens exemplar per molt que intenten convèncer-nos que ho fou. Els quaranta anys de democràcia “orgànica” que va sortir d'aquell pacte no ha sigut capaç de netejar la casa, ni tant sols de llevar-li la pols, tot i haver-hi passat per diferents governs. Ha mancat voluntat política per posar les cartes boca amunt, fer una autocrítica i confessar les coses que s'han fet malament per tal de corregir-les. El nou règim de 1978 no ha mostrat cap detall per tal de reconèixer el sector de la societat que va ser derrotat incondicionalment. Un règim que ha menyspreat repetidament un dels bàndols de la contesa civil. Quan una societat ha estat enfrontada en una guerra, quan esdevé la pau ha d'estar basada en el reconeixement de la dignitat d'uns i d'altres. Ací solament fou reconegut un bàndol. Per tant, la pau del règim de Franco va ser una farsa i una gran mentida. Això ho ha continuat consentint l'actual règim malgrat els diferents colors que hi han hagut. No han sabut, o no han volgut –per molt que ho diguen– equilibrar la societat per tancar ferides sense guanyadors ni perdedors.

Quan s'ha fet alguna llei de la memòria històrica, ha sigut d'una manera extremadament feble que no ha arribat a convèncer ningú. Cap govern ha arribat a manifestar d'una forma valenta, en fets concrets, la massacre que es va fer al bàndol republicà, cosa que si han exaltat les excel·lències del bàndol “nacional”. Els republicans i republicanes, van ser castigats en una mena de venjança: afusellant, empresonant, torturant i tota classe de degradacions, i encara estem esperant que algú diga que fou un error. Els errors de la República es vam pagar ben cars.

És intolerable que des d'altes esferes del govern espanyol, i ben entrada la segona dècada del segle XXI, encara s'insulta a fills i nets dels assassinats de Franco pel simple fet de voler recuperar les despulles de pares i iaios. És intolerable que encara es canten himnes feixistes en llocs públics sense que ningú proteste. És intolerable que a hores d'ara encara hi hagen símbols feixistes pels carrers i places dels nostres pobles i ciutats. És intolerable que sàdics torturadors feixistes vagen pel carrer sense haver-los sotmès davant d'un tribunal. És intolerable que a hores d'ara no s'hagen aclarit suficientment els robatoris dels nadons que parien les dones republicanes a la presó. Que cadascú allargue la lletania tot el que vullga amb la total seguretat que no arribaria a ser exhaustiva.

Es intolerable que en l'actualitat l'exministre Martin Villa manifeste que no pot haver-hi cap actuació judicial contra els torturadors reconeguts com Jesús Muñecas o Gonzalez Pacheco (Billi el Niño), entre altres, perquè seria un greuge comparatiu als familiars dels assassins d'ETA que estan passejant-se pel carrer. Em mossegue la llengua per no soltar cap qualificatiu grosser a aquest home, però ell mateix es definix; si diré que és un destrellatat, si més no, per no fer menció als trenta anys de presó que han passat els assassins convictes. De quin greuge comparatiu està parlant aquest nefast personatge?

Aquesta setmana amb motiu d’aquell fet hem tingut ocasió de veure per una TV estatal algunes declaracions de polítics i sindicalistes que foren torturats. Impressiona la serenitat com que ho conten sense cap set de venjança. Solament demanen que donen la cara, que demanen perdó i confessen que fou un error. Damunt, hi ha algú que subtilment insinua que a les cel·les franquistes de tortura mai no es va aplicar la picana argentina. Tanmateix, i sense cap dubte, es torturava d'una manera molt sofisticada i de vegades fins la mort; com així feien amb aquells que no “cantaven”. Els testimonis del que foren torturats, com Luís Suares, Luis Pérez Lara o Josu Arrizabalaga, esborronen.

Luis Pérez, víctima de 'Billy el Niño': "Los torturadores eran gente que no parecían del género humano"

Al País Valencià hi ha diferents entitats –no governamentals– que treballen per la recuperació de la memòria històrica sense cap recolzament de l'Administració. Una societat que no té memòria és una societat morta i més si no hi ha un reconeixement oficial. És el que vaig entendre que deia el rector de la Universitat de València Esteban Morcillo el passat setembre en un acte a La Nau en memòria dels últims afusellats del franquisme.

No estic d'acord en els que diuen que el franquisme va començar dur i va anar suavitzant-se. Estic plenament convençut que va començar dur amb un regim de terror el mateix que va acabar, com demostra els cinc afusellats del setembre de 1975, la de Salvador Puig Antich un anys abans a garrot, i les penes de huit, deu i fins i tot trenta anys de presó que imposaven durant el tard franquisme.

El més greu de tot fou el pacte d'amnistia de 1977 que van acceptar conscient o inconscientment els partits d'esquerra d'aleshores. Fou un parany on es van fondre les esperances dels perdedors. Es la van clavar moixa i, el que és pitjor, encara no han demanat disculpes a la societat perquè, junt a l'amnistia de polítics que llavors hi havia a la presó, també van amnistiar als torturadors franquistes, almenys això és el que defenen els conservadors nostàlgics mentre l'oposició estan callats com a bagasses. Tot i així, com ha dit Alfons Cervera, el mateix va passar a Argentina i Xile i el nou règim ha sigut capaç de derogar la llei-trampa. 

Arribat a aquest punt de l'article, encara hi hauran lectors que diran: «ja està aquest romàntic, emprenyador i passat de rosca (fugit d'una residència geriàtrica) amb les seves batalletes removent la femta i obrint ferides tancades que a cap valencià interessa». Això és la prova més evident que la societat no està normalitzada, que estem on estàvem i tot està per fer (o quasi tot). La classe política sembla que té una intenció molt clara: deixar que desapareguen del tot aquestes generacions i desprès ningú els emprenyarà més.

Cal dir ben fort: mentrestant hi haja un jove amb una mica de sensibilitat per la memòria no us deixaran tranquils a uns i a altres. No solament la memòria franquista, també la memòria del règim de 1978; i, sense ser profeta, quan més s'allargue la recuperació, més traumàtica podria ser.

L'auca del enfadós (O LA FI DEL CAGAELÀSTICS)