RELIGIÓ A L’ESCOLA PUBLICA?, per Onofre Vento

...al voltant de l'escrit de Ramon sobre la religió a l'escola....

En una societat ideal on s’hagués assolit el respecte mutu, el diàleg per contrastar i no per convèncer... on fos impensable el domini d’uns sobre altres, pot ser no fos necessari crear uns espais ciutadans de interlocució,  respecte i convivència: els espais laics.

Però no és este el moment actual, dominat per diferents forces empenyades en imposar els seus criteris, els seus interessos, les seues “veritats excloents” i si precís fos per la força bruta; que lluiten per dominar sobre els demés i sotmetre`ls al seu poder. I entre estes forces, una de les més bel•ligerants en la nostra societat actual és –sens dubte- la representada per la Jerarquia de l’Església Catòlica Espanyola interessada en mantenir privilegis i quotes  de poder. Com a mostra el que està passant estos dies a les terres valencianes: l’actuació d’este Alt Dignatari defensant una concepció d’església pròpia del temps dels Reis Catòlics o, si més a prop, d’aquells que signaren la Carta Conjunta de l’Episcopat arran de la Guerra Civil,  un Nacionalcatolicisme al gust dels sectors més reaccionaris de la societat. I no són actituds aïllades. 

     

Manifesten un ànsia irreprimible de domini sobre persones i consciències, en creure’s  investits del poder d’un Déu Omnipotent, Omnipresent, Omniscient... que no permet la vida fora dels seus dominis; pareix com si al saber-se representants ací a la terra d’eixe Déu, es veren obligats a exercir els seus atributs. (No serà que s’entesten en mantenir eixe concepte de Déu per reafirmar els seus privilegis?)

http://www.lamujerdepurpura.com/2011/01/rechaza-bancada-perredista-de-la-aldf.html

Es possible –em pregunte-  el diàleg i la convivència en horitzontal en esta Institució representada per persones transides d’un individualisme possessiu, que s’obstinen en ser la mida de totes les coses?

A totes, totes i ara per ara, es fa necessària la “laïcitat”; d’ella “s’espera que actue com un dissolvent d’allò que històricament ha pretès ser únic: la força física, el carisma religiós, el poder militar, el capital, la tècnica, el poder polític.” 

No podem oblidar que la “Laïcitat” va esser fruit d’una conquesta; suposà un avanç en la història de la humanitat que ens permet poder créixer com a persones lliures. Defensar l’ ‘Espai Públic’ és avui en dia un deure necessari i irrenunciable.

No per això la religió necessàriament ha de quedar relegada a l’interior de les consciències o en les sagristies, però  sí en l’espai que ocupen altres entitats  culturals, lúdiques o polítiques que formen la xarxa social; amb les manifestacions públiques pròpies d’este tipus de societats, amb els drets i les obligacions pròpies de totes elles; quin sentit te que puga ocupar un lloc preeminent? adduint  motius històrics? Pel nombre de persones que la formen?  Per la supremacia moral? Per....  I serà dintre d’este espai compartit  on tindrà que fer present i validar el seu missatge, que ben entès seria una aportació molt necessària per al món actual: “Tinc per a mi que el principal potencial profètic que té hui el cristianisme en la cultura laica és el principi de la misericòrdia i de la compassió. Significa una aguda sensibilitat cap al patiment aliè, el reconeixement de l’autoritat dels qui sofreixen injustament i immerescudament. Perquè Déu va sempre acompanyat del clamor dels oprimits i del patiment de les víctimes”.

En el currículum escolar tindrà cabuda com un fet cultural, històric, social. Però sempre deixant clar que “El cristianisme no necessita de lleis estatals sinó de testimonis, no necessita imposicions sinó propostes de vida feliç....”

Onofre Vento